12.01.2024 - 21:40
Plats bruts celebrarà a l’abril el vint-i-cinquè aniversari com una de les sèries més reeixides de la graella de TV3. Tot i que és una sèrie on els personatges compten en pessetes, encara avui és un dels continguts més vists de la plataforma a la carta 3Cat, per davant de pesos pesants com Crims. Què fa que una sèrie estrenada el 1999 continuï tan viva i hagi calat tant entre els espectadors, fins al punt de poder recitar-ne escenes completes de memòria? I més encara: com és que és tan estimada per espectadors que quan es va emetre originalment eren massa petits per gaudir-ne o que, fins i tot, no havien nascut?
El primer episodi de Plats bruts, “Tinc pis”, es va emetre el 19 d’abril de 1999; i el darrer, “Tinc touchdown“, el 30 de juliol de 2002. Tres anys durant els quals es van emetre sis temporades, amb setanta-tres episodis en total, amb un gran èxit d’audiència: el segon episodi ja va superar el milió d’espectadors i més d’una vegada es va superar el 40% de la quota de pantalla. És a dir, que el 40% de tots els catalans que llavors miraven la televisió miraven Plats bruts. Uns pics d’audiència que rivalitzaven amb els dels partits del Barça, que llavors s’emetien en obert. Ara bé, gran part de la responsabilitat que calés tant entre la societat van ser les reposicions que durant molts anys se’n van fer a TV3 i, fins i tot, a 8TV. La darrera vegada, el 31 de desembre al vespre.
“Després dels serials tan previsibles de primera hora de la tarda de producció pròpia que TV3 emetia llavors, Plats bruts va ser com el vent de novembre a la ciutat de Barcelona que, en aquells anys (això ara també ha canviat, per desgràcia) esbandien la pol·lució i feien lluir els cels i la seva llum”, destaca l’escriptora Mercè Ibarz. La sèrie va ser creada i protagonitzada per Joel Joan i Jordi Sánchez, que interpretaven en David i en Lopes, antics coneguts que es veien arrossegats a compartir un pis de l’Eixample de Barcelona, on passaven gran part de les trames. Ara, Ibarz en destaca dos personatges femenins que també eren molt estimats per l’audiència: “L’Emma de l’estupenda Mònica Glaenzel, una veïna que avui en diríem ecologista radical, i la Carbonell de la gran Anna Maria Barbany, dona de fer feines del pis d’aquells dos eixelebrats que no tenien cap mania de quedar malament a cada frase. Cap de les dues no deia res sense agudesa, lluny de les convencions, i s’estaven prou de fer-se les guapes, trencaven els arquetips femenins amb tota la desimboltura del món.”
“És una sèrie on els personatges no tenen cap moral, tots són uns cretins absoluts”, diu la crítica de televisió Mònica Planas. “No hi ha convencions socials, no hi ha por del que diran, no tenen escrúpols ni cap mena de prudència.” Segons Planas, rere aquest histrionisme hi ha una de les claus que també funcioni entre les generacions més joves, que no la van veure en el seu moment: “Igual que el Polònia i el Crackòvia, són programes que funcionen molt bé entre la canalla, que s’hi ha enganxat en les remissions o ha buscat els capítols a YouTube o on sigui.”
La innovació de Plats bruts
Abans de Plats bruts, TV3 ja havia explorat el gènere de les comèdies de situació, les sitcoms, amb Teresina S.A. o Oh Europa!, però no va ser fins a Plats bruts que va fer una adaptació formal tan directa del gènere tal com es feia a la televisió nord-americana, però tan ben imbricada amb elements propis de Catalunya que la feien molt propera. “L’èxit de Plats bruts s’ha de comparar amb força amb el de Friends“, diu Joan Burdeus, periodista cultural especialitzat en televisió i cinema, que aplaudeix la capacitat de Joel Joan d’importar a Catalunya l’estil televisiu en voga a cada moment en la televisió internacional.
“La comèdia de situació amb multicàmera i riures enllaunats com era Friends, la porta a l’Eixample. Després, quan en la tendència internacional comença a haver-hi dramèdies –comèdies tristes que barregen les dues coses–, fa Porca misèria. I quan hi ha la cosa aquesta de la televisió del jo, és quan fa El crac“, enumera.
Manel Jiménez-Morales, professor de Comunicació i vice-rector de la Universitat Oberta de Catalunya, afegeix més elements que van ajudar que agradés al públic: “El primer és la lleugeresa del format. Són vint-i-cinc minuts, cosa força insòlita en el panorama. Això va fer que els programadors la poguessin posar a diferents espais i que es pugui mirar en moments molt diferents.” També posa sobre la taula la manca d’evolució dels personatges i que l’enorme majoria dels episodis fossin autoconclusius, de manera que es podien mirar saltejats sense por de no entendre la trama, i es podien començar en qualsevol moment si enganxaves la sèrie fent zàping.
Ara bé, més enllà de seguir fil per randa tots els cànons formals de les sitcoms, no té cap problema per deixar-se anar amb trames i acudits propis de la catalanitat. A la memòria, hi ha capítols memorables, com el “Tinc nació“, en què la consciència nacional del Lopes l’empeny a anar a Madrid a recuperar en David, que hi ha anat a fer un càsting; el xoc entre la castanyada i el Halloween a “Tinc castanyes“; o la sopa amb gàlets i mandonguilles que prenen els dos protagonistes a “Tinc un dia normal“, quan no volen celebrar Nadal.
“També hi ha un element que té a veure amb la tradició teatral catalana”, afegeix Jiménez-Morales. “Hi ha una manera molt genuïna de fer, que també és molt pròpia de les sitcoms, que és aquesta interpretació exagerada. Aquest caràcter més caricaturesc tant de les comèdies catalanes, com Els pastorets, com del teatre romàntic, on també es busca aquesta exageració. Crec que això ajuda a reconèixer que és un producte molt propi i ens fa gràcia”, diu.
La importància de la nostàlgia
Molt bé, Plats bruts va ser una sèrie innovadora que va agradar molt en el seu moment. Però què la fa tan perdurable en el temps? “La nostra generació, sobretot els millennials, hem fetitxitzat la felicitat dels noranta, i a Catalunya, els anys que van fins al 2008, abans de la crisi”, diu Bordeus. “Uns anys que concentren una mena d’ingenuïtat, felicitat i creixement, la idea que viuràs millor que els teus pares i que tot és senzill. Una mena de mite per part de la generació millennial que crec que la generació Z ja no reprodueix. De fet, crec que a ells Plats bruts no els interessa tant”, afegeix.
Planas comparteix el mateix punt de vista: “Plats bruts és el reflex d’una època mediàtica i social. És la paròdia de la generació X quan es comença a guanyar la vida, una generació una mica consentida perquè ha sigut la primera a créixer i educar-se en democràcia, que va tenir uns pares més tous, i d’on surt aquesta banda de cretins barruts.”
Una mena de mirall d’un moment molt concret al qual la nostàlgia ens pot fer venir ganes de tornar. No oblidem que el punt de partida de la sèrie és que el Lopes és a punt de llogar un pis de l’Eixample de Barcelona amb dues habitacions per 55.000 pessetes mensuals (uns 350 euros), però que la intervenció del David fa encarir fins a 90.000 pessetes (540 euros). Una xifra que ara es veu absolutament impossible d’assolir al centre de Barcelona.
Ja no es fan sitcoms
Després de la fi de Plats bruts, TV3 encara va apostar pel gènere amb L’un per l’altre –protagonitzada, novament, per Jordi Sánchez i Mònica Glaenzel– Jet lag i Lo Cartanyà, però després ja va passar a mirar altres formats de ficcions de comèdia. De fet, no és res que no passés en el panorama televisiu internacional, que va tendir cap a ficcions més reflexives, la hibridació de gèneres i l’auge del gènere dramàtic. Tot i que no va desaparèixer, i en podem trobar elements formals en comèdies de gran èxit de la dècada de final de la primera dècada dels 2000 i inicis de la segona, com How I met your mother, Modern Family, The Office o The Big Bang Theory.
Si Plats bruts encara agrada, seria possible fer ara una altra sèrie que en reproduís els elements formals? “En aquests vint-i-cinc anys tots hem evolucionat, com a espectadors hem fet un aprenentatge audiovisual i ens han començat a agradar unes altres coses. Tenint en compte tot el que ens ha portat després el món de les sèries i el que ens agrada com a espectadors, no sé si podem tornar a l’origen”, diu Planas.
“Seria una novetat que TV3 ressuscités la sitcom, però, com tot, algun dia tornarà”, afegeix Bordeus. Ara, avisa que actualment el món de la comèdia mira cap a una altra banda: “Els premis de comèdia on participen les sèries internacionals ja no els guanyen les sitcoms. Ja tot són sèries amb aquesta mena d’aura cinematogràfica i tràgica, reflexiva. No hem superat l’època del dramedy com a televisió de prestigi. Ha passat la mà per la cara a la comèdia més blanca de situació.”
