S’ha acabat l”operació diàleg’. És oficial. Ni tan sols hi haurà cap reunió entre els presidents Rajoy i Puigdemont. És cert que no podem dir que tal operació haja donat molt joc, però en definitiva pretenia dissimular l’autoritarisme de l’estat i millorar, en la mesura que fos possible, la imatge que el govern de Rajoy té al món, la imatge d’intransigent pel que fa a la qüestió catalana.

S’ha acabat, però. De manera fulminant. Cosa que evidencia que era cert allò que Arnaldo Otegi va dir i va repetir la setmana passada: que la darrera esperança d’Espanya era que la CUP i Junts pel Sí no es posassen d’acord. Tancat l’acord, la màscara ha caigut i el vocable que acapara el cervell dels governants espanyols és ‘repressió’. Activar la fase de repressió contra tot i contra tothom. Sobre això, us recomane que us llegiu l’informe de Josep Casulleras.

Tanmateix, amb això Espanya acaba de crear-se dos grans problemes. Un de temps i un altre de concepte.

Primer, el de concepte: Espanya no té exèrcit i no em cansaré de dir i repetir que aquest és l’element clau i determinant que explica per què ara la situació és radicalment diferent. No hi ha la possibilitat d’ocupar militarment Catalunya i, per tant, la capacitat que té l’estat d’enfrontar-se a la població és limitada. La lògica de la repressió (contra la de la negociació) els acabarà duent a pensar com detenir dos milions de persones. Un minut abans d’adonar-se que això és literalment impossible i, per tant, de col·lapsar-se.

Ahir es va filtrar, per exemple, que volen precintar els col·legis públics perquè no s’hi puga fer el referèndum. Molt bé. I quan cinc minuts més tard es trenquen els precintes i una cua de milers de persones comence a emetre el vot de manera pacífica, ordenada i davant les càmeres de televisió de tot el món, què es pensen que faran?

Entrar en la lògica de la repressió conduirà la classe política espanyola, però sobretot el govern, directament al penya-segat. Ja sabeu la meua tesi del pendent ferroviari. El govern espanyol ara ja no té la capacitat de conduir políticament el procés des del seu costat i com més repressió aplique, pitjor: la repressió anul·la la política. Cosa que serà una greu mancança per a ells perquè a l’altra banda el govern català ara condueix el procés amb una finezza de notable alt. (Mireu, per exemple, la seqüència: acte del Parlament Europeu – opinió de Carme Forcadell al New York Times – audiència als cònsols. I sumeu-hi allò que vindrà avui o demà… Preparació, rigor, execució discreta, eficàcia. Política, en definitiva. Política i més política.)

I per si fos poca cosa, tindran si més no un problema afegit, que és el temps. D’ací al setembre no hi ha temps de res. En el cas del govern català, les opcions són previstes i els divuit mesos s’han aprofitat. A banda la feina feta des de fa quatre anys. No és tot perfecte ni acabat al cent per cent, però les eines principals hi són i han dibuixat els escenaris amb una minuciositat excel·lent. En canvi, a Madrid sembla que hi regna la improvisació i els plans són molt poc treballats. El seu gran error ha estat menystenir tot allò que passava a Catalunya: no han volgut veure la realitat durant anys i ara passa allò que havia de passar: que la realitat els atropella. És així.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb