Jordi Herralde (Barcelona, 1935) va fundar l’editorial Anagrama l’any 1969. La seva carrera ha estat una carrera d’èxit: ha aixecat una editorial independent de mida mitjana amb criteris de qualitat, ha copsat els batecs dels temps i ha fet política d’autor. I així ha posat a l’abast del mercat en castellà la literatura de Capote, Highsmith, McEwan, Bolaño, Auster, Tabucchi, Houellebecq, Burroughs, Amis, Vila-Matas, Nabokov, Modiano, Calasso, Echenoz, Sebald, Magris, Kapuscinski, Chirbes… i tants altres. Ara, a vuitanta-un any, amb el cap clar i una salut de ferro, continua batallant, tot i que l’any que ve passarà a segona línia, per raons cronològiques, diu ell. El 2010 va arribar a un acord amb el grup editorial italià Feltrinelli, que ha comprat el segell. I a partir del gener del 2017, Herralde presidirà l’editorial i en deixarà la direcció literària a Sílvia Sesé. I, enmig d’aquest procés de transició, de lligar el futur, se li acut d’obrir la col·lecció ‘Llibres Anagrama’ i convocar un premi de novel·la en llengua catalana per fer política d’autor. De tot plegat, n’hem parlat en aquesta llarga entrevista, cordial i intensa.

En quin moment us trobeu? Teniu vuitanta-un any i ja en fa sis que heu deixat lligat el futur d’Anagrama, que heu venut l’editorial al grup italià Feltrinelli, tot i que fins l’any que ve encara la dirigireu.
—Això ho vaig decidir per motius estrictament cronològics: tindré vuitanta-dos anys quan l’operació es tanqui definitivament. Fins llavors Feltrinelli no hi intervindrà, més enllà de l’intercanvi d’informació i balanços que fem, naturalment, i amb una gran cordialitat. A Carlo Feltrinelli, amic de fa molts anys, li agrada Anagrama tal com és. Doncs, per què caldria canviar-la? A més, Anagrama, com totes les editorials, ha patit per la crisi, però aquests últims anys han estat excepcionals: fa dos anys van donar el Nobel al Modiano, del qual tenim publicada pràcticament tota l’obra, i l’any passat, ‘l’atzar de les collites’ que en dic, va fer que simultàniament es publiquessin novel·les d’Houellebecq, McEwan, Martin Amis, Richard Ford, Oliver Sacks… I en literatura espanyola, el triomf del Rafael Chirbes i Marta Sanz. Un any excepcional. Aleshores, fins al gener d’aquest any jo tenia la majoria de les accions d’Anagrama, i ara ja me les he venut i només en tinc un 1% simbòlic. Mantindré el càrrec de director general fins a final d’any i després continuaré com a president d’Anagrama, no honorari sinó treballant i col·laborant amb la Sílvia Sesé, una gran professional, que és la que jo vaig seleccionar, després de pensar unes quantes possibilitats.

Quines qualitats en destaqueu de Sílvia Sesé, perquè hàgiu acabat triant-la perquè us succeeixi?
—Jo l’havia coneguda quan era a Círculo de Lectores i casualment es va ocupar de l’edició de ‘Opiniones  mohicanas’, un llibre que vaig escriure fa uns quinze anys. Em va agradar molt el tracte amb ella, la cura que hi va posar, el fer minuciós… Es notava un ‘background’ professional important. I després vaig anar seguint la seva trajectòria i em va semblar i em sembla que és una bona opció. Uns altres possibles candidats eren editors que ja tenien editorial pròpia (es va parlar molt de Libros del Asteroide de Luis Solano, però ell ja té el seu projecte).

Tenint un projecte propi, qui se’n va a casa d’un altre…
—A mi m’havia trucat el vell Lara perquè me n’anés a Planeta. Volia comprar Anagrama amb l’Herralde a dins, perquè coordinés les editorials literàries que tenia. I jo li vaig dir que n’estava molt afalagat i agraït, però que em sentia molt feliç a Anagrama.

La gana empresarial dels Lara feia por.
—Dels Lara i de molts altres. Ara s’ha establert com un duopoli: per una banda el grup Planeta, enorme i superramificat, amb no sé quantes editorials, televisions, diaris… I per una altra banda, Penguin Random, que és Bertersmann, una empresa gegantina. Anagrama allà al mig és una mena de… Un editor anglès fa anys em va regalar una frase que s’hi ajusta: ‘Boxar per sobre del teu pes.’ Doncs això.

La lleugeresa també és un valor.
—Sí, però és dur.

Però sembleu satisfet.
—Sí, molt satisfet de la tasca feta a Anagrama, del catàleg d’Anagrama, de la quantitat de grans autors que hem reunit, alguns des del començament, com el Rafael Chirbes i tants. Sí que estic satisfet, però no tot són flors i violes. Hi ha entrebancs. Els primers ja van sorgir des del naixement de l’editorial, amb la censura de Franco, processos i segrests. Després hi ha la censura del mercat, la lluita amb els grans grups…

És una lluita bruta aquesta?
—Un famós editor va publicar les memòries amb el títol: ‘Un ofici de cavallers?’. Com totes les empreses, lluiten per millorar el seu rendiment i això es pot fer d’una manera elegant o no. Nosaltres, per exemple, no hem anat mai a buscar autors de cap altra editorial independent. Ens hem tingut un respecte mutu amb Tusquets, Lumen, Salamandra i amb tantes d’altres. Però aquesta no és la lògica dels grans grups.

Però la voracitat del capitalisme també pot conduir al col·lapse.
—I de fet hem assistit al col·lapse de grans grups que han estat rescatats per altres grups. La meva activitat editorial ha estat molt clara des del començament, sempre publicant bastant. Fa anys que vam decidir de publicar entre setanta i setanta-cinc títols anuals, no més, amb uns trenta títols de butxaca i moltíssimes reedicions. Això amb el propòsit deliberat de fer una selecció rigorosa i treballar textos d’una manera tan artesanal com sigui possible, amb unes traduccions molt acurades, és clar. També les il·lustracions, els paratextos, les faixes, les cobertes… cercant la màxima eficàcia, un bon tracte amb els autors, i al mateix temps una forta implantació a Espanya i també a l’Amèrica Llatina, que avui és molt considerable. Aquestes han estat les nostres armes. I la màxima aspiració, que els lectors tinguin confiança en el nostre segell.

Jordi Herralde. ©Jordi Carreño
Jordi Herralde (fotografia: Jordi Carreño).

En quaranta-set anys el món de l’edició ha canviat molt, però en les coses essencials no pot haver canviat gaire, tampoc els vostres grans interessos com a editorial. Als anys setanta, quan començàveu, volíeu difondre títols de l’esquerra heterodoxa, estàveu a l’aguait de l’avantguarda cultural del moment i preteníeu dedicar una part important del catàleg a la literatura internacional. Llevat dels llibres més ideològics d’aquella primera època, les altres voluntats s’han mantingut intactes.
—Eren moments de trasbals, amb la revolució cubana i la revolució xinesa, i ja s’endevinaven les acaballes de Franco, tot i que encara va durar massa. Tot això va provocar una mena d’excitació col·lectiva internacional, que després, en successius desencants, es desinflaria. Aleshores l’edició va canviar, és clar. No es podia editar el mateix perquè ja no tenia sentit. Ja no hi havia ni lectors per a aquells llibres ni sovint autors, molts dels quals van veure com les seves tesis quedaven refutades per la realitat. Hi va haver un cert retrocés. Tanmateix, la resta de voluntats han persistit. Les modulacions també. Escoltant els batecs del temps, però tenint clar que no publicaria mai certs llibres, de qualitat literària baixa o escassa ni de connotacions reaccionàries (per abreujar). Aquests tampoc no hi tenen cabuda.

Fundeu l’editorial Anagrama l’any 1969, amb el dictador a les acaballes, però quan la caspa franquista encara es trobava enganxada com una crosta de sal. Què us va fer decidir a dur endavant el projecte amb aquestes conviccions, si els temps encara hi anaven tan en contra?
—Que és l’ofici que més m’apassiona: llegir, estar atent als nous corrents del pensament, descobrir nous autors (que és un plaer fonamental), fer política d’autor (n’hem fet amb tantíssims escriptors a qui hem publicat tota la seva obra), lluitant per les seves traduccions, perquè en alguns casos també hem estat agents d’aquests autors (Chirbes, Pombo, durant molts anys d’en Vila-Matas, d’en Marías, d’en Bolaño…). Tot això és molt estimulant. I la brúixola sempre ha anat en aquesta direcció: intentar publicar els llibres més adients, que més m’agradessin, en molts casos, i equivocadament o no posar un llistó. Així mateix, construir una editorial amb unes senyes d’identitat bastant clares.

Però l’interès pel món del llibre us ve de família?
—No, no. A la meva família no hi ha cap antecedent. El meu pare era fabricant metal·lúrgic. Però passa que a mi m’agradava molt llegir ja de petit. Quan vaig acabar el batxillerat les sortides literàries eren inexistents: m’agradava la literatura i la història i, és clar, estudiar Filosofia i Lletres, que era colonitzada pels capellans i les monges, amb uns llibres horrorosos, no m’estimulava. Ni a mi ni a molts. N’és una prova que la majoria d’escriptors, com en  Luís Goytisolo, amic meu, en Barral i tants altres, van estudiar dret, que era una manera de trobar-se els amics i de fer altres coses durant els cinc anys que durava la carrera. Això és el que em va passar a mi amb l’enginyeria. I després de diversos intents de muntar editorials, cosa gens fàcil als anys seixanta, l’octubre del 1967 vaig prendre la decisió de començar Anagrama: me’n vaig anar a París una setmana amb una carta de la Beatriz de Moura, que treballava amb l’Esther Tusquets, li portava els drets i era qui tenia els contactes internacionals. Vaig visitar un seguit de gent i vaig estar un temps preparant l’editorial.

Vau passar-vos dos anys preparant l’editorial?
—Un any i mig. Es va endarrerir perquè hi va haver un estat d’excepció, el gener del 1969. Es va endurir més la censura.

Hi va haver cap moment, en aquells inicis, que us fes pensar que no podríeu tirar endavant l’editorial?
—Sí. El final dels anys setanta va ser el més dur de tota la història d’Anagrama. Va coincidir que una part significativa del catàleg era molt polític i molt d’esquerres i amb la democràcia molts d’aquells llibres van quedar obsolets gairebé d’avui per demà. Aquells autors i lectors que aspiraven a l’home nou, a la ruptura… Es va veure que el país no era allò ni ho seria. Va ser un moment molt delicat econòmicament, durant dos anys o tres, fins que vam començar la col·lecció ‘Panorama de Narrativas’. Primer hi va haver una mica d’assossec amb la col·lecció Contraseñas, amb el Bukowski, el Copi i tot allò que en deien ‘literatura forajida’ o fora de la llei. Però de seguida que vam instaurar ‘Panorama de Narrativas’, la col·lecció va connectar amb el públic i fins i tot amb els mateixos lectors que havien deixat de llegir llibre polític. Ja ho he explicat unes quantes vegades que la llibretera del Cinc d’Oros, Elena Azpitarte, que era la llibreria roja per excel·lència de Barcelona, em deia: ‘Vénen els mateixos clients però abans llegien Lenin i Mao i ara Raymond Chandler i la Highsmith.’ [Riu.]

Una llibreria com la Calders, avui, us recorda llibreries com la del Cinc d’Oros?
—Sí. És potser la més activa entre les més recents, la que fa més coses, té un esperit lluitador més a favor de la cultura, de la literatura, de les noves veus, de les petites editorials, dels nous autors… que és el nostre vessant més important ara.

Aquesta idea de fugir de l’obvietat i encertar-la és la clau de l’èxit d’Anagrama? A més d’haver posar un llistó de qualitat alt i no haver-hi renunciat.
—L’editor ha de ser intuïtiu, amb unes idees clares, però movent-se amb un seguit d’àmbits per trobar aquelles obres que es puguin identificar més amb l’editorial. Tenir una aspiració cap a l’originalitat, no per original sinó per a fugir de modes, de camins gastats.

Ara en diuen singular. Em sembla que és un adjectiu adequat, tot i que comença a estar una mica gastat, també.
—Sí, sí, una singularitat però coherent. Un editor pot explicar qualsevol cosa, però allò que diu la veritat és el seu catàleg. Al nostre catàleg veus que hi ha unes ressonàncies entre uns llibres i uns altres, tot i que són diferents. Però ja veus que no són capricis ni cercar l’original ‘per se’, sinó que allò original és el catàleg.

Això em recorda una cosa que va dir Albert Forns el dia de la presentació del primer premi Llibres Anagrama de novel·la en català. Va dir: tots ens hem format, hem crescut, amb una part del catàleg d’Anagrama. Això és un gran elogi.
—Un elogi immens. Això també ha passat a Llatinoamèrica. Una vegada a Mèxic, en una trobada d’autors i periodistes, em deien: les nostres cases són plenes dels ‘Compactos Anagrama’, que eren els més barats, la selecció del millor de l’editorial. Pel que fa al Forns, que jo ja havia llegit –em vaig comprar la seva novel·la, ‘Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)’ a la Calders precisament i em va agradar força–, doncs, que ell i altres escriptors en català es formin amb els llibres d’Anagrama o es formin en part amb Anagrama és doblement satisfactori.

També els periodistes, deixeu-m’ho dir, tenim una relació amb Anagrama: descobrim el Nou Periodisme (Tom Wolfe, Hunter Thompson…), importants periodistes d’investigació com Günter Wallraff i el gran Ryszard Kapuscinski.
—Jo he estat sempre un gran lector de premsa. A casa estaven subscrits a La Vanguardia i al setmanari Destino quan va sortir. I a través d’aquests mitjans, de ben petit ja anava seguint les vicissituds de la Segona Guerra Mundial, l’imperi nipó, els aliats…

Fa impressió que digueu això.
—Vull dir que sempre he estat un gran lector de premsa i el periodisme m’ha interessat molt i es troba al catàleg. A més d’aquests periodistes citats, també vam començar la col·lecció ‘Crónicas’, que bàsicament també és periodisme. Va ser la primera col·lecció internacional de cròniques, en llengua espanyola. Ara, les ‘Crónicas’ són vicis personals, diria, perquè des d’un punt de vista comercial, amb l’excepció de Kapuscinski, costa que la crònica viatgi. Molts lectors amb el diari i la televisió ja supleixen aquests llibres.

Però es podria pensar que aquestes cròniques es troben en l’origen del format ‘Instant Book’ també, llibres que tracten d’aspectes de molta actualitat quan succeeixen.
—I també hi ha un altre vessant, que és el treball amb profunditat i mitjans. El Nou Periodisme es va fer perquè hi havia revistes com Rolling Stone o  com el New Yorker que destinaven diners i temps perquè es fes un treball periodístic de qualitat, ben remunerat. I últimament hi ha hagut aquesta fusió de gèneres que fa que hi hagi moltes obres que no siguin estrictament periodístiques, però s’hi acosten. Parlo de les novel·les de no-ficció. Que vénen de lluny: Truman Capote, Normal Mailer o Rodolfo Walsh a l’Argentina. D’això fa trenta anys o més i avui trobem tot un corpus molt interessant de novel·les de no-ficció. Per exemple, Patrick Deville, aquest francès amb l’última novel·la, ‘Viva’, sobre Mèxic als anys trenta, ancorat entre dues grans figures: Malcom Lawry, autor de ‘Sota el volcà’, i Trotski. I pel mig tots els surrealistes que anaven per allà: l’André Breton, que va dir ‘Mèxic és el país més surrealista del món’, l’Antonin Artaud, l’Arthur Cravan… I naturalment la Frida Kahlo, la Tina Modotti, en Diego Rivera, i en Siqueiros, que fou el primer que va intentar assassinar Trotski. És un llibre enlluernador.

És curiós com la no-ficció portada a la ficció, la barreja de gèneres també…
—És que això, el primer que ho va fer i ens va resultar una il·luminació va ser en Claudio Magris amb ‘El Danubi’. És una barreja de llibre de viatges, assaig, novel·la, autobiografia… Va ser un dels primers.

I en Sebald.
—Sí. I en Sergio Pitol, que va llegir molt bé ‘El Danubi’ i que té tres llibres, ‘Trilogía de la Memoria’, que també és una barreja de crítica literària amb una cosa molt personal, autobiografia, narrativa… És un camí molt fructífer i que segueix.

I aquests autors d’ara, també tenen la fascinació per les altres arts. Això que dèieu, que apareixen artistes d’unes altres disciplines, per mirar-se la creació des d’altres àmbits.
—Sí, sí.

I diríeu que són aquests elements els que marquen la narrativa actual?
—És un moment important. Mira, les dues novel·les, guanyadora i finalista del premi Llibres Anagrama en català, beuen d’això, juntament amb l’autoficció, que també hi té relació. Una sorpresa molt inesperada la de tots dos. Perquè, mira, quan vaig començar a pensar el premi Anagrama d’assaig, l’any 1971, i després la censura el va tenir frenat més d’un any, no hi havia premis d’assaig. I n’hi ha hagut ben pocs més. El nostre ja té quaranta-tres anys. En aquell moment hi havia un buit i en una editorial com la nostra, en què l’assaig era el més important, per quantitat, semblava un premi que tocava. I l’any 1981, quan vam començar ‘Panorama de Narrativas’ i va tenir èxit i la situació financera es va assossegar, vaig pensar en un premi de novel·la en espanyol, perquè el premi Biblioteca Breve i el Barral s’havien cancel·lat als anys setanta. Això també depèn molt de les èpoques històriques: als anys setanta la novel·la era molt desprestigiada i era el moment de l’assaig i de l’assaig dur i de la semiòtica i l’estructuralisme. I semblava que si algú gosava escriure una novel·la que s’entengués era un babau. I eren novel·les molt experimentals, però, per dir-ho d’una manera molt suau, eren hostils respecte al lector. De fet, eren il·legibles. No se n’ha reeditat cap. Fins que no va sortir en Mendoza amb ‘La verdad sobre el caso Savolta’, la primera novel·la del Millàs i d’altres, i es va començar a veure que hi havia una possible nova narrativa.

Es va agrair.
—I tant. I per captar aquesta nova narrativa és quan vaig decidir de crear el premi de novel·la en castellà. I la sort és important. Com ho és preparar una pista d’aterratge per a la sort. I vam tenir la sort que el primer any va guanyar l’Alvaro Pombo, el segon el Sergio Pitol, i a partir d’aquí molta de la nova narrativa espanyola, molta narrativa llatinoamericana, amb resultats molt satisfactoris.

L'editor al seu despatx. @Jordi Carreño
L’editor al seu despatx (fotografia: Jordi Carreño).

I arribem al premi Llibres Anagrama de novel·la en català. Per què ara aquest premi?
—Quan vaig començar Anagrama, hi havia dues col·leccions fonamentals: ‘Argumentos’ i ‘Documentos’. Un d’assaig i un d’assaig o crònica històrica molt esquerranosa. I després tenia una altra col·lecció que es deia ‘Textos’, en català, on volia publicar llibres que a mi m’havien agradat molt, que eren clàssics, que s’havien publicat a l’Amèrica Llatina i, per tant, de difícil accés a Espanya. Entre el 1969 i el 1970 vam publicar cinc títols: ‘L’ofici de viure’ d’en Pavese; ‘Baudelaire’ d’en Sartre, que havia estat un autor de capçalera per a mi i per a molta altra gent als anys cinquanta i seixanta; ‘Tristos tròpics’ de Levi-Strauss, amb traducció de Martí i Pol, quan encara no era un poeta gaire conegut, no era el poeta nacional [riu]. I després, ‘El capitalisme monopolista’, de Baran i Sweezy, que eren dos grans gurus nord-americans, que portaven una revista fetitxe que es deia Monthly Review. I també vaig publicar ‘El teatre i el seu doble’ de l’Antonin Artaud. Els resultats foren calamitosos.

Vau treure cinc títols en català el 1969 i 1970, no van funcionar i vau tancar la col·lecció?
—Sí. I en tenia tres més de preparats. Un es deia ‘Me-ti o el llibre de les transformacions’ de Bertolt Brecht, que era molt bo i que anys després va publicar en Xavier Folch a Empúries, amb el títol ‘Me-ti. Llibre dels canvis’; després una antologia de textos de Walter Benjamin (‘L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica’ i més); i després, precisament, ‘Sota el volcà’ del Malcom Lowry, que Josep M. Castellet va publicar anys després a ‘El Balancí’. És curiosa la història de la col·lecció ‘El Balancí’.

Per què ho dieu?
—Durant els primers set o vuit anys va ser una fantàstica col·lecció de literatura traduïda. I jo, que era un novell sense experiència, vaig pensar: ‘Això es deu poder fer. Deu tenir algun sentit comercial.’ El resultat: jo vaig tancar la col·lecció i ‘El Balancí’ va passar de ser literatura internacional a ser pràcticament tota literatura d’autors catalans, amb alguna excepció, però ben poquetes.

I aquesta dificultat per a publicar literatura internacional traduïda al català, a què l’atribuïu?
—L’única explicació que hi trobo és que no hi havia prou lectors en català per a la literatura estrangera i sí que n’hi havia per als autors en català. Comptat i debatut, no es venia.

I per què ara fa dos anys, el 2014, vau obrir la col·lecció ‘Llibres Anagrama’ en català? Té cap relació amb el fet que el 2010 arribéssiu a un acord amb Feltrinelli?
—No, cap ni una. A veure, en relació amb la literatura catalana, l’any 1997, parlant amb en Xavier Folch, amic de molts anys i editor d’Empúries, i amb l’Oriol Castanys, que aleshores era el director d’Edicions 62 i amic meu des de ben petit (havia treballat a la llibreria Leteradura, del passeig de Gràcia, que durant els anys setanta va ser la llibreria per excel·lència, que havia fundat Lali Gubern, la meva dona, amb una amiga seva), doncs per la gran sintonia personal que tots tres teníem, vam arribar a un acord perquè els millors llibres d’Anagrama sortissin traduïts al català en una col·lecció que es deia ‘Anagrama-Empúries’. I així ho vam fer i el criteri era: jo suggeria els títols, els aprovaven, i ells s’encarregaven de tota la producció, mentre que de la promoció ens n’encarregàvem en una part important nosaltres, ja que eren autors nostres.

I quin era l’acord econòmic? Al 50%?
—Sí, sí, tant beneficis com despeses. I tot això va funcionar més o menys bé, fins que ara fa tres d’anys hi va haver la crisi de la distribuïdora Enlaces, que se l’havia quedada Planeta i va tancar d’avui per demà. Aleshores Planeta ja tenia la majoria del Grup 62. Arran d’aquesta situació, vam començar a treballar amb la distribuïdora Les Punxes i amb Machado per a Madrid.

La desaparició sobtada d’Enlaces us devia fer molt de mal.
—Sí, va ser un sotrac. ‘Incomentable’. I en plena crisi, el 2013. Arran d’això, vaig pensar que seria millor fer ‘Llibres Anagrama’ des d’aquí, sense cap altra vinculació. Vaig començar amb el mateix criteri, de publicar la millor literatura internacional: Houellebecq, Amélie Nothomb, Tornatore, Carrère, McEwan, Amis… grans autors de la casa. Aleshores, per ocupar-se externament de les traduccions, vaig contractar la Isabel Obiols, també un gran fitxatge (ara, per sort, hi és tot el dia). I és la que té cura de la traducció i edició de la col·lecció de forma molt satisfactòria. Com tots sabem, l’edició d’obra traduïda al català continua essent difícil (a vegades n’hem parlat amb en Josep Cots d’Edicions de 1984 o amb les amigues del Grup 62) i es venen més llibres sobre la independència que no pas novel·les traduïdes. I d’autors catalans, la primera incorporació a la col·lecció van ser els assaigs de Jordi Balló i Xavier Pérez.

És molt significatiu, apostar per aquests autors i per l’assaig que fan.
—És un assaig que és a la vegada molt erudit, perquè en saben molt, però també molt imaginatiu, escriuen molt bé… ho tenen tot. Amb ells fa vint anys vam començar publicant en castellà ‘La llavor immortal’.

És un llibre que ha marcat una època i continua marcant tendència. Ara heu publicat la segona edició en català.
—Sí. En castellà l’hem reeditat moltes vegades i ara en català n’hem fet una segona edició revisada molt minuciosament pels autors i la Isabel Obiols, que és l’edició definitiva. I en espanyol, aquest llibre a l’Amèrica Llatina és un clàssic. I ara hem publicat l’assaig sobre Shakespeare, en català i en castellà.

És molt inspirador ‘El món un escenari. Shakespeare, el guionista invisible’.
—S’ha escrit molt sobre Shakespeare, però ells fan un estudi minuciós, molt ben fet, tal com treballen ells, i molt llegidor. I la resposta de la crítica és boníssima.

I com va arribar el premi en català?
—El gener de l’any passat vaig reunir la Isabel i l’Oriol Castanys i els vaig proposar: ‘Per què no pensem que Anagrama organitzi un premi Llibres Anagrama, que es digui així, que, de passada, ens revaloritzarà la col·lecció i a veure què passa amb la literatura catalana?’ S’endevinaven tendències, nova gent, gent jove…

No us ho van voler treure del cap de seguida? Tal com estan els premis avui…
—Així com en els altres dos premis d’Anagrama, quan els vaig pensar, l’espai era evident, en aquest cas l’espai potser no era tan evident, però potser sí. Vam rebre quaranta-un originals, que sembla que és bastant per a un premi en llengua catalana amb una dotació que no és ostentosa, 6.000 euros. Perquè nosaltres perseguim la qualitat literària, tot i que sigui minoritària o molt minoritària. Et poso un exemple: un dels primers premis Anagrama d’assaig va ser per a Sebastià Serrano, ‘Elementos de lingüística matemática’; ja et pots imaginar el nombre d’exemplars que en vam vendre. Si li haguéssim fet un avançament de 50 milions de pessetes de l’època, la castanya hauria enfonsat l’editorial. Fent uns premis raonables, es pot córrer un risc com aquest.

Fa l’efecte que els autors s’hi presenten pel segell i no tant per la dotació econòmica.
—Sí, jo crec que sí. Hi ha més premis que també es mouen amb aquest esperit, com el premi Documenta, de la llibreria Documenta.

Sí, el premi Documenta per a joves menors de trenta-cinc anys, i també hi ha el premi Just M. Casero, promogut per la llibreria 22 de Girona.
—Nosaltres no volíem limitar l’edat, perquè si resulta que apareix un tipus fabulós de cinquanta anys no l’has pas de penalitzar per l’edat. Però la idea era buscar veus noves, veus diferents, o veus singulars, per tornar a la singularitat. I vam tenir molta sort. Després d’una pre-selecció van quedar quatre autors per a la deliberació final. Diria que n’hi havia dos de valuosos i dos encara més valuosos. I els que el jurat va preferir, equivocadament o no, van ser el de l’Albert Forns i el de l’Anna Ballbona.

El jurat era interessant.
—Sí, amb la Mita Casacuberta, que és molt bona, en sap molt i s’expressa molt bé; després hi havia el meu estimadíssim Sergi Pàmies, que no ho havia fet mai. A en Sergi li tinc una gran estima i admiració, li he publicat tota la seva obra en castellà, ens encanta el futbol a tots dos i em va dir que sí. També vam demanar-ho a l’Imma Monsó, que l’Oriol Castanys havia publicat quan estava a Edicions 62; i a en Guillem Gisbert, del grup musical Manel, que havia treballat al departament de premsa de 62 i d’RBA. La reunió del jurat va ser molt rica i vam arribar a la conclusió, jo diria que encertada, de triar el tàndem Forns-Ballbona.

A les bases del premi no es preveia que hi hagués finalista.
—No es preveia de tenir un finalista, com tampoc que el traduíssim al castellà.

Em diuen que heu tingut una connexió molt potent amb l’Anna Ballbona.
—Sí, sí. Em va agradar molt. I té un sentit de l’humor i usa un seguit d’adjectius inesperats sense ser rebuscats… Tot llegint la novel·la, ‘Joyce i les gallines’, en vaig fer una llista de quinze o vint de magnífics. Però sense exhibicionisme. Res de piruetes rococó. Em va encantar. La vaig començar a llegir i vaig quedar ‘flipat’.

Aquest primer premi Llibres Anagrama, amb aquest guanyador i finalista, ajuda a fer visible una nova generació literària en català.
—Sí, perquè arran del premi m’he assabentat que hi ha més autors d’aquesta edat i amb certes característiques comunes. Tots en la trentena. Quan vaig imaginar el premi no hi havia cap intenció maquiavèl·lica de premiar aquesta mena d’autors. Però, com diria Hegel, potser són ‘les astúcies de la raó’ [riu].

L’altra característica dels premiats és que poden créixer amb vosaltres, que podeu fer política d’autor.  Els autors d’aquesta generació marcaran la literatura catalana dels anys vinents.
—Hi ha un talent i unes veus diferents. Això és clar. Si persisteixen, si no defalleixen, si tot va bé, seran la gran generació d’aquí a uns anys.

Això és el que ha fet Anagrama des dels anys vuitanta.
—Sí, ja ho vaig dir primer aquí a l’editorial i després al jurat, que sentia una gran alegria i que pensava que havíem tingut molta sort d’haver pogut convocar aquests dos escriptors. Un ja tenia prestigi, perquè amb la primera novel·la publicada en Forns ja va rebre molt bones crítiques, però la finalista era completament desconeguda. Estic molt content i amb esperances que continuïn, que se’ls valori i que sigui un impuls per a ells.

De Llibres Anagrama, quants heu previst de publicar-ne cada any?
—Entre dotze i quinze títols. La majoria traduccions. I d’autors catalans, si no trobem cap novel·la excepcional, ja ens n’anirem a la publicació del proper premi Llibres Anagrama. Nosaltres, com la majoria d’editorials, treballem amb força antelació.

I dèieu que eren quatre finalistes bons. Què pot passar amb les dues novel·les que no han estat premiades?
—En principi, l’experiment d’aquest any són aquestes dues: ‘Jambalaia’ d’Albert Forns i ‘Joyce i les gallines’ d’Anna Ballbona.

El fet que Anagrama decideixi d’obrir una col·lecció de llibres en català, hem d’entendre que vol dir que penseu que, tot i ser un mercat petit, hi ha mercat literari en català?
—T’ho diria després de la publicitat. [Riu.] T’ho diré d’aquí a uns mesos. No crec que hi hagi un gran mercat, tot i que m’agradaria equivocar-me. Però sí un mercat suficient per apostar per autors nous, fer política d’autor, d’anar-los aposentant. Perquè hem de recordar que autors com Vila-Matas, Marías, Chirbes i d’altres, durant anys van vendre molt poc. I els vam anar publicant fins que l’evidència es va imposar, però alguns van trigar quinze anys.

I com creieu que es pot ampliar el mercat dels autors catalans? És a través de les traduccions que els escriptors catalans poden aconseguir més lectors?
—Jo crec que en Forns i la Ballbona en tindran, de traduccions. D’entrada ja tenen la castellana que, és clar, no els ha costat gaire essent el mateix segell. Però jo crec que es traduiran, perquè he trobat unes veus amb una frescor, una insolència i al mateix temps amb un domini del llenguatge i una singularitat, que em seria difícil de trobar gaires equivalents de gent de la seva generació en llengua espanyola en aquest moment.

Però, escolteu: fa quaranta-set anys vau obrir una col·lecció de traduccions al català i la vau tancar al cap d’un any. Ara en torneu a obrir una altra. Imaginem que no la tancareu de la mateixa manera. Però, què ha de passar perquè el risc es minimitzi. Quin és el mínim d’exemplars que s’han de vendre perquè la col·lecció no perilli?
—No ho enfoco així, perquè si no no hauria publicat molts dels llibres que he publicat. I el criteri és que el llibre sigui entre bo i molt bo i que no sigui suïcida.

I què és ser suïcida?
—Ah, vendre cent exemplars.

No us poseu a l’altre extrem.
—Amb aquesta col·lecció no espero que Anagrama es faci rica. Et podria dir que si vengués mil exemplars de cada llibre ja cobriria el cost, però és que tampoc no ho valoro així. Perquè molts autors com en Vila-Matas al principi venien poquíssim, però eren finançats per la Patricia Highsmith, en Tom Sharpe, en Nabokov, la ‘Bella del Señor’ d’Albert Cohen… Mira, si tots els llibres que publico haguessin de ser rendibles, això em condemnaria a no poder descobrir nous autors ni grans autors minoritaris que vagin creixent i ho deixin de ser. Un exemple: Echenoz, que és un dels meus vicis més persistents. El vaig començar a publicar fa uns trenta anys i durant més de vint es va vendre molt poc, amb molt de prestigi, amb una secta d’adoradors ferma i, de sobte, amb una trilogia de biografies (‘Ravel’, ‘Zátopek’ i ‘Tesla’), molta gent el va descobrir i vam publicar una miniatura que es deia ’14’ sobre la Primera Guerra Mundial, una guerra que ha quedat molt llunyana al nostre país, i d’aquesta coseta en vam fer cinc edicions. És un d’aquests casos d’autors que si hagués pensat que havien de ser rendibles, faria temps que ja no l’hauria tingut al meu catàleg.

Però us els heu de creure molt, aquests.
—’Kamikaze ma non troppo’. Kapuscinski no venia gaire res fins al cinquè llibre, ‘Ébano’, que va tocar una tecla inesperada i va esclatar. Hi ha una dosi d’atzar no previsible, que és una de les gràcies de l’edició.

El moment actual és complicat per al món del llibre: es corre molt, hi ha molta superficialitat que porta a la banalització de la cultura. L’entreteniment ha substituït el coneixement… Ací sembla que el món del llibre es trobi en una posició difícil.
—Som en una posició difícil a tot el món, però jo crec que la secta de lectors i d’autors continuarà malgrat les dificultats. I la del paper també. Fa set o vuit anys només apareixien articles catastrofistes dient que el llibre en paper s’acabava. El llibre electrònic a Europa té un 5% de les vendes i a l’Amèrica del Nord ha quedat aturat en un 25%. I amb la particularitat que ven sobretot literatura de gènere (eròtica, thrillers, ciència-ficció, autoajuda), però no ficció literària. Hi ha una resistència del lector per a defensar el llibre de paper. Jo no sé on serem d’aquí a quaranta anys o cinquanta, quan els que ens hem criat amb el paper ja no hi serem, però diria que no es poden fer pronòstics.

Una enquesta feta entre editors, agents etc., a Frankfurt, fa uns set anys, pronosticava que el 2018 més de la meitat de la venda de llibres seria en digital. És un pronòstic que s’estavellarà estrepitosament.
—Jo tinc la teoria, conspiratòria potser, que tota aquesta allau d’informacions eren propiciades i finançades pels fabricants dels suports digitals. I també el gust dels periodistes per la novetat i potser l’apocalipsi, que també s’entén.

La seducció de l’objecte també és important.
—Sí i he de dir que aquí es publica molt bé. L’oferta de bona literatura de petites editorials catalanes, espanyoles, franceses, italianes, angleses… és impressionant. Rescaten autors impensables per minoritaris, en alguns casos amb èxit.

Sou optimista, amb aquest panorama de petites editorials?
—Crec que aniran persistint. La llibreria La Central és un bon observatori, en aquest sentit, i veig que es fan llibres interessants, alguns una mica suïcides, però sempre interessants, i crec que es podrà continuar fent sempre que hi hagi bones llibreries que facin com de bressol per a aquestes petites editorials, per als llibres difícils, per als escriptors. Ara, serà difícil que hi hagi editorials mitjanes que puguin jugar el paper que van poder jugar Anagrama, Tusquets, Lumen o en altres països altres editorials, amb aquesta hiperconcentració mundial de grans grups.

Darrera pregunta: la Fira de Frankfurt ja no és com abans?
—Ha canviat molt. Ara, a la fira, ja no hi vas a comprar.

I doncs, què hi feu?
—Hi ha una dita que diu: ‘Un editor que no vagi a Frankfurt és per dues raons: o perquè és mort o perquè s’ha arruïnat.’ Trobar-se quatre o cinc dies en immersió total dels llibres, amb els col·legues, compartint visions, comentaris, i fent d’agents per buscar traduccions, posant l’èmfasi personal parlant de les meravelles innegables dels nostres autors, és important. Ho farem amb l’Anna Ballbona i l’Albert Forns. Tot i que no és fàcil. Però sóc militantment optimista. I confio bastant en aquests dos autors, per la sorpresa que m’han causat a mi: saba nova, sang fresca, descarats a mansalva. Ja sabeu que m’agraden els autors descarats, es nota al catàleg, no ho puc amagar.

Vull la teva col·laboració

Tenim un compromís amb tu. Entenem el periodisme com un combat diari. I necessitem del teu suport.

Per a tu fer-te subscriptor és un esforç petit, però per a nosaltres el teu suport ho és tot.

Ajuda VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb