La geografia i la història

Suposem a tall d’hipòtesi que la geografia determina el caràcter d’una societat més que no pas les velles fórmules del segle XIX: la personalitat excepcional i la lluita de classes. Suposem, a més, que la geografia és la causa primera i més permanent de la identitat, com suggeria Fernand Braudel a L’identité de la France, el llibre amb què l’historiador francès coronà la seva magna obra. Sense caure en la dialèctica materialista, els llibres de Braudel combinen la macrohistòria i la microhistòria. L’historiador hi mostra la importància del clima, l’orografia i la geopolítica en els afers humans. No és que les famoses lleis de la història s’espargeixin amb una ventada de condicions meteorològiques i constants paisatgístiques, sinó que aquelles lleis es matisen i acoloreixen amb la concreció circumstancial del teatre de la història.

Que la geografia és un element cabdal en la vida dels pobles no és cap descobriment de l’escola dels Annales. Els grecs van emprar-la per derrotar l’esquadra persa a l’estret de Salamina; Wellington aprofità una elevació del terreny a Waterloo per preservar les seves tropes i llançar-les sobre Napoleó en el moment oportú; la gran novel·la èpica del segle XIX, Guerra i pau, fa del clima i la geografia de Rússia aliats naturals del mariscal Kutúzov, personificació de l’heroi popular. De la intuïció i aprofitament de les oportunitats ofertes per l’escenari en moments decisius se’n podria dir, emprant el neologisme de Mikhaïl Bakhtin, consciència del cronotop. Per a copsar-ne l’abast, n’hi ha prou de tenir en compte un fet tan farcit de conseqüències com fou el trànsit de la cosmografia antiga a la moderna, quan la humanitat passà de la representació plana de la terra a l’esfèrica. 

La geografia és indiscutiblement un saber primordial. Però quina és l’essència d’aquest saber? El moll de la idea geogràfica la fa clarament afí a la geometria. Si la primera és la ciència de representar la terra, la segona és la de mesurar-la. I mesurar significa determinar les distàncies en l’espai. Però l’espai ha estat concebut de maneres molt diferents al llarg de la història. L’espai euclidià és pla, bidimensional i infinit. L’espai newtonià hi afegeix la tercera dimensió. Ambdós són invariables i per tant serveixen de referència absoluta per al moviment dels cossos. Però heus aquí que la Teoria General de la Relativitat diu que el temps i l’espai són indestriables i que els afecta la massa i l’energia. Dit d’una altra manera: geografia i història són inseparables i els esdeveniments depenen de factors com la massa i l’energia dels pobles en moviment.

Que els víkings d’Eric el Roig  arribessin a Grenlàndia resultà històricament intranscendent. A l’Europa del segle X no hi havia prou energia social ni econòmica per a acostar les masses continentals. Per contra, durant l’expansió del Renaixement, la voluntat de retallar la distància entre Europa i l’Àsia començà la tasca de circumscriure i condensar el planeta, amb conseqüències irreversibles en tots els ordres de la vida. Una d’elles, la identitat. Sols cal passar revista a la desaparició de cultures i llengües arran de la colonització del Nou Món, homogeneïtzació paral·lela a la formació de les identitats nacionals, sorgides de l’enderroc de legitimitats i jurisdiccions medievals al vell continent. En aquestes noves formacions hi feia un paper determinant la geografia? Si ens creiem els mites nacionals, sí. Per exemple, el de la preformació natural de França com un hexàgon, que tanmateix costà moltes guerres emplenar amb la llengua i els costums francesos. Un hexàgon encara imperfecte, si tenim en compte l’extensió de la sobirania francesa sobre Còrsega i Nova Caledònia. Però els mites no fan cabal de les contradiccions. 

La distància, més que no pas l’orografia o el clima, té un paper decisiu en els destins dels pobles. Les distàncies i l’enormitat de l’espai sempre han estat els grans aliats de Rússia durant les invasions. La distància i l’oceà feren possible la independència de les colònies americanes, tant les del nord com les del sud, i expliquen la dificultat de les europees per a obtenir-la. Irlanda trigà molt més a deslliurar-se del domini anglès que no pas les colònies angleses d’Amèrica. Escòcia encara no ho ha aconseguit. I Catalunya tampoc. No hi ajuda la juxtaposició territorial amb la  metròpoli ni l’encongiment de la distància cultural, sentimental i lingüística. 

Si hom insisteix a proclamar el treball de la longue durée (que en història fa el paper d’eternitat) com a garantia de l’essència de les nacions, cal demanar-li pel mecanisme causal que lliga un epifenomen cordial i sovint intuïtiu, com és la identitat, a regularitats externes com el règim dels vents i les pluges, la fertilitat o aridesa del sòl, la rugositat o dolçor del terreny, la fragositat de la costa o la presència de ports naturals. I per què aquestes peculiaritats pesarien en la consciència d’un poble o en el seu tarannà reflex més que no pas l’acumulació i superposició de factors directament humans, com ara les guerres, les invasions, la persistència, desaparició o substitució de cultes, els models proposats a l’admiració, la proporció entre racionalitat i superstició, la forma de govern, etc. En aquest cas com en altres, la dificultat d’avançar de l’abstracció al coneixement efectiu rau en la confusió, ja advertida per Spinoza, entre allò que sols existeix en l’enteniment i allò que efectivament hi ha en la cosa en si. L’enteniment, diu Spinoza, no és capaç de baixar dels axiomes universals a les coses particulars, car els axiomes són il·limitats (és a dir, que la generalització no té fites) i no inclinen l’enteniment a contemplar una cosa particular més que no cap altra. 

Si sols parlem de la determinació de la identitat per la geografia o l’espai no haurem dit res. O, més ben dit, sols haurem emès paraules, creient erròniament que com més abstracció més comprensió. Veiem, per exemple, la relació de la geografia amb la identitat catalana. Històricament, els catalans comencen a diferenciar-se dels francs (amb qui els castellans del segle XII encara identificaven, com ho demostra el Cantar de mio Cid) en virtut de la distància entre la perifèria pirinenca i la seu imperial carolíngia. Als segles VIII i IX, la distància permeté als comites encarregats de la defensa de la frontera amb l’islam d’esdevenir independents i de manera semblant als colons nord-americans del segle XVIII d’establir jurisdiccions locals que, coalitzades, fomentarien el sorgiment de l’ètnia catalana. La distància al si de l’imperi carolingi quedava modificada per l’energia dels pobladors de la frontera i cristal·litzava en la Catalunya Vella. Mirant el mapa dels anomenats Països Catalans –una nomenclatura cada vegada més desiderativa que no pas objectiva–, es pot comprovar que la forma que prengueren aquests territoris en l’espai euclidià depengué molt menys dels accidents del territori que de la massa demogràfica disponible i de l’energia que aquesta massa fou capaç de generar militarment, políticament i culturalment. La forma amb què aquests països es dibuixen encara avui sobre el mapa de la península ibèrica mostra clarament l’aprimament progressiu del territori que els catalans foren capaços d’ocupar, impregnar culturalment i conservar durant els segles d’expansió i conquesta. La forma del territori “de Salses a Guardamar” apareix encara més escanyolida si en restem els territoris originalment de parla aragonesa i avui castellana a ponent del País Valencià. Però no és sols al País Valencià sinó al conjunt del mapa d’aquests països que la catalanitat es troba en franc retrocés. Fundada en la idea de comunitat lingüística i no en llaços d’unió política o sentimental, la idea moderna, fusteriana si voleu, de comunitat nacional entre “països” potencialment federables contrasta amb l’ús real de la llengua, pràcticament extinta en molts indrets històrics de la catalanitat. D’aquesta identitat sorgida d’una història que avui no passaria el filtre de la correcció política, és insensat d’esperar-ne la restauració per compte de constants geogràfiques, la ràpida alteració de les quals posa de manifest el canvi climàtic.

Si la geografia i la distància tenen un paper decisiu en la formació de la identitat, no deuen tenir també alguna cosa a veure amb la dissolució? La distància entre Madrid i la costa Mediterrània s’ha escurçat radicalment amb els avenços del transport i la comunicació. El ferrocarril i les carreteres radials, la premsa nacional i provincial, la ràdio i la televisió estatals del segle passat, l’AVE, les autopistes i els avions d’aquest segle han transformat les zones més populoses del País Valencià en extensions de Madrid, mentre les Illes esdevenien un entrepà amb una població autòctona comprimida entre el turisme estranger i una immigració espanyola reclutada per suplir les necessitats de l’hoteleria. Catalunya, l’únic dels territoris “federables” anomenat mitjançant l’epònim i no pas amb el nom d’una ciutat, illa o comarca, ha resistit millor per aquest motiu l’absorció en l’espanyolitat, però també pateix cada vegada més l’efecte dels vasos comunicants per l’enorme desequilibri de la pressió entre els vasos. 

Voler fer de la geografia el garant de la catalanitat significa agafar-se a una abstracció com a la taula de salvació. És confiar que la geologia, la climatologia i les ciències ambientals facin la feina que les persones no saben fer o no poden fer. És creure que les muntanyes i les platges, que avui atreuen turistes i residents d’arreu, recompondran, per obra i gràcia de la llarga durada, el caràcter històric d’una demografia d’al·luvió que s’anivella dins el marc normatiu espanyol. La geografia ha estat decisiva en la configuració de les identitats d’Europa, però allò que més diferencia el vell continent dels altres, amb l’excepció potser de l’Àsia, és la gravitas històrica, l’acumulació de fets memorables i el seu pes en la memòria dels pobles. 

La història, que no esdevingué un coneixement especialitzat fins al segle XVIII, ha madurat paral·lelament a les identitats nacionals modernes. La història és, essencialment, història dels fets, de les accions i decisions humanes, és consciència de l’esdevenir en lloc de la consciència estàtica de l’ésser als pobles antics. És quan els pobles s’enfonsen en el fatalisme de la natura que deixen de ser actors i es lliuren a la contemplació i al somni. Llavors es confien als mites, dels quals la història és una filla emancipada després d’un gran esforç d’objectivitat i de control de l’afecció desiderativa.