De llibres de secrets naturals n’hi ha molts. Però de ben segur que pocs són tan entretinguts i curiosos com el de Jeroni Cortès. Un senyor que recomana el carbó del romaní per dibuixar, que explica com gravar una closca d’ou i com aconseguir que la fruita neixi sense pinyol bé mereix una entrada a la Llibreteca.

El personatge i la seva obra

Naturalista, matemàtic, astròleg fins allà on la Inquisició permetia i home curiós de mena, aquest valencià que morí el 1615 va escriure dos èxits de vendes que han sobreviscut al pas dels segles. Exponent de la literatura científica de consum pròpia del seu temps, el ‘Lunario perpetuo’ editat a València per primera vegada el 1594 fou la seva obra més editada. El ‘Libro de phisonomia natural y varios secretos de naturaleza…’ (València, 1598, tot i que alguns bibliògrafs han considerat que l’edició prínceps seria del 1595) no li restà a la saga. S’edità més de seixanta vegades -moltes a Barcelona- fins al segle passat i fou traduïda al francès i al portuguès, llengua en què n’aparegueren fins a una desena d’edicions. Són conegudes també les de Pamplona, Alcalá i Tarragona (Felippe Roberto, 1609).

Cortès va escriure també un manual de comptes, una ‘Arithmetica practica’ a càrrec de Cristóstomo Gárriz (València, 1604) i un ‘Libro y tratado de los animales terrestres y volátiles y sus propiedades’ (1613) que es fixava en situacions fora del comú. Però tornem a la ‘Phisonomia’, una mena de compendi a l’estil de les enciclopèdies medievals destinada al gran públic que cal entendre en el context dels llibres de curiositats, molt en voga en l’època barroca. El títol mateix anunciava que es dividia en cinc apartats -un nombre que creixé considerablement en les edicions del segle XIX-, això és: fisonomia natural dels homes; excel·lències del romaní; propietats de l’aiguardent; secrets de la natura; i els elements. Queda clar, una olla barrejada en la qual hi cap de tot. Que sapiguem, és la primera vegada que en una obra d’aquesta mena es dedica un apartat sencer al romaní i les seves propietats. Cortès se’n declara un enamorat, de seguida entendreu per què.

La remeiera per excel·lència

Defensa que del romaní, com del porc, tot s’aprofita. Això, als catalans, ens agrada qui-sap-lo. Veureu: els brots més tendres, collits de bon matí, fortifiquen el cap i el cervell i conserven la vista afuada si es prenen amb pa i sal. La flor i fulles, convertides en pols, foragiten puces, polls i xinxes. Les fulles, esmicolades i posades sobre la llaga fresca, la curen i tanquen com per art de màgia. Passa semblant amb les fractures dels joves, que “cura, suelda, y fortifica” en nou dies. Posseeixen, així mateix, unes propietats diürètiques que meravellaren l’autor, atès que aplicades sobre els genitals en emplastre “hara mear muy bien al que tuviere retension de urina”. I atenció a les que voleu tenir fills: els banys de baixos amb aigua de romaní afavoreixen la concepció. Per això que no sigui! Ah! I un cop tingueu la criatura entre els braços, si us mengeu les fulles i flors del romaní la producció de llet augmentarà.

Cuites amb vi blanc, les fulles, linears i de marges revoluts, també són un remei excel·lent per guarir les morenes. I la flor? Ja sabem que a l’armari repel·leix les arnes i deixa la roba olorosa. Però ara us n’explico una altra: si es consumeix en dejú amb mel de romaní i una torrada de pa calent, conserva la salut de manera notable, puix evita les bubes i altres malalties pustuloses. I això no és tot: la dona que la mengi en dejú amb pa de sègol, “no sera tan fatigada del mal de madre” perquè reprimeix els mals humors, consumeix les humitats i cura totes i cadascuna de les malalties ‘interiors’.

I no us penseu que la cosa acaba aquí… Preneu-vos flor de romaní en xarop al matí i a la tarda i quedareu com nous! Si en feu xarop quan és verda i la preneu amb sucre i un traguet de vi blanc desterrareu els desmais de cor, comfortareu la digestió i allunyareu les ventositats i el mal de ventre. Si patiu dels budells podeu coure vi negre amb l’arrel, fulles o flors de l’arbust: un beuratge sense parió. La mel verge de romaní, superior a les altres, és d’allò més indicada per “quitar nublados de los ojos, y aclarar la vista” i per fer més bonica la pell de les dones. Hi ha una altra manera per obtenir un cutis formós i fresc, només cal rentar-se la cara amb aigu de romaní amb un drap de llenç o, millor encara, fer-ho amb vi cuit amb romaní.

Deixem les flors blavoses en els seus petits ramells i baixem a les branques. Cremades i en pols us ajudaran a blanquejar i enfortir les dents, atès que “no dexa criar en ellos gusanos, ni frialdades”. Per enfortir genives i queixals, res millor que el romaní cuit amb vinagre. L’autor es remet en aquest punt al tractat d’agricultura d’Alonso de Herrera, un indispensable del gènere, i diu que a les llars on se sol fumar amb romaní “no habitan los espiritus inmundos”. Per altra banda, aplicar aquest mètode a les cases humides fa que les parets s’assequin i s’hi respiri un ambient més saludable. La pràctica també és especialment indicada en temps de pesta “porque desencona el ayre, y ahuyenta la pestilencia”.

En termes generals d’higiene, el qui tingui per costum banyar-se amb aigua de romaní, conservarà la salut i la joventut. Un bany especialment indicat en les persones que s’han constipat després d’agafar fred com a conseqüència d’una suada i que també va bé per treure el “dolor en las junturas” i per criar nens sans i polits. Per desfer-se de la caspa, aquesta nosa que emblanquina les espatlles, només cal fregar-se la closca amb aigua de romaní i vinagre.

Saviesa natural

Si el segon tractat de la ‘Phisonomia’ es dedica íntegrament al romaní, en el tercer Cortès explora les virtuts de l’aiguardent i al quart els secrets de la natura “y effectos maravillosos della”. Aquest darrer és un veritable calaix de sastre: hi tenen cabuda des de les propietats de pedres com el diamant, el safir, el jaspi o l’ametistea fins als secrets de la peònia (no hauríeu dit mai que en tenia, oi?), passant per ‘trucs’ tan útils com el de fer tornar dolça i apta per al consum l’aigua del mar. Es tracta d’agafar un vas de cera ben tapat i submergir-lo al mar, i diu que l’aigua que hi entrarà perdrà la sal i quedarà dolça. El mateix passarà si es posa en un vas de terrissa nou. L’única condició: que quedi ben tancat.

Si us voleu il·lustrar sobre com lluitar contra puces, mosquits, formigues, ratolins i altres plagues, Cortès és el vostre home i la ‘Phisonomia’ la vostra obra de capçalera. Aquells que us agradi fer goig hi trobareu també indicacions per mantenir el calçat ben enllustrat, com nou. Si voleu saber com fer molt vinagre bo i fort i a baix cost també tindreu en l’obra un aliat. Si, en canvi, allò que us amoïna és com fer tornar blanca una rosa que era vermella, no hi patiu pas: en Jeroni us ho posa fàcil.

Recursos enginyosos a cabassos, ve-t’ho aquí un títol alternatiu per al llibre. Per fer que els cabells i les ungles creixin molt o no gens; per provocar esternuts; per fer que a la nit les cares semblin de difunts -ja veureu que no escatima les bromes pesades-; per encendre foc sense esca ni pedrenyal o per encendre’l amb aigua; per no marejar-se a la mar; per saber si una dona prenyada parirà nen o nena; per evitar que el llop ataqui les ovelles; per tornar a la vida els ofegats, sufocats i enverinats abans de cridar el metge (hi dedica un tractat sencer); per evitar que les granotes cantin, els cavalls renillin i els ases bramin. Sí, té certa obsessió amb els sons de les bèsties. I les facècies de què parlàvem: explica fil per randa com fer que un got quedi enganxat als llavis en beure-hi. Per si hi havia algun dubte, especifica: “es una burla chistosa”.

La sàlvia també té una presència destacada a la Phisonomia.
La sàlvia també té una presència destacada a la Phisonomia.

Secrets a la cuina

En l’àmbit culinari, que és el que ens interessa, Cortès explica l’ús clàssic de l’ou per trobar el punt de sal en l’adob de les olives, una pràctica que s’ha conservat fins avui (recordo que el meu pare ho feia així quan jo era menuda i em semblava màgia de la bona). L’autor valencià s’inspira -i ho reconeix- en els autors clàssics: Plini, Aristòtil, Sant Agustí… Dedica unes quantes ratlles a la sàlvia, a la qual atribueix propietats gairebé miraculoses -tot i que molt allunyades de les del romaní, no cal dir-ho. En concret, qui la mengi en amanida o a l’olla gairebé mai no es posarà malalt: ajuda a la digestió, treu el dolor de pit i estómac, comforta els nervis i té propietats diürètiques. Una ganga.

Cortès ens dóna poques receptes completes, però en destaquem dues: el licor o bàlsam de romaní, que té les mateixes propietats que el bàlsam d’Aràbia i del qual ja parlava Arnau de Vilanova, i els taperots agredolços. El vi és una altra de les seves preocupacions. Per conservar-lo proposa afegir pols de pell de taronja seca collida al mes de maig dins del recipient del vi. I atenció: fins i tot si s’ha tornat agre es restitueix al seu estat original. Meravella de meravelles. Deixem-nos de plantes i sucs i anem al tall: tenim secrets per pescar peixos i anguiles a mans plenes -les anguiles vindran després de tirar sumac o suc d’aquesta herba a l’aigua-, per augmentar el nombre de coloms i per fregir peix o fer ous estrellats sobre paper en lloc de fer-los a la paella (ei, sense que es cremi).

Les ocurrències culinàries inclouen secrets per fer saltar de l’olla tot allò que s’hi cou, per fer-ne fugir pèsols i cigrons o per evitar que la carn es cogui. Si ho voleu aconseguir, només us cal un tros de plom ample, gran i prim. Poseu-lo al cul de l’olla i la carn no es farà mai. “Es provado”.

Però el secret de secrets, la mare de totes les gràcies, la que em va meravellar i esborronar alhora, va ser el “Secreto para que un pollo estando vivo parezca muerto, y assado en la mesa: y otro secreto para hazerle saltar y huyr”. Ja ho veieu, en Jeroni era de la broma. Som-hi: agafeu suc d’api i barregeu-lo amb aiguardent refinat. Poseu molles de pa en remull a la barreja. Feu que el pollastre es mengi aquestes molles en dejú i al cap de no res caurà a terra com mort. Desplomeu-lo i unteu-lo amb mel blanca barrejada amb safrà, així semblarà rostit. Poseu-lo en una plata a taula. I quan el volgueu revifar, mulleu-li el bec amb una mica de vinagre fort, que li aribi al ganyot. Veureu com s’aixecarà i fugirà cames ajudeu-me. Per a la vostra tranquil·litat, us diré que cap animal no ha estat maltractat mentre escrivia aquestes ratlles. No ho he provat ni ho recomano. I sobretot, ni se us acudeixi fer-ho per Nadal. Tinguem la festa en pau.

***

Cristina Armengol és bibliògrafa, fundadora de l’empresa Olim Liber, consultoria bibliogràfica i llibreria online, especialitzada en llibre antic.

Ofereix un servei integral, una mirada professional que abasta un ampli ventall d’àmbits vinculats a la bibliografia i la documentació, des de la catalogació fins a la transcripció paleogràfica i la traducció de documents, passant per la recerca, l’acompanyament a fires o l’atenció al públic, la taxació, l’assessorament en la formació de col·leccions i la venda de llibres antics, mapes i documents des d’època medieval fins al segle XVIII. En definitiva, una aproximació multidisciplinària, precisa i de qualitat.

A VilaWeb Gastronomia ens proposa una vegada cada mes una aproximació a llibres antics vinculats al món de la gastronomia.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb