El concepte Edat Daurada de les sèries és en boca de tothom i fa referència tant a la gran quantitat de sèries que es fan actualment (409 ficcions el 2015 només als Estats Units, gairebé el doble del que s’havia fet els últims sis anys) com a la quantitat d’espectadors que hi ha darrere les pantalles. Crítics i experts, però, parlen sobretot de la creixent qualitat en les produccions televisives, amb cada cop més pressupost i un èxode de professionals del cinema que emigren cap a la caixa tonta.

Estem davant d’una sobresaturació de sèries? David Canto, periodista especialitzat en cinema i ficció televisiva, no ho creu així: “Hi ha moltíssimes sèries i és impossible veure-les totes, però això està bé perquè cadascuna està adreçada a un públic concret; tothom té la seva sèrie”, afirma.

Canto distingeix entre dos nivells de produccions pel que fa a la qualitat: per una banda, sèries com Joc de Trons o Mad Men, amb pocs capítols (uns deu per temporada) i molta inversió a darrere; i, per l’altra, ficcions com Perdidos o The Good Wife, també d’alta producció però amb menys cost i, per tant, amb més capítols per temporada (una mitjana de 24). La tendència als EUA i al Regne Unit va cap a fer sèries del primer grup, sobretot en el cas de les cadenes de pagament, on compten més els subscriptors que les audiències i per tant poden arriscar més. Aquesta qualitat creixent fa, no obstant, que les televisions en obert també estiguin fent canvis i pujant el nivell de les seves produccions.

Les comèdies també s’estan veient afectades pel canvi de paradigma, allunyant-se cada cop més de les sitcoms d’episodis auto-conclusius com Friends o The Big Bang Theory i apostant per trames continuistes i, de nou, pocs episodis. “Transparent i Mozart in The Jungle són comèdies amb temporades que semblen un sol capítol de quatre hores”, explica Canto. Ambdues són produccions d’Amazon, les quals, com en el cas de Netflix, s’emeten per Internet i d’un sol cop, en lloc de fer-ho setmanalment. Així busquen captar a aquells espectadors a qui no els agrada esperar per veure les seves sèries preferides.  

Canto creu que, malgrat tot, segueixen existint diferències entre cinema i sèries “tant a nivell d’escriptura de guions com a nivell de producció” i que l’única diferència és Joc de Trons, però que és “un cas a banda”.

L’Edat Daurada sap parlar en català?
Si les sèries catalanes estan millorant la seva qualitat, és per la forta influència de la tendència estatunidenca i britànica, segons explica Canto–“i quan parlem de sèries catalanes, parlem de TV3”, aclareix-. El Crac, de Joel Joan, per exemple, s’assembla a las sèries americanes Louie o Episodes, en les quals els protagonistes interpreten una versió d’ells mateixos. La sèrie Cites, per la seva part, és una adaptació de la sèrie britànica Dates.

La gran diferència entre països –i el gran obstacle pel desenvolupament de les produccions- és que aquí s’exigeix que les sèries omplin sencer el prime time; no es pot fraccionar, al contrari del que passa als EUA, on les comèdies curtes duren 20 minuts (i se’n posen dues de diferents seguides) i els drames en duren 40. Els motius són de programació i a vegades també publicitaris ja que, com més duri el producte, més anuncis s’hi podran intercalar.

A conseqüència d’això, per exemple, a la comèdia El Crac la van obligar a durar 40 minuts. Malgrat aquestes exigències per part de la cadena, Canto s’alegra que la qualitat no se n’hagi vist afectada.

El cas Merlí
Un dels problemes que troba David Canto amb les ficcions de Catalunya és que les cadenes es mouen “més lentament” que els creadors: “TV3 segueix fent culebrons com La Riera”, diu. “Però ara a les nits està buscant formats més arriscats com Merlí, una sèrie per a tota la família però amb guions treballats i una evolució en la història”.

Héctor Lozano és el creador i guionista absolut d’aquest producte de TV3 anomenat Merlí; una dramèdia que ha aconseguit el beneplàcit tant de l’audiència com de la crítica. La sèrie compleix amb la regla estatunidenca del nombre reduït de capítols i la producció cuidada. És, a més, una obra escrita en la seva totalitat per Lozano –a diferència de la resta de sèries, que es fan habitualment per equips de guió-, que també va supervisar els rodatges per a assegurar-se que es mantenia la seva visió.

L’opinió de l’Héctor Lozano sobre aquesta nova onada de ficció és clara: “A mi el concepte Edat Daurada em fa riure”, diu. “Què passa, que abans no hi havia sèries bones?”. L’autor posa l’exemple de sèries suposadament anteriors a l’Edat Daurada, com Urgències, que va començar l’any 1994 i que per a ell és “excel·lent”. Per Lozano, la diferència consisteix en el fet que ara hi ha una major inversió i una qualitat més cinematogràfica. La vertadera revolució, no obstant això, es troba a les plataformes digitals: “La gent té menys ganes d’anuncis i amb Netflix tens tot el que vols a casa per deu euros al més”, opina. “Els canals generalistes s’hauran de posar les piles amb això, però falta risc en general”.

Missió: superar el virus de la por
Quan Lozano va “parir” el projecte Merlí, va fer-ho amb total llibertat, sense cap limitació per part de la cadena a nivell de contingut. Això ha portat que la sèrie parli de temes controvertits, i per això el guionista considera que TV3 va voler arriscar i fer un tipus de ficció que no s’havia fet mai a la televisió catalana. “No sembla de TV3”, és una de les frases que més li diuen a Lozano. “Això és bo per la cadena perquè demostra que ha anat més enllà i al mateix temps no és tan bo, perquè vol dir que feia temps que TV3 no sorprenia amb res” creu el guionista, destacant casos excepcionals com Polseres Vermelles, que per a ell sí que va ser arriscada.

El que demostra el panorama televisiu actual és que les coses estan canviant. “La gent fa molt de temps que no veia la televisió en directe”, opina David Canto. “I últimament tant a TV3 com a altres cadenes ens asseiem a la butaca i estem mirant aquestes sèries i, sobretot, les comentem a la segona pantalla: les xarxes socials”.

Per a Héctor Lozano, l’empenta final que necessita la ficció de TV3 és “perdre aquella cosa tan catalana de la por i del què pensaran”. I conclou: “La gent a casa no té por de res i vol que li parlin de tot allò més fosc, brut, arriscat i escandalós. S’ha de ser més valent”.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb