Joan Maria Pou: “Que el Barça es convertís en societat anònima seria apocalíptic”

Enguany fa vint-i-cinc anys que Joan Maria Pou (Barcelona, 1974) narra els partits del Barça a RAC1. En aquest temps, ha transmès més de 1.400 partits, ha viatjat per desenes de països, ha cantat milers de gols i ha relatat les victòries de l’època més gloriosa de la història del club blau-grana –que han deixat moments icònics gravats a l’imaginari col·lectiu dels afeccionats culers– i també algunes de les derrotes més doloroses de l’equip.

Ens rep al JOK –el restaurant i cocteleria i, alhora, espai cultural que ha impulsat al barri de l’Eixample de Barcelona juntament amb l’empresari Oriol Badia– per parlar de la seva trajectòria al capdavant de El Barça juga a RAC1, el moment que viu el futbol i l’actualitat blau-grana.

—Enguany, fa vint-i-cinc anys que vau començar El Barça juga a RAC1. En el pòdcast de commemoració que heu fet, expliqueu que no havíeu narrat mai professionalment. Com vau anar a parar al capdavant de la transmissió?
—L’únic que havia fet era jugar a narrar de jove, mentre feia de monitor i d’entrenador de nanos. Allà em vaig adonar que tenia una incidència en el joc, perquè els agradava especialment que algú expliqués allò que feien. Però és anecdòtic, no tenia res a veure amb cap voluntat de fer-ho professionalment. Aleshores, quan al Xavier Bosch li encarreguen de construir la primera redacció d’esports de la història de RAC1, em fitxa i, un bon dia, em demana de fer una prova. Es tractava de narrar un Ourense-Barça de Copa. Me’n vaig anar amb una gravadora al pis que compartia. Em pensava que el Xavi volia veure com era el meu català improvisat, el lèxic que feia servir… Al cap d’uns dies, va tornar amb una llista de tot allò que li havia agradat i una altra amb el que no. I em va proposar de ser el narrador de El Barça juga a RAC1. Evidentment, em vaig quedar blanc i vaig dir que sí immediatament.

—Una veu nova per a una ràdio nova.
—Això és important de recalcar. Vaig tenir la sort de ser el narrador des del minut u. És a dir, al començament no hi havia pràcticament ningú a l’altre cantó. Per tant, les primeres cent cinquanta gardeles per inexperiència, ignorància, incompetència o el que sigui me les vaig fotre en minoria, en un mitjà que no era clandestí, però que tot just començava. Això em va permetre de créixer i consolidar-me amb un marge de paciència. Ara, vint-i-cinc anys més tard, tenim centenars de milers d’oients. Començar actualment com ho vaig fer en aquell moment seria un punt temerari.

—Quins eren els vostres referents?
—El número u, de manera indiscutible, Joaquim Maria Puyal. També era l’època d’Alfons Arús, que va crear el Força Barça, un producte que transmetia una manera d’entendre el futbol i les transmissions molt diferent a en Puyal. També escoltava les transmissions de bàsquet que feia el Jordi Basté a Catalunya Ràdio, amb el Josep Maria Deu, les de ciclisme del Javier Ares a la Ser. Recordo l’Andrés Montes i el Siro López fent bàsquet a Antena 3 Ràdio. Però si m’hagués de quedar només amb un, seria en Puyal. Tots els que hem transmès futbol en català després del Quim l’únic que podem fer és estar-li profundament agraïts. Com deia el poeta, ens va retornar el nom de cada cosa.

—Com va ser el pas de referent a rival a les ones, de Puyal?
—Fantàstic. Des del primer moment, em van tractar amb un respecte i consideració enormes. Recordo una anècdota que no oblidaré mai: a RAC1 emetíem un resum d’àudio dels partits del Barça amb fragments de la transmissió. I en un desplaçament, a l’avió, ens vam trobar i va venir a dir-me que li havia agradat molt el ritme, el to i el català que tenia. Aquell dia no vaig dinar, ni sopar, perquè estava eufòric. Sempre ha estat molt generós i sempre li agrairé moltíssim.

—Una de les marques registrades de El Barça juga a RAC1 és que es canten els gols col·lectivament. És a dir, vós el canteu i després hi ha un esclafit d’alegria col·lectiu. Com va sorgir això?
—Hi ha un punt espontani i natural, i un altre que sorgeix d’aquest objectiu inicial que teníem de ser una transmissió coral. Per això, el programa no té cap nom propi en el títol. Òbviament, el narrador hi té un pes específic, és indiscutible, però la resta és molt coral. Ara bé, això no neix d’un dia per l’altre, perquè el model català de transmissió deia que el gol era sagrat. I en part ho ha de ser. Però a mesura que anàvem creixent ens vam adonar que es convertia en una marca de la casa i, en un moment, ens vam adonar que era la reacció més natural i que també és la del nostre oient.

—Alguna vegada us heu qüestionat que la vostra veu forma part d’alguns dels moments més memorables de la vida de molta gent?
—És impossible que faci una altra feina que em connecti emocionalment amb tanta gent a la vegada. Moments en els quals la gent ha estat feliç o ha explotat d’eufòria, també moments de decepció, ràbia o tristesa… És una sort i un privilegi. Ho repeteixo molt sovint en el meu entorn i tinc la sensació que em faig molt pesat, però vull verbalitzar-ho sovint perquè no vull donar-ho per fet.

—Parlem de l’actualitat del Barça. El gran tema de l’estiu ha estat el retorn al nou Camp Nou. El club va fer un vídeo que anunciava que seria pel trofeu Joan Gamper, ara sembla que serà en el partit de lliga contra el València. Què n’opineu, de com s’ha gestionat aquesta tornada a casa?
—M’ha sorprès, perquè la idea de Joan Laporta i la junta directiva de tirar endavant la construcció del nou estadi em va semblar molt agosarada. Va ser una manera molt “laportista” de comportar-se i em va semblar molt bé. Perquè era un moment complicat, amb el solar que havia deixat Bartomeu, l’equip en un moment complicat… En canvi, m’ha sorprès aquesta mena d’espasa de Dàmocles que s’han posat quan han defensat públicament uns terminis que s’han demostrat inassolibles. Crec que el soci i el seguidor del Barça haurien entès perfectament que els diguessin directament que seríem tres anys fora, perquè és una obra monumental i fem un dels millors estadis del món. I mira, si tornem abans, encara millor. Ara entenc que la pressa està relacionada amb l’aprovació dels seients VIP i aquests cent milions blocats.

—Som en plena aturada de seleccions, després de les tres primeres jornades de lliga. I després d’un empat ja hi ha nervis. Les declaracions de Hansi Flick dient que “l’ego mata l’èxit” han fet que s’encenguin totes les alarmes. N’estem fent un gra massa?
—Sí, però és un clàssic del barcelonisme, aquesta sobrereacció tant en positiu com en negatiu. Encara hi ha corrents històriques que es mantenen i si el culer pot reaccionar d’una manera dramàtica o tràgica, millor. Crec que s’ha de tenir molta calma. Potser ha generat una mica de neguit la frase de Flick, perquè la gent intenta de descobrir a qui es refereix. Crec que el que fa és enviar tocs d’atenció per evitar que aquesta segona temporada hi hagi un relaxament. Allò tan “cruyffista” que diu que el més difícil no és arribar-hi, sinó mantenir-s’hi. Crec que el Barça farà una temporada de notable en amunt.

—Com dèieu, el culer sempre ha estat majoritàriament pessimista, catastrofista… Arran de l’època daurada d’aquests darrers anys, sembla que el nou afeccionat jove és desacomplexat. Creieu que hi haurà un canvi en la fisonomia de la massa social?
—Som en un moment molt interessant. Del 2005 al 2015 vam viure una dècada gloriosa amb quatre Champions, moltes lligues, pallisses al Reial Madrid, festivals futbolístics… Llavors, seure a mirar el partit pensant que guanyaries resultava gairebé antinatural per als culers nascuts l’any 45, 50 o 55. Ara, si bé és cert que a Europa fa uns anys que no es guanya, la temporada passada vam viure una explosió. De cop i volta, jugues a futbol d’una manera gairebé temerària, rock and roll pur, i ho fas amb nanos de disset anys, divuit i dinou. Uns jugadors que transmeten voluntat de divertir-se. Crec que això interpel·la als coetanis, que se senten identificats amb l’equip. També perquè veuen que aquests nois podrien ser de la seva colla, si no juguessin a futbol. Però alhora, també sacseja els més grans.

—Es genera una barreja molt interessant a la grada.
—Hi ha una anècdota boníssima d’una persona que forma part d’aquesta generació veterana dels anys de la foscor que va anar a una de les finals de Champions del Barça de Guardiola. Faltaven uns pocs minuts per al final i el Barça guanyava i jugava molt més bé. I deia: “Per favor, que s’acabi.” I un nano que seia a prop d’aquesta generació de l’optimisme li va respondre: “Mestre, que no veu que fa estona que s’ha acabat, això?” Però és clar, si tu, com el meu pare, has nascut l’any 45, és normal que siguis així. Perquè després del Barça de les cinc copes es troba amb el robatori de Di Stéfano, amb tota mena de desgràcies i finals perdudes. I això és el més bonic del futbol, que cada club, cada família, cada persona té una manera d’entendre el joc, relacionada amb una història que tenen al darrere.

—Aquest component més social.
—Per exemple, això tan culer d’associar el futbol amb una cosa divertida no passa a gaires llocs. En general, el futbol, d’espectacle, no en té res. El 95% dels partits que es juguen són un bunyol. Hi pot haver un minut, una acció, una genialitat… Però en la majoria dels partits, ni això. Quan et vincules amb el futbol, ho fas per coses que no tenen res a veure amb l’espectacle. Al Barça sí que existeix una manera d’entendre el futbol, sobretot des que va arribar Johan Cruyff com a entrenador, que va intentar de jugar d’una determinada manera i buscar fins i tot l’estètica a l’hora de guanyar. Però explica que el futbol és un espectacle a dos dels meus millors amics que són del Sabadell a mort i van a la Nova Creu Alta i es foten de fred cridant com bojos. Pregunta’ls quan va ser la darrera vegada que van veure un partit espectacular. Però hi van perquè allò és la seva família i el seu entorn.

—A diferència dels Estats Units, on és vist com un espectacle, a Europa l’esport té un punt litúrgic.
—Absolutament. Quan veus el camp del Wolverhampton anglès a rebentar, juguin en la categoria que juguin, faci fred, calor, plogui, nevi, no té res a veure amb l’espectacle. És el vincle del club amb la comunitat, el barri, la religió, el país, la família. Té molt més de litúrgia i de llegat, més enllà de què passi al camp. La gent no espera veure el Cirque du Soleil a la majoria dels camps.

—I com veieu aquesta tendència a la mercantilització i l’espectacularització que viu el món del futbol?
—El fet d’anar a l’Aràbia Saudita o a Miami a jugar no té a veure amb l’espectacle, sinó amb els diners. Si a un lloc hi ha diners, hi vaig i m’és absolutament igual el que pensi el soci local, perquè això s’ha convertit en un negoci global i necessito trobar milions d’euros on sigui. Per una altra banda, això de tenir una persona animant el públic abans del partit o al descans, o projectar a les pantalles afeccionats perquè es facin petons, respon al fet que sembla que a la nostra societat hi hagi certa por del buit, del silenci, del possible avorriment o de la possible introspecció. I el futbol s’ha encomanat d’això. Ara, quan l’àrbitre xiula el començament, tot continua essent molt semblant.

—Ara s’ha posat molt de moda això de “l’odi contra el futbol modern”.
—Suposo que es refereixen a jugar a l’Aràbia Saudita o a Miami, perquè al futbol dels anys 80 hi havia gent que es matava a les graderies i les tíbies volaven pels camps. És a dir, Leo Messi no hauria estat Leo Messi als 80. Us convido a buscar un resum de les entrades que rebia Maradona a la lliga espanyola. Per tant, jo no voldria tornar al futbol dels 80, perquè dins el camp és molt més bo l’actual. Però sí que és veritat que el vincle era molt més directe amb els clubs. Ara, hi ha casos com el del València. Els afeccionats demanen a Peter Lim que marxi. I és clar, l’altre és a Singapur. I deu pensar: “Què m’expliques? Compra-me’l o calla.” Per això els clubs que encara elegeixen el president cada quatre anys o cinc crec que tenen un vincle més especial.

—Per tant, si el Barça es convertís en una societat anònima esportiva seria la fi del club tal com el coneixem?
—Que el Barça es convertís en societat anònima seria apocalíptic. Si em plantegessis el dilema entre baixar a segona o que el Barça deixés de pertànyer als socis… Et dic que ja pujarem! Hi ha gent que no pensa com jo, que si li dius que després de la conversió arriben unes quantes Champions, ho accepta. I jo ho respecto, però no té res a veure amb la meva manera d’entendre el club.

—Tornem al present. El gran nom del nou Barça és Lamine Yamal. Aquests darrers mesos, ha aclaparat molts debats i tertúlies sobre la seva vida fora del camp. Li exigim massa a un noi de divuit anys?
—Sí, però forma part de com funciona el negoci. Ha estat una explosió brutal d’un nano que, abans de tenir permís per a conduir, ja atropellava defenses rivals amb una facilitat i amb una manca de sentit de la pressió espectacular. I això ha impactat moltíssim. Al final, és un nano de divuit anys que, de cop i volta, és el millor del club des que existeix, ha signat un contracte multimilionari i vol gaudir i passar-s’ho bé. Després, quan parles amb la gent que és allà dins, et diuen que s’entrena amb una professionalitat exquisida. La gent es neguiteja perquè veu darrere jugadors com ara Ronaldinho i Neymar Jr., que podrien haver tingut quinze anys de carrera gloriosa i que van triar un altre camí. Però, de moment, marca la diferència un dia sí i un altre també. Per tant, a gaudir-ho! Que després fa la festa dels divuit amb temàtica gangsta? Jo amb divuit anys… Ho deixaré aquí!

—Com valoreu el mercat d’aquest estiu amb les incorporacions de Joan Garcia a la porteria i Marcus Rashford i Roony Bardghji a la davantera?
—Em sembla que la plantilla és més bona que la de l’any passat, perquè han fitxat un porter que ja ha demostrat que farà guanyar punts. A més, han aprofitat una oportunitat de mercat amb Rashford, un futbolista que, si entén què li demana Flick, és boníssim. Ara, s’ha d’adaptar i entendre que no serà indiscutible. Després, aquestes peces, com ara Roony i Dro, poden anar apareixent i són oportunitats que, per la relació risc-preu-qualitat, valen la pena.

—En canvi, la baixa d’Íñigo Martínez ha estat un cop.
—Ho ha estat perquè s’havia convertit en una mena de cangur o tutor dels joves. Veies que, quan fotia un crit, la gent se l’escoltava. I això és important en un vestidor. Però ell ho ha explicat molt bé. Va rebre una oferta molt bona, és un jugador veterà i al Barça també li anava bé econòmicament deixar-lo marxar. Però fixa’t com canvien les coses, just abans de començar la pre-temporada l’any passat, si fas una enquesta sobre Iñigo Martínez, la gent l’hauria volgut traspassar i, un any més tard, s’havia convertit en un ídol. Vés a saber si no hi ha un altre Iñigo Martínez ara a l’equip. No ho sabem.

—Fins a quin punt és important que hi hagi jugadors del Barça catalans i de la Masia al primer equip?
—És important. Primer, perquè hi ha un vincle amb la samarreta que no es pot fabricar. Hi ha excepcions, com ara Hristo Stòitxkov, però el més habitual és que si arribes al primer equip des de les categories inferiors, és un somni convertit en realitat. També hi ha una explicació futbolística, perquè quan hi arribes l’idioma de joc que es parla al camp ja fa anys que el parles. Diuen els entesos que quan aprens un idioma de petit, el parles molt millor que no si l’aprens de gran. Això, combinat amb gent de fora, és la clau. Respecto molt l’Athletic Club de Bilbao, però el Barça sempre ha estat una mica més obert de mires. D’entrada, perquè pots venir de la Masia i no haver nascut a Catalunya, ens és igual. I després ho podem combinar amb estrelles rutilants i no passa res. Les coses han anat realment bé quan hi ha hagut aquesta barreja de gent del planter amb gent de fora que ha entès què és el Barça.

—Creieu que el Barça ha de ser un actiu per a la normalització lingüística?
—Acabes de dir una cosa que és clau: el que ha de fer el Barça és expressar-se amb normalitat. Això què vol dir? El Barça s’ha d’expressar en la seva llengua, que és el català. Li ha de dir al món el que vulgui en tots els idiomes que convingui, perquè vol ser present en molts mercats. Però en el dia a dia, ha de fer entendre que la llengua vehicular és en català. Per exemple, la llengua vehicular dels Lakers de l’NBA és l’anglès. Després, és molt probable que tinguin un web en castellà per a la seva afecció llatina i, si volen vendre samarretes a la Xina, segur que també un en xinès. En el cas del Barça, exactament igual. Evidentment, el Barça és una peça molt important i en moments puntuals ha de defensar el català on calgui. Però a mi el que m’agrada és el dia a dia: la megafonia en català. Quan jugues de visitant, demanar que es dirigeixen a l’afecció en català, etc. Em sorprendria que no fos així.

—Però en alguns llocs encara sorprèn.
—Quan va arribar Pep Guardiola com a entrenador, recordo que hi havia aquest neguit: com ho farem quan anem a les rodes de premsa a Espanya? Pregunta en català, resposta en català. Pregunta en castellà, resposta en castellà. Pregunta en anglès, resposta en anglès. Pregunta en italià, resposta en italià. Els idiomes que parla aquest senyor. I ja està! Crits i exabruptes sempre els rebràs. Aquí sí que no es pot fer ni una concessió. Fins i tot passa una cosa meravellosa que demostra que amb una mica de bona voluntat no passa res per parlar català: en Fermín. Fa l’esforç d’expressar-se en català i el parla amb molta fluïdesa. Si no li donés la gana, no li caldria. Segurament, està relacionat amb tenir gent a l’entorn que el parla i haver-se format a la Masia. Fixa’t que hi ha una quantitat gegantina d’esportistes catalans de primer nivell que es dirigeixen al món en castellà.

—Especialment els més mediàtics.
—Quan veig en Marc Márquez dirigir-se al món en castellà a Instagram penso que és evident que no és ell. Perquè Marc Márquez, quan veu l’Àlex o els seus pares, parla en català. Ara, pels patrocinadors, les pressions… No ho entenc. Em treu de polleguera perquè és una cosa absolutament antinatural. I perquè hi ha gent que paga que considera que el català resta. Perquè si les empreses de torn pensessin que és indiferent, no suggeririen al comunity manager de posar el missatge en català més avall. Per això, en el cas del Barça, a la graderia que cadascú parli el que li roti, només faltaria. Però la llengua vehicular del club és el català. En aquest sentit, la tria de Joan Laporta per la llengua és indiscutible. És inequívoc que aquí no pensa cedir ni un mil·límetre i em sembla fonamental.

—Parlant de Laporta, l’estiu vinent hi ha eleccions a la presidència del Barça. Veieu algú amb capacitat de fer-li ombra?
—Ara mateix, no. Si el Barça fa una temporada similar a la passada i acaba la temporada amb un camp amb 60.000 persones a les graderies… No se m’acut qui pot competir contra això.