22.03.2023 - 21:40
|
Actualització: 23.03.2023 - 08:09
El 23 de març de 2021, avui fa dos anys, Esquerra Republicana i la CUP van anunciar un acord per a la investidura de Pere Aragonès com a president de la Generalitat. L’acord, presentat amb la il·lusió de ser un gran tomb a l’esquerra, contenia tot de clàusules sectorials, que s’han complert en part perquè eren al programa de tots dos partits. Però sobretot contenia un gran projecte en clau nacional, que fins i tot va ser presentat en aquell moment com el nou full de ruta.
Segons que van signar totes dues organitzacions, durant dos anys la CUP –i s’entenia que també Junts– acceptaria de continuar la política de la taula de diàleg, entenent que n’havia d’eixir “una solució política i democràtica basada en l’autodeterminació i l’amnistia”. ERC cobrava els vots de la CUP amb això i oferia una garantia a pagar que no ha arribat ni arribarà mai: si al cap de dos anys no hi havia cap resultat, com ha estat el cas, aleshores ERC i CUP, totes dues organitzacions, es comprometien a “generar les condicions i els acords necessaris perquè puguem plantejar el nou embat democràtic, durant aquesta legislatura”. Finalment, i de manera molt concreta, ERC assumia el compromís de sotmetre el president Aragonès a la “renovació de la confiança” davant el parlament abans d’acabar la primera meitat del 2023. Cosa que ara ja ha explicat del dret i del revés que de cap manera no pensa fer.
Avui fa dos anys justs d’aquell acord i tothom pot comprovar que no ha passat res d’allò que es va pactar i que –cosa molt pitjor– no passarà res d’allò que es va pactar. La taula de negociació no ha aconseguit ni l’autodeterminació ni l’amnistia, però quina importància té això, ara, si dos anys després Esquerra ha canviat completament d’aliances i l’última cosa que vol és fer aquest “nou embat democràtic”? De què ha servit la primera part del pacte, aquest doblegament voluntari de la CUP a una estratègia que tothom sabia que era un fracàs anunciat, si la segona no existirà?
Jugar amb el temps, fer que el pas del temps canvie les condicions polítiques, és un dels exercicis més clàssics de la política. Enfront de la pressió i per a defugir-la, és un truc de manual convèncer l’interlocutor que deixe passar un cert temps. Pactar un futur més o menys allunyat que en realitat no compromet mai a res, com ara s’ha tornat a demostrar. Ben sovint amb la intenció d’enganyar-lo, d’aprofitar-se’n. Gairebé sempre per guanyar una cosa avui, en l’únic moment que la pots guanyar, pensant que demà en tot cas ja la convertiràs en la contrària d’allò que hauria de ser, si així et convé.
Evidentment, aquest joc cínic, aquesta manera amoral d’acostar-se a la política, no diu res de bo de qui la practica. Però tampoc de qui l’accepta. Que l’interlocutor, en aquest cas la CUP, es deixe enganyar tan fàcilment diu molt d’ell, i no pas res favorable. En aquests dos anys els cupaires han estat burlats i humiliats per Esquerra Republicana, però avui no es pot esquivar ni amagar que van ser ells mateixos els qui van caure de quatre potes en el parany, narcotitzats per les seues obsessions, per aquelles idees tan primes i dogmàtiques que gasten sobre què és i què no és ser a l’esquerra. A favor de la CUP només es pot dir que no van ser els únics. Junts els va seguir poc després, en un episodi encara més estrany i tot.
El temps té aquestes coses. Si saps jugar i ets prou cínic per a traure’n profit, els resultats de les maniobres poden ser excepcionals. Però amb un advertiment, que és que el temps també passa, inexorablement, per a tu i també acabes destapat i a la intempèrie. Les grans dificultats que els partits independentistes, tots tres, tenen per a formar candidatures municipals n’és un símptoma clar. I l’abstenció i la pèrdua vots, més que justificadament, pot ser monumental ja aquest mes de maig. Perquè la gent també, gràcies al pas del temps, acaba veient de manera nítida per la via dels fets allò que era més difícil d’explicar amb paraules, que costava de veure enmig de la propaganda, la xerrameca i el record enyoradís d’un passat que va ser i no tornarà.
Els que hem caigut de quatre potes som la gent al creure’ns tota aquesta colla de galifardeus.