3Cat volia la ‘Plats bruts’ del 2025 i l’ha trobada amb aroma de ‘How I met your mother’

S’ha estrenat una nova comèdia de situació (sitcom) de producció catalana. La protagonitzen dos nois que comparteixen un pis de l’Eixample de Barcelona amb molta llum. L’un és graciós però força ximplet, l’altre és una mica neuròtic amb tendències depressives. I sovint reben la visita d’una veïna una mica marciana, però que es fa estimar, i que en origen desperta l’interès de tots dos amics. Però la trama no passa únicament al pis, un dels escenaris habituals és un bar on els protagonistes van sovint i són amics del cambrer. Vull dir, de la cambrera.

No és 1999 ni la sèrie estrenada és Plats bruts, és 2025 i parlo de La casa nostra, l’esperat retorn de la televisió catalana al gènere de les sitcoms disset anys després de 13 anys i un dia, la darrera que va emetre TV3. Després de tants anys, i coincidint amb el vint-i-cinquè aniversari de Plats bruts, 3Cat va posar fil a l’agulla per produir-ne de noves i la primera que ens ha arribat és La casa nostra, creada per Dani de la Orden i Eduard Sola.

La vinculació entre les dues sèries és evident, fins al punt que, conscients que la comparació amb Plats bruts seria indefugible, sembla que s’hagin llançat a seguir la mateixa plantilla. Una estructura de personatges arquetípics i escenaris similars, i de temàtiques properes per a l’audiència objectiu, entre trenta anys i quaranta-cinc: els preus dels lloguers, la massificació turística de Barcelona, la gentrificació, els problemes per a trobar parella, el sexe o, directament, la crisi dels trenta i les dificultats per a madurar. I, tot plegat, amanit amb un català que l’espectador senti proper, carregat d’argot i expressions “del carrer”.

3Cat va publicar ahir d’una tacada els catorze episodis de la primera temporada de La casa nostra, que, d’entrada, en té una segona d’assegurada. I aquí arriba una primera diferència amb Plats bruts, que no deixa de ser un signe del temps. Plats bruts es va emetre originalment de manera setmanal i va aconseguir de ser tot un fenomen cultural entre l’abril i el juliol de 1999. La casa nostra, en canvi, s’ha publicat tota de cop a la plataforma digital. Un moviment que, si bé dóna resposta a la fam voraç de l’espectador i afavoreix l’afartament dels episodis –de menys de trenta minuts–, pot comportar el risc que en parlem molt els pròxims dies i que el mes vinent ja ens n’hàgim oblidat.

En Miqui és el nou Lopes, o més aviat un Ted Mosby barceloní?

I malgrat que el primer pensament que ens pot venir amb el primer episodi de La casa nostra és que això que ens proposa ho hem vist mil vegades a les reemissions de Plats bruts, no triga gaire a distanciar-se’n i trobar el seu camí. Bé, el seu camí, o un camí trufat d’inspiracions d’altres grans sitcoms nord-americanes dels darrers anys. I si, de fet, el 1999 podíem trobar molts elements comuns entre Plats bruts i Friends, ara és fàcil trobar-ne amb How I met your mother o The Big Bang theory.

Una de les mostres més clares és el personatge d’en Miqui (Marc Rius), l’assenyalat com a protagonista, encara que és una sèrie principalment coral. La primera impressió ens porta a assimilar-lo amb en Lopes: un personatge a qui li van malament les coses i que contrasta amb l’entusiasme i atractiu de l’Èric (Adrian Grösser), el seu company de pis immadur.

Però a mesura que avança la sèrie veiem que, en realitat, hi té poc a veure i que, si li hem de trobar alguna similitud, és més aviat amb en Ted Mosby, protagonista de How I met your mother. Un romàntic idealista, obsessiu, amb tendència a prendre la decisió equivocada i que desperta tendresa quan es lamenta.

Viu amb l’Èric, però de sobte es troba que a casa també se li instal·len els seus pares divorciats. Primer la Pilar (Llum Barrera), una neo-hippy que vol deixar clar que encara té molta corda per a fer coses. I després arriba en Josep (Albert Ribalta), que representa els valors oposats a la Pilar: un advocat d’èxit, conservador i que especula amb l’habitatge.

En aquest còctel, cal afegir-hi la Berta (Paula Malia), la nova veïna apassionada per la ciència i amb poques aptituds socials; la Candela (Betsy Túrnez), la propietària del bar de confiança de la colla i que fa de l’apoderament sexual un tret de la seva personalitat; i un bon grapat d’artistes convidats, com ara Laura Rosel, Magí Garcia, Irene Minoves, Ignasi Taltavull, Sílvia Abril, Judit Martín o Xavi Mira, un altre veterà de les sitcoms catalanes.

No és una macedònia de sitcoms

Ara bé, malgrat que és fàcil trobar a La casa nostra detalls que ens recordin a sitcoms anteriors, no és encertat considerar la sèrie com un reguitzell de referències o inspiracions. El gènere de les sitcoms, en si mateix, es nodreix de referents comuns, personatges arquetípics i dinàmiques internes que hem vist repetidament. Seinfeld, Friends, How I met your mother, The Big Bang theory i Plats bruts no són el mateix i hi podríem veure moltes diferències, però alhora hi ha similituds evidents. Això no les converteixen en còpies del mateix concepte, sinó una evolució d’un gènere concret.

I a La casa nostra li passa igual. Ens recorda a sèries que ja hem vist, però té força per si mateixa. Té ànima. I el més important per a una sitcom: fa gràcia. No trigues a entrar en la seva dinàmica i, a sobre, la cançó d’obertura s’enganxa d’allò més i fa que no et treguis la sèrie del cap.

Té assegurada la segona temporada, però no serà difícil que se’n facin més si aconsegueix de connectar amb el públic. De moment, 3Cat ja s’ha encarregat de fer palès que és una de les apostes principals de la temporada i de promocionar-la per terra, mar i aire. I encara que l’estrena hagi estat exclusiva de la plataforma, és fàcil preveure que la trobarem més endavant a la graella de TV3 perquè la descobreixin els qui no l’hagin vista, o la remirin els qui ja l’hagin devorada en el seu moment. En certa manera, igual com van fer durant anys amb les reemissions de Plats bruts.