Màrius Torres es va morir el dia 29 de desembre de 1942. Quinze dies abans escriu aquesta carta a Joan Sales. Torna a ser en francès, per a esquivar la censura, i hi fa referències al ‘polonès’ (català). Seguint la llarga carta d’un any abans, vol reprendre els comentaris dels poemes de Joan Sales, però ja no ho pot acabar. El mecanoscrit és interromput amb el mot ‘inacabada’ i a sota, a mà, ‘Escrita quinze dies abans de morir’.

 «Benvolgut Joan: Després del llarg silenci dels primers mesos d’enguany, continuem rebent les vostres cartes. D’ençà que som a Puig d’Olena, després d’haver tornat del Mas Blanc, ha arribat una quartilla que contenia poemes en polonès, sense data, però segellada a Macorís, després una carta per a l’Esperança, ja des de Mèxic, i finalment una altra per a la Mercè, escrita a Macorís per Nadal del 1941. La que li vau escriure quan vau arribar al continent no ens ha pas arribat encara, ni la posterior per a mi. Potser el Pare Noel serà prou gentil de regalar-nos-la.

Fa algunes setmanes, una de les nostres amigues va marxar cap al Nou Món, i se’n va endur tot el que havíem preparat, fins llavors, per a la vostra antologia. Tan aviat com arribarà, us enviarà els fulls de les còpies, i un volum d’Ausiàs March, força tronat, i ple d’errades, però que sens dubte serà benvingut. No n’hem trobat cap de millor. Per les còpies trobareu una barreja aterridora de noms antics i moderns, ajuntats sense cap altre ordre que el de l’atzar que ens feia trobar els llibres d’on obtenir els nostres materials. Això suposa un suplement de feina per a vosaltres –el de fer una còpia nova–, però en reduir el volum de l’enviament, l’ha fet més còmode. Continuem buscant els autors que manquen, i rebreu per avió les còpies respectives. Em sap greu que no sigui possible, com vosaltres havíeu pensat, d’acabar tot això pel Cap d’Any, però cal tenir en compte les circumstàncies.

[…]

Espero amb impaciència la meva carta, perquè estic segur que hi parlaràs de la vostra vida allà i del clima, dels vostres projectes i il·lusions amb més detall que a la de l’Esperança, escrita en un estil volàtil que desconcerta de vegades. Estic content que hagis trobat gent del teu gust en aquesta ciutat: t’ho mereixies. El teu aprenentatge d’impressor m’ha fet pensar en allò que deies una vegada, que mai podries donar un llibre a la impremta, si no és que eres tu mateix qui l’havies d’imprimir… Pel que fa a la teva decisió de fundar una revista anomenada ‘Les Armes & Les Lletres’, no puc evitar somriure, pensant que hi ha una pila de revistes (de ‘Juventudes locales’, de milícies universitàries, etc., etc.) que aquí a Espanya porten aquest mateix títol. Cervantes no es pensava, crec jo, que el seu discurs tindria una popularitat tan creixent.

[…]

Hores d’ara, ja deus tenir en el teu poder la llarga carta que vaig escriure fa un any amb llargs comentaris als quaranta-quatre primers poemes del teu primer llibre. No m’hi tornaré a referir, per tant. Els set que acabo de rebre no fan oblidar aquells. A propòsit: m’ha arribat un sol plec, del qual la primera pàgina ja porta la cançó ‘Tot de tènues, clares…’. Això anava precedit d’altres pàgines amb l’encapçalament de la carta i un poema que duria el número quaranta-quatre i que hauria desaparegut? Et toca respondre.

XLV. ‘Cançó’. La segona part –la que comença: ‘Pol·len que resta dels moments…’– és molt bella. Sobretot la idea d’aquesta torbadora flor del darrer atzar… Al meu entendre, el que no funciona és l’últim vers, que en lloc de concloure d’alguna manera el poema, li és del tot estrany. Està bé que la flor esperi sempre; però què ens importa que vibri tota? Sent per la resta del poema completament indiferent que la flor vibri o no, aquesta darrera frase –frase supèrflua– introduïda a última hora amb l’adhesiu d’una ‘i’ copulativa, fa al lector l’efecte inequívoc d’un pegat.

XLVI. ‘Cançó’. És potser el més reeixit dels nous poemes. És honest haver-hi posat un lema del Faust. No objectaria potser sinó aquest ‘mossegaràs la seva boca…’. Entenc el teu interès a usar un verb enèrgic, però mossegar em sembla massa corporal, massa carnal, massa sòlid.»

[Podeu llegir la carta sencera, en francès, ací.]

Text extret del llibre ‘Les coses tal com són‘ (de l’editorial Acontravent).

VEGEU TOTA LA SÈRIE DE CARTES PUBLICADA.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb