Ken Saro-Wiwa
Calendari en record dels Ogoni Nine i Ken Saro-Wiwa (fotografia: Xavier Montanyà).

Dimarts passat, 24 de setembre, era el Dia Internacional contra el Canvi Climàtic. És un dels grans xous reivindicatius contemporanis, tan inútils com àmpliament coberts per mitjans de tota mena i ideologia. La nova estrella és una joveneta sueca, Greta Thunberg, que pretén alçar-se en la imatge mundial de la lluita contra una de les emergències més greus del planeta.

Mentre els mitjans de propaganda occidentals divulguen els discursets de la noieta i la seva militància antiavions, les multinacionals energètiques i extractores continuen arrasant, destruint i explotant molts indrets desprotegits del planeta amb impunitat total. A l’amenaça devastadora de les petrolieres europees i americanes, com ara Shell o Texaco, s’hi afegeixen, sobretot a l’Àfrica, les companyies mineres i petrolieres xineses, discretes, silencioses, i encara més incontrolades en el respecte del medi ambient i la vida humana.

Ja veurem, amb els anys, els efectes de l’eficàcia de la noia sueca i els seus acòlits. Probablement, passarà fugaçment per la història, com Marisol, Joselito o Shirley Temple. O com el seu predecessor Al Gore, el d’Una veritat incòmoda, el gran profeta verd, desaparegut dels nostres escenaris i pantalles després d’haver aconseguit el Premi Nobel de la Pau.

La lluita del Delta del Níger, del pacifisme a la violència

L’any 2010 vaig recórrer el Delta del Níger, al sud de Nigèria, un dels indrets més devastats per la indústria petroliera, especialment per la companyia anglo-neerlandesa Shell. Ho vaig explicar en una sèrie d’articles i un llibre.

Al sud de Nigèria, hi conflueixen moltes de les grans qüestions candents del planeta: seguretat energètica i humana, atemptat ecològic i dels drets humans, escalfament mundial, corrupció política, lluita armada, massacres militars, activisme polític i activitat mafiosa, justícia internacional i la fabricació de consens asfixiant dels mitjans de comunicació, el manufacturing consent de Noam Chomsky.

El delta del Níger és un dels terrenys de joc o, més ben dit, un dels camps de batalla on la humanitat ha de cercar solucions de futur. Ho fa? Em sembla que no. Aquests darrers anys les notícies que me n’arriben no són gaire esperançadores. A més, gran part del mal ja s’ha fet. I pot ser irreparable o bé ha modificat substanciosament l’equilibri entre l’home i la natura, la vida i la mort, en aquell racó de l’Àfrica.

Durant el meu viatge vaig tractar amb activistes pacífics, militants de la lluita armada, pagesos, pescadors i víctimes de la repressió de l’estat i les petrolieres, amb la seva important estructura de seguretat privada que, en alguns llocs, incloïa armes de guerra. Aquelles setmanes em vaig fer una idea prou clara de la devastació ecològica i humana que s’hi havia produït, a causa de tota una maquinària de destrucció i violència extractiva molt ben travada.

En tornar, vaig escriure: ‘Per a la majoria dels habitants d’aquests països, tenir petroli és una maledicció. Els seus estats, d’una manera o d’una altra, esdevenen estats rendistes, petroestats que viuen dels beneficis de l’or negre que alimenten exclusivament els comptes corrents i els dipòsits que tenen les elits dirigents en paradisos fiscals. L’estat esdevé una estructura fantasmal per a justificar les transaccions amb l’exterior. Davant la comunitat internacional, alimenta el miratge que hi ha control, ordre i interlocutors. Però en realitat el contracte social s’ha trencat; l’estat no treballa pels drets i el benestar dels ciutadans, sinó per apuntalar l’estructura necessària per a l’activitat comercial i industrial de les grans multinacionals del petroli i les seves empreses subsidiàries. La corrupció és l’oli que lubrica els engranatges d’aquests estats que, cada dia que passa, depenen més de la repressió, la censura i el cinisme necessaris per a perseverar en les seves activitats delictives d’alta volada.’

‘Per què s’ha silenciat la tragèdia del Delta del Níger durant cinc dècades?’, em preguntava jo aleshores: ‘Potser caldria tenir en compte, per exemple, que l’any 2007, el 40% del petroli que importava els Estats Units i el 25% que importa Espanya en prové. L’estat espanyol és el segon client de Nigèria en el comerç petrolier, després dels Estats Units. Però les empreses espanyoles encara no hi fan una inversió directa, encara que Repsol i Gas Natural han signat un acord amb el Govern nigerià per a la futura construcció d’una planta liquadora de gas natural. L’any 2006, Nigèria era un dels principals receptors del fons d’ajuda espanyola al desenvolupament. És interessant de constatar que, molt sovint, com més important és el país proveïdor, més ajuda humanitària rep, i menys informació tenim de tot allò que hi passa.’

Destrosses de la violència a Rumuekpe. Fotografia: Xavier Montanyà

En fi, que la gravetat del canvi climàtic o, diguem-ho clar, l’avanç a marxa accelerada cap a la destrucció del planeta, té unes causes que vénen de molt lluny: de l’imperialisme, del colonialisme, de l’explotació capitalista mundial. Un funcionament polític, econòmic i industrial mundial impertorbable i, a hores d’ara, ja, de funcionament gairebé autònom, independent, immune als bons desitjos dels activistes burgesos del món occidental.

El capitalisme mundial és implacable. La seva carrera d’aquests darrers dos segles ha deixat un rastre impressionant de mort, explotació obrera i destrucció arreu del món, especialment als països del tercer món. Les intervencions de les Gretes i els AlGores són pura ‘performance’ político-mediàtica per a entretenir el personal, omplir de bestieses les xarxes socials i fer de tub d’escapament de la mala consciència burgesa blanca, per poder continuar consumint i enriquint-nos tranquil·lament, com hem fet sempre.

M’estimo més el mestratge, el treball constant d’intel·lectuals com ara el professor Joan Martínez Alier, catedràtic d’Economia i d’Història Econòmica de la Universitat Autònoma de Barcelona, escrivia jo aleshores, que un dia em va dir: ‘Ara cal que aparegui un Albert Gore del Sud, un dirigent de l’ecologisme popular com Ken Saro-Wiwa o Chico Mendes. No n’hi ha prou d’indignar-se amb les injustícies climàtiques, la desaparició de les glaceres dels Andes, la lenta pujada del nivell del mar que perjudicarà Guayaquil. No n’hi ha prou de reclamar el deute ecològic del Nord. Tanmateix, Al Gore té una virtut: cita un oceanògraf que es deia Roger Revelle, un científic destacat en la història intel·lectual del canvi climàtic, un problema que es coneix ja del 1895. Com s’ha aconseguit amagar políticament fins al 1985, any en què es va fundar el Panell Internacional del Canvi Climàtic? Fa noranta anys que surt als llibres de text, en anglès i en alemany, i no en articles esotèrics en revistes estranyes escrites en llengües incomprensibles. La pregunta és: per què s’ha silenciat?’

Tom Ateke, dirigent del grup armat Niger Delta Vigilante. Fotografia: Xavier Montanyà

Estic absolutament d’acord amb Joan Martínez Alier. Ara caldria un bany de realitat més autèntic que el que ens proporciona l’ecologisme del capitalisme mediàtic. Caldria recordar, explicar i homenatjar la feina, les idees i les lluites de persones que van ser assassinades, precisament, perquè van esdevenir dirigents populars ecologistes, defensors dels drets de la terra i dels pobles desprotegits. Aquests sí que han fet escola.

Ells eren la veritable amenaça del sistema. Per això els van assassinar: el brasiler Chico Mendes, l’hondurenya Berta Cáceres i l’ogoni Ken Saro-Wiwa, entre més, l’home que va despertar la consciència dels pobles del Delta del Níger contra els abusos de la Shell i per això va ser executat, amb vuit companys més, el 10 de novembre de 1995, en temps del dictador Sani Abacha. Després d’una detenció i un procés sense garanties, en la proposició del qual podia haver tingut molt a veure la voluntat de la multinacional petroliera.

Poc o res ha canviat als seus països després d’aquells crims. Només cal observar què passa ara a l’Amazones. Allò que sí que s’ha de preservar és l’exemple d’aquells activistes, el seu mestratge i la influència que han tingut en les generacions més joves, perquè només ells, des dels seus pobles, amenaçats fan una feina útil i constant contra l’espoli i la destrucció del planeta. Ells ho viuen en directe, ho pateixen i lluiten. Ho constaten cada dia i s’hi juguen la pell pel futur dels seus pobles i de les seves terres, rius i mars.

Sortidor de gas en torxa arran de terra a Rumuekpe. Fotografia: Xavier Montanyà

La Shell, una empresa criminal

L’any 2017, després d’una llarga investigació exhaustiva, Amnistia Internacional demanava a Nigèria, el Regne Unit i els Països Baixos que investiguessin la Shell per la implicació en nombrosos delictes comesos per les forces armades nigerianes a Ogoniland els anys noranta. AI ho explicava en l’informe ‘Una empresa criminal? La implicació de Shell en les violacions de drets humans a Nigèria als 1990‘.

Audrey Gaughran, directora d’afers mundials d’Amnistia Internacional, en presentar l’informe, declarà: ‘Les proves que hem analitzat mostren que la Shell va animar reiteradament les forces armades nigerianes a fer front a les protestes de la comunitat, tot sabent els horrors en què tal actuació derivaria: homicidis il·legítims, violacions, tortures i incendis de pobles (…) Enmig d’aquesta repressió brutal, la Shell fins i tot va donar suport material, inclòs transport, i si més no una vegada va pagar a un governador militar, per haver perpetrat violacions de drets humans. És indignant que mai no hagi hagut de respondre d’això.’

Velles instal·lacions del primer pou de petroli d’Ogoniland. Fotografia: Xavier Montanyà

Ken Saro-Wiwa, l’home que va vèncer la Shell

‘Viure un dia a Nigèria és morir-se moltes vegades en un dia’, solia dir l’escriptor i activista ogoni Ken Saro-Wiwa. Ell i els seu camarades del Mosop (Moviment per la Supervivència del Poble Ogoni, en anglès), a còpia de protestes pacífiques multitudinàries i pressions a les institucions internacionals, als anys noranta van aconseguir d’expulsar la Shell de la seva terra. Allò va ser el primer moviment de masses nigerià conegut internacionalment. Gràcies a aquests activistes el món va saber que existien els ogonis, una minoria ètnica nigeriana que havia estat capaç d’articular una nova forma d’agitació política internacional. I amb un resultat reeixit.

Pòster dels ‘Ogoni Nine’, executats el 1995. Fotografia: Xavier Montanyà

Els ogonis són un poble petit, d’un milió de persones. No podien emprar la violència perquè la dictadura militar de Sani Abacha els hauria anihilats tots sense contemplacions. Van posar en pràctica un activisme polític pacífic multitudinari fins que el 1993, amb el suport de la justícia internacional, van aconseguir d’aturar les activitats de la Shell i expulsar-la d’Ogoniland.

Aquella mena de lluita i aquella victòria van descol·locar la companyia i la dictadura militar nigeriana. La resposta va ser la de sempre: reprimir i matar. Es va impedir que la premsa internacional hi accedís. Es calcula que va haver-hi uns dos mil morts i que milers de persones en van fugir. El 1995, Ken Saro-Wiwa i vuit líders ogonis més van ser detinguts, acusats falsament d’assassinat i executats, després d’haver-los sotmès a una farsa judicial.

Poden matar el missatger, però no poden matar el missatge

Un dels meus contactes a Port Harcourt, al cor del Delta del Níger, és Celestine Akpobari, aleshores responsable de programes d’energia i mineria a Social Action, coordinador del Fòrum de Solidaritat Ogoni i membre del comitè executiu del Moviment contra la Corrupció a Nigèria. Setmanes després de la meva estada, Celestine i dos companys seus van ser detinguts il·legalment i apallissats per la policia de Port Harcourt. Això passava dos dies abans que Celestine prengués l’avió per començar una ronda de conferències per Europa, convidat per Amnistia Internacional.

Ell s’havia conscienciat de petit gràcies a Ken Saro-Wiwa i el dia del seu assassinat es va conjurar, com molts més joves ogonis, ijaws i ikwerres, a lluitar pels seus drets i els de la seva terra.

Celestine AkpoBari. Social Action, Port Harcourt. Fotografia: Xavier Montanyà

Així recordava ell el procés i l’execució del seu dirigent: ‘Fou sentenciat a mort el 21 d’octubre de 1995. Li van donar trenta dies per a apel·lar. Els advocats i la comunitat internacional es preparaven per a l’apel·lació. Però el van matar al cap de deu dies. El tenien empresonat a la caserna militar. Un matí van anar a trobar-lo i li van dir que era l’hora d’anar a la presó civil. Ken va saber que alguna cosa anava malament. El volien matar abans de la reunió de la Commonwealth perquè ja no poguessin fer-hi res. Va saber que l’hora havia arribat. Quan li van dir que agafés les seves coses va dir que no. Només va agafar la pipa i la cartera. Es va treure el rellotge perquè el donessin al seu pare.’

‘Quan el van dur a l’altra presó, hi havia una presència inusual d’agents de seguretat i de gossos. L’hi van fer entrar. Van dir que li havien de trobar una cel·la. Però quan va ser a dins, el director li va llegir els càrrecs i la sentència. També hi havia un capellà. Van provar de penjar-lo, però la primera vegada no es va morir. Ell va sortir i va dir als altres detinguts: ‘És la forca!’ Tots es van posar a cridar. Encara va dir: ‘Poden matar el missatger, però no poden matar el missatge. El missatge continuarà viu…’ Van ser uns dies quiets, calmats, a Ogoniland. Ningú no sortia de casa. Va ser així molt de temps. Ningú mai no havia pensat que Ken podia ser assassinat.’

Emmanuel Mpeba, director de comunicació del Mosop. Fotografia: Xavier Montanyà

Com que el govern va rebutjar la via de protesta no violenta i va disparar contra els joves desarmats, van aparèixer diversos grups armats contra les petrolieres i l’estat. ‘Vigilantes’, se’n deien. El principal era llavors el MEND (Moviment per l’Emancipació del Delta del Níger, en anglès). La situació ara és tensa, després de molts anys de violència extrema i repressió. La injustícia persisteix. Els esdeveniments durant els gairebé vint-i-cinc anys després de l’assassinat de Ken Saro-Wiwa i els seus vuit camarades fan que les darreres paraules que ell va pronunciar davant el tribunal que el condemnà hagin esdevingut profètiques:

Paraules de Ken Saro-Wiwa al tribunal. Fotografia: Xavier Montanyà

«L’agenda ha estat establerta en aquest judici. El fet que les formes pacífiques que he defensat i propiciat prevalguin depenen de què decideixi l’opressor, dels senyals que s’enviïn al públic en espera.

En la meva innocència dels càrrecs als quals aquí m’encaro, des de la meva absoluta convicció, apel·lo al poble ogoni, als pobles del Delta del Níger, i a les ètnies oprimides minoritàries de Nigèria perquè s’aixequin ara mateix i lluitin sense por i pacíficament en favor dels seus drets. La història és al seu costat. Déu és al seu costat».

La lluita del Delta del Níger continua. Hi ha moltes consciències joves lluitant a tot l’Àfrica. Com al Brasil o a Llatino-amèrica i Centre-amèrica. Lluites invisibles, lluites marginals. No actuen davant les càmeres quan toca un dia commemoratiu ni fan una performance davant les institucions internacionals i els youtubers. Amb el seu compromís ferm i arrelat ideològicament en els patiments de l’explotació del passat i del present, ells sí que lluiten i lluitaran fins al final per salvar la seva terra, els seus rius, i els seus mars.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb