Internet i les llengües minoritàries

Enguany, el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA), conjuntament amb la Xarxa Vives d’Universitats i Òmnium Cultural, ha lliurat els II Premis a la Creació de Continguts Audiovisuals en català, aranès i LSC. Aquest premi substitueix el que donàvem abans d’autobiografies lingüístiques, i el canvi va respondre a la necessitat cada cop més evident de conèixer i donar a conèixer creadors en llengües subordinades, i tant de bo fos un estímul perquè en sortissin més.

Des dels seus inicis, internet ha estat una gran oportunitat per a les llengües minoritàries. Si abans el mitjà més poliglot era la ràdio, de cop i volta teníem un mitjà que permetia ser-hi a tothom i ser-hi com volia. A més, el mitjà permetia el contacte entre membres de grups a la diàspora, contactes horitzontals entre comunitats que podien intercanviar experiències i fins i tot la recreació de comunitats en el ciberespai. Aquestes possibilitats han estat ben aprofitades, però, cada cop més, s’han d’enfrontar a un fantasma amb un imaginari tan potent que se’ns apareix com a imbatible: l’audiència. I, potser encara pitjor, la monetització.

L’equació “llengua amb més parlants = més audiència” sembla òbvia, però no és real. En general, quan s’opta per una llengua amb més parlants s’entra en un mercat saturat en què és molt difícil de fer-se un lloc. D’una altra banda, si la llengua no és la teva, renuncies a la matèria primera de la creació, i això et deixa en inferioritat de condicions, però sobretot renuncies a la teva audiència natural, a l’àmbit on pots arrelar i créixer. Això ho hem pogut veure tant en la literatura com en la cançó, i ara ens ho trobem a les xarxes.

El cas és que, si el miratge de l’audiència ens fa renunciar a la creativitat, ben aviat ens quedarem sense res a dir i trencarem aquell vincle que fa que les obres de creació es retroalimentin. Per això vam idear aquest premi, per promoure la creativitat en llengües que no semblen atractives per aquells més interessats en l’audiència que en allò que ells mateixos poden aportar.

I en la curtíssima vida del premi hem vist que hi ha molt talent i que val la pena de fer-li cas. En la categoria de LSC, s’ha premiat el canal de Júlia Evans Calm @mou_les_mans, en què ensenya i dóna a conèixer la llengua de signes catalana. Una aproximació a una llengua que sovint no tan sols ignorem, sinó que la infravalorem i no la contemplem com el mitjà de comunicació natural entre la comunitat sorda i alhora el vincle més eficaç entre sords i oients. A més del vídeo guanyador, val la pena de seguir les propostes en llengua de signes en què trobarem canals divulgatius dels temes més diversos, sèries, cançons en llengua de signes i tot allò que cal per acabar entenent que les llengües de signes són llengües com totes.

En el cas de l’aranès, tal com s’indica en la nota de premsa, l’associació cultural Es Paums (Vilamòs, Vall d’Aran) promou la cultura i llengua aranesa des de diversos àmbits, com ara la música, l’edició de publicacions i concursos a les xarxes socials. En l’àmbit audiovisual, Es Paums promou la cultura aranesa en el seu canal de YouTube, en què destaquen diverses peces musicals d’artistes aranesos i occitans. Amb aquest canal, Es Paums pretén divulgar la música aranesa i fer arribar les propostes locals més enllà de les seves fronteres més immediates.

Finalment, en la modalitat de llengua catalana, una clara demostració que el nombre de parlants no ha de ser un límit per a l’audiència. El premi ha estat per al canal Cabra Fotuda, de Fran Tudela Lloret. En aquest cas, el jurat va ser unànime en la decisió per la seva frescor, ajustament a format, producció competent que sap treure un gran rendiment dels recursos tècnics i de guió, un bon joc actoral i l’habilitat de tractar la promoció del valencià amb recursos originals, atractius, lluny tant de la solemnitat com de l’esclerotització, i amb un ús intel·ligent dels llocs comuns.

La qüestió és que en tots tres casos tenim obres de qualitat que són al nostre abast i que poden ser un model perquè uns altres creadors de continguts s’animin a fer-ho en la seva llengua. És la millor manera de generar reciprocitat; d’una banda, ens ofereixen continguts originals, i de l’altra, els receptors són conscients del valor d’obra única. En aquests bocins on la globalització no destrueix l’autenticitat tenim l’esperança que la xarxa sigui realment un espai d’intercanvi i no una força homogeneïtzadora. Això també depèn de nosaltres.