Josep-Maria Terricabras
Josep-Maria Terricabras, en una imatge d'arxiu

El Parlament Europeu ha aprovat aquesta setmana l’Informe sobre Drets Fonamentals a la UE 2017 (pdf en castellà), del qual l’eurodiputat per Esquerra Republicana de Catalunya Josep Maria Terricabras ha estat el responsable principal. Les vint-i-una planes del document, aprovat per 390 vots a favor, 153 en contra i 63 abstencions, avaluen amb èmfasi especial la situació de les dones, els migrants, les minories dins els estats, la llibertat d’expressió i d’associació. A banda, reclama investigacions imparcials sobre l’ús excessiu de la força policíaca. VilaWeb va entrevistar el filòsof gironí minuts abans el text no fos aprovat. Assegut al bar del Parlament Europeu, se’l va trobar vestit de negre de dalt a baix. Terricabras no solament parla d’aquest informe, sinó també de política catalana i europea, i fa repàs dels seus cinc anys d’eurodiputat. Efectivament, l’independent Terricabras plega el mes de maig, torna a Girona i deixa enrere cinc anys de política institucional que en aquesta entrevista descriu amb ironia i profunditat.

I vós, per què voleu plegar?
—Perquè jo m’hi vaig comprometre per cinc anys. Aquest era el meu compromís. Em sembla que són suficients. Jo he mirat de fer-ho tan bé com he sabut. A la vida tinc uns altres interessos. M’agrada llegir, m’agrada escriure, m’agrada –encara que sigui de trascantó– la cosa més acadèmica, tinc una néta i els meus amics i parents es moren. I això és molt important, perquè vol dir que…

Que què?
—…

Que ara us toca a vós? No fotem.
—Perdoneu, però és així. La gent es pensa que és immortal. I no. S’ha de mirar amb serenitat, tot això.

Aquests cinc anys aquí dalt, han valgut la pena?
—Globalment han estat molt interessants, sí. Però, com que jo m’imagino una Europa més activa, diferent, també canviaria moltes coses. Ara, ha estat més positiu que negatiu, això segur.

D’amics, n’heu fet?
—Bones relacions. Perquè sóc una persona a qui li costa de fer amics en el sentit profund de la paraula. Potser perquè, encara que sembli mentida, tinc un punt de retret, i m’agrada d’estar sol a estones. I, per tant, els amics que han de durar tota la vida són els qui ja tenia, o difícilment. Hi ha hagut gent amb qui he tingut molt bona relació, i gent amb qui no.

Gent amb qui no?
—Gent amb qui no. Perquè hem passat una època duríssima, sobretot la banda independentista, aquí dalt. D’ençà del primer d’octubre de 2017 ha estat espantós. Literalment espantós. Gent del PP que ni ens mirava a la cara a mig passadís. Em van posar una persona que em vigilava. Una noia a qui vaig anar a trobar, evidentment.

A la persona que us seguia, vau anar a saludar?
—I tant. ‘Sé que preneu nota de tot allò que jo faig.’ I vaig dir-li que l’encàrrec era absolutament idiota, perquè tot era públic. Les meves xerrades, conferències, actes. Tot.

Una guàrdia civil, era?
—No, pobreta. Una funcionària. I li vaig dir, ‘passeu-me còpia dels vostres apunts. Jo en prenc molt malament.’ Es va posar vermella. L’anècdota divertida és que al cap de pocs dies me la trobo. Era cap a les onze de la nit, que feia una xerrada molt tard. ‘Surt a menjar una mica’, penso, ‘que si no t’adormiràs.’ I me la trobo, asseguda en una terrassa amb una amiga. I li dic, ‘ui ara. Ara la faré grossa, eh. Molt fort serà això d’avui. Ja pots prendre’n nota.’ I em diu, ‘i a quina hora serà?’ I dic, ‘a les onze’. I em respon, ‘ah no, jo només en horari laboral’.

Ha ha!
—Molt funcionària. Em diuen que ja no hi és. Ja no la veig. L’han portada a no sé on. Potser a seguir-ne un altre. Això ara ens ho prenem així, oi, però és dur.

Luther King deia: ‘No em fa patir tant l’atac de l’enemic com el silenci de l’amic.’
—I tant. Del silenci de l’amic, penso que el grup dels Verds no s’ha portat en el cas català com hauria d’haver fet. En una decisió de la defensa de la causa, que no demano que sigui la independència, però sí la causa dels drets humans, hi han fet molt de tant en tant. Tímidament. Sense obrir gaire la boca. I alguns. Perquè alguns altres directament amb la boca tancada. I això no ho esperes d’un grup proclamant d’esquerres que vol dirigir Europa. Jo l’Europa que veig venir serà una cosa terrible. I estic content de no ser diputat, mira. Perquè serà terrible.

Per què serà terrible?
—Perquè l’extrema dreta hi entrarà, i perquè tot es radicalitzarà cap a la dreta. Ja ho han fet ara, tots els països. Tots. I això pujarà cap aquí dalt. A França han virat cap a la dreta per la senyora Le Pen. I Àustria, Alemanya i Holanda també. I a Itàlia, que és una bogeria. I Espanya.

A les eleccions europees us hauria agradat una llista unitària de tots els independentistes?
—Doncs sí. Entenc i respecto, només faltaria, les decisions de qui les ha de prendre, jo era independent a la llista, i content d’haver fet la feina, però a mi m’hauria agradat una llista dels contraris del 155 enfront del 155. De Bildu, per una banda, fins a ERC i el PDECat per l’altra. Els comuns no sé si maten o espanten. Per tant, no sé què dir-te’n. No sé en quina posició estan, tot i que són més amics que no molts altres.

De Bildu al PDECat passant per ERC. Això Arnaldo Otegui també ho volia.
—També, també. Però em sembla que, quan ell va pressionar, la cosa era bastant decidida que no aniria per aquí.

Els independentistes potser han d’acceptar que ara per ara hi ha un punt de confusió, no solament travetes.
—Un punt de confusió, és veritat. I d’extraordinària dificultat. Perquè jo no entenc de cap manera, i ho rebutjo, que encara pugui haver-hi catalans que donin la culpa de tot als únics que s’ho han jugat tot i que són a la presó o l’exili. I els critiquen amb un got de whisky o una birra, asseguts al sofà. I es diu que el culpable és el Junqueras i el culpable és el Puigdemont. Escolteu, perdoneu. S’hauran equivocat o no. Però, culpables? De res. Potser estaria bé que ens miréssim a nosaltres mateixos i, a part de cridar, què hem fet? Perquè potser hem de fer alguna cosa.

Que el poble no tan sols critiqui. Que també es mogui i s’organitzi a banda.
—Em fa molta gràcia a mi això. Et vénen, et posen a parir, critiquen els polítics, i en acabat diuen: ‘I ara què hem de fer?’ Mireu, perdoneu, després d’haver-me posat a parir, pot ser que em digueu vós què hem de fer. És clar. Tinguem una mica més de coherència i de força política, el poble. Això és d’una importància extraordinària. I també és veritat que tenim Puigdemont a l’exili, el PDECat mig destruït, Oriol Junqueras a la presó i Marta Rovira a l’exili. Això és molt dramàtic. I ho hem de fer tot.

Què voleu dir?
—Que és ridícul de dir que hem de fer República i que no hem de fer govern. O dir que hem de fer govern i que no hem de fer República. És ridícul. L’única cosa que permet de fer República és demostrar que sabem governar. És un part important. No dic l’única. Però només faltaria de deixar el govern en mans dels insensats que ens volen escanyar. Només faltaria això. Som les tres potes. Un govern, un exili, i el poble.

Potser a Espanya no n’hi ha prou de votar per a arribar a la independència. I hem de passar a escenaris gandians, que deia Joan Tardà abans de l’1-O.
—Segurament que sí. Això segurament només es desencallarà si la població passa a un escenari més enèrgic. Potser nosaltres també podrem col·lapsar Barcelona. O fer unes altres coses. De l’altra, també és veritat que s’ha de mirar d’avançar cap al fet que la posició del govern espanyol sigui internacionalment impossible. Són necessàries totes dues coses.

Passem a l’informe sobre drets humans que heu impulsat. Parla de la conculcació de drets en abstracte, però no en cita cap cas concret.
—Exacte. Aquí es posen qüestions damunt la taula. Però si llegeixes el paràgraf 1, 2, 3, 25, o 30, veuràs de què es parla. A mi m’interessa que s’hi senti reflectit tothom. No estic fent un informe per a Catalunya. Això ho hauria de fer Rafael Ribó. Jo el faig per a tot Europa. Però els paràgrafs s’entenen perfectament.

Per exemple, el paràgraf 1.
—La separació de poders i la independència del poder judicial són essencials per a assegurar el funcionament eficaç de l’estat de dret, i ni la sobirania nacional ni la subsidiarietat poden justificar que un estat membre ho refusi.

Paràgraf 2.
—La degradació de l’estat de dret no és una aplicació incondicional de la llei sinó l’acceptació democràtica de ser regits per la llei.

Paràgraf 25.
—Condemna enèrgicament les creixents restriccions a la llibertat de reunió, imposades en alguns casos per les autoritats amb un ús desproporcionat de la violència contra manifestants pacífics.

Paràgraf 30.
—Manifesta la preocupació pels obstacles a la tasca de les organitzacions de la societat civil.

I el ciutadà com el notarà aquest informe?
—El ciutadà, directament, segurament que no ho notarà gaire. Però serà una referència de quina és la situació.

Europa potser ja no és el refugi de drets humans del món.
—No. Però en canvi és l’única gran agrupació política que els reclama i els defensa. I si no, repassem-ho.

Ni idea. Especulo: potser hi ha racons d’Oceania o Amèrica molt més avançats.
—Però si són racons, llàstima que siguin racons. Ens convenen grans agrupacions polítiques. Per exemple, la Xina, els Estats Units, l’Índia, el Brasil, el Japó, Sud-àfrica potser són excel·lents en l’economia, però en drets humans, què vols que et digui. Uns executen la desigualtat entre homes i dones i uns altres l’accepten. I nosaltres, la sort que tenim és que encara ho defensem teòricament. Ens podem posar drets i dir ‘ep!, recordo la carta europea’. Això és molt important. Ara, és veritat que, si ho hem de recordar, és perquè potser no es compleix.

Res més que hi vulgueu afegir?
Doncs no.

 

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb