“Eugeni d’Ors? Sí, home! Aquell ancià intel·lectual francès de dreta!”, escriu Joan Fuster a Indagacions i propostes, poc després de la mort del Pantarca, responent a la possible estranyesa que causava la seva incòmoda admiració per l’obra orsiana. La qüestió és que, d’ençà que l’havia descobert a la biblioteca de Lo Rat Penat, l’antic maître à penser noucentista abans de la defecció del país, Ors –l’Eugeni d’Ors català– es va convertir en un referent, en un model. En un llegat que el gran assagista de la llengua catalana creia que havíem perdut: “No puc evitar, al capdavall, quan escric açò, la incòmoda sensació –compartida sens dubte per molts catalans de la meua edat– que ens han estafat un gran escriptor: que li han estafat, a Catalunya.” Pensava en la paradoxa ocurrent de Fuster, ara que s’acaba de publicar la traducció italiana del Quadern gris, llibre en què Xènius té una presència destacada, com a figura intel·lectual dominant el moment de l’arribada de Josep Pla a la penya de l’Ateneu: “Aquest home haurà representat per als seus contemporanis una quantitat excessiva de sorpreses.” Allà, justament, Pla recordarà com Eugeni d’Ors hi havia parlat d’Itàlia molt seriosament, quan justament els italians “eren considerats frívols, xerraires, poc seriosos, d’una verbositat excessiva, d’una astúcia esmolada i perillosa”.

Un amor a primera vista

La notícia de la publicació d’Il quaderno grigio de Pla en italià és, per si mateixa, un fet noticiable i per a celebrar. Ho és, més encara, tenint en compte la italianitat insistent de l’escriptor. “Itàlia és el meu país, l’italià és la meva llengua, la pasta el meu menjar i el chianti el meu beure. Si puc, passaré mitja vida a Itàlia”, confiava a Josep Maria de Sagarra l’any 1922. Pla ha arribat per primera vegada a Itàlia per cobrir com a corresponsal la conferència de Gènova. A la ciutat portuària de la Ligúria és acollit pel llavors vice-cònsol Josep Carner i freqüenta el quiosc de Rosetta Lagomarsino, una de les seves primeres relacions amoroses. A més de les converses al consolat i els amors de la quiosquera, Pla s’haurà d’espavilar després d’haver estat plomat en una partida de pòquer per l’escala reial de Gaziel. També posarà els fonaments de l’interès del públic lector català pels seus articles “descosits, periodístics i mengívols”, segons definició de Joan Estelrich.

L’impacte de la Itàlia real, viva, de la seva gent i els seus carrers, en contrast amb la visió arqueològica dels romàntics, l’atraparà. No tindrà pressa a tornar a París, seu de la corresponsalia, i aprofitarà l’avinentesa per a conèixer aquell país on no se sentia estranger, com no s’hi sentia, segons confessió seva, en cap port mediterrani. El focus de la notícia, justament, es desplaçarà cap al país transalpí, on les camises negres es posaran de moda ràpidament. Testimoni de la marxa sobre Roma –més de l’ambient que l’engendrà, que no pas del fet històric en si–, viurà a Florença amb Lluís Llimona i Josep Francesc Ràfols. L’interès inicial pel personatge Mussolini derivarà ràpidament cap al rebuig: un venedor de fum, ras i curt. Tot i això, aquell serà el començament d’un amor estable, que s’esfilagarsarà tota una vida, amb episodis destacats com els dels anys de la guerra, des del Caffè Greco.

Trenta-cinc anys després del primer viatge, amb la publicació de Cartes d’Itàlia, Pla certificava aquesta relació entranyable: “Des de llavors he fet una gran quantitat de viatges a Itàlia. He entrat a la península per gairebé totes les seves fronteres oficials terrestres i per alguna de les seves fronteres marítimes. He entrat a Itàlia venint de França, de Suïssa, d’Àustria i de Iugoslàvia. Hi he arribat volant. He fet el Cadaqués-Gènova en el Mestral, un quillat de dotze o tretze metres. Entre unes coses i altres dec haver viscut a Itàlia uns quatre anys de la meva vida. No puc pas dir que conegui aquell país.” L’any 1980, en un dels seus darrers llibres publicats en vida, Itàlia i el Mediterrani, reblava (afegint més anys al còmput): “Jo no tinc cap categoria per a dedicar res a ningú. Ara, aquest llibre té per origen l’agraïment: exactament a Itàlia. He viscut en aquell país gairebé sis anys de la meva vida. És un nombre irrisori d’anys. He fet el que he pogut. Si jo tingués una mica d’imaginació, tindria la il·lusió de creure que Itàlia és la meva segona pàtria.”

Aprendre italià i llegir el Corriere

Els lectors italians podran llegir a Il quaderno grigio –i nosaltres mateixos si hi tornem– com en aquest fals dietari de joventut ja es troba, en potència, l’origen d’aquesta fascinació. Real o reconstruïda a posteriori. Segons que escriu, el llavors jove universitari va apuntar-se a un curs de llengua italiana a la Casa degli Italiani de Barcelona –on, molts anys després, qui escriu també va prendre classes rudimentàries de la llengua de Sofia Loren. L’origen d’aquesta entitat històrica, amb seu en un palauet del passatge de Méndez Vigo, és pràcticament contemporani a la unitat d’Itàlia, quan el 20 de novembre de 1866 un grup d’emigrants del nou regne es van agermanar per fundar una societat de beneficència i socors mutu. Però, si bona part dels companys s’hi apunten o bé per perfeccionar la llengua –italians desitjosos d’aprendre l’estàndard unificat, tan diferent dels seus dialectes– o bé per necessitat o gust –els catalans–, Pla assegurà que ho va fer per llegir la Storia della letteratura italiana de Francesco De Sanctis, que li havia recomanat el jove filòsof Josep Maria Capdevila, deixeble d’Eugeni d’Ors, precisament. A l’escola italiana, Pla hi troba unes aules netes i ben diferents de les universitàries, el mestre és el professor Cavaradossi, amb nom de protagonista d’òpera i autor d’una gramàtica que és material d’estudi.

“Pocs dies després d’haver començat el curs, demano a la biblioteca de l’Ateneu la Història de De Sanctis. No arribo a confegir res. Llegeixo un paràgraf i a la fi és com si no hagués llegit res. Faig la mateixa provatura amb un volum de la Crítica de Croce i arribo al mateix resultat. Dies després obro el Corriere della Sera i comprenc alguna cosa senzilla. El primer contacte amb aquest diari em produeix una gran impressió”, escriu a l’entrada corresponent al 8 de setembre de 1919. I hi afegeix: “La meva assistència al curs de la Casa degli Italiani em fa fer el propòsit d’anar a Itàlia de seguida que pugui. Quan es podrà produir aquest viatge? Qui ho podria saber? No tinc l’apetència de diners, però cada dia que passa em fa comprendre que sense diners –pocs, però suficients– no es pot fer absolutament res.”

En aquesta relació tan estreta entre l’escriptor i el país, la traducció de Stefania Maria Ciminelli, editada per Settecolori de Milà, constitueix un pas decisiu. Una mena d’agraïment a aquell ancià intel·lectual que gairebé podia haver merescut l’honorífic passaport de la República italiana si comptem, com dèiem, viatges, articles, llibres i una admiració fidel pels seus escriptors i periodistes. Justament, la rebuda de la premsa italiana no podia ser més entusiasta. Del Corriere, és clar, fins a Il Manifesto, passant per Il Foglio i la Reppublica, tots els crítics s’han rendit a l’escriptor europeu. Llàstima que, com tantes vegades, Pla els arribi mediatitzat pel sedàs cultural espanyol –signa el pròleg l’assagista Andrés Trapiello, autor de la mateixa editorial, i el postfaci, ple d’errors, és d’un Iñigo Balboa, pseudònim que coincideix amb el d’un personatge d’Arturo Pérez-Reverte, també autor de la casa. Sobretot cal lamentar-se’n, perquè a la biografia que acompanyava el primer text de Pla traduït a l’italià, a l’Antologia di novelle catalane als anys vint, s’hi presentava dient que “come uomo sensibile, sono nazionalista catalano e domando a tutti gli uomini sensibili d’Italia un po di cordialità e di curiosità per il nostro problema“.