«Bon dia, me dic Assiscle Xatot i sóc un personatge imaginari. Però el fet de no existir no m’impedirà pas de parlar-vos del llibre amb el qual me podreu conèixer. Se titula El navegant. El publica Proa. I l’ha escrit en Joan-Lluís Lluís. En principi és l’autor que us hauria de parlar d’aquest llibre, però la ficció és una cosa massa seriosa per a deixar-la a les persones reals, no? A més, parla de la meva vida. I és una vida prou palpitant, amb viatges, exploracions, guerres, presons, amors (potser impossibles), amistats imprevisibles… i llengües. Moltes llengües. Són les llengües que m’han fet com sóc, de ficció, però amb ganes de passejar-me per la vida real, encara que només sigui en una navegació de paper. Així sóc i així em trobareu.» Això és el que diu el protagonista d’El navegant, que parla en primera persona, en el vídeo de promoció del llibre, que ha fet Joan-Lluís Lluís amb el seu fill, estudiant d’audiovisuals. Podeu veure’l ací:

Doncs sí, Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) ha escrit una novel·la d’aventures que és una mena d’elogi de les llengües del món, de totes alhora i de totes igual. Per això construeix un personatge que té un do sobrenatural: pot conèixer, parlar i viure les llengües només amb el contacte d’una sola paraula de cadascuna. Ell, nascut a Perpinyà a mitjan segle XIX, s’adona d’aquest misteri el dia que sent un amic seu gitano parlar amb el seu avi en caló. Ben aviat parla català, que és la seva llengua materna; francès, que és la llengua imposada en l’ensenyament, llengua d’ascensió social i d’imposició governamental; i després, a més del caló, que aprèn al carrer, el llatí i el grec antic a l’escola; i el polonès en un diccionari descobert en una llibreria… I així, d’una manera exponencial.

Llegeixo el llibre i penso en l’entrevista que li he de fer i de cop i volta em ve un pensament que ja no puc bandejar. Perquè El navegant sembla un llibre ple de secrets i de desigs per part de l’autor. Quan ens trobem, amb Joan-Lluís Lluís, no li explico pas aquesta sensació que em fa, però de mica en mica s’aniran confirmant les meves sospites. Per tant, aquesta entrevista també és feta de petites descobertes, que ens mostren intimitats insospitades, les que es generen a l’hora d’escriure una novel·la si –com diu Assiscle en el vídeo de més amunt– considerem la ficció una cosa prou seriosa per a deixar-la només a les persones reals.

Comencem parlant de menjar. Joan-Lluís Lluís és un vegetarià militant, com més va més, i em confessa que té ganes d’escriure un llibre de combat vegetarià, perquè considera que bona part de la contaminació que tenim és deguda al consum de carn. I li pregunto que per què no l’escriu. Em diu que documentar-se li fa mandra. Però això del combat ja m’ha donat peu a començar l’entrevista…

En aquesta nova novel·la, El navegant, també hi ha un combat, el combat a favor de les llengües, de la dignitat de les llengües. I no m’he pogut estar de pensar en la idea de llengua com a pàtria, en la idea que una llengua també implica una manera de mirar el món, d’interpretar-lo, de concebre’l, des de l’herència de tots els qui ens han precedit. El dir és el ser?
—Cada vegada que escric un llibre acabo dient que és una declaració d’amor a alguna cosa. En aquest cas és una declaració d’amor a la diversitat lingüística, de les llengües que tenim avui i de totes les que hem parlat des dels orígens de la humanitat. Sobre si ‘el dir és el ser’, a títol personal, no n’estic del tot segur. En l’àmbit de la teoria sociolingüística aquesta afirmació és discutida i em guardaré prou d’opinar sobre termes científics que no domino. Ara, sí que crec que cada llengua és una riquesa lingüística que té categoria d’obra d’art. I hi posaria per davant l’estètica. Quan es mor una llengua és com destruir una capella romànica o cremar un museu.

Què voleu dir amb això que poseu al davant l’estètica d’una llengua?
—Em fascinen les llengües, escoltar-les, sobretot les que no entenc, les que no puc identificar. No saber entrar-hi o no poder entrar en una llengua també implica la possibilitat d’entrar-hi, amb treball feixuc, és clar.

Al començament de la novel·la, el lloc d’origen del protagonista és Perpinyà, a mitjan segle XIX, quan tothom encara parla en català, però els estaments de poder ja miren d’imposar-hi el francès: governamental, eclesiàstic i econòmic.
—La novel·la no té intenció de denunciar aquest fet. Descric un moment històric crític, en què el català és majoritari, però ja es veu que el francès s’hi introdueix a cops de destral. L’escola ja es troba afrancesada i en els estaments de més amunt (aristocràcia i alta burgesia) el català es perd. M’interessava molt també el contrast que hi ha entre el concepte de llengua al segle XIX i el d’avui: avui es valora i defensa el multilingüisme, s’entén com una riquesa, mentre que en altre temps hi havia llengües brutes, que feien nosa. Això passava a França en aquell temps en què era millor ser monolingüe francès que no bilingüe català-francès.

Avui a Perpinyà el català és minoritari i el francès la llengua comuna, de cultura i culta encara. El català ha estat objecte d’una destrucció sistemàtica al Principat, al País Valencià i a les Illes Balears, però era fruit d’una dictadura, mentre a Catalunya Nord l’aniquilació ha estat en un sistema democràtic. Costa de pair.
—Sí, quan és una democràcia que promou l’aniquilació de la teva llengua és més difícil de resistir-hi, perquè s’empren arguments democràtics per anar-hi en contra. A França és el bastó i la pastanaga. A Espanya només el bastó. Molta gent va abandonar el català perquè optar pel francès implicava poder optar a ser funcionari i això permetia l’ascens social. França és una democràcia, però des del punt de vista lingüístic és un estat totalitari. Això ho he dit sovint als articles de VilaWeb.

Diria que en cap altra novel·la vostra la llengua no s’havia tractat d’una manera tan literal.
—Pensava que les llengües també podien ser el cor d’una novel·la, la trama. Aquesta idea m’atreia profundament des de feia molts anys. Si ara aparegués un mag i em fes triar tres desitjos, un seria parlar totes les llengües de la humanitat.

És clar, per això necessiteu un protagonista amb un do sobrenatural…
—Que el protagonista sigui un noi que neix a Perpinyà a mitjan segle XIX no és gratuït. Si el protagonista fos del nostre temps hauria de ser un superheroi. Situar-lo al segle XIX amb aquest do és aïllar-lo. Li és imprescindible de preguntar-se el perquè d’aquest do. En aquell temps, molt poca gent necessitava parlar més d’una llengua. Avui conèixer llengües és molt preuat, però aleshores aquest fenomen passava desapercebut, fins i tot feia nosa. Però l’Assiscle no discrimina cap llengua, totes les troba igual d’importants: el caló dels gitanos de Perpinyà és tan noble com el francès dels reis de França. Això també li causa problemes.

En la discriminació lingüística no hem avançat gaire.
—No. Encara sents que hi ha gent que parla de dialectes per parlar de les llengües d’Àfrica. Encara persisteix.

Què volíeu explicar amb aquest llibre?
—No us ho sabria dir, encara. Perquè entenc les meves novel·les quan els lectors me’n parlen. La meva visió i la dels lectors conflueixen i confegeixen una cosa mòbil que va agafant consistència. Quan escric obeeixo el ‘tinc ganes d’explicar això d’aquesta manera’. El sentit del que escric ve després. Per això quan em feu entrevistes estic a la defensiva, perquè el sentit de tot plegat encara mira d’agafar consistència.

Aleshores, quin ha estat el motor a l’hora d’escriure aquesta novel·la?
—Generalment em moc pel plaer de contar una història. Però en aquest cas és més complicat. Em costa encara d’explicar-ho, perquè és impúdic. Mira: aquesta novel·la la vaig començar fa vint anys. Durant tot aquest temps l’anava treballant sovint, però no aconseguia avançar més enllà de l’inici. Volia un final d’Errol Flynn i Olivia de Havilland. Un final romàntic que fes fondre els cors. Però amb aquest plantejament no aconseguia continuar la novel·la. M’imbuïa una mena de mandra estranya. Entre que vaig començar la novel·la i avui, pel mig n’he escrit sis, de llibres. Un dia, cansat d’aquesta situació, em vaig reunir amb mi mateix i em vaig dir: ‘Però què passa?’ Em vaig adonar que el final contaminava negativament el projecte. I ara el que et diré pot semblar novel·lesc, però va ser així mateix. Vaig convocar l’Assiscle i li vaig dir: ‘Viuràs molts anys, ric i socialment considerat, però el final no serà gens gloriós.’ I a partir d’aquell moment vaig sentir que la mandra es desfeia. Ja ho veus, l’Assiscle no era l’Errol Flynn.

Un dels punts forts d’aquesta novel·la són les llengües, l’altre és que heu fet servir el gènere d’aventures per bastir la novel·la. Us ha estat difícil?
—Era un repte, sí. I he construït un protagonista que és un Errol Flynn manc i coix, vull dir un personatge que no és un heroi. I, tanmateix, li passen tot de coses: exploracions, presó, coneix pobles diferents, llengües diferents… viu com un navegant de globus. És la metàfora del personatge. Quan puges a un globus, una vegada ets a l’aire només pots fer dues coses, o baixar o deixar-te endur pel vent. I l’Assiscle fa això, fa el que pot. És per això que no puja mai en un globus, perquè el globus és ell.

Joan-Lluís Lluís2

Sembla que l’Assiscle tingui molt de vós.
—Tots els personatges de les meves novel·les són jo. No em fa res dir-ho. I malauradament, perquè sovint queden malparats. També és una novel·la d’aprenentatge, un aprenentatge sovint no reeixit. Vull dir que parlo d’adolescents que han de passar proves per fer-se grans i sovint m’agrada que no se n’acabin de sortir. En aquest cas se n’acaba sortint, però jo diria que l’Assiscle adolescent estaria molt decebut de l’adult que esdevindrà.

Per la quantitat de renúncies fetes?
—Renúncies, canvis, resignacions… A vegades també hi ha aventures insospitades i anhels recuperats.

Heu organitzat les parts del llibre en forma de quaderns. Això us permet d’emprar la primera persona.
—Aquesta novel·la la vaig començar a escriure fa vint anys en tercera persona. Després en vaig reescriure el principi i la vaig passar a primera persona del present. Ja fa unes quantes novel·les que escric en present. No sé per què, em tranquil·litza molt. Em fa ser molt més a prop del personatge. El passat cau més lluny. El verb exacte és que em tranquil·litza, deu ser una cosa psicoanalítica.

Escolteu, no volia tancar l’entrevista sense preguntar-vos per les cinquanta maneres de dir ‘nuvolet’, que cadascuna encapçala un dels capítols.
—Ui, he recollit unes 140 maneres diferents de dir-ho. Però la cosa més interessant és que això ho vaig tenir clar de seguida, perquè no només és una defensa sinó també una il·lustració de la diversitat. La majoria les vaig trobar fent recerca a la manera antiga, sense correu electrònic ni internet: escrivia cartes a ambaixades, universitats, centres culturals i altres entitats diverses. Només les últimes vaig aconseguir-les per internet. Perquè a mitjan anys noranta internet i el correu electrònic encara eren una raresa.

No m’heu dit que no us agradava documentar-vos?
—Home, aquesta és una forma de documentació lúdica!

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]