La nova novel·la de Sílvia Alcàntara narra la vida d’un personatge de ‘Olor de colònia’

  • Publica ‘Cèlia Palau’, quinze anys després de debutar amb ‘Olor de colònia’, que va ser tot un fenomen editorial, amb 61.000 exemplars venuts · Arriba aquesta setmana a les llibreries

VilaWeb
Montserrat Serra
18.03.2024 - 21:40
Actualització: 18.03.2024 - 21:54

Aquest 2024 és un any ple d’aniversaris a can 1984: fa pocs mesos anunciàvem la celebració dels quaranta anys de l’editorial amb la traducció completa de Guerra i pau, de Lev Tolstoi. I segueix a l’aniversari la publicació d’una nova novel·la de Sílvia Alcàntara (Puig-reig, el Berguedà, 1944), l’autora que més llibres ha venut de l’editorial amb Olor de colònia, que enguany celebra els quinze anys de la publicació, un altre aniversari. Són 61.000 exemplars venuts i quinze edicions. La nova novel·la de Sílvia Alcàntara, Cèlia Palau, que explica la història d’un personatge que surt a Olor de colònia, coincideix amb la celebració dels seus vuitanta anys. Els acaba de fer aquest 22 de febrer passat. 

Tot i els vuitanta anys, Sílvia Alcàntara es manté ben en forma i gasta un aire jovenívol. Diu a VilaWeb que la fórmula per a mantenir-se tan bé és no jubilar-se mai. Continuar escrivint li dóna vida i poder-ho fer tranquil·la li afegeix qualitat de vida. Acompanyada de Josep Cots, el seu editor, que és qui la va descobrir quan ja tenia seixanta-cinc anys i es va demanar com s’ho farien, poc es podia pensar que aquella Olor de colònia seria el best-seller de l’editorial i que després el seguirien dues novel·les més: La casa cantonera (tres edicions) i Dies sense glòria.

Cèlia Palau és la quarta novel·la. Alcàntara adverteix que en pot explicar poques coses, però s’enfila per posar context al personatge i el relat tarda a aturar-se: “La Cèlia Palau és la filla gran i rebel de la Matilde i en Climent, el comptable de la colònia i és la que marxa a Barcelona. Aquesta rebel·lia em demanava saber més coses del personatge. Al final d’Olor de colònia deixa la colònia tèxtil i marxa a viure a Barcelona, a satisfer la seva ànsia de llibertat. És la dècada dels seixanta i la Cèlia té vint anys.”

Sílvia Alcàntara i l’editor Josep Cots. Fotografia: Montserrat Serra.

Continua Alcàntara: “La Cèlia ha pogut estudiar, tot i que els seus pares la van posar a treballar. Perquè als anys seixanta es produeix una crisi del cotó que endureix les condicions dels treballadors de la colònia. En aquell context, les monges que hi vivien comencen a donar classes i ella va a classes nocturnes i estudia comerç. Escriu a La Vanguardia per buscar feina, en troba i se’n va.”

“La Cèlia sentia que marxava d’una presó per conquerir la llibertat. Però hi ha dos fets que li debiliten l’estat d’ànim. El primer, que acusen el seu pare injustament d’haver robat diners, d’haver fet un desfalc. Els pares han de marxar de la colònia i els acullen uns parents de la plana de Vic. Això la trasbalsa, I, per una altra banda, tot i cercar la llibertat, no deixa d’enyorar-se de la família. En aquest estat de malestar coneix un jove, fill d’una família burgesa, s’hi casa i té dos fills. Durant vint anys de matrimoni serà una mestressa de casa que viurà de cara endins i cuidarà els fills.”

La novel·la comença precisament a final dels anys vuitanta, quan Cèlia Palau ha dit prou a aquell matrimoni que no la fa feliç, que la tenalla, i ha demanat el divorci. Marxa amb dignitat, però amb una mà davant i una altra darrere. De seguida s’adona que tirar endavant no serà fàcil, perquè reincorporar-se a la vida laboral és complicat. Però apareix la Cèlia rebel i decidida a sortir-se’n, que es mira al mirall i encara s’agrada i es troba amb ganes de continuar i de viure.

Sílvia Alcàntara retrata un personatge femení que és de la seva mateixa generació, una generació que és de frontera, sotragada pels grans canvis que avui ja es troben consolidats, però que als anys noranta només s’apuntaven. Passar de l’Olivetti a l’ordinador, per exemple. Assumir que el casament no és per a tota la vida i divorciar-se, tot i que estigui mal vist. 

La coberta del llibre li agrada molt, a Sílvia Alcàntara. És un quadre de Ramon Casas, Les hores tristes, en què es veu una dona dins d’una cambra, el dormitori, asseguda amb el braç aguantant-li el rostre que mira a terra. “Mostra molt bé la solitud del personatge”, diu l’escriptora. Però quan li demanem pel paper que juga la solitud en aquesta història, Alcàntara prefereix callar. Com tampoc desvela res de com retroba l’amor, Cèlia Palau, o de quin paper té el pis que lloga després del divorci, un element que es converteix en central, assegura. 

Això sí, ens ofereix en clau de secret i de joc, tres paraules que els lectors trobaran seguides dins la novel·la, cap al final: serenitat, amor i respecte. Tres paraules que es corresponen amb les inicials del seu nom i cognoms: Sílvia Alcàntara i Ribolleda.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any