L’escriptor, divulgador i professor Jaume Subirana té la virtut d’acostar els versos més complexos a tota mena de públic. Fa anys que publica antologies temàtiques de poesia que sempre tenen en comú l’heterogeneïtat d’autors i èpoques i l’alta qualitat de les peces seleccionades. Després d’aplegar poemes per a casaments, per a funerals, de Nadal o de revolta, per exemple, ara publica Compta amb mi, trenta-dues mostres damistat (Columna), el segon volum d’una antologia poètica adreçada al jovent. Parlem amb Subirana sobre aquest nou recull i ens explica què pretén amb les antologies temàtiques: treure la poesia d’aquell prestatge recòndit de les llibreries per integrar-la en la vida quotidiana.

Compta amb mi aplega poetes d’èpoques i indrets diversos i combina mostres de cultura popular amb versos d’autors com ara Gabriel Ferrater. Temes tan universals com l’amistat permeten una gran heterogeneïtat?
—Sí. Faig una barreja de coses que conec, coses que vaig a buscar, coses que se m’acudeixen, coses molt clàssiques… Hi surt Ferrater perquè sóc molt ferraterià i ‘Amistat del braç’ és un poema fantàstic, sense ser ensucrat, que és un risc que hi ha amb una antologia d’aquesta mena. Aquests reculls són heterogenis perquè molta gent ha escrit sobre aquests temes. Jo llegeixo Li Po i és a prop del que vull fer perquè alguns dels meus poetes contemporanis van viure a la Xina fa mil cinc-cents anys. Em passa amb ell i no em passa amb amics que escriuen i amb qui vaig a fer el got…

Es pot tenir més en comú amb Shakespeare que amb no un contemporani?
—Sí, amb Shakespeare potser seria molt pretensiós, però literàriament em sento part d’una cadena, d’una corda llarga que ve de molt enrere. Jo crec que els escriptors catalans tenim una espècie d’orgull, amb això. Però això que faig pot estar a qualsevol lloc del món i pot ser de qualsevol època. En aquest sentit, aquestes antologies són molt agradables de fer. M’ho passo molt bé! [Riu.] Tinc una bona col·lecció de llibres de poesia a casa i quan m’hi poso és fantàstic perquè recorro tot un passadís recollint-los, com qui va al súper i posa els productes al carretó. Mentalment ja sabia on havia de buscar per aconseguir l’objectiu, que era incloure poemes de desavinença, sobre la colla d’amics, sobre amigues noies, amics nois…

Amics invisibles!
—El poema ‘L’amic invisible’, recollit al llibre, és sensacional! Jo vaig traduir ‘El jardí de versos d’un nen’, de Stevenson, perquè era un llibre molt important i no entenia com podia ser que no s’hagués traduït mai. És un llibre de poemes meravellós amb la mirada d’un nen escrit amb els ulls d’un adult. Jo crec que és Stevenson recordant les seves experiències infantils i hi ha una experiència que molts hem tingut, que és l’amic invisible que hi havia al nostre costat.

A Compta amb mi torneu a recollir poemes amb una temàtica comuna, que aquesta vegada és la de l’amistat. Per què cal divulgar la poesia classificada per temes?
—I per què cal publicar els poemes en forma de llibre de poemes? Em pregunto com és que un autor espera a tenir quaranta poemes, posar-los un títol i publicar-los junts. Això fa que, quan un poeta publica un llibre, només el comprin els qui el segueixen, mentre que els qui no el coneixen difícilment hi poden accedir. Els qui som dins el gremi sí que seguim l’obra d’una persona determinada, però la major part dels lectors no necessàriament han de fer-ho. Amb la poesia tenim una sort que no tenim amb les novel·les: no es pot fer un llibre de novel·les que passen a la platja, per exemple. Es podria fer, però haurien de ser novel·les curtes… La poesia té una llista d’inconvenients, però també té molts avantatges i un és que permet d’ajuntar peces d’autors diferents.

Com va sorgir la idea?
—Quan jo viatjava a França i a Anglaterra veia que a les llibreries, a més d’haver-hi els llibres dels autors, hi havia aquestes antologies temàtiques. Això, en català, ho havia fet l’editorial Selecta abans de la guerra i a mi em va fer il·lusió de recuperar aquesta idea. Sovint la gent em deia: ‘Es casa el meu cosí i m’ha demanat que sigui el padrí. No tindries pas un poema de casament?’ o ‘S’ha mort no sé qui i hauria de llegir alguna cosa. Què tindries?’… A mesura que m’ho demanaven, jo acumulava carpetes: poemes per a casaments, per a funerals, per quan neix un nen… La primera antologia que vaig fer, fa molts anys, es deia Festa, dol i circumstàncies i era justament això.

Casaments, bateigs i comunions…!
—Era literalment això! [Riu.] Tot i que no vaig tenir el valor de posar-hi aquest títol… Va funcionar molt bé. A més, era un llibre de butxaca perquè hi havia una vocació de difondre, de fer que la poesia arribés al màxim de gent possible. El llibre convencional (la poesia d’un autor en una col·lecció de poesia) és una cosa que a mi m’encanta, però que és minoritària. Ja costa que la gent entri en una llibreria, però, a més, la taula de llibres de poesia és al fons a la dreta, com els lavabos. Sembla que a la gent li fa vergonya o li costa d’anar-hi. Molts també em diuen que no coneixen cap autor i no saben per on començar,  i les antologies són sempre una bona manera d’iniciar-se. Jo crec que la poesia pot tenir a veure amb molta més gent de la que regularment llegeix poesia. Té molt més a veure amb la vida que no es pensa la gent.

Per què?
—Si tu preguntes a molts lectors per la poesia, t’adones que és molt minoritària, perquè tothom et diu que llegeix novel·les per entretenir-se o perquè li’n fan llegir a l’escola. Però quan grates una mica veus que molta gent va aprendre poemes durant la infància o que quan arriba el dia de Nadal els nens diuen una dècima o cantem nadales que provenen de poemes. Quan a la gent se li mor el germà i no vol dir qualsevol cosa improvisada al funeral, va a buscar els qui han escrit poesia. Així doncs, no pot ser que assumim que és una cosa per a gent estranya si en els moments importants de la nostra vida hi és: quan hem conegut algú que ens agradava i li hem regalat un llibre amb una dedicatòria, quan neix algú, quan mor algú… Per aconseguir passar de ‘molt poca gent llegeix, entén o creu que li interessa la poesia’ a ‘la poesia diu coses a molta gent’, hem de fer alguna cosa i alguns hi tenim responsabilitat.

D’ací vénen els reculls?
—Sí, i amb Compta amb mi hem fet un pas endavant. L’editora Glòria Gasch em va dir que volia fer una col·lecció de poesia per a gent que no llegeix poesia i que segurament no entraria mai en una llibreria: els joves. Tenim un problema, aquí…

Els joves tenen aquest problema?
—Qui té el problema són els llibreters… Jo, en això, sóc molt poc melodramàtic. Si no entren a les llibreries és perquè deu haver-hi una altra manera de difondre la literatura. El llibre no és el format de sempre. El llibre té cinc-cents anys, que són molts, però la literatura és de molt abans del llibre. Sembla que, si no es venen llibres no hi ha literatura, i no. Abans dels llibres hi havia pergamins i rotlles, i cal tenir en compte la literatura oral, com ara la Ilíada, l’Odissea o el 80% de la literatura que es fa avui dia a l’Àfrica. A mi m’agradaria que es venguessin molts llibres i que els joves entressin a les llibreries, però potser la literatura es pot continuar difonent d’una altra manera. Jo sempre faig servir un exemple amb els meus estudiants: hi ha un poema que, abans, si més no el 90% dels catalans se sabia: ‘El Virolai’. Quan la gent el canta no sap que canta un poema, i menys que canta un poema de Verdaguer. Tu has d’entrar en una llibreria per a tenir aquest poema? No… Hi ha coses que formen part del nostre imaginari col·lectiu que arriben per mitjà de llibres, però també de pel·lícules o cançons, per exemple.

Podríem dir, doncs, que la literatura és a molts més llocs que no ens pensem?
—Sí. A mi m’interessa el punt en què conflueix la literatura i la societat i aquests poetes que aconsegueixen anar més enllà del cercle reduït dels lectors de poesia. A mi m’agradaria contribuir a agafar poemes coneguts i difondre’ls, perquè són relativament coneguts. Els qui venen llibres s’han de preocupar que la gent compri llibres. Els qui ens dediquem a escriure, ens interessa que la literatura formi part de la vida de la gent. Una de les coses més maques que m’han passat a la vida és que, quan estava a l’institut, em vaig presentar a un premi amb un poema que va acabar llegint i cantant l’Ovidi Montllor: ‘Carnisseria’. Durant molt de temps, ell va cantar aquest poema meu, que no existia en cap llibre. Per mi és la cosa més fantàstica del món! Quants exemplars del poema he venut? Cap, però per a mi va ser molt important.

Malgrat això, procureu que aquests llibres sí que es venguin…
—Sí, i aquesta col·lecció té un punt d’experimentar i d’investigar que a mi em va convèncer. Jo ja n’havia fet, d’antologies temàtiques, però volia fer un pas més i entendre que, si la gent jove compra samarretes amb els versos ‘La meva amiga com un vaixell blanc’, ‘A l’atzar agraeixo tres dons’ o ‘No hi havia a València dos amants com nosaltres’, hem de fer un llibre per a fomentar aquest joc. A l’antologia recollim el vers ‘Tota la meva vida es lliga a tu com en la nit les flames en la fosca’, de Rosselló-Pòrcel. Per mi és una de les millors frases que s’han escrit en català i el nostre premi màxim seria que algú, quan hagués de fer un tweet, una pintada o una samarreta, fes servir un vers com aquest. Això ho pots escriure a la teva xicota, a la teva família, a Déu, a Catalunya… a qui sigui. Tots hem vist a la nit una foguera a la platja i hem sentit aquesta sensació estranya del foc contra la nit.

Heu parlat de versos en pintades, en samarretes, a les xarxes socials… Molta gent difon poesia sense adonar-se’n?
—Sí, per exemple, la frase ‘Nosaltres dos som una multitud’, que s’ha dit i repetit en anuncis i discursos polítics, és d’Ovidi, i això és el que m’agrada. Jo em dedico a buscar aquells poemes que tenen gràcia, dels mil que podríem posar. En aquesta antologia entorn de l’amistat, s’hi inclouen també els moments en què algú que era amic teu passa a ser detractor, com al poema ‘Un detractor’, de Verdaguer, que diu ‘Una perla és cada insult, un diamant cada afronta’. Parla de la idea d’aconseguir retornar els insults com a perles. Això ho sap fer un escriptor bo: transformar allò que nosaltres diríem de manera vulgar, banal o mal dita. Per això crec que quan hem de dir una cosa en un funeral ens agafem a les paraules de qui controla les paraules, perquè si no al final tot és o ‘t’estimo molt’ o ‘com m’agrada estar amb tu’. Els sentiments són molt més sofisticats que això…

Quin retorn en teniu, dels lectors? Us expliquen si les antologies els han servit per a declarar-se o alguna anècdota similar?
—Hi ha històries molt maques! Amb l’antologia de 50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira, una persona em va explicar que la seva sogra en va comprar deu. En arribar el dia de Nadal, va repartir-los entre tota la família i els va animar a  cantar nadales. Van començar cantant les que sabien, però en van descobrir de noves. La gràcia de l’antologia és aquesta: és com si tinguessis uns patins i vas patinant entre allò que coneixes i, de regal, obtens allò que no coneixes. Amb una antologia sobre la memòria, molta gent feia concursos de veure qui sabia més poemes. Som d’una generació que encara ens els feien aprendre…

Quins temes us falta fer?
—El tema de la natura, l’ecologia i el paisatge, per exemple, és una cosa que no s’ha fet. Una altra cosa que se m’acut són els viatges, la literatura que acompanya llocs. Jo sóc dels estranys que quan me’n vaig de viatge a un país vaig a la llibreria Altaïr, on hi ha guies, mapes i llibres sobre aquest país. Tenen tots els països del món, és el paradís! Si te’n vas a un lloc, potser et ve de gust, abans o després, d’anar comprar-te una novel·la que passa allà o algun llibre d’un autor d’allà. Una cosa segura és que continuarem buscant textos sobre coses que interessen a la gent jove.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]