Joan Veny i Lídia Pons: “L’atles lingüístic català és una referència per a totes les llengües romàniques”

Parlar gairebé dues hores amb Joan Veny i Lídia Pons és una experiència que et deixa empremta. Sortim de l’Institut d’Estudis Catalans amb la impressió d’haver-nos amarat de saviesa, passió i esforç, però sobretot d’un amor indissimulat per la llengua, per l’estudi de la llengua. Hauria estat prou interessant una entrevista sobre l’acabament de l’Atles lingüístic del domini català, sobre la importància que tenen aquests nou volums, juntament amb els nou –no pas menys importants– del Petit atles, un projecte dirigit per aquests dos gegants de la dialectologia catalana i que ha estat possible perquè l’Institut d’Estudis Catalans el va acollir, el va impulsar i en va aconseguir el finançament.

La conversa va molt més enllà del balanç d’aquesta obra magna: Joan Veny i Clar (1932) i Lídia Pons i Griera (1944) també comparteixen una mirada optimista sobre els estudis de filologia al segle XXI, proposen mesures per a millorar l’ensenyament de la llengua a les aules de secundària i analitzen amb visió històrica l’estat de salut de la llengua en un món accelerat i canviant. I, sobretot, relaten l’experiència vital que van ser les enquestes de camp per a l’atles: catorze anys (1964-1978) de trepitjar el país de cap a cap, converses amb pagesos i pastors, la ràbia de ser confosa amb la querida d’un guàrdia civil, aquell Sis-cents que no defallia… petits fragments de la seva memòria personal, però també de la memòria del país. I, en contrast amb aquella feina pacient i a voltes extenuant, emergeix després la tasca silenciosa del despatx: l’ordenació minuciosa de les dades, la interpretació sostinguda per dècades d’estudi, la destil·lació d’una saviesa acumulada que acaba prenent forma de llibre. És en aquest diàleg entre la veu viva i el mapa on es revela tota la dimensió –científica i humana– del llegat d’aquests dos savis.

—L’atles lingüístic el va engegar el doctor Badia i Margarit l’any 1952, però les enquestes no van començar fins al cap de dotze anys. Com va anar això?
—Joan Veny [J. V.]: L’etapa prèvia va ser de preparació i també de dubtes, sobre si ho fèiem d’una manera o d’una altra. Al principi, les enquestes les havien de fer quatre persones: el doctor Badia, català central; el doctor Colón, el valencià; el doctor Companys –renebot del president Lluís Companys–, el rossellonès; i jo, el balear i el nord-occidental. Però això no va fructificar i aleshores hi vàrem introduir joves llicenciats, com la Lídia i el seu futur marit –Joaquim Rafel–, Joan Martí, la filla del doctor Badia, etc. Es van formar parelles, i cada parella es desplaçava a les poblacions corresponents per a fer les enquestes. 

—Per què parelles?
—J. V.: Tenia un avantatge. De vegades dubtes sobre allò que has sentit. I aleshores preguntes a l’altre i t’hi poses d’acord. I una altra raó és una de les grans novetats, la més gran de l’obra: les gravacions magnetofòniques. Vam ser els primers de la península ibèrica, crec, a utilitzar aquest sistema de gravació d’una bona part de les enquestes. A més, era una feina realment costosa, dura. Hi havia moments de cansament i de desànim. I si eren dues persones que compartien els problemes, tot anava millor.

—Recordeu la primera enquesta?
—J. V.: Sí, va ser a Sant Pere de Ribes. Sempre l’he tinguda present. Quan la vàrem acabar, anàvem amb el Sis-cents del doctor Badia i em va dir: “Coratge, Joan, que només ens en queden 199!” I això em va quedar ben gravat. Perquè se n’havien de fer 200, tot i que al final se’n van fer 190.

—Com es va pensar el qüestionari?
—J. V.: En volíem un que abracés totes les unitats lingüístiques referides a les parts del cos, les malalties, els vegetals, els animals, etcètera. S’havien fet atles semblants per a Andalusia i per a l’Aragó i ens en vam servir. També vam tenir en compte l’atles lingüístic de Gascunya, perquè el senyor Companys havia estudiat a la Universitat de Tolosa. I va tenir un gran mestre que el va introduir justament en el mètode de les gravacions. Però no ens limitàvem a traduir-los, sinó que en canviàvem preguntes o n’hi afegíem de pròpies.

—Quantes preguntes tenia el qüestionari?
—Lídia Pons [L. P.]: El qüestionari que dúiem tenia 2.096 enunciats. Però quan vam dissenyar la base de dades, el vam readaptar i va passar a ser de 2.452 enunciats. Després algunes es van desdoblar i el total final són 2.826. 

—Com triàveu els informadors?
—L. P.: Aquesta era la part més difícil. Normalment, anàvem a l’ajuntament. Si s’hi posaven de bones, l’alcalde o el secretari ens indicaven una persona. Nosaltres els dèiem els requisits: havia de ser una persona originària de la localitat, que els seus avantpassats també ho fossin, que no tingués problemes de pronunciació, que no s’hagués mogut gaire del poble, que tingués una formació elemental –o analfabet, és igual– i que tingués intel·ligència natural, que era molt important.

—Intel·ligència natural?
—L. P.: Cadascú té la intel·ligència que té, independentment que s’hagi escolaritzat o no. Hi havia gent analfabeta que, només insinuaves una mica l’explicació, ja et donava la resposta. Això era fonamental per a la fluïdesa de l’enquesta. I això és un do natural. Hi ha qui té traça a fer una feina manual i qui no hi té traça. Doncs hi ha qui és hàbil a copsar el món i a entendre les coses. Això és la intel·ligència natural de cada persona.

—I si a l’ajuntament no us ajudaven?
—L. P.: Llavors anàvem a la parròquia a veure el rector. I si també fallava ens espavilàvem pel nostre compte. Entraves a qualsevol cafè i a veure qui trobaves.

—Vosaltres dos en vau fer, plegats?
—L. P.: La d’aprenent, a Lleida. La feien el doctor Veny i el doctor Badia, i hi vam anar la Montserrat Ros, en Joan Martí i jo, per veure com es feia. Després, el doctor Veny i en Joan Martí se’n van anar ells dos, i la Montserrat Ros i jo ens en vam anar a Fraga.

—Ah, però vós no anàveu amb Joaquim Rafel, habitualment?
—L. P.: Fins que no vam ser casats, no! Si jo hagués anat a fer enquestes amb ell abans de ser el meu marit, el meu pare m’hauria tret de casa. Era una altra època. Anàvem dones amb dones i homes amb homes. Amb en Joaquim Rafel, a partir de l’any 70, però abans mai de mai.

—Quan les fèieu, les enquestes?
—L. P.: En època de vacances, quan no teníem classe: a l’estiu, per Setmana Santa o per les festes de Nadal.

—I quant hi tardàveu?
—L. P.: Depenia de la disponibilitat de l’informador i de la intel·ligència natural. La mitjana devien ser tres o quatre dies, que de vegades no eren seguits.

—J. V.: La més breu va ser de dos dies. Era un senyor d’una resistència enorme, molt bo, que responia perfectament. Al matí, a les vuit, ja vam començar. Paràvem per dinar i hi tornàvem. Havent sopat, altra vegada. Va ser mortífer.

—La recollida devia ser molt atractiva, humanament, però molt intensa i molt cansada també.
—L. P.: Aprenies moltes coses de la gent. Era una experiència de vida. Quan fèiem les enquestes, jo era molt jove i vaig aprendre moltíssimes coses sobre les persones, sobre el món. Perquè et trobaves en situacions compromeses, difícils, agradables o desagradables, i ho havies de resoldre tot. Per exemple, arribaves a un lloc i no sabies on podries anar a dormir, i fins l’endemà no hi havia cotxe de línia. El doctor Veny anava amb el seu Sis-cents, però jo sempre he anat amb transport públic –autobusos, trens… De vegades només passava un autobús cada dia –o cada setmana–, i t’havies d’espavilar. Si arribaves a un lloc i no trobaves lloc per a dormir, t’havies de basquejar. 

—J. V.: Aquesta fase va ser molt apassionant. El contacte, sobretot en àrees de la perifèria. El rossellonès, per exemple, és un dialecte farcit d’occitanismes molt arrelats. I després al sud del País Valencià, hi ha formes una mica tacades de castellà, però que havien pres forma allà. Un aprenentatge extraordinari. Gràcies a això he pogut fer molts de treballs.

—Per què tan sols un 13% dels enquestats són dones?
—J. V.: Al principi, s’havia previst de fer les enquestes a homes. Aquesta era la tradició. Nosaltres, amb aquest 13%, vam trencar una tradició, dolenta, sens dubte, perquè hi ha dones d’una llestesa extraordinària. En una enquesta feta a un matrimoni, en general ens adreçàvem a l’home. Però l’home fallava i la dona pam! Això passava una vegada i una altra i l’home s’arribava a posar una mica neguitós. 

—De segur que teniu anècdotes interessants per a explicar.
—L. P.: Explico què ens va passar a en Quim [Joaquim Rafel] i a mi, a Rossell [Baix Maestrat]. Jo estava embarassada. Era la primera enquesta que fèiem ell i jo plegats. La mestressa de la fonda, a l’hora de sopar, va dir a la cuinera: “Al senyor Joaquín li fa una tortilleta en una llenguanisseta perquè té la seua dona encinta.” La resta –la seva dona encinta i els altres convidats–, la tortilleta sense la llenguanisseta. Això és bastant il·lustratiu de l’època. 

—J. V.: Jo puc contar una anècdota curiosa, allà per les muntanyes de les Paüls [Ribagorça]. Vàrem trobar un possible parlant que es va posar a la nostra disposició, però havia d’anar a guardar les vaques a la muntanya. L’hi vàrem acompanyar i, mentre guardàvem les vaques, li fèiem preguntes. I ell va treure un tros de pa i una botella de vi, i ens va convidar. Diu: “Provin aquest vi tan bo.” “Oh, sí, que és bo.” “Ah, és que jo hi poso…” i no li sortia la paraula. Ens pensàvem que era una herba o alguna cosa d’aquestes. I al final li va sortir: “Hi poso Coca-Cola.” És a dir que, a començament dels anys setanta, en aquelles muntanyes la Coca-Cola ja hi havia arribat. 

—L. P.: L’any 68, la Conxita Lleó i jo érem a Albanyà [Alt Empordà]. Vam fer l’enquesta i vam anar a telefonar al cafè del poble perquè a casa sabessin a quina part del món érem; perquè te n’anaves per un mes i quan arribaves a un poble, si hi havia telèfon, telefonaves per dir “Som a tal lloc”, però fins que no arribaves a un altre a casa no sabien on érem. I vam sentir que dos homes del cafè comentaven, entre ells: “I aquestes dones qui són?” I l’altre li diu: “Les querides dels guàrdies civils.” A nosaltres, el que se’ns va posar més malament no és que diguessin que érem les querides, sinó que érem querides dels guàrdies civils. Nosaltres que érem independentistes, haver-nos de sentir allò…

—Són anècdotes que retraten una època.
—L. P.: I tant. A Mas de Barberans [Montsià], la Montserrat Ros i jo, devia ser l’any 1979, teníem un informant molt bo, molt bo, però la seva dona ens va despatxar perquè es va posar gelosa. Nosaltres érem unes nenes, teníem vint-i-dos o vint-i-tres anys… Llavors en vam trobar un altre que li deien el Borrim. El Borrim ens va portar a passejar amb el carro, fins a la serra de Caro, on tenia l’hort. I ens va explicar que havia empeltat una prunera de presseguer. I vam poder veure unes prunes grosses amb el cor de pinyol de préssec. Encara no es parlava de les nectarines; allò no tenia nom en aquell moment. Era un invent del Borrim. Al poble, quan hi havia una cosa rara deien que era un invent del Borrim. 

—Parlem de l’obra publicada. Quina utilitat creieu que tenen aquests atles?
—J. V.: Són un retrat de la situació del català dels anys 1960-1970. Permeten de veure què en queda. En un percentatge molt elevat, és la mateixa llengua, però també hi ha un percentatge que ja no hi és o bé que ha canviat. És una manera de tenir consciència que tota llengua no roman estàtica, sinó que evoluciona per molts de factors: geogràfics, històrics, socials, d’evolució interna de la llengua mateixa, etc. 

—L. P.: Des del meu punt de vista, és una feina fonamental per a la investigació lingüística posterior en els estudis de llengua catalana en general, però sobretot en l’àmbit de la gramàtica històrica i de la història de la llengua. Totes les tesis que es fan sobre gramàtica històrica, sobre història de la llengua, tant de filologia catalana com de filologia romànica, tenen aquesta obra com a punt de referència i hi surt citada.

—Per què hi ha l’Atles lingüístic i el Petit atles? Quines diferències hi ha?
—L. P.: L’Atles lingüístic del domini català (ALDC) és una obra fonamentalment descriptiva. Recull tots els materials obtinguts a partir del qüestionari de camp i, per a cada pregunta, presenta totes les respostes en transcripció fonètica. Inclou també informació complementària, com ara aclariments dels informadors o dels enquestadors, indicacions sobre l’edat dels parlants o materials addicionals (per exemple, cançonetes de jocs). Els materials hi han estat tractats mínimament. En canvi, el Petit atles lingüístic del domini català (PALDC) és una obra interpretativa i cartogràfica. Presenta els materials de manera sintetitzada en mapes, amb una voluntat d’anàlisi i interpretació de les dades.

—J. V.: Són dos atles complementaris. El Petit atles no s’explica sense el gran. I ens hem de treure el capell davant l’obra de la primera fase, que va ser la recollida de materials durant catorze anys. I això vol dir aplicar un qüestionari, buscar les persones adequades a 190 poblacions, disposades a contestar 2.400 preguntes, etcètera. Després, ordenar-ho i fer-ne una base de dades. El Petit atles interpreta aquella realitat dispersa que hi ha en forma d’isoglosses, d’àrees…

—En podeu posar un exemple?
—J. V.: Les maneres d’anomenar el dit petit són molt variades: dit petit, dit xic, menut, menovell, gorrí, gorrinet, curro, currunxet… El Petit atles interpreta cadascuna d’aquestes formes, explica d’on vénen, n’estableix l’evolució fonètica –i semàntica, a vegades–; i tot això amb una grafia que el profà pot llegir. En l’atles gran hi ha transcripcions fonètiques de vegades difícils d’interpretar.

—Ara s’ha completat la fase cartogràfica. Què vol dir això exactament?
—L. P.: Que hem acabat de fer els mapes amb tots els materials, tant de l’atles gran com del petit.

—Com es va finançar el projecte?
—J. V.: Al començament va ser el govern espanyol –Foment de la Investigació Universitària–, que ens van donar un ajut important per a fer les enquestes, adreçat personalment al doctor Badia.

—L. P.: És que el projecte estava adscrit a la càtedra de gramàtica històrica del doctor Badia. Aquell finançament inicial pagava l’allotjament i els desplaçaments.

—I més endavant va passar a l’Institut.
—L. P.: Sí, l’Institut no només va acollir el projecte entre els seus programes de recerca, sinó que es va basquejar pel finançament. Des de l’institut sempre hem tingut finançament. 

—I el 1989, vós, doctora Pons, agafeu la codirecció.
—L. P.: Sí. De fet, jo havia estat vinculada a aquesta feina des de sempre. Entre el 1974 i el 1976 vaig obtenir una beca del Consell Superior d’Investigacions Científiques per a dedicar-me a la transcripció d’enquestes. Cap als anys 1986-1987, amb en Joan, vam començar a transcriure sistemàticament tot el material pendent: tant les respostes estrictes del qüestionari com els etnotextos, és a dir, les narracions lliures. Treballàvem dos o tres dies per setmana, compaginant-ho amb la docència, i ens vam concentrar especialment en els materials del català oriental. El 1989 hi va haver la reestructuració de l’Institut d’Estudis Catalans i l’impuls del projecte del Corpus textual informatitzat de la llengua catalana, encarrilat per Joaquim Rafel. La creació d’un potent centre d’informàtica va obrir la possibilitat d’informatitzar també els materials de l’Atles i d’organitzar-ne una base de dades. Rafel en va estudiar la viabilitat i en va estructurar el disseny, analitzant la tipologia de preguntes i el sistema d’entrada de dades. En aquest context, el projecte de l’Atles va passar a integrar-se plenament dins els programes de recerca de l’Institut, que n’assumí la responsabilitat. Fou aleshores quan Joan Veny em va proposar d’incorporar-me a la codirecció del projecte, quan la base de dades ja estava organitzada.

—J. V.: La Lídia, en aquests primers anys de recollida de materials, havia demostrat que fruïa realment estudiant aquelles coses. I els resultats dels seus treballs eren extraordinaris. Aleshores, vaig decidir que fos codirectora. I ho va acceptar, amb sort per a mi, perquè en la part més tècnica ella tenia més possibilitats.

—L. P.: Hem treballat molt junts. Tres dies la setmana durant més de vint-i-cinc anys, amb una còpia de l’enquesta, l’un al costat de l’altre mirant què posàvem a cada lloc, assenyalant en verd i vermell les coses que s’havien de dir i les que no.

—J. V.: Cal dir que hem tingut dues col·laboradores extraordinàries: Núria Jolis i Montse Roma, a més de molts becaris. 

—L. P.: Núria Jolis va començar a treballar amb nosaltres quan ja fèiem la transcripció dels etnotextos. Llavors acabava la carrera i ja es va incorporar al projecte. I Montserrat Roma, que va entrar com a becària, és la que ha portat la part més tècnica del Petit atles.

—La feina de les enquestes era directa, viva, de contacte. I després el tractament de les dades era tota una altra cosa.
—J. V.: Sí, una feina de recerca. És la base de treballs posteriors, que enriqueixen la gramàtica històrica, la història de la llengua i la normativa; moltes vegades agafem mots del castellà perquè pensem que no hi ha cap paraula del país, i resulta que sí, que hi és, i acaba entrant dins la normativa. Això és extraordinari.

—També es publiquen les cròniques. Què són?
—L. P.: Formaven part de la feina. Cada nit havies d’escriure la crònica de les coses que havien passat. La fèiem quan estàvem bastant cansats. Era una cosa més aviat desagradable de fer: justificar les despeses, escriure qui ens havia atès i qui no ens havia atès, si ens havia funcionat, si havíem avançat molt o poc, si havíem pogut enregistrar o no… Si realment haguéssim fet la crònica de les aventures seria bastant més substanciós. 

—Quina divulgació se’n fa?
—L. P.: A la pàgina web hi tenim tots els materials. Tot està indexat, i és consultable per internet, fins i tot els etnotextos de català oriental. Les cròniques encara no.

—J. V.: Hem publicat articles sobre aquestes obres i n’hem parlat en congressos diversos pel país. Però també hem anat a congressos de fora del domini lingüístic: a Anglaterra, a França, a Àustria. L’Atles lingüístic ha arribat a romanistes especialitzats en l’estudi dels dialectes d’una àrea determinada. És una manera de conèixer internacionalment aquesta obra, que s’ho mereix.

—L. P.: L’obra és coneguda per tots els romanistes. És una obra de referència per a treballs de dialectologia de totes les llengües romàniques o d’història de la llengua. 

—Creieu que s’hauria de fer un retrat de la situació dels dialectes el 2026?
—J. V.: Sí, però hauria de ser a un altre nivell, a nivell sociolingüístic. A través de tres generacions, per exemple. El qüestionari no el podríem repetir. Una part sí, però la sega, la batuda, etc., això es fa d’una altra manera, el qüestionari seria diferent. 

—L. P.: Aquella llengua és la dels anys 60-70. El tipus d’enquesta seria més aviat d’evolució. La meva tesi doctoral, per exemple, era veure com evolucionaven dos fenòmens fonètics en les diferents generacions. I això ja és un estudi de sociolingüística. Els informants serien diferents. En aquella època pocs havien anat a escola. Hi havia molts analfabets o amb formació bàsica.

—És normal que els dialectes es vagin erosionant, que vagin perdent personalitat?
—J. V.: És un fenomen natural, no només del català. El català, en una primera època, quan encara estava sota les botes del franquisme, en certa manera va tenir una raó poderosa per a mantenir aquesta variació, perquè la llengua alta, culta, de comunicació era el castellà. Però després les coses han canviat políticament, socialment, etc. i, amb una política respectuosa amb la realitat catalana, va entrar en acció aquesta altra modalitat que és l’estàndard. Estudiat aquest estàndard a l’escola, sentit als mitjans de comunicació, els dialectes, a poc a poc, es van acostant a aquest model que és més fi, més bo, en certa manera. I això ha passat en totes les llengües, és un fenomen natural.

—L. P.: De tota manera, en les obres literàries es té molt present tot l’aspecte dialectal, no tan sols des del punt de vista lèxic, sinó també des del punt de vista sintàctic, de construccions. Tenim els exemples del Camí de sirga de Jesús Moncada (Mequinensa); o la Pedra de tartera de Maria Barbal (Pallars). També el teatre popular té en compte els aspectes dialectals. 

—J. V.: En aquesta relació entre llengua normativa i dialectes, val la pena de recordar el paper transcendental –però no reconegut en el seu moment– de Pompeu Fabra, que en el diccionari general utilitza una quantitat impressionant de dialectalismes. El gran Pompeu Fabra, a més d’un gramàtic, era un dialectòleg. No coneixia la realitat dialectal sobre el terreny, no havia fet enquestes com Alcover i Moll, però sabia on era la font, i d’aquella font en va extreure molts dialectalismes. 

—L’escola hauria de ser més activa, en favor de les variants?
—J. V.: Quan un professor de Barcelona, per exemple, va destinat a un poble de parla nord-occidental, de València, de les Balears, etc., la primera cosa que hauria de fer és conèixer la realitat del parlar d’aquell poble i prendre notes de la quantitat immensa d’unitats lingüístiques que podria aprofitar. Falta una bona formació.

—L. P.: Penso que és una qüestió de formació i sobretot de sensibilitat. Els professors han de ser sensibles a la manera de parlar dels alumnes i corregir allò que s’ha de corregir, però tenir en compte el parlar de cada lloc.

—Sempre que us hem entrevistat us hem demanat l’opinió sobre la situació de català.
—J. V.: Crec que tot és relatiu en aquest món. Si fem una comparació amb la situació d’altres llengües en situació minoritzada, com és l’occità, el bretó, etcètera, aleshores diem: “Anem per bon camí.” Hi ha un altre factor: si mires la quantitat de llibres que es publiquen cada any en català, que a Catalunya són més que els que es publiquen en castellà, aleshores t’entra una onada d’optimisme. I és això que hem de mirar. Després, que hi hagi aquests programes de televisió tan ben fets, tan atractius, i que tenen en compte la llengua estàndard i la llengua parlada.. Tot això contribueix a donar una idea d’aquest interès que hi ha per la pluralitat de la llengua.

—L. P.: Des del meu punt de vista, les xarxes socials són importantíssimes per al jovent. La canalla hi estan enganxats tot el dia, encara que ara els ho prohibeixin. Es necessiten jocs d’ordinador, TikTok… en català, i que ells hi vagin. Perquè en la generació dels qui han nascut aquest segle tot va amb les pantalles del mòbil. Els seus pares miraven la TV3 i miraven els programes infantils de la televisió catalana. Aquesta canalla no. Per tant, des de la conselleria de Política Lingüística s’ha de fer que tota la canalla tingui accés a continguts en català. 

—Tenim talent entre els filòlegs actuals?
—J. V.: La part històrica de la llengua potser no els atreu tant, però la sociolingüística sí. Es van fer unes jornades d’aquest àmbit no fa gaire i hi havia cent participants. Hi ha molta gent dedicada a l’estudi, sobretot a Alacant i València. En Josep Martines, per exemple, d’Alacant, és un fenomen.

—L. P.: Ara és el president de la comissió de lexicografia del IEC. 

—Què es pot fer per millorar la situació de la llengua entre els joves?
—J. V.: Crec que als que vénen de fora –sobretot, els d’Hispanoamèrica, que ja vénen amb una llengua feta i que poden anar per Catalunya expressant-se en la seva llengua– se’ls ha de fer entendre que saber idiomes és ampliar els coneixements, les experiències, perquè els parlants de cada domini lingüístic tenen una manera de veure la vida, d’actuar, etc. Han d’entendre que, tractant-se de la llengua del país on han trobat feina i poden viure bé, tenen com un deure moral d’aprendre-la, d’esdevenir bilingües. A més de parlar la seva llengua, també han d’aprendre la llengua d’arribada i d’acollida. Crec que ho haurien d’entendre i sembla que costa bastant.

—I a l’ensenyament?
—J. V.: Els professors haurien de fer amable la seva matèria, atractiva, lúdica. Ja sé que això és demanar massa per a un auditori format per trenta alumnes, dels quals només un és català. Cal entrar en el gust, en l’amor, en la passió per aquesta llengua. Anar a matèries bàsiques; no perdre’s en la qüestió de la combinació de pronoms, per exemple. Anar a temes més essencials de lèxic, de gramàtica, i no distreure’ls amb temes que resulten antipàtics. 

—Com pot millorar la situació de les facultats de filologia?
—L. P.: El problema és al Principat; al País Valencià, no. A les universitats valencianes es manté el nombre d’estudiants, a diferència d’aquí. La Generalitat de Catalunya hauria de fer una mica més de campanya, per fer veure que hi ha més sortides professionals que l’educació; per exemple, la correcció o l’assessorament lingüístic, etc. I una cosa que hi va en contra és que tinguem professors de català d’institut que siguin llicenciats en matèries allunyades (química, biologia, etc.).

—I el planter de dialectòlegs, com el tenim?
—J. V.: Hi ha àrees molt fructíferes. Per exemple, a Alacant hi ha professors boníssims que tenen molts alumnes i que s’interessen per aquesta variació. I a Tarragona, no en parlem: hi tenen una mena de pontífex, Pere Navarro, que ha fet una gran quantitat de petits atles lingüístics d’aquelles comarques. Són meravellosos, un complement de l’atles nostre. Pere Navarro, amb qüestionaris més especialitzats del Camp de Tarragona, fa que apareguin una quantitat de mots que ens havien passat per malla a nosaltres. Jo crec que sí, que hi ha un futur.

—Pere Navarro és el vice-president de Posa-hi Tu l’Accent, l’entitat que organitza el festival de dialectes. Què en penseu?
—J. V.: Fabulós, fabulós. Tant de bo n’hi hagués moltes més, que fessin veure la necessitat de mantenir aquestes formes i també d’estudiar-les. Estudiar-les descriptivament: com és cada forma, la fonètica, la morfologia, etc. Però també, i això és important, estudiar-ne l’origen, anar a l’origen de les paraules. Jo sóc un devot d’aquest aspecte.

—Se us nota prou.
—J. V.: L’altre dia es parlava del mot jove, és a dir, ‘nora’. Crida l’atenció que en alguns llocs en diguin “la jove”. I d’on ve? L’origen és llatí, però la part semàntica s’ha d’explicar. Té relació amb el fet que en la tradició familiar de Catalunya hi havia una mestressa, però, quan el fill es casava amb una dona de fora, qui era? La mestressa jove. I de “mestressa jove” ve “jove”. Aquestes coses poden fer atractiu l’estudi de la dialectologia: baixar, immergir-se en l’origen de les paraules.

—Teniu projectes personals? Algun llibre que prepareu?
—J. V.: Faig un llibre sobre l’aspecte lingüístic dels noms d’ocells. N’havia fet sobre els noms dels peixos. Em porta molta feina, però em sembla que pot ser interessant. És un tema semàntic que no s’ha estudiat. I una visió de conjunt de tots aquests noms em sembla interessant: saber els que deriven del llatí, els que són germanismes, arabismes, occitanismes, que n’hi ha uns quants… I després la motivació dels noms, que no és l’etimologia. Una vegada tenim el mot dins el cos lingüístic, cal veure com canvien per similitud, per la raó que sigui. Em sembla que donaré a conèixer l’origen del verderol. Hi ha una part del català oriental que té aquest nom, verderol. I jo l’atribueixo a l’occità. Però, vaja, això seria massa llarg d’explicar.