Josep Maria Cadena: “El periodisme sempre ha estat una professió precària”

Si parlem de la història del periodisme al nostre país, cap testimoni viu ens en donarà més pistes que Josep Maria Cadena i Catalán, nascut un dia 6 de setembre de 1935, ara fa noranta anys. Graduat a l’Escola Oficial de Periodisme de Madrid, en aquell temps de control franquista de la informació, va treballar a l’agència Efe i al Diari de Barcelona, on es va fer un nom com un dels periodistes joves que miraven d’obrir nous camins en una professió controlada i somorta. Cofundador del Grup Democràtic de Periodistes, va entrar a la junta de l’oficialista Associació de la Premsa al final del franquisme, i esdevindria un dels impulsors del diari Avui, com a sots-director, al costat del seu gran amic Josep Faulí. Crític d’art i historiador de la premsa, amb un delit especial per la premsa satírica i il·lustrada, va jubilar-se de periodista a El Periódico, després d’haver estat el darrer director de la Hoja del Lunes, el diari que s’editava els dilluns, quan la resta de diaris no sortien per complir amb el descans dominical. L’anem a veure a casa seva, on ens rep envoltat de llibres i quadres, i comprovem que té una memòria prodigiosa i parla clar.

—Avui feu noranta anys. Què penseu si mireu enrere?
—No m’ho esperava. He anat fent, però he perdut molts companys. Com Josep Pernau, Josep Faulí, Joan Anton Benach, els Pérez de Rozas… Alguns eren més joves, com l’Antonio Franco, uns altres eren una mica més grans que jo, però van morir abans de fer els noranta. Et trobes una mica sol.

—Com va marcar-vos la guerra?
—Vaig néixer deu mesos abans. El pare era funcionari de la Generalitat. Hi havia entrat com a ordenança en temps de Primo de Rivera, però es va formar en temps republicans a l’Escola de Funcionaris i va passar a la secretaria del president, que llavors era Lluís Companys. El seu cap era Josep Maria Millàs-Raurell. Quan va arribar la guerra, el van enviar a posar un cartell a la catedral, per protegir-la. Va fer la guerra a la defensa antiaèria, i se’n va anar a l’exili. Per sort, un parent que vivia a Perpinyà el va treure del camp de concentració. Des de França ens escrivia postals signades Josephine, com si fos una noia francesa, i ens enviava menjar. Va tornar i no només no el van acceptar a la diputació, sinó que el van denunciar i va anar a la presó. La meva àvia treballa de portera en una casa, on vivia un advocat que va ajudar el meu pare a entrar a la Campsa, on va encarregar-se de l’arxiu, i estaven tan contents que li van fer un homenatge. Però un que li volia la plaça el va denunciar i el van tornar a fer fora. Jo he anat a veure al meu pare a la presó. I tot perquè havia estat funcionari de la Generalitat republicana!

—Vau començar dret, però al final us va acabar apuntant a l’Escola Oficial de Periodisme, en un moment en què la professió era controlada pel règim i calia un carnet oficial.
—Vaig estudiar al Col·legi Sant Miquel, dels missioners del Sagrat Cor, on vaig assolir un cert prestigi, perquè ajudava a missa, escrivia a la revista del col·legi i sabia redactar bé. Els meus companys van ser gent que va estudiar dret, filosofia i lletres, medicina… Jo mateix vaig fer els dos primers cursos de dret, però al final em vaig apuntar a l’Escola Oficial de Periodisme, que hi havia al final de la Rambla, a l’església de Santa Mònica. Fins llavors, l’escola era a Madrid, però es va veure que a Barcelona hi havia molts periodistes que necessitaven el títol. La dirigia un carlí, Claudio Colomer Marqués, que havia estat director d’El Correo Catalán. A l’escola hi havia gent més gran que jo, com el Carles Nadal, però vaig acabar sortint el primer del curs. Era un desgraciat, però l’experiència de la revista del col·legi feia que sabés posar les lletres a lloc. No té cap mèrit! A l’escola teníem professors com Manuel del Arco, Tomás Acarreta o José Luís Lasplazas. Recordo, per exemple, que van rodar un film que es deia Escuela de Periodismo, amb la nostra companya Ketty de Briñas com a protagonista, i on fèiem d’extres. Vaig haver d’organitzar una marxa cap a la casa del productor perquè ens paguessin! Tot això feia que es veiés que tenia iniciativa. Fos com fos, al segon curs Claudio Colomer em va agafar com a redactor de la revista de la Fira de Mostres, que tenia Josep Pernau com a redactor en cap.

—Aquells estudis oficials de periodisme calia acabar-los a Madrid.
—A Madrid vaig tenir sort que un dels professors, Pedro Gómez Aparicio, era el director de l’agència Efe i havia fet una història del periodisme espanyol. Com que li vaig demostrar que tenia interès per aquest tema, amb alguna investigació sobre la premsa catalana, em va agafar per fer pràctiques a l’agència. Llavors, Efe estava dividida en diverses agències: Cifra per a les notícies nacionals, Alfil per als esports o Comtelsa per a l’economia. Vaig anar a parar a Cifra, mentre continuava anant a classe a les tardes i sobrevivia amb una beca de mil pessetes de l’escola de Barcelona. Vaig conèixer Madrid, fent feina de carrer i de redacció. Fins i tot, alguna tarda que no tenia classe anava a fer resums de conferències. Va ser quan Manuel Marañón, redactor en cap d’Efe, em va proposar d’entrar-hi com a redactor. Li vaig dir que volia tornar a Barcelona, perquè els pares eren grans, i va quedar parat, però em va oferir una carta de recomanació per la delegació d’Efe a Barcelona.

—I retornat a Barcelona, com aconseguiu fer-vos un lloc al periodisme?
—Vaig anar a veure Rafael Delclós, delegat d’Efe a Barcelona, que em va rebre en català i em va dir que just anava curt de redactors i que de Madrid li deien que jo era molt bo, però que m’havia de fer una prova. Vaig acceptar d’estar dues setmanes a prova, sense cobrar. Va veure que estava disposat a treballar. M’encarregava de contactar amb els corresponsals dels pobles i fer els teletips que s’enviaven cap a Madrid. Delclós era, a més, director de la Hoja del Lunes, amb la qual cosa vaig començar a escriure uns articles en què feia una mica de crítica sobre Barcelona. Això feia notar que hi havia un canvi a la Hoja del Lunes, que llavors editava l’Associació de la Premsa.

—Parlem d’un moment en què els periodistes fèieu unes quantes feines per a sobreviure…
—El periodisme sempre ha estat una professió precària. De la vintena de companys que érem a classe, ens vam acabar dedicant al periodisme cinc o sis. En el meu cas, Claudio Colomer va fundar una editorial que feia una revista que es deia Paseo i una per la canalla que es deia Paseo Infantil. Com que sabia que era treballador, em va fitxar per treballar-hi a la tarda, i allà hi vaig conèixer gent com el dibuixant Valentí Castanys.

—I com vau arribar al Diari de Barcelona?
—Un company de l’agència Efe, Josep Aliaga, que també treballava al Diari de Barcelona, em va dir que hi havia una vacant, i vaig anar a parlar amb el director, Enrique del Castillo, amb el subdirector, Alberto del Castillo, que era el seu germà, i el cap de redacció, Tomás Hernández, i em van enviar a la secció d’Espanya, per arreglar notícies. La primera instrucció que em van donar era que quan parlés del prínceps Juan Carlos i Sofía havia d’encapçalar els noms amb les sigles SSAARR (“Sus Altezas Reales”). Era l’únic diari de Barcelona que ho feia. Això era ser monàrquic!

—De qui era el Diari de Barcelona en aquell moment?
—Era d’en Miquel Mateu i Pla, en Mateu dels Ferros, que havia estat alcalde de Barcelona. Quan va morir Domingo de Fuenmayor, que tenia una secció que es deia “Xaflán”, sobre coses de Barcelona, el director ens va demanar al crític de cinema Félix Tejada i a mi que donéssim continuïtat a la secció. Ens vam inventar “De la misma calle”, signat per Xaflán, i fèiem crítiques a l’ajuntament de Josep Maria de Porcioles, que era el gran enemic del diari. Quan José Tarín Iglesias, que era el secretari de Porcioles, va venir de director, va ser el primer que es va carregar. A Tarín, però, me’l vaig guanyar gràcies a la meva afició a la història de la premsa. Una dèria que compartíem. Ens respectàvem. Jo sabia com era ell, i ell sabia com era jo.

—Com éreu, si m’ho permeteu?
—Hi havia tota una sèrie de gent, com en Joan Anton Benach o en Josep Fauli, que eren gent diferent dels periodistes d’aquell temps. Hi podies parlar, no com amb els altres, dels quals sovint calia cobrir-se. A mi em deien que era “de la closca amarga”, és a dir, que era difícil de convèncer… però veien que escrivia bé.

—Vau viure un periodisme molt franquista, amb directors i personal que estaven ancorats a l’any 1939, no?
—Tots ells eren de dretes, és clar. Però, per exemple, Tomás Hernández, que era de Valladolid, era bona persona a la seva manera. Em deia, “Cadena, si un dia tens un  embolic, aprofita’l, que ja et cobriré”. Evidentment, jo no tenia cap “embolic” amb cap dona, però ells, en aquesta qüestió, tenien una mentalitat carpetovetònica, per dir-ho així.

—Vau participar en la fundació del Grup Democràtic de Periodistes…
—Va passar que, treballant a Efe i al Diari de Barcelona, vaig ingressar a l’Associació de la Premsa, que va presidir molts anys Antonio Martínez Tomás, crític de La Vanguardia, que s’adormia al cinema. Es creia tan poderós que va organitzar unes eleccions per a revalidar el càrrec de president de l’Associació de la Premsa. Els més joves, als qui sempre mirava d’ajudar, deien que calia fer alguna cosa, i m’hi vaig presentar, i vaig perdre evidentment. Això em va donar un prestigi. Quan es funda el Grup Democràtic de Periodistes, l’any 1966, impulsat per una sèrie de gent com Benach, Faulí, Pernau, etc., posar-hi democràtic ja era subversiu.

—Amb el Grup Democràtic vau acabar entrant a l’Associació de la Premsa…
—Una de les coses de què estic més orgullós és d’haver aconseguit que tornessin a l’Associació els periodistes republicans que n’havien estat expulsats l’any 1939. No només era una mesura simbòlica, de reivindicar-los, sinó una qüestió pràctica: l’Associació tenia un consell mèdic molt prestigiós, i com que eren grans, els podien atendre els millors metges de Barcelona. Vaig convèncer Martínez Tomás que no era una qüestió política, sinó de protecció d’uns companys, i que seria una vergonya que quedessin desemparats. Havíem de salvar la professió enmig del franquisme. Després, el president de l’Associació de la Premsa va ser en Carles Sentís, amb qui costava més posar-se d’acord, perquè era oficialista, però s’amagava –com va fer quan va acompanyar, en tant que director d’Efe, Manuel Fraga a Palomares.

—Éreu un corcó?
—He fet molts camins amunt i avall, entre la plaça d’Espanya i les fonts de Montjuïc, mirant de convèncer en Sentís, però era millor que ens sortíssim amb la nostra que no ho féssim. L’oposició, almenys així ho veig jo, és molt complexa. I quan has de salvar-te tot sol, has de ser bona persona.

—Què voleu dir que cal ser bona persona?
—Si vols aconseguir una cosa, no pots ser dels que posen travetes, sinó mirar de convèncer i ser prou hàbil per a trobar la millor solució, com deia en aquest cas dels periodistes republicans.

—Ser bona persona ha estat clau en la vostra manera de ser?
—No sé si sóc bona persona, però el que sé és que no he fet mai mal a ningú, no he intentat mai causar problemes, sinó mirar de resoldre’ls. Per exemple, quan fèiem Paseo, es va perdre l’horòscop que ens enviaven, i com ho veig resoldre? Anant a buscar els de les primeres edicions i tornant-los a publicar, perquè ningú recordava què havíem dit!

—Vós sou un testimoni privilegiat del naixement del diari Avui. Com va començar tot plegat?
—Quan estava al Diari de Barcelona em truca en Jordi Maluquer, a qui no coneixia, i em diu que vol parlar amb mi en nom dels promotors d’un diari en català. Ens vam trobar, i em va dir que necessitava un periodista perquè signés els papers demanant oficialment el diari. Li vaig preguntar per què no els signava ell, que també era periodista, i em va dir que no convenia que fos ningú del grup. Vaig preguntar si no n’havien buscat uns altres, i em van dir que sí, però que no es volien comprometre. Com el cas de Manuel Ibáñez Escofet.

—Vau signar-ne la petició, però en vau acabar essent sots-director, amb el vostre amic Faulí de director…
—Signo el document, i durant el procés llarg de tramitació ja hi havia gent que em venia a demanar feina, com si ja en fos el director. Entretant, al Diari de Barcelona, el director Manuel Martín Ferrand m’havia enviat a l’arxiu, perquè em trobava massa catalanista i al meu lloc hi va posar l’Enric Sopena. No em va saber greu, perquè vaig inventar-me una secció que complementava les notícies amb peces històriques. Així, quan van matar Carrero Blanco, vaig publicar una peça sobre magnicidis a la història espanyola. Un dia en Faulí em diu que volen que en sigui el director. Li vaig dir que no tenia cap inconvenient que ho fos, al contrari. Li vaig dir que si volia, me n’anava amb ell. I així va ser.

—Us la vau jugar amb aquell salt?
—Ell com a director i jo com a sots-director ens vam posar a crear una redacció. Ens vam trobar que els periodistes eren catalanistes, però no estaven acostumats a escriure en català. Ens deien que fèiem servir un català antic, però no hi havia cap català antic, ni modern, perquè el català havia estat suprimit durant aquells anys del franquisme, i no deixaven sortir premsa en català. Per una altra banda, no vaig ser, ni ho he estat mai, de la colla dels creadors del diari, i quan entro al consell és per a defensar la redacció. De fet, el primer que em diuen aquests senyors és per què ha sortit al primer número de l’Avui com a titular principal “20.000 obrers en vaga al Baix Llobregat”, tal com va escriure un capellà i periodista que es deia Joan Subirà. Què havia de sortir, doncs? Que era el dia de Sant Jordi i sortia el diari Avui? Això ja era evident. Es tractava de fer un diari normal, al servei de la gent. Per exemple, fèiem la secció de morts a l’exili, teníem en Daniel Giralt-Miracle de crític d’art, i hi col·laborava en Manuel de Pedrolo, que no era fàcil perquè anava a la seva.

—Va ser traumàtica la vostra sortida del diari Avui?
—Primer van fer fora en Faulí i després a mi. Ja havíem complert amb el servei que ens havien encarregat. Ells volien fer el seu diari, i els va anar com els va anar. La feina ja estava feta i em van pagar una indemnització amb un taló de la Banca Catalana. Així que vaig sortir, vaig anar a cobrar-lo a l’oficina del passeig de Gràcia, i em diuen que no disposaven dels fons necessaris. Els vaig demostrar la confiança obrint-m’hi un compte i ingressant-hi el taló, en comptes de muntar un escàndol.

—Es veia a venir la fragilitat financera del diari?
—A la redacció vam organitzar una recollida de fons pel monument a Francesc Macià. Arriben els fons de tot arreu i jo els signava un rebut, perquè en quedés constància. Perquè els catalans són desconfiats, però sovint perquè els hem ajudat a ser-ne.

—Éreu massa contestatari, potser?
—No era contestatari, simplement manava perquè havíem de manar. Sempre he respectat molt en Josep Espar Ticó, que dins la mateixa Convergència no se’l van estimar gaire. Era un llançat i se la jugava. Jo estic d’acord amb els llançats, perquè també ho sóc. Tots els directors que he tingut han sabut que si volien que fes una cosa només calia que la demanessin, però que jo escriuria allò que pensava.

—Després de ser el darrer director de la Hoja del Lunes, vau acabar la vostra carrera a El Periódico.
—Vaig crear seccions de reportatges i de pobles. Quan necessitaven un editorial més o menys català, l’Antonio Franco me’l demanava a mi. Un dia, el director em crida al seu despatx i em diu que he d’escriure sobre una pintora que trucava de manera insistent. Li vaig dir que si ell m’ho demanava, escriuria l’article i, a continuació, presentaria la meva dimissió, com a crític d’art, i que li feia més bon servei no escrivint sobre ella que no a l’inrevés. L’ordre venia de l’Antonio Asensio, el propietari, perquè la pintora en qüestió era Doris Malfeito, la dona de Macià Alavedra. Es va emprenyar molt, perquè estava acostumada que li fessin cas a tot arreu, però jo no era així. No demanava res, només que em deixessin treballar. No he volgut ser més del compte. L’únic que he fet és treballar, sense dependre d’en Porcioles, ni dels cotoners. I treballar, condeix.

—A la talaia dels noranta anys, com veieu el periodisme actual?
—El veig amb problemes, sobretot per la qüestió econòmica. Els diaris s’han convertit en instruments a favor de les empreses del grup. Ho veig en el cas d’El País, un diari políticament de dretes que respecta la democràcia i que llegeixo sovint. La Vanguardia no m’interessa. Llegeixo El Periódico, perquè quan em vaig jubilar, l’Antonio Franco em va dir que me l’enviarien cada dia, i amb cada canvi de direcció o de propietat, he procurat mantenir el tracte.