L’estat espanyol ha confirmat avui que manté la voluntat d’acarnissament contra els dirigents independentistes processats pels fets de l’octubre de l’any passat. El guió és el previst: la fiscalia acusa els presos polítics de rebel·lió i demana per a ells penes de molts anys de presó: 25 per a Oriol Junqueras, 17 per a Carme Forcadell, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez i 16 per a Rull, Turull, Romeva, Forn i Bassa. Cal afegir-hi la petició d’onze anys de presó per al major Trapero, per a l’ex-director dels Mossos Pere Soler i per a l’ex-director general d’Interior César Puig. La fiscalia acusa la intendenta Teresa Laplana de sedició i li demana quatre anys de presó. Per als ex-consellers Meritxell Borràs, Carles Mundó i Santi Vila, demana set anys de presó, acusats de malversació i desobediència.

A més, l’advocacia general de l’estat ha presentat unes acusacions que inclouen sedició, malversació i desobediència, amb penes d’onze anys de presó. L’operació d’estat contra l’independentisme, just quan fa un any de l’empresonament d’Oriol Junqueras i de Joaquim Forn, continua endavant, resolent els terminis processals en un temps rècord per a una causa d’aquesta magnitud, complexitat i dimensió històrica. Un ritme que ha fet que es vulnerin les garanties de les defenses dels acusats, atès que s’han desestimat un munt de proves que havien demanat d’incloure al sumari. Però els escrits d’acusació fets públics avui permeten de veure quines són les irregularitats i incongruències que arrossega des del primer moment aquest procediment.

I la violència?
La fiscalia espanyola, malgrat el canvi en la direcció amb María José Segarra, nomenada pel govern de Pedro Sánchez, ha mantingut el guió escrit pels predecessors en el càrrec amb el govern de Mariano Rajoy: l’acusació de rebel·lió. El relat es manté intacte, des de la querella de José Manuel Maza, la interlocutòria d’admissió de la jutgessa Carmen Lamela, primer, i la de processament del jutge Pablo Llarena, després. Tots, jutges del Suprem, de l’Audiència espanyola i la fiscalia, coincideixen en un mateix relat: hi va haver un alçament violent per a declarar la independència.

Però com justifiquen una violència que no va hi va ser? Com ho fan, si la violència d’aquells dies la van desplegar la policia espanyola i la Guàrdia Civil? La rebel·lió, recollida al codi penal entre l’article 472 i el 484, és castigada amb penes de presó que poden arribar als trenta anys. Malgrat que els redactors d’aquests articles han dit i repetit que el delicte no encaixa amb els fets d’ara fa un any; malgrat la negativa de la justícia alemanya a extradir Puigdemont per rebel·lió; malgrat els avisos de centenars de juristes de tot l’estat espanyol, la fiscalia els acusa de rebel·lió. I ho fa així: ‘El pla secessionista preveia la utilització de tots els mitjans que fossin precisos per a atènyer l’objectiu, inclosa –davant la certesa que l’estat no acceptaria la situació– la violència necessària per a assegurar el resultat criminal pretès, fent ús de la força intimidatòria que representaven, per una part, l’actuació tumultuària desplegada amb les grans mobilitzacions ciutadanes instigades i promogudes per ells, i per una altra, l’ús dels Mossos d’Esquadra com a cos policial armat i integrat per uns 17.000 efectius aproximadament, que acataria exclusivament les seves instruccions –tal com va passar– i que, arribat el cas, podria protegir coactivament els seus objectius criminals, sostraient-se així del compliment de la seva genuïna funció de guardar i preservar l’ordre constitucional.’

La fiscalia acusa d’una rebel·lió que no hi va ser dient que n’hi hauria pogut haver. La rebel·lió requereix violència armada; el codi penal en parla als articles en què la defineix dels militars, dels grups armats… Perquè va ser pensada, quan es va redactar el 1995, per a uns supòsits d’alçament militar. Com que aquí no n’hi va haver, la fiscalia converteix els agents dels Mossos d’Esquadra en el cos armat que podia actuar potencialment, i les grans mobilitzacions socials –i pacífiques–, en la munició de la rebel·lió. Es remunta al 2012 i al 2015, per dir que la mobilització social ‘es convertia en l’instrument coactiu més decisiu i eficaç per a doblegar la voluntat de l’estat’.

Arriben a acusar d’una violència que no va existir però que hauria pogut existir. I ho diu textualment l’advocacia de l’estat: ‘[Els acusats] eren plenament conscients de la il·licitud del procés de secessió que impulsaven, de la patent il·legalitat de la iniciativa referendària i de l’altíssima probabilitat que hi hagués incidents violents.’

La ‘guerra civil’
És impactant de comprovar fins a quin punt la fiscalia –com havia fet repetidament Pablo Llarena– construeix una versió dels fets que no té res a veure amb els fets però que mira d’adaptar-se als arguments que calen per a sostenir l’acusació de rebel·lió. Però ni així apareix ‘l’alçament violent’ i armat. N’és un exemple la concentració del 20 de setembre davant la Conselleria d’Economia. D’entrada, acusa els Mossos de passivitat, malgrat les explicacions del major Trapero avisant de la imprudència de carregar amb antiavalots contra unes manifestacions de desenes de milers de persones –que és el que suggereix la fiscalia en el seu escrit. I diu de Jordi Sànchez i de Jordi Cuixart que s’erigien en portaveus dels concentrats i en interlocutors amb la policia, intentant ‘imposar condicions’ inassumibles. Però eren clares les crides que van fer tots dos a la mobilització pacífica. Com sosté l’acusació d’haver comès actes violents que hagin de ser castigats amb penes de rebel·lió?

Diu, per exemple, de Jordi Cuixart: ‘Es va adreçar als congregats i va exigir l’alliberament de tots els detinguts. Malgrat reivindicar el pacifisme de la mobilització, va apel·lar també a la determinació mostrada en la guerra civil (utilitzant l’expressió “no passaran!”) i va desafiar l’estat a requisar el material que s’havia preparat per al referèndum i que tenia amagat en determinats locals.’ Així se n’ha exclamat un dels advocats de Cuixart, Benet Salellas:

La fiscalia fa referència al moment en què van pujar al cotxe de la Guàrdia Civil i van cridar a manifestar-se l’endemà al migdia al TSJC per demanar l’alliberament dels detinguts d’aquell dia. Però ni una paraula sobre el fet que van demanar permís per a pujar-hi, ni sobre la crida a la mobilització pacífica.

L’altre dia decisiu és el primer d’octubre, quan, tal com ja havia fet Llarena, la fiscalia minimitza la violència de la policia i els centenars de ciutadans que van resultar ferits i magnifica les lesions que van patir alguns agents, algunes de les quals de tant d’haver pegat amb la porra. Per exemple, una de les càrregues més violentes, la que va fer la Guàrdia Civil a Sant Carles de la Ràpita, és explicada en l’escrit com ‘una multitud que va impedir l’actuació dels agents’; i malgrat els ferits que van causar, s’esmenta només que ‘un agent va rebre l’impacte d’una moneda a l’ull dret.’ I què passa amb els centenars de ferits a tots els col·legis? Diu: ‘La Generalitat va proporcionar una xifra aproximada d’un miler de ferits, que va ser manipulada per a magnificar la repressió policíaca, perquè s’ha comprovat que en un elevat percentatge de casos l’atenció mèdica que van rebre va ser exclusivament com a conseqüència de mareigs i de crisis d’ansietat, i no de lesions causades pels funcionaris de la policia.’

I Puigdemont?
Una de les coses que crida l’atenció de l’escrit d’acusació és que el nom de Carles Puigdemont pràcticament no apareix al centenar llarg de pàgines en què la fiscalia relata la seva versió dels fets i basteix l’acusació. Ni Puigdemont ni la resta d’exiliats no poden ser acusats perquè no han estat extradits a l’estat espanyol. El jutge Llarena va retirar les ordres de detenció de Clara Ponsatí i de Marta Rovira quan va veure que Alemanya denegava l’extradició per rebel·lió de Puigdemont i Bèlgica havia tombat l’euroordre contra Comín, Puig i Serret. És un dels fets que palesa més la incongruència de tota l’acusació: el president, el dirigent que impulsava principalment el referèndum i el procés d’independència, no pot ser inclòs en aquest relat perquè la justícia alemanya va negar que hagués pogut cometre el delicte de rebel·lió, i no hi va veure violència. Puigdemont, el president, és lliure a Europa perquè Alemanya no hi va veure rebel·lió; els membres del govern empresonats a l’estat espanyol són acusats ara amb penes que arriben als 25 anys de presó, en el cas del vice-president Junqueras.

La confusió interessada: l‘advocacia no rebaixa, va més enllà
Durant aquests últims dies, els principals mitjans espanyols han anat preparant un relat mediàtic segons el qual Pedro Sánchez ‘rebaixaria’ l’acusació que faria la fiscalia i, en comptes de rebel·lió, acusaria els presos de sedició. S’havia filtrat que això seria així, de manera que aquests mateixos mitjans i PP i Ciutadans han anat presentant l’acusació de l’advocacia de l’estat com una rendició ‘als colpistes’, perquè no presentava l’acusació per rebel·lió. Però el cas és que, fins ara, l’advocacia de l’estat s’havia personat en aquesta causa per la denúncia de malversació que havia fet la fiscalia, concretament per aquest delicte, perquè l’advocacia ha de vetllar, en principi, per la integritat patrimonial de l’administració. Però no tan sols ha formulat l’acusació de malversació –malgrat les evidències documentals presentades per l’ex-ministre d’Hisenda Cristóbal Montoro i que demostren que no n’hi va haver–, també ha afegit l’acusació de sedició, que és un delicte que requereix ‘un alçament tumultuari’. L’advocacia de l’estat no ha rebaixat res; si de cas, ha ampliat l’acusació que hauria pogut fer en un començament.

Sobre l’acusació de malversació de la fiscalia i l’advocacia de l’estat, la cosa més sorprenent és que en l’escrit arriben a dir que ‘no consta’ cap quantitat malversada un any després dels fets. Així ho ha remarcat l’advocat Gonzalo Boye:

El paper de Vox: el tribunal decidirà
Sigui com sigui, tal com ha dit l’advocat Jaume Alonso-Cuevillas ha VilaWeb, tant se val què demani l’advocacia de l’estat, i si són menys anys de presó que els que demana la fiscalia; ‘és un brindis al sol’, perquè després del judici el tribunal podrà imposar la condemna en anys de presó que li sembli dins de la forquilla que va de l’absolució a la pena més alta que formulin les acusacions. I la pena més alta previsiblement la demanarà l’acusació popular que exerceix el partit d’extrema dreta Vox, que pot arribar als trenta anys de presó per a tots. Una situació com aquesta, diu Alonso-Cuevillas, no és la més probable, perquè no és habitual i és difícil de justificar que un tribunal vagi més lluny que no la fiscalia i subscrigui allò que demana una acusació particular. Però en aquesta causa s’han trencat uns quants motlles, i ja hi ha el precedent del Tribunal Suprem fent cas als ultres de Vox quan va decidir de mantenir empresonat Joaquim Forn contra el criteri de la fiscalia.

Al final del judici oral, les acusacions presentaran les conclusions definitives, amb la petició de penes definitiva, que pot ser diferent de la feta pública avui.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb