La música que mou el món

BLAI BARBER I ANDREA LÓPEZ PASTOR (@blaibarber, @andrealopezpast)

Mentre que a finals dels anys cinquanta no era estrany que entre els discs més venuts del món s’hi trobés alguna joia del jazz, com la dels músics afroamericans Miles Davis o Ornette Coleman, avui dia resulta impensable una cosa així. El fenomen de la globalització ha comportat per una banda el sorgiment de músiques noves i fusions de tot tipus. Però per l’altra, la recerca d’una comunicació global potencia alguns gèneres en concret. L’èxit d’aquestes músiques, el del pop anglosaxó occidental per exemple, depèn directament de la indústria musical actual i les seves directrius.

La societat de consum emergent en els darrers anys ha comportat que es pugui obtenir un benefici econòmic de gairebé tot, lògicament també d’un producte com la música. Com el mateix nom indica, la indústria musical és la que es dedica a la comercialització de la música. Jordi Vivancos, professor de sociologia de la música a l’ESMUC i director del Concurs Internacional de Música Maria Canals, assegura que la indústria musical té sempre una finalitat lucrativa: ‘és el negoci de la música, el que la transforma en un bé de consum massiu.’

És evident que el capitalisme i la societat de consum han influït en el desenvolupament d’alguns tipus de música, però com afirma la musicòloga experta en música catalana i professora de l’ESMUC, Anna Costal, ‘no pas de tota ni en el mateix grau’. Segons ella, ‘alguns gèneres o estils són producte directe de la societat de consum, i altres, tot i que se’n volen apartar, aprofiten els mateixos mecanismes’. Tanmateix, tendim a imaginar que aquest fenomen és recent, o si més no, que és dels últims seixanta anys. I segons ella això no és del tot cert. ‘L’òpera italiana del segle XIX era l’equivalent de la nostra música pop, igual que els cuplets i el primer jazz dels anys vint’, afirma Costal.

Un altre fet és que el mercat musical actual està marcat per la rapidesa. ‘La societat en la qual vivim es regeix pel frenesí del consum, i estem sobreestimulats’, declara Jordi Vivancos. Cada dia nous artistes publiquen treballs i contínuament els oients poden escoltar temes nous. La música possiblement ara és més fugaç i efímera que mai. ‘No fem música per sempre. La gent busca constantment estímuls nous’, explica Vivancos.

A més a més, molts artistes no es conformen a ser coneguts en el seu entorn més pròxim, i busquen arribar a gent de tot el món. Com bé apunta Anna Costal, ‘l’evolució de la música no es pot estudiar només observant pròpiament la música. S’han de tenir en compte tots els canvis polítics i socials que es donen en el seu entorn’. A més del consumisme, la globalització és un dels fenòmens clau de la nostra era. Ja no existeixen barreres, i menys per la música, que és totalment un llenguatge universal i pot ser comprès per qualsevol persona de qualsevol part del planeta.

La globalització, noves oportunitats per als artistes?

Gràcies a la globalització i a l’aparició d’internet la societat està molt interconnectada, encara que hi hagi grans distàncies físiques entremig. En el camp de la música, ‘aquesta interconnexió ha permès interaccions i intercanvis entre diferents tipus de música’, segons apunta la selectora musical, redactora d’articles sobre música i locutora de ràdio, Sarah Ardite. Alhora, Jordi Vivancos assegura que ‘una de les grans conseqüències de la globalització són les mescles musicals, el sorgiment de les fusions, i en definitiva, de noves músiques’.

Vivancos també afegeix que el fenomen de la globalització ‘ha enriquit com mai la creació musical’, ja que ha permès a les persones ‘arribar a molta música diferent’ fins al punt de ‘no saber d’on ve una música o una altra’. Sarah Ardite creu que ‘l’intercanvi cultural d’un altre sempre és positiu’, ja que ‘ens ajuda a aprendre, a obrir els nostres horitzons musicals i a entendre millor el món de l’altre’.

Aquesta diversitat musical que regeix el món actual ha determinat el tipus de consumidor d’ara, ‘cada vegada més omnívor’, com afirma Vivancos, per la quantitat de músiques diferents que consumeix. ‘El mercat constantment va buscant coses diferents i busca artistes que donin a conèixer noves propostes. Sempre apareixen creadors alternatius i innovadors, encara que a vegades costi’, afegeix. A més, les noves plataformes per compartir música permeten als artistes mostrar-se sense necessitat de passar directament per productores. Així ho explica l’artista catalana Judit Nedderman; ‘Internet ha fet que la gent pugui accedir a la música, de la mateixa manera que els artistes poden mostrar la seva música sense passar per les discogràfiques’.

World Music, una construcció de la indústria

Aquesta globalització, però, també ha comportat altres conseqüències:

La indústria musical és un negoci i sempre ha treballat seguint i creant tota una sèrie d’etiquetes que classifiquen, seleccionen o potencien determinats treballs musicals.

A finals dels anys 80, la indústria musical va crear una etiqueta comercial anomenada World Music. Aquesta és una espècie de conglomerat de gèneres musicals, tradicionals i no tradicionals, de molts territoris diversos del món. El terme escollit generava i genera confusió.  És molt important tenir clar que una cosa són realment les músiques que existeixen a cada indret del món, les quals no tenen per què estar lligades a cap circuit comercial, i una altra cosa és la famosa i polèmica etiqueta reduccionista World Music, una construcció amb interessos purament comercials que les discogràfiques van crear per donar a conèixer i potenciar música de diferents llocs del planeta. Potenciar la música que ells escullen, clar.

Això ha portat a alguns artistes d’arreu del món a adequar-se a les demandes de la indústria musical per tal d’arribar a les masses. Vegem-ho en l’evolució de les cançons de Salif Keita, La Veu d’Or africana:

L’evolució del concepte de World Music ha variat amb el pas del temps. En els seus orígens l’interès de les productores d’aquesta etiqueta comercial estava posat especialment en les músiques populars del continent africà i d’Amèrica llatina. A poc a poc, però, s’hi han anat integrant sons d’Àsia i des dels darrers deu anys dintre d’aquest peculiar calaix de sastre també hi ha músiques folklòriques d’Europa com per exemple cançons de flamenc espanyol. Anna Costal afirma que la World Music no és més que ‘un pur souvenir’ que s’ha arrabassat dels usos i funcions originals realment d’aquella música; ‘és una música que ens arriba descontextualitzada i sense cap mena de relació amb la gent que la fa i que la canta’.

La indústria de la World Music sempre ha seguit una sèrie de regles per escollir i seleccionar artistes per donar-los a conèixer. Segons Sarah Ardite, les productores que produeixen i treballen en la línia de la World Music ‘sempre segueixen una sèrie de criteris per escollir els artistes, com per exemple la perfecció tècnica, la correcció política o fins i tot, en el cas de les dones artistes se’ls exigeix una adequació estètica i una occidentalització de la seva imatge’.

Músics com MC Kappa, un raper angolès que canta contra els sistema i els abusos del règim, és incòmode i no és considerat políticament correcte per entrar dins la indústria de la World Music. El seu cas és similar al de Sister Fa, una rapera senegalesa i activista contra la mutilació genital femenina. La crítica a les injustícies no entra dins el discurs únic de la World Music. Els missatges de les cançons són ben analitzats abans de donar-se a conèixer a la resta del món. ‘Trobem molt poca música de protesta en els circuits de la World Music’, afirma Ardite.

Per altra banda són moltes les portades de discs o senzills que il·lustren una certa imposició estètica occidental a artistes africanes que volen entrar dins el circuit de la World Music i ser conegudes arreu. Segons Sarah Ardite a causa de les exigències de la indústria ‘hi ha hagut una involució de les portades dels discs’. La música africana, d’Amèrica del sud o de països asiàtics com Índia també és presentada per determinades discogràfiques utilitzant sempre un imaginari molt similar que es redueix a colors, exotisme, felicitat, ingenuïtat, idealització, art naïf… ‘S’ha produït una trivialització de la forma de presentar les cançons. I la forma és tan important com la música en si’.

Vegem totes aquestes idees plasmades en imatges:

I a casa nostra?

Anna Costal explica que al llarg de la història ‘la llengua catalana s’ha utilitzat en ocasions molt puntuals en relació a la música –si excloem la música de tradició oral i només hi incloem la música com a producte cultural i de consum’. Cal tenir en compte que és a mitjans del segle XIX quan Josep Anselm Clavé va dur a terme accions revolucionàries que van permetre que per primer cop les classes treballadores cantessin en català dalt un escenari.

A principis del segle XX, la música de moda o de més consum continuava essent el castellà, ‘tot i el catalanisme polític va revertir força aquesta situació en determinats àmbits’, afirma Costal. Durant la Dictadura franquista, el català va passar a ser una eina de reivindicació des de l’època dels Setze Jutges i a la Nova Cançó, i també al Grup de Folk dels anys 1960s.  Als anys 1980 la música moderna tornava a ser en anglès. ‘No és fins al rock en català dels anys noranta que la llengua catalana torna a ser en primer pla, i des de llavors amb les diverses onades de nous grups que periòdicament es van consolidant’, afirma Costal. Txarango, Catarres o Manel en són només alguns exemples recents.

Judit Nedderman també és una jove promesa catalana que s’està obrint pas dins el món de la música. Assegura que tot i no descartar altres idiomes, mai s’ha plantejat deixar el català amb un objectiu comercial; ‘és com allò d’amb quina llengua somies. Jo somio en català i faig cançons en català. Mai m’he expressat emocionalment en una altra llengua’. Alhora, assegura que mai s’ha trobat pressionada a fer o deixar de fer alguna cosa per pressió comercial; ‘Vaig tenir una mala experiència amb una discogràfica que, tot i presentar-me un contracte molt capador, era alhora molt repressiva. Després d’això sempre signo amb discogràfiques que respecten el que vull. De fet, els meus videoclips els munto jo’.

És conscient que mantenir-se fidel a les seves arrels pot provocar que els seus projectes avancin de forma lenta, mentre que altres coses més comercials funcionen més de pressa. Així i tot, ella valora més fer ‘el que sent’. ‘A mi el que em mou emocionalment és un artista que està fent quelcom sincer, que pot ser molt comercial, però a mi em doni la sensació que és sincer’, afegeix. A més, també ressalta que anar més lent o arribar a menys gent no és un inconvenient si ‘a la gent que arribes, els hi arribes al cor’: ‘Jo quan faig els concerts, tinc la sensació que la gent ve a veure exactament el que jo vull donar, perquè el que he ensenyat és exactament el que jo vull ensenyar’.

Cap a on anem?

Cap a on anirà la música? S’incentivarà la jerarquització musical a causa de la globalització, com creu Sarah Ardite? Creixerà la diversitat a causa de les noves plataformes que permeten creadors musicals lliures, com bé apunta Judit Nedderman? Contínuament sorgiran fusions i nous tipus de música? Són preguntes massa incertes per a donar una resposta concreta. El que sí que es pot assegurar és que el món de la música evoluciona de forma progressiva, de la mateixa manera que evolucionen també altres aspectes de la societat. Com bé apunta l’Anna Costal, ‘la música anirà cap on vagi la societat. Tan fàcil i tan senzill alhora’.