La tertúlia proscrita

Josep Pla al Götterdämmerung

  • Pla i Xammar van fer una ruta per Alemanya que els va dur a presenciar el 'putsch' de la cerveseria de Munic, l’intent fracassat del nou partit nacionalsocialista d’enderrocar el govern de Baviera

Josep Sala i Cullell
07.12.2023 - 21:40
Actualització: 14.03.2024 - 13:38
VilaWeb

“Els carrers tenen un aspecte d’anormalitat. La policia no deixa arribar al centre de Berlín les colles i les criatures famolenques s’esquitllen i és rar el dia que la policia no hagi de dissoldre, davant de la Casa de la Ciutat, especialment manifestacions que criden ‘Tenim fam! Tenim fam!’. I això no és pas solament cosa dels desocupats. Malgrat la censura dels diaris, se sap que els obrers que treballen han fet manifestacions a dins de llurs fàbriques. Les direccions de les fàbriques importants estan guardades militarment. Camions plens de policia armada fins a les dents ressegueixen constantment els carrers. I de vegades passa un camió carregat d’obrers pàl·lids i esperitats, emmanillats, aquests pobres obrers alemanys que porten barret fort i un abric prim com una orella de gat.”

La inflació alemanya. Cròniques 1923-1924 és el títol poc atractiu d’un volum extraordinari. Per primer cop l’editorial Destino ha furgat entre l’obra inèdita de Josep Pla, i ha publicat 88 articles que l’empordanès va escriure mentre era el corresponsal a Berlín de la Publicitat, el diari del catalanisme progressista. Són una revelació, una lliçó periodística de primer ordre, i sens dubte el llibre de l’any.

Vist que sempre que es menciona Josep Pla hi ha filocastellans que se’l volen apropiar i patriotes que en tenen una visió molt esbiaixada, us deixo un paràgraf que va escriure aquell 1923 (la referència bèl·lica és la batalla d’Annual): “Un bon dia obriu el diari i llegiu que tres mil moros –hi ha qui sosté que eren menys– derroten la flor i la nata de l’exèrcit espanyol, cent mil soldats del país que té diaris que diuen que el seu soldat és el millor del món. Per l’endemà pronostiquen grans coses. No us feu il·lusions. L’endemà no passa res. La vida segueix igual. Governen els mateixos homes, para la mà tothom, com sempre. Que no és el millor país de l’univers? No ho poseu pas en dubte o si no ireu a l’infern. No s’ha interromput res, ni el parar la mà d’uns ni la fam dels altres.” I també això: “L’espanyol no té cap de les virtuts de l’alemany i en té tots els defectes. L’única manera que té l’espanyol de conservar la seva originalitat és mantenir-se en la incultura i en la vida purament instintiva.” Passats cent anys el retrat és exacte i la qüestió dels diaris no ha canviat pas gaire. Quants cops no hauran publicat que l’extradició del president Puigdemont era imminent?

Josep Pla va arribar a Berlín el setembre del 1923, en plena tempesta política i econòmica per la crisi de les reparacions de la Primera Guerra Mundial. Aquella primavera França i Bèlgica havien ocupat la Ruhr, el motor industrial alemany, i a Baviera i Renània hi havia projectes de secessió. La inflació colossal –milions de marcs per un bitllet d’autobús o un llonguet, i més endavant milers de milions i fins i tot bilions– es va cruspir el patrimoni de les famílies i els negocis, i va obligar govern i ciutadans a prendre mesures desesperades que van destruir el teixit social (“La solidaritat humana, davant d’un tros de paper amb un reguitzell de zeros, es trenca amb una facilitat que fa esparverar”, escriu Pla). Van passar tants daltabaixos en pocs mesos que ara el llibre es llegeix com un thriller, i fa basarda anar consultant la Viquipèdia per saber com van acabar molts dels protagonistes: un que va morir al camp de concentració de Dachau, l’altre assassinat a la Nit dels Ganivets Llargs, el de més enllà en un gulag soviètic.

Eugeni Xammar, el corresponsal de la Veu de Catalunya, va ser el gran suport de Pla, sobretot perquè parlava alemany. Tots dos van fer una ruta pel país que els va dur a presenciar el putsch de la cerveseria de Munic, l’intent fracassat del nou partit nacionalsocialista d’enderrocar el govern de Baviera. Adolf Hitler és una figura que va apareixent de tant en tant, i culmina a la famosa entrevista que li van fer a la redacció del Völkischer Beobachter. Alguns n’han posat en dubte la veracitat, tot i que em sembla indiscutible que van veure el futur Führer amb l’impermeable i la creu tectònica; potser només hi van intercanviar quatre paraules i van omplir la resta amb discursos públics, però això és irrellevant. Allò que compta és l’instint periodístic de dedicar-li un article sencer, perquè malgrat ser un orador brillantíssim, el 1923 Hitler no passava de personatge de tercera fila.

Tot i que el gruix dels textos de La inflació alemanya va dedicat a l’anàlisi política, a tot arreu hi trobem les escenes urbanes, els cafès i restaurants, els trens, els carrers a les enfosques per la falta d’energia, des de la posició admesa d’un privilegiat que cobrava en divises. Pla va fer servir l’experiència de les pensions de mala mort com a material narratiu a Relacions (1927), un dels llibres cabdals de la literatura catalana. Altres històries no les va explicar fins dècades més tard, com ara la relació amb Aly Herscovitz, una noia jueva, a qui va dedicar unes pàgines –primer divertidíssimes, després esgarrifoses– a Notes disperses (1969). A més el trauma de presenciar l’enfonsament social d’un país tan fort li va durar tota la vida, i moltes posicions que va prendre més endavant no s’entenen si no és des del terror de patir una moneda inestable.

La inflació alemanya impressiona també perquè moltes de les actituds polítiques, els discursos, les demagògies i els odis estan rebrotant arreu del continent, i sobretot en una Castella madrilenyitzada i desfermada. L’article d’on he tret aquella cita sobre Espanya es va publicar el 18 d’agost de 1923, menys d’un mes abans del cop d’estat de Miguel Primo de Rivera, executat amb la benedicció borbònica. I Josep Pla ho va pagar car: les seves idees modernes i europees li van acabar costant quatre anys d’exili.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any