Jordi Cornudella: “Quan Gabriel Ferrater parla de literatura fa venir ganes de llegir”

Gabriel Ferrater (Reus, 1922) era un lector excepcional, que va marcar i canviar el valor de l’obra d’alguns escriptors de referència de la literatura catalana del segle XX, com ara Carner, Riba i Foix. Ara ha arribat a les llibreries el volum Papers sobre literatura (Edicions 62), en una edició de Jordi Cornudella, editor i marmessor de l’obra de Ferrater, que ens mostra aquest lector excepcional.

El volum, de sis-centes pàgines, conté informes de lectura, pròlegs, crítiques literàries, articles per a una enciclopèdia o un diccionari literari, notes d’ús personal, correspondència, etc., que va escriure Gabriel Ferrater sobre literatura catalana i literatura internacional, parlant d’Ausiàs Marc, Joan Maragall, Josep Carner, Carles Riba, J. V. Foix i Josep Pla, i ressenyes i textos dedicats a altres literatures i autors, entre els quals destaca Shakespeare, el classicisme francès i Kafka. Però n’hi ha molts més.

Una part d’aquests escrits ja s’havien publicat en el volum Sobre literatura, editat l’any 1979 per Joan Ferraté, el seu germà. Però aquesta edició conté unes dues-centes pàgines més de documents, alguns d’inèdits importants, com la crítica literària de setanta pàgines que Ferrater va escriure, i no va publicar mai, sobre el volum Poesia de 1957 de Josep Carner. De fet, tal com indica Cornudella en el “Prospecte” inicial, aquests Papers sobre literatura tripliquen, si fa no fa, l’extensió de Sobre literatura. El llibre es tanca amb unes “Notícies complementàries” escrites per Jordi Cornudella, que posen context a una part d’aquestes peces de Gabriel Ferrater. Tal com ell ho diu: “En aquestes notícies dono tota la informació que em sembla rellevant sobre l’origen i les circumstàncies de cada paper.”

Aquest Papers sobre literatura s’afegeix a dos volums anteriors de Gabriel Ferrater publicats aquests darrers anys, també sota l’edició de Jordi Cornudella, que van posant a l’abast dels lectors tota l’obra i allò que no és considerat obra però que és d’interès de l’autor. Així, també s’ha publicat l’edició crítica de Les dones i els dies (Edicions 62, 2018) i el Curs de literatura catalana contemporània (Empúries, 2019). Queden encara quatre volums més per aparèixer, explica Cornudella: un que reculli tots els informes de lectura; un altre que reculli els articles que Ferrater va escriure per a l’enciclopèdia que volia publicar l’editorial Salvat sobre història de la literatura universal, una part dels articles de la qual ja es van publicar dins el volum Escritores en tres lenguas el 1994, i en faltarien la meitat, que encara són inèdits; un tercer de Papers sobre llenguatge i el Papers sobre pintura.

Parlem amb Jordi Cornudella d’aquest volum i de la manera singular que Gabriel Ferrater tenia de llegir literatura.

—Com és que Ferrater es va aproximar a la literatura catalana d’una manera nova?
—El cas de Ferrater és molt curiós. D’entrada, de molt jovenet, abans de ser adolescent, ell ja llegia literatura seriosa o d’adults. Vull dir que abans dels setze anys ell ja era un lector literari de debò. Tenia un gust literari, i bàsicament llegia literatura. Molts anys després, explicava que al llarg de la vida havia llegit un llibre cada dia. I jo crec que deu ser veritat. El fet és que va llegir molt. El seu germà, en Joan, deia que en Gabriel ho havia llegit tot. Era un lector voraç, no només de literatura sinó també de més coses. I era un lector molt fi, en el sentit que era algú que anava molt a fons i de seguida es feia una idea de l’obra que havia llegit i sabia articular un judici sobre aquella obra.

—La seva educació o formació va ser poc convencional.
—No va ser una educació gaire reglada, perquè ell va anar a l’escola molt tard, el batxillerat el va fer d’aquella manera, hi va haver la guerra civil entremig, va fer algunes assignatures a França, després va haver de fer una mena de nocturn a Reus quan va tornar… La vida acadèmica li interessava molt poc. La seva educació no depenia dels manuals d’escola, sinó que depenia directament de les coses que havia llegit i llegia, i del seu instint. Com que no va començar a treballar seriosament fins que tenia trenta anys, va tenir molt de temps per a dedicar totes les hores del dia a llegir, o gairebé. De manera que es va fer una cultura literària solidíssima. És la que va fer servir a partir dels anys cinquanta, primer per exercir la feina de traductor, i després, per començar a tenir feina en el món editorial (formant part del consell de savis de Seix Barral, redactant informes de lectura i aquesta mena de coses). Perquè havia llegit molt i havia paït les lectures d’una manera peculiar i molt a fons.

—I què passa, doncs, en la vida de Gabriel Ferrater a partir dels anys cinquanta del segle XX?
—En aquell moment, Gabriel Ferrater decideix que allò que ha fet sempre, que és llegir, tant la literatura catalana com altres literatures, ho ha de fer d’una manera més sistemàtica. Comença a rellegir la tradició, sobretot la moderna: Verdaguer, Narcís Oller, Maragall, Víctor Català… També la tradició antiga, perquè comença a llegir Ausiàs Marc, i es fa la seva història de la literatura catalana al cap. La seva és especial, perquè no la fa solament amb referents catalans, sinó que posa els autors catalans i les seves obres en relació amb la literatura universal, comparant-los amb els autors europeus del seu temps.

—Per què no va entrar a la universitat?
—A diferència del seu amic Antoni Comas [catedràtic i director del Departament de Filologia Catalana de la UB a partir de l’any 1965], Gabriel Ferrater no pot donar classes a la universitat perquè no té el títol, no ha acabat la carrera i li fa molta mandra acabar-la. En realitat, ell no vol fer carrera acadèmica de crític literari. I en això hi ha un altre factor que es nota en aquests Papers sobre literatura, que té a veure amb el fet que, si tu fas crítica literària, t’has de definir segons un mètode de lectura (amb relació a l’estructuralisme, el formalisme rus o el que sigui). I això és una mica ideologitzar la lectura, partir d’un esquema prefixat abans d’acostar-te a l’obra, i això és una cosa que a Gabriel Ferrater simplement li repugnava.

—Quina mena de textos aplega aquest Papers sobre literatura i què aporten quan dieu que es mira la literatura catalana d’una manera nova?
—Aporta tot el que ens ha quedat d’ell en l’àmbit literari, que no són ni manuals ni assaigs de 250 pàgines. Si no que és: ara em demanen un pròleg, ara escric una carta a un amic responent sobre un tema que m’ha demanat de literatura catalana, ara faig un article per una revista, ara prenc quatre notes perquè he llegit una novel·la de Narcís Oller i he vist clara una cosa, etc. I a tot això hi afegim que, de vegades, passen coses importants en la vida de Ferrater, en la seva vida de lector, que també queden reflectides en aquest volum, però que en realitat no solen tenir transcendència enfora.

—Expliqueu-vos.
—Per exemple, cap a finals dels anys cinquanta, Ferrater llegeix molt a fons Ausiàs Marc. D’aquesta lectura, que és fàcil de resseguir-ne la influència en els seus versos, no en produeix cap article. En queda un article inacabat, unes notes que pren i uns poemes que copia i unes anotacions que fa en uns quants poemes. I tot això ara surt per primera vegada. Això permet, com a lector de Ferrater i lector d’Ausiàs Marc, fer-te una idea precisa de com Ferrater va llegir Ausiàs Marc aquells anys. O, un altre exemple: el desembre del 1957 surt el volum Poesia de Josep Carner, on fixa la seva obra poètica. Aquest volum, Ferrater se’l llegeix i rellegeix amb passió, i escriu el seu article més llarg, que és un article de setanta pàgines que es diu “Notas sobre la poesía de Josep Carner”. Suposo que es va desdir de mirar de publicar-lo en una revista pel fet de ser tan llarg. Això és una feina que no s’escriu en una tarda. El va escriure l’any 1959 i és molt bo. No el va publicar mai, el va tenir desat en un calaix.

—Desat en un calaix?
—El vam descobrir perquè vaig demanar a la filla d’Antoni Comas, Mercè Comas, filòloga i bibliotecària, si guardava correspondència de Ferrater, i a la carpeta corresponent, a més de papers d’Antoni Comas sobre Ferrater, hi va trobar dues cartes. En una, Ferrater diu a Antoni Comas que li envia l’article sobre Carner, que per la data no podia ser cap dels textos que ja coneixíem, però l’article no era a la carpeta. Llavors vaig preguntar a la Mercè com estava ordenat l’arxiu del seu pare. Em va dir que per autors. Se’m va acudir que potser estaria en els papers sobre Carner i, efectivament, dintre la carpeta de Carner va aparèixer aquest article de setanta pàgines que Gabriel Ferrater havia enviat a Antoni Comas el 1965, però que Ferrater havia escrit sis o set anys abans. Aquest és un article important, de molt de pes, inèdit fins ara. Per això crec que publicar els papers sobre literatura de Ferrater és una cosa que s’ha de fer, tot i que també sento que és una traïció. Perquè converteixen Ferrater en el crític i historiador de la literatura que no va voler ser.

—Però una part d’aquests papers de literatura ja s’havien publicat en un volum a cura del seu germà Joan Ferraté l’any 1979.
—Aquest volum fa sis-centes pàgines, de les quals quatre-centes ja existien en llibres que ja no es troben, però hi ha dues-centes pàgines que els lectors de Ferrater no havien llegit mai. Aquest volum dóna una imatge molt completa no solament de l’aproximació de Ferrater a la literatura, sinó de les seves capacitats de llegir la literatura. Perquè no hi ha solament la literatura catalana, amb aquests dos inèdits sobre Carner i Ausiàs Marc, sinó que també hi ha l’aproximació de Gabriel Ferrater a altres literatures, amb el pròleg sobre Kafka o el pròleg de Les amistats perilloses. I no ens constava el capítol de Shakespeare sobre literatura isabelina o el capítol sobre classicisme francès del segle XVII, que van sortir dins la Història de la literatura universal d’Erwin Laaths, i que són escrits per Ferrater.

—En conjunt, el volum aplega peces que Ferrater va escriure a les dècades de 1950 i 1960. Són molts anys. Tenen vigència, encara?
—A part del valor testimonial que el volum té sobre la vida, l’obra i la capacitat lectora de Ferrater, el llibre també té un interès primer, que és el fet que aquests texts poden interessar a qualsevol lector que els llegeixi ara. Per exemple, Ferrater parla de Kafka i les coses que diu són molt útils per a entendre Kafka avui. Quan Ferrater parla de Foix o parla de Shakespeare, és molt útil per a entendre’ls ara. A més, escriu com si et parlés de tu a tu, el tens molt a la vora. I aquesta funció la sap fer molt bé. Perquè una de les grans capacitats que té Ferrater és ser interessant quan parla de literatura i fer venir moltes ganes de llegir. Gombrowicz li va escriure una vegada: “Vostè té el do poc freqüent, ai las, de parlar d’una manera interessant dels llibres i dels autors.” Em sembla que ve al cas, perquè em sembla que aquest llibre demostra que Ferrater tenia el do no solament de saber llegir sinó de saber parlar d’allò que havia llegit. De manera que encara ara ens resulta interessant i apassionant.

—L’edició d’aquest llibre us deu haver portat molta feina…
—És una feinada, perquè és una feina molt entretinguda de fer. Ho dic en el millor sentit, perquè és molt divertida. Hi ha hagut molta feina de recopilar els texts, en alguns casos. Per exemple, entre els papers que Joan Ferraté no va incloure en el seu volum, n’hi ha un que és un article de diccionari que es diu “Literatura catalana”, que és una història de la literatura catalana de cinc pàgines mecanoscrita amb còpia de paper carbó. Però aquest text jo no l’havia llegit mai enlloc. Per saber si s’havia publicat mai o no me’n vaig anar a la Biblioteca de Catalunya i vaig repassar tots els diccionaris de literatura que tenen. Al final vaig trobar-lo publicat en el Diccionario literario universal de José Antonio Pérez-Rioja (Tecnos, 1977) i sense indicació d’autoria. De fet, el volum es presenta com si l’autor de totes les entrades fos Pérez-Rioja. Hem recuperat aquest article i n’hem restituït el veritable autor, que era Gabriel Ferrater.