12.04.2019 - 11:31
|
Actualització: 14.04.2019 - 17:14
Fa anys que el veritable significat del feminisme i els seus ideals són coneguts per l’opinió pública i cada vegada hi ha més mobilització. ‘Moviment que té com a finalitat aconseguir la igualtat política, econòmica i jurídica dels gèneres’ és la definició que en fa el diccionari. Hi ha feminisme dins el catolicisme? L’Església és una de les institucions més poderoses del planeta, i considera la dona com a figura important de la religió. Tot i això, no li ofereix representativitat. Com afirma Sonia Herrera, coordinadora del Grup de Feminismes de Cristianisme i Justícia, ‘la dona dins l’Església té poc poder i pocs càrrecs rellevants’.
Fa 3.000 anys, El Gènesi deia que la dona sortia ‘de la mateixa carn que l’home’, i la considerava ‘l’únic ésser amb qui podia compartir la seva vida’. La teoria de la comunitat vol igualtat, però no l’ha portada mai a la pràctica. Històricament hi ha hagut figures femenines destacades en la religió, però només en són excepcions.
‘La dona és protagonista a l’Església perquè -l’Església- és femenina’, deia Francesc, el Papa de Roma més progressista de la història, a la passada entrevista de Jordi Évole. De fet, la periodista especialitzada en religió Míriam Díez Bosch assegura que la paraula és, en la seva etimologia, ‘grega i femenina: ekklesia‘. Per contra, però, el Papa assegurava que no hi ha igualtat en la representativitat i que caldria promoure un equilibri en les funcions entre els homes i les dones. Així doncs, podem veure que el clero reconeix que aquesta manca de protagonisme és real. Contradicció?
L’home: el sacerdoci
A l’hora de pensar en l’alt clero, tothom té la imatge d’un nombrós grup d’homes prenent decisions. L’estructura i la jerarquia de la religió ha mantingut la dona fora dels òrgans de decisió. Avui dia, la religió catòlica té arguments per defensar que una figura femenina no pugui ser sacerdot, tal com indica l’article de Mercedes Marcos Sánchez ‘El lloc de les dones al cristianisme: ús i abús de la història antiga en un debat contemporani‘, del departament de Ciències Històriques de la Universitat de Cantàbria.
El primer argument i el més important que defensa el catolicisme és la tradició. L’Església no ha admès mai que la dona pugui esdevenir sacerdot. I, de fet, si algun grup herètic ho ha intentat en algun moment, ha estat condemnat. En segon lloc, per l’actitud de Crist: Ell és qui va donar la potestat d’administrar els sagraments i va admetre que fos representat per un grup d’homes que el seguien: els 12 apòstols. Cap d’ells fou una dona. La pràctica dels apòstols va consistir a seguir sent fidels a Jesús i no van escollir cap dona: varen passar el relleu a altres deixebles. Finalment, el capellà és una representació de Crist, i si ell va escollir el ‘sexe d’home’, l’Església considera que qui ha de representar-lo ho ha de fer ‘en la seva totalitat’. Objectivament, aquests fonaments han de justificar que una dona cristiana no tingui les oportunitats de ser sacerdot? Segons Sonia Herrera, ‘Jesús no va deixar muntada una Església’, i els arguments en contra del sacerdoci per part de les dones “es poden considerar molt febles”.
El mossèn Bruno Bérchez, delegat de Joventut de l’Arquebisbat de Barcelona, reconeix que ‘ser mossèn o bisbe té un punt de poder, un càrrec de responsabilitat que pren decisions’. És una figura que, dins la religió, té molta importància. Tot i això, ‘l’ordenació és un tema tancat i no hauria de ser així, ja que a l’Església catòlica no existeix l’ordenació a les dones’, explica Jaume Dantí, secretari del Patronat de la Fundació Joan Maragall de cristianisme i cultura, i catedràtic de la Facultat de Geografia i Història de la UB.
El següent vídeo recull una petita mostra de diferents opinions de ciutadans sobre el paper de la dona dins el catolicisme:
La dona: transparent però més que necessària dins el catolicisme
La participació de la dona a la vida de l’Església no és efectiva i és una qüestió oberta ja que encara hi ha molts factors per determinar. Des dels inicis de l’Església, però, la dona ha estat una figura important. L’exemple més important el trobem en la Verge Maria: el principal exponent femení que té el catolicisme. Sonia Herrera assegura que ‘cal diferenciar entre la figura històrica de la Verge Maria i la imatge de dona submisa que s’ha construït al llarg dels segles’. El mateix passa amb Maria Magdalena, catalogada com ‘l’apòstola dels apòstols’, i com la primera testimoni de la resurrecció de Jesús. Malgrat tot, segons la professora de la Universitat Autònoma, ‘no interessa que ens diguin que les dones en el cristianisme del passat tenien rellevància i poder‘.
L’actualitat és el que importa. Avui dia, ‘el paper de la dona a l’Església és formalment secundari, i a la pràctica és molt important‘, explica Jaume Dantí. La dona està fent una quantitat de serveis a l’interior extraordinaris, dels que en depenen el funcionament general de la institució. Dantí destaca que les responsabilitats que té la figura femenina són importants, necessàries, però que no són suficients en les seves estructures.
Feminisme dins el catolicisme?
El feminisme està en auge. Podria conduir a una millora de responsabilitats en els dos gèneres dins l’Església? Jaume Dantí pensa que el temps acabarà imposant aquesta igualtat però que no hauria de ser així, sinó que hi hauria d’haver una decisió forta per poder-ho aconseguir. Aquesta transformació, però, ‘ha de venir des de baix’, argumenta Sonia Herrera, i ‘potser hem d’acabar gestionant la frustració, perquè els ritmes de l’Església són molt lents’. Es podria aconseguir amb la corrent feminista? Maria del Carmen Martín Gavillero, llicenciada en Teologia bíblica, pensa que ‘si el pensament i la praxis feminista i cristiana no condueixen a fer més forta la justícia social, es tracta d’un fals feminisme i un fals cristianisme’.
La realitat és que no podem obviar el factor històric de l’Església: una organització que va néixer en una cultura de fa milers d’anys i que, evidentment, arrossega trets culturals de fa milers d’anys. Fins i tot el Papa actual Francesc confirmava a l’entrevista de Jordi Évole que és molt difícil canviar un ‘monstre’ tan gran com aquest. Ara bé, expressions que han sortit de la boca del Sant Pare com “tot el feminisme té el risc de transformar-se en un masclisme amb faldilles” són indicadors que el canvi encara no és una realitat. ‘L’Església ha d’entendre que és una comunitat d’iguals. Si no ho fa, perdrà la batalla en un món que ha lluitat per la igualtat’, defensa Míriam Díez. És innegable que, si l’Església vol tenir més presència a la societat, s’ha d’adaptar als temps actuals, i això implica incloure la igualtat de gènere.