El fotoperiodista Jordi Borràs presenta aquest vespre (19.00) els seus dos últims llibres a l’Espai VilaWeb (carrer de Ferlandina, 43, Barcelona). Desmuntant Societat Civil Catalana (Edicions Saldonar, 2015) i La cara B. Una altra mirada del procés (Pagès Editors, 2016) mostren dues de les facetes més conegudes de Borràs: la investigació de l’unionisme i els seus vincles amb els grups feixistes, i la tasca constant de fotografiar els moments més importants del procés cap a la independència de Catalunya. A l’acte a l’Espai VilaWeb, Borràs parlarà dels llibres, però també explicarà com veu el moment actual de l’independentisme i els mesos decisius que vindran. De moment, per anar fent boca, hem parlat amb ell i hem encetat algun dels debats que es podran explorar més profundament al vespre.

Heu seguit el procés de prop per fer fotografies dels actes i moments més importants. Quin us ha fet més impacte?
—És la pitjor pregunta que em podíeu fer, perquè em demaneu que triï una de les fotos.

No, no. Us demano quin moment us ha fet més impacte. Quan heu notat que presenciàveu un fet històric més transcendent…
—Segurament, un dels moments més impressionants va ser la manifestació de l’Onze de Setembre del 2012. Per un motiu concret: després de tota la vida anant a manifestacions de la Diada on érem ‘els de sempre’, el 2012 hi va haver un punt d’inflexió que venia del juliol del 2010 –com a resposta a la sentència del TC contra l’estatut– i va ser la constatació que alguna cosa havia canviat de soca-rel. Entitats com l’ANC tenien un paper determinant per a empènyer les institucions. Deixeu-me fer un parèntesi. He dit per empènyer les institucions. No per acompanyar-les. Em temo que des de fa un temps l’ANC es dedica a acompanyar les institucions. I això és un error gravíssim que no em cansaré de denunciar.

En parlarem més endavant. Ara sí. Amb quina fotografia del procés us quedaríeu? De quina us sentiu més orgullós?
—Em sento orgullós de totes. Però sí que n’hi ha una que em sembla important per motius diversos. Perquè explica moltes coses i perquè va tenir un punt atzarós. És la foto que surt a la contracoberta del llibre. La fotografia d’Arrimadas amb els braços plegats, en posició de negació, al parlament, mentre es cantava ‘Els segadors’.

Contraportada del llibre 'La cara B' amb una fotografia de Jordi Borràs.
Contraportada del llibre ‘La cara B’ amb una fotografia de Jordi Borràs.

És una foto que explica una de les cares B d’aquest procés, que és la incapacitat crònica de l’estat espanyol o del nacionalisme espanyol que, encara que repeteix la lletania aquesta del diàleg, quan sona l’himne nacional de Catalunya (que ningú no posava en dubte des de feia anys), la reacció instintiva de la cap de l’oposició és plegar-se de braços i mirar cap a una altra banda. Com dient que a ella allò no la representa. Que és molt legítim. Que si s’han de xiular els himnes, que es xiulin. Jo vull que al meu país es pugui cremar una bandera o una fotografia o el que es vulgui. La foto d’Arrimadas mostra la cara veritable de l’oposició al procés independentista. L’estat no té absolutament res a oferir i és profundament anticatalanista i, a vegades, catalanòfob.

Moltes fotografies del llibre mostren un contrast fort entre l’independentisme i l’unionisme. Les cares, les actituds, els colors… tot és diferent… les imatges descriuen molt què passa. L’agressivitat enfront de l’alegria, per exemple.
—Hem de partir de la base que nosaltres ens hem quedat amb el sí. I ells s’han quedat amb el no. Qualsevol que sàpiga una mica de màrqueting sap que vendre una cosa en positiu és molt més fàcil que no en negatiu. A ells els ha tocat de vendre el negatiu, encara que ho han intentat positivar copiant lemes que van fer fortuna amb el referèndum d’Escòcia. Com el ‘Better together’ que van traduir per ‘Mejor unidos’. Han estat també incapaços de crear un lema original per a Catalunya. I això també és simptomàtic.

Sí. No se n’han acabat de sortir…
—Però els passa que estan profundament dividits. Els independentistes ens queixem sempre de la manca d’unitat. Ens agrada tirar-nos pedres a la teulada. A cada mínima crisi –com aquests dies amb això de les fotografies del rei–, enfonsar el vaixell abans no ho facin els altres. Però el nacionalisme espanyol està molt dividit. Tant que aquest últim 12 d’octubre hi ha hagut tres o quatre convocatòries diferents amb dies diferents per la divisió interna. No tenen res a oferir i els ha tocat la cara desagradable. Si tu vius la possible independència de Catalunya com si t’amputessin una extremitat és normal que t’expressis amb agressivitat i transmetis crispació tot el dia.

Us heu imaginat quina serà la fotografia de la independència?
—No sé com serà. Tinc clar que només serà un símbol d’unitat. D’unitat entre independentistes. I d’unitat entre demòcrates. Sobretot d’aquells que acceptaran la veu de la gent i les conseqüències polítiques encara que hi vagin en contra. Afortunadament hi ha unionistes que estan d’acord amb el dret de decidir. Serà molt bo que facin campanya pel no. Hi haurà d’haver unitat entre demòcrates i, sobretot, entre independentistes dins la seva pluralitat.

Abans criticàveu que l’ANC ja no empenyia les institucions, sinó que les acompanyava…
—Hi ha una cosa que és clara. Des que la Carme Forcadell ja no és presidenta de l’ANC, l’entitat ha deixat de dir ‘president, posi les urnes’ –cosa que alguns dirigents polítics encara no han perdonat– i ja no fa agitació, sinó que es dedica a fer d’escombra de les institucions. Tenim un problema greu. L’ANC no es va fer per a això. Es va crear com un baluard ciutadà per a empènyer el govern. Fa massa temps que això no passa. Per què? Això ho hauríeu de preguntar al secretariat i, concretament, al president. A mi m’agradaria saber-ho. Per què no es fan les propostes interessants que té l’entitat damunt la taula? Per què no es clava cap cop de puny damunt la taula quan toca? Per què Òmnium Cultural ha d’acabar fent un paper que hauria de fer l’ANC? Què passa? És molt preocupant.

En teniu resposta?
—Qui vulgui fer veure que aquí hi ha la mà dels partits –això ho sabem tots!–, que no ens prengui per rucs. Això és clar. És clar que cada partit vol tenir la seva capelleta, quotes i interessos dins les organitzacions. Cada moviment de les cúpules directives d’aquestes entitats és controladíssim des dels partits polítics.

Ara haureu d’escriure el llibre ‘Desmuntant l’ANC’…
—Ui! Em buscaria més enemics dels que m’he buscat fins ara [riu]. Però això que dic no és res que no hagi passat fins ara. També passa entre les entitats unionistes. Sempre hi ha interessos dels partits i dels governs per controlar-les. El problema és que s’acabi fent genuflexió davant de tot. En un moment determinant com el que hem de viure aquests mesos vinents, l’ANC ha d’estar forta i al peu del canó. Hi hagi qui hi hagi al capdavant. No crec que sigui un problema personal, sinó que va més enllà.

Heu parlat de la petita crisi oberta per la cremada de fotografies de Felipe VI… Havent vist a primera línia què es diu i què es fa a les concentracions feixistes, us deu sorprendre que aquest cas arribi a l’Audiència espanyola…
—La pregunta del milió és per què l’11 de setembre agents de la divisió d’informació dels Mossos obren diligències d’ofici per la crema de banderes espanyoles i de fotos del rei, i un mes i un dia després, el 12 d’octubre, nou periodistes van haver d’abandonar el lloc de la concentració feixista per insults, amenaces i coaccions i no van poder exercir el dret d’informar. Allà es van cridar proclames com ‘Jordi Borràs, cambra de gas’, per exemple. No em consta que obrissin diligències d’ofici. No vol dir que no em posessin totes les facilitats del món a l’hora de fer la denúncia. Sempre que he necessitat els mossos aquests últims anys, els he trobat de seguida. Però per què un Onze de Setembre s’obren diligències d’ofici i un 12 d’octubre no?

En teniu la resposta?
—Sí. Evidentment, dins dels Mossos d’Esquadra hi ha vares de mesurar diferents perquè hi ha maneres de pensar diferents. Com és normal i com passa a tot arreu. Hi ha mossos amb diferents ascendents nacionals, per dir-ho d’alguna manera. Qui vulgui fer-nos creure que la policia no és ideologitzada, ens pren per ximples. Hi ha gent que pensa de maneres completament diferents, dins els Mossos. Hi ha Mossos per la Independència i hi ha la sectorial de seguretat de Societat Civil Catalana. Ningú no en parla, d’aquesta sectorial. Hi ha dinou mil agents i, per tant, hi ha de tot. Hi ha maneres de pensar diferents i, per tant, maneres d’actuar diferents. I és cert que hi ha debats més complicats. Ahir un de la CUP em deia que el seu partit propugna la desobediència, però a la vegada demana que els mossos obeeixin directrius polítiques.

Quin remei hi ha?
—És un debat que cal fer bé. Però així com em consta que a moltes estructures de la Generalitat s’han canviat els comandaments i els càrrecs de confiança per poder encarar la fase més decisiva del procés, això no ha passat als Mossos. Si s’ha fet en alguns altres àmbits de l’administració, per què no s’ha fet als Mossos? Es poden encarar els mesos que vénen sense fer aquests canvis als comandaments dels Mossos?

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb