La Casa Guinnness o el regust històric de la cervesa

“Hi ha una tècnica particular per a servir la cervesa Guinness. Quan la comencem a abocar, la cervesa, amb raó s’emociona d’alliberar-se. I bombolleja el got. Mentre el primer got s’assenta i s’acostuma a la situació, comencem a abocar l’altra. I esperem que la cervesa es calmi. És el minut Guinness”, explica Edward Guinness, tot servint dos gots del beuratge familiar a Ellen Cochrane, bellíssim cervell pensant de la Germandat Feniana –catòlics nacionalistes irlandesos, enfrontats al domini de la Gran Bretanya– a qui el representant de la gran família unionista i protestant per excel·lència de Dublín ha convocat en un elegant i refinat cafè de la ciutat, per seduir-la –ehem, políticament parlant–: “Aquests dos gots de Guinness a mig servir representen l’estat d’Irlanda. En aquest moment, emocionada pel seu somni d’independència, però necessitada d’un temps per a reflexionar”. “Redueix la nostra lluita a un got de cervesa?”, s’exclama sense embuts la noia. “És el que sé, senyoreta Cochrane. També sé que, per acabar de servir-la, per omplir el got, és important d’anar lentament i amb compte, uniformement, i, com en la seva lluita política, el veritable èxit depèn de si es manté la calma”, assegura l’hereu del poderós sir Benjamin Guinness –que havia creat el primigeni imperi sobre la fàbrica fundada pel seu avi–, interpretat a La Casa Guinness per Louis Partridge. Cochrane, a qui dona vida Niamh McCormack, sap que podrà treure rèdit d’un acord amb el seu rival polític, i trenca la seva regla de no beure de dia fent un llarg glop de cervesa.

L’escena forma part del tercer capítol de la sèrie, disponible a Netflix amb subtítols en català, que amb ritme vertiginós, música contemporània i tensions entre germans que acaben a garrotades, els entesos han qualificat d’una mena de barreja entre el clan mafiós de Birmingham retratat a Peaky Blinders –de fet, comparteixen creador, Steven Knight– i les guerres familiars de Succession. Al començament de la sèrie assistim al funeral del patriarca, sir Benjamin, empresari ennoblit, membre del parlament, fidel defensor de la Unió amb Anglaterra i un dels homes més poderosos de Dublín. La mort implica una batussa pública entre fenians i unionistes, però alhora desencadena una batalla per l’herència entre els seus quatre fills: Arthur, el primogènit, un dandi amb una vida privada clandestina (Anthony Boyle); Edward; la llestíssima i sigil·losa Anne (Emily Fairn); i l’autodestructiu Benjamin (Fionn O’Shea), que acabarà enrolant-se a la milícia. Allunyada de l’herència, lady Anne Plunket aprofitarà la influència familiar i la filantropia per recordar a tothom que és una Guinness.

Entre el negoci i la política

Al costat de les tribulacions dels germans Guinness, hi ha la història. La d’Irlanda i la dels Estats Units. Tot i partidaris de l’ordre i la lleialtat a Sa Majestat britànica, el finíssim –per bé que a voltes potser un xic ingenu– Edward maldarà per fer que Guinness esdevingui un símbol d’Irlanda, adoptant l’arpa gaèlica –que identificava els fenians– com a logotip de la marca, i, combinant ambició i benvolença, convertir la cerveseria de Saint James Gate en una fàbrica modèlica sota un règim paternalista i al quilòmetre zero d’un imperi que s’estenia de les illes britàniques als Estats Units, on els immigrants irlandesos –compromesos fins al moll de l’os amb la independència d’Irlanda– farien la resta. Som a l’any 1868, després del renaixement cultural gaèlic i el fallit alçament fenià, en plena lluita per aconseguir o bé la sobirania total de l’illa, o bé l’autogovern conegut com a Home Rule, en un moment en què els interessos familiars es converteixen en material polític. No es pot perdre de vista que l’advocat dels Guinness a la ficció és un dels principals capdavanters del nacionalisme irlandès, l’autonomista Isaac Butt, el gran rival de l’altre gran parlamentari pro-estatut, Charles Stewart Parnell. Però, hi ha un personatge que encarna aquest perillós equilibri –sempre en profit propi– com cap altre: Byron Hedges, el cosí bastard dels Guinness, fruit d’una relació clandestina entre un fenià i una dona membre de la dinastia, enviat als Estats Units com a representant de la companyia. A la barra del parent Byron hi posa cara i carn de forma magnífica Jack Gleeson, el pertorbat rei Joffrey de Joc de trons.

Tot i que els plans per a expandir la Guinness, negra feta d’ordi torrat, com es veu a la sèrie passen també per la península ibèrica, la popularització al nostre país d’aquesta beguda alcohòlica no destil·lada, l’origen del qual cal anar a cercar a les antigues civilitzacions de l’Orient Mitjà i que ja consumien els ibers, es produeix gràcies als alsacians, no pas als irlandesos. Diuen alguns estudis que a Catalunya es consumeixen més de set milions d’hectolitres d’aquest líquid, i que Barcelona és al capdamunt en consum a escala europea… malgrat que a la primeria la cervesa va haver de plantar cara al consum popular de vi. De fet, alguns savis de l’època auguraven poca viabilitat a aquell succedani del most, que consideraven una beguda festiva o circumscrita a l’estiu.

Moritz i Damm, els Guinness de casa nostra

Louis Moritz Trautmann, nascut a Pfaffenhofen, on el seu germà ja era mestre cerveser, va arribar l’any 1851 a la ciutat, per treballar en alguna de les primeres cerveseries de la ciutat. Ell mateix va fer el pas d’obrir la seva fàbrica en un dels primers edificis de l’Eixample, a la ronda de Sant Antoni, on encara avui té la seu l’espai de restauració de Moritz. Tot i que l’anunci de la inauguració parlava de “fàbrica alemanya”, el cas és que Moritz havia arribat amb passaport francès… fins que la guerra franco-prussiana va eliminar l’imperi de Napoleó III i va convertir el rei de Prússia Guillem I en kàiser del Reich alemany, que incloïa les regions germanòfones d’Alsàcia i Lorena. Aquest nou estatus no va agradar a tothom i els habitants lligats a França van emprendre el camí de l’exili el 1871, el mateix any que les tropes alemanyes ocupaven Estrasburg. Un dels exiliats fou un altre mestre cerveser, August Kuentzmann Damm que, amb la seva esposa Melanie, féu cap a Barcelona, on, amb un nombrós grup de parents, es dedicà a fer allò que ja feia a la seva terra: cervesa. El negoci, amb diverses cerveseries on es despatxava la beguda associada als fabricants, serà cosa de dues nissagues en competència directa. Dos cognoms que avui continuen rivalitzant als assortidors dels bars, als passadissos dels supermercats i als estius de casa nostra: Moritz i Damm.

L’afany de lideratge de les dues famílies també es veu en la seva vinculació amb la ciutat de la febre de l’or, de la ciutat de les bombes o de la Rosa de Foc. Si els Damm són un dels clans més influents de la poderosa colònia francesa barcelonina, i patrocinaran els projectes educatius del cònsol Ferdinand de Lesseps, l’amistat dels Moritz amb un inquiet suís catalanitzat anomenat Joan Gamper porta l’equip que aquest darrer havia fundat l’any 1899 a tenir-hi una de les seves primeres seus a la cerveseria de Moritz. I la història no els esquivaria el destí, car els joves de nacionalitat francesa, també els descendents dels exiliats alsacians, seran cridats a files per a morir per França i per venjar l’oprobi del 1871. Passat el conflicte que va enriquir i polaritzar la ciutat, mentre a Barcelona hom es matava pels carrers, el consum de cervesa pujava com l’escuma i Damm i Moritz, amb sengles campanyes de publicitat i màrqueting, es repartien el mercat català. Fins i tot, a l’exposició del 1929, van ocupar un mateix estand sota el nom genèric de Cerveses Catalanes. Perquè, tot i ser d’origen alsacià, la cervesa ja s’havia fet un nom al nostre país. Ni durant la guerra, quan ambdues societats van ser col·lectivitzades, s’aturarà aquella escuma. Ni els Damm ni els Moritz tenen encara la seva ficció, però això no vol dir que en cada glop de cervesa no ens retorni també el regust de la història.