Indignar-nos contra la ‘macchina’ autonòmica

La qüestió definitiva i clau és què estem disposats a fer nosaltres, els qui els votem i, votant-los, construïm els esglaons del camí de la seua pujada personal

Vicent Partal
Vicent Partal
18.01.2022 - 22:02
Actualització: 18.01.2022 - 23:02
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

L’onada d’indignació desfermada per l’afer dels sous del parlament va passant una factura important a la classe política catalana. Però els nostres representants continuen demostrant-nos, de la manera com reaccionen, que no entenen res de res. En relació amb això, és especialment patètic veure’ls encara com miren d’aprofitar la notícia per a la batalla entre partits. L’afer els hauria de fer caure la cara de vergonya a tots. Perquè, al capdavall, no és una anècdota aïllada sinó que, com deixa clar la reacció del president Benach, un fet estructural que va molt més enllà d’un sol partit i molt més enllà d’una sola institució.

La situació és especialment greu perquè no venim d’un passat en abstracte. La comunió entre els polítics catalans i els ciutadans va ser enorme i molt significativa entre el 2015 i el 2017. No és que aleshores no sabéssem que hi havia problemes, però tots érem conscients que la solució, la base per a resoldre’ls, era –i és encara– en les nostres mans. I hi havia la decisió necessària per a actuar, aquella decisió de què ara han dimitit els polítics, però encara no la gent.

Amb la proclamació de la República Catalana i el canvi constitucional consegüent que permeta de començar de zero, sense hipoteques, eixir d’aquest fangar no és que siga possible, sinó que és fàcil i ràpid. Una llei de partits diferent, una llei electoral diferent i un sistema de governança diferent, a la manera dels de tants països que ens fan enveja, són prou per a impedir que passen coses com aquestes. No us enganyeu: Suècia o Suïssa no funcionen bé perquè els suecs o els suïssos no tinguen temptacions. Funcionen bé, sobretot, perquè tenen unes regles de governança pensades per a impedir la corrupció i el nepotisme. Unes regles impossibles d’adoptar mentre siguem una part del Regne d’Espanya.

Entre el 2015 i el 2017, a més, la creació de Junts pel Sí, forçada per la pressió popular, ja va ser prou per a demostrar que es poden fer grans canvis i que hi ha una altra manera de fer política. Perquè era un moviment no sotmès a les estrictes regles opaques dels partits; els partits no hi tenien prou control perquè era farcit d’independents –factor combinat amb la pressió externa que exercia la CUP. Aleshores molts dels polítics que avui fan la contrària parlaven clar i deien les coses que volíem sentir. I les feien –no com ara. Recordeu, si no, les extraordinàries lleis i declaracions aprovades en aquell període parlamentari i la manera de comportar-se que tenien. Recordeu l’orgull i l’entusiasme que despertava aquella manera de fer, la confiança que donava saber que combatíem de debò i a curt termini per un futur diferent.

I, una volta recuperada aquella sensació, compareu-la amb la que causa la negríssima etapa posterior, que ha estat possible precisament pel trencament de la unitat independentista i per la substitució de la lluita de tots per la lluita per l’hegemonia entre ells. Trencar la unitat, apartar els independents i reforçar el poder dictatorial de les cúpules dels partits va ser la decisió clau. Una decisió que implicava coses que en aquest moment clarament s’ajunten: era la condició indispensable per a renunciar a la independència i tornar a l’autonomia espanyola. I volien tornar a l’autonomia per a expandir en benefici propi aquest sistema de privilegis que ara s’ha despullat tan visiblement.

D’això tan gros que passa ara, els italians, gent que sap de quin peu calcen els partits com ningú més al món, en diuen “fer una política carrerista” i “conquerir la macchina“. Renunciant a l’objectiu gran, a la transformació real de la societat, la política catalana ha tornat a posar-se descaradament al servei de la carrera personal dels polítics –massa sovint uns mediocres que ni tan sols han intentat mai de passar per la vida professional privada. I torna a tenir per objectiu principal prendre el control partidista –si pot ser, total– d’aquesta màquina de privilegis en què s’ha convertit la Generalitat. Per a gaudir-ne, per a repartir-los, per a fer-ne ús tot afermant el sotagovern.

No sé si ells ho poden veure o copsar –i ja s’entén que parle en plural, però respectant totes les excepcions personals necessàries–, però és evident que haurien de demanar perdó. Sense condicions ni excuses i sense mirar de salvar la cara amb explicacions surrealistes que no fan sinó encendre encara més la gent. I, si més no, podrien tenir el bon gust de deixar de fer servir l’afer per a continuar barallant-se a veure quants llocs de faena arrapa així l’empresa-partit després de les municipals o les espanyoles. Que això ja és tractar-nos de cornuts i fer-nos pagar el beure.

Tanmateix, la qüestió definitiva i clau és què estem disposats a fer nosaltres, els qui els votem i, votant-los, construïm els esglaons del camí de la seua pujada personal. Entre el 2012 i el 2015 vèiem molt clar què havíem de fer: els vam pressionar fins que vam aconseguir que fessen allò que volíem. Ara podem tornar a començar, i el primer pas és indignar-nos amb ells i fer ben visible i pública la nostra indignació. Que tornen a tenir-nos por. O podem pensar, si hi ha ningú que tinga una idea brillant sobre com fer-ho, a substituir-los. Podem fins i tot simplement deixar de votar-los, que no deixaria de ser una manera d’apartar-los de la “macchina” i obligar-los a arriscar-se. Parlem-ne, en definitiva, tant com calga, sobretot qui tinga idees –que jo ara mateix no en tinc cap de concreta. Però, sobretot, tinguem més clar que mai que l’única cosa que no podem fer és conformar-nos. Perquè si en quatre anys ja n’hem tingut prou per a veure fins a quin punt són capaços de destruir l’anhel del canvi, imagineu-vos com podrien arribar a destruir la nostra societat si simplement els deixem continuar fent, com si no hagués passat res.

PS. Insistesc que la cosa principal no és la temptació de cadascú, sinó canviar el marc legal. Però, dit això, cal ser conscients també que esdevé necessari un canvi cultural molt important. Mireu, si no, tot això que passa ara mateix al Consell per la República. S’ha votat en un marc diferent i indiscutiblement millor, però de sobte els representants electes ja es comporten com si fossen al Parlament de Catalunya. Tenen el vot i es creuen legitimats per a fer-ne allò que vulguen, sense consultar els votants. I mira que en aquest cas seria fàcil, per exemple, d’articular una democràcia radical amb les eines que el Consell té. Una proposta concreta: per què en aquells aspectes polèmics en què no hi haja una unanimitat de les 2/3 parts de l’assemblea no es fa obligatòriament un referèndum? Vist que les eleccions electròniques funcionaren tan bé, no hi hauria cap impediment per a fer-ne un cada dia, si calgués. O és que el canvi només ha d’arribar a un límit concret?

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Ed Garrido
Ed Garrido
18.01.2022  ·  22:14

Calen partits nous Sr Partal. Tant ER com JxC nomes pensen en la poltrona. Ens han pres el pel. Tota la meva solidaritat amb la Fatima Llambrich, excel.lent periodista a qui el Sergi Sol deu tenir en la llista negra de periodistes no afins al regim del de Pineda.

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
18.01.2022  ·  22:22

A veure: és el que porto dient molt de temps. El problema és que creuen que tenen els votants presoners, perquè ningú gosarà deixar la generalitat a les mans d’un combo Podemos + PSC + C’s o equivalent unionista. Perquè tots pensem que, donat el que han fet històricament 4 anys d’aquesta gent pot ser l’aniquilació definitiva del país des de tots els punts de vista.

Per això se senten segurs.

Però obliden que precisament per la seva inèpcia el país és un fangar, i cada cop hi ha menys diferència entre el que faria, per exemple, una consellera d’educació de C’s que obligaria d’entrada a un 50% en castellà a les classes, i el que ells acaben fent malgrat les proclames.

Com que al final votar-los no es sinònim ni de bon govern, ni d’honestedat, ni de transparència, ni de preservació de la cultura, ni encara menys de capacitat negociadora com els bascos, arribarà un moment en què els independentistes o votarem tant amb els peus que l’abstenció serà del 70% i sortiran els més friquis de representants al parlament de la Srta. Pepis, o directament acabarem votant a qui prometi un bona gestió, tipus PSC, ja que tampoc no avancem nacionalment.

Efectivament si passa això el país té molt mala peça al teler, però potser l’hi té més si no es fa res i no se’ls allunya del poder. Segurament és com quan tens una ferida amb crosta, infectada amb pus, que l’única manera d’arreglar és obrir, per molt dolorosa que sigui, netejar-la i tornar a curar. Un bon temps a l’ombra i veure com els nostres enemics ens anorreen potser els refresqui les idees.

Jo personalment no votaré mai un partit com el PSC, C’s, Comuns, PP o Vox. Tots la mateixa púrria, però sí que tinc clar que a menys que canviïn molt les coses el meu vot serà en blanc elecció darrera elecció.

Josep Usó
Josep Usó
18.01.2022  ·  22:25

Si algú tenia dubtes sobre que els “professionals de la política” no són res més que uns vividors, ara ja s’ha esvaït. Cal fer-los fora. Sense massa miraments – es poden aportar idees; des de no votar-los fins a no votar llistes on figure segons qui, siga en la posició que siga, per exemple- No és només que han de tindre por de la gent. Han d’entendre que són tòxics. I que tenen mala peça al teler. Ells faran el què siga, per tal de mantindre els seus privilegis. No poden viure d’altra cosa.

Ricard Portabella
Ricard Portabella
18.01.2022  ·  22:45

Calen idees i debat. Perquè, a més, hi ha contradiccions que cal afrontar. Necessitem canvis, però no ens podem permetre el luxe de donar la victòria a l’unionisme. Per altra banda, cal analitzar perquè un projecte com Primàries va obtenir tan pocs vots.

PERE AMETLLER
PERE AMETLLER
18.01.2022  ·  22:48

no soc gens optimista. La democràcia que necessitem és la que tenia Catalunya fins al 1714: directa i autogestionada, a través de ciutats i gremis. Autènticament “burgesa” (del burg). La Coronel.la (exèrcit popular barceloní) s’abastia de la gent, armament, roba, etc, tot fet i encarregat per la pròpia gent, pels propis oficis. Aviat el govern del “poble” del segle XXI es reduirà a poder triar entre fer uns (o un) click.

Maria Dolors Izquierdo
Maria Dolors Izquierdo
18.01.2022  ·  22:50

Com és habitual, benvolgut Vicent, poseu el dit a la llaga. El canvi ha d’arribar a un limitat nombre d’escollits, senzillament perquè tenen por; por de perdre l’estatus, por de sortir de la zona de confort. Perquè els que ho hem hagut de fer sí o sí, sabem com és de dur lluitar per seguir endavant, per pujar els fills i pagar la hipoteca, sovint amb canvis dràstics a la nostra vida. Però també és cert que hem après a dir les coses pel seu nom i que ja no ens acontentem amb la seva demagògia; les seves paraules són buides: volem fets i sobretot, que parin de llançar-se retrets els uns als altres com si fossin al parvulari. La vida cal prendre-la amb molt d’humor, però governar un poble és una feina molt seriosa.

Eulàlia Gili
Eulàlia Gili
18.01.2022  ·  23:02

Vicent ha copsat clarament la nostra opinió sobre aquest escàndol i la vergonyosa reacció dels polítics. Ens sentim més que traïts. Indignats!
I avui, precisament parlant del CxR també coincidiem totalment amb Vicent. Voldriem que ens consultessin, tant com calgués, per palpar la nostra opinió i generar un clima de complicitat, compromís i organització per allò del ‘Preparem-nos’… això també faria crèixer les inscripcions… (som un exèrcit a l’ombra que es pot activar en qualsevol moment) … però hi ha massa silenci.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
18.01.2022  ·  23:03

Tots ells, TOTS, són polítics formats en les essències espanyoles des de joves.
Cap d’ells, CAP, té ni una mica d’imaginació per fer avergonyir Espanya de les seves perversions inhumanes durant segles d’ocupació colonial amb enriquiment extractiu i genocidi cultural de la nostra Nació (que consideren de la seva propietat).

Quan un polític català sigui capaç de denunciar aquesta guerra constant contra la nostra Terra començarem a veure la llum de la llibertat.

El Consell per la República vist per dins és una sucursal de Junts.
El Consell per la República ha substituït Catalunya per un ídol idealitzat (Puigdemont) que mai parla de la Patria Catalana.

Maria Cinta Mitjana
Maria Cinta Mitjana
18.01.2022  ·  23:15

Bona nit, ja fa un temps que sento que per a poder fer res de nou i millor cal tocar fons. Cal que el sistema estigui a les acaballes. Veient els casos d’Armenia (el moviment liderat per Nikol Paixinian) o de Lituània….no sé com sorgirà als Països Catalans…..però el que sorgeixi ha de ser des de la fermesa, la discreció, la humilitat. Reconeixent que el “tumor” ha estat endèmic i per tant tothom hi hem format part en algun moment o altre. Però que malgrat haver estat enmerdats fins al coll donem gràcies i deixem anar les males praxis, des de l’esglao més baix fins a dalt de tot.

Ferran Moreno
Ferran Moreno
18.01.2022  ·  23:29

Hem de seguir esbombant tant com calgui, sense miraments i sense distincions quin peu calça la classe política a casa nostra i quin són els seus veritables interessos que no són altres que estil de vida, paga i poder.

Cada cop hi haurà més gent que obrirà els ulls, acceptarà la crua realitat i deixarà de defensar i blanquejar uns polítics comparant-los amb els de l’altre partit.

Fins que al moviment independentista no s’acabi de produir una desconnexió mental més o menys massiva d’aquests partits autoanomenats “independentistes”, la gent els seguira votant (tapant-se el nas o no) i no es plantejarà altres alternatives.

El principal enemic de la independència el tenim a casa.
I no és Espanya ni Europa.

Oriol Roig
Oriol Roig
18.01.2022  ·  23:36

Part del problema és que no votar o fer-ho en blanc no arregla el problema. Seguirà havent-hi 135 diputats al Parlament tant si vota un 80% de l’electorat com si ho fa un 8%. Ens cal poder aglutinar el vot protesta i fer-los por. Per exemple, un partit de digui “si traiem majoria declararem la independència al primer ple; i sinó, no agafarem l’acta de diputat o l’agafarem i votarem no a tot per evitar que una coalició contra natura controli el Parlament”. Amb una opció així el poder torna als votants. Si el partit X ho fa bé, hi haurà gent que els triï; i si cap no ho fa bé, l’elector tindrà l’opcio de votar “cap dels anteriors” i que això n’afecti la menjadora.

Mati Sancho
Mati Sancho
18.01.2022  ·  23:41

Sr. Partal podria explicar millor açò?

“Mireu, si no, tot això que passa ara mateix al Consell per la República. S’ha votat en un marc diferent i indiscutiblement millor, però de sobte els representants electes ja es comporten com si fossen al Parlament de Catalunya. Tenen el vot i es creuen legitimats per a fer-ne allò que vulguen, sense consultar els votants.”

Sovint entre a la pàgina web del CxR, per veure si hi ha informació del que estan fent, i em desespera un poc no veure moviment.

Jaume Riu
Jaume Riu
18.01.2022  ·  23:50

CANVIAR ELS FONAMENTS
Per canviar de model d’estat des dels fonaments, resulta que la informació contrastada és una arma determinant, i també és important la determinació de la població, però no fa cap falta la política de partits que han de guanyar les eleccions cada quatre anys, i si no compleixen (mai!…) les promeses electorals no passa res, i quan fan pactes postelectorals que no ha votat ningú (ningú!…), tampoc no passa res.
Per això la política de partits és l’inconvenient per canviar els fonaments, perquè ells són els fonaments.
Tenim informació contrastada, mantenim la determinació de la gent, i avui llegeixo l’editorial propi de periodisme d’investigació que no treballa per encàrrec dels governs, de manera que comencem a anar bé.

joan guinarda
joan guinarda
18.01.2022  ·  23:53

La “taula de diàleg” no existeix, ni, segurament, existirà. Parlem d’alguna cosa per distreure al personal?

El personal sanitari de l’ICS – que no el personal administratiu i no sanitari- també té uns privilegis determinats a l’hora de (PRE)jubilar-se.
Dir que cobren sense treballar és arriscat: si em pre-jubilo continuo cobrant el meu sou que es paga fins a l’edat establerta de la jubilació. Sé que hi ha un acord entre la seguretat social i l’empresa -pública i privada- per a pagar aquests diners -que es cobren sense treballar!- .
Va per aquí el tema??
Si vaig errat, corregiu-me, si us plau!

Pere-Andreu Ubach
Pere-Andreu Ubach
18.01.2022  ·  23:53

Diguem-ho clar d’una vegada. El problema està en el Poder. En el Poder que tenim i al que renunciem. En el Poder que tenim i que otorguem. En definitiva, en el nostre desconeixement absolut sobre el Poder.

Un cop concedit el Poder, sense mecanismes de reversió del Poder, n’esdevenim esclaus. Un esclau normalment no sap com desfer-se del Poder que el domina i que el reprimeix. Però segueix alimentant, i servint al Poder que el subjuga, dia rere dia, rere dia. Així estem nosaltres, hem esdevinguts esclaus d’un sistema que ens subjuga i que ens ensenyen que hem d’alimentar dia rere dia, rere dia. L’alimentem pagant impostos, i el legitimem votant a les eleccions.

Hi ha encara massa gent que considera que el sistema s’ha de canviar des de dins. Participant a les eleccions amb un nou partit. Unes noves sigles. És el ja vell “Si que es pot!”. Doncs no, no es pot. I ja s’ha demostrat. El sistema s’ha d’enderrocar.

Això implica adonar-nos del Poder que tenim; del Poder que no exercim. Quan decidim adonar-nos d’aquest Poder (perquè això és una decisió i no un mer descobriment, perquè ja fa temps que està descobert), podrem forjar un nou sistema i enderrocar el vell i corcat.

El problema del Consell x la República és que sota l’aparença de nou, els esquemes de poder subjacents són els mateixos que en el sistema vell i corcat. Efectivament, cal una revolució cultural per poder canalitzar la revolució política que farà néixer la República Catalana. Mentre el gruix immens de la població catalana segueixi apuntalant, mitjançant el seu vot, el sistema que ens obliga a alimentar-lo al temps que ens subjuga, serà impossible fer efectiva la República Catalana; doncs no s’haurà produït la revolució cultural que li donarà suport popular.

Els integrants de l’Assemblea de Representants del Consell x la República poden triar o bé seguir els esquemes de Poder tradicionals tot tirant endavant el pla que se’ls posa davant dels nassos, i intentar esdevenir els substituts del Parlament de Catalunya; cosa que no succeirà i només esdevindran irrellevants. O bé poden optar per ésser una baula en una cadena de transició d’esquemes de Poder. I forçar la definició de nous esquemes de Poder al servei d’una República Catalana. Si ho aconsegueixen seran recordats per una feina molt meritòria, que és la de definir el full en blanc. Un full que tothom es miri amb molt de respecte i que s’ho rumiï molt abans d’escriure-hi. Sempre des del màxim consens. I quan dic màxim vull dir que qualsevol consens ha de ser insuficient. Si són capaços de definir aquest full en blanc i de definir unes regles bàsiques que permetin la reversió de qualsevol Poder que quedi inscrit en aquest full en blanc, hauran fet una feina encomiable. Però molt em temo que la immensa majoria no són conscients de quina és la tasca que els correspon de fer.

Entretant, jo ja no voto cap partit del sistema. És a dir, no voto cap partit que aspiri a participar en el sistema. Existeix una opció que és votar un partit que no participa en el sistema: ESCONS EN BLANC. Simplement no prenen possessió de l’escó, amb totes les conseqüències que això implica. És l’únic punt en el seu programa electoral.

N’hi ha prou amb votar ESCONS EN BLANC? Ni de bon tros. Però faríem una part important del camí. Buidant 10 o 20 escons del Parlament de Catalunya obriríem una escletxa profunda en el sistema i faríem veure que un altre sistema és possible. Només quedaria construir-lo; que no és poc.

J. Miquel Garrido
J. Miquel Garrido
19.01.2022  ·  00:18

Cal bastir candidatures de gent lliure, ben formada, seriosa i amb capacitat de lideratge (per favor, que s’hi abstinguin trepes, il-luminats, eixelebrats, antis, etc.)
I s’ha de fer amb prou temps per tal que es puguin donar a conèixer.
Però aconseguir-les i posar-les en l’aparador electoral requereix mitjans econòmics i mediàtics. En tenim?

Jordi Nogués
Jordi Nogués
19.01.2022  ·  01:09

Un article molt valent i coratjós, Sr. Partal, i un cop més en treiem la unica conclusió possible: que unicament som nosaltres, la gent de carrer i que no te “accions” en cap partit polític els que hem de moure’ns per canviar les coses….però a l’ensems veig que el poble de Catalunya està molt “morne” (apagat, deprimit) com assenyla el Professor Resina en el seu magnífic article publicat fa pocs dies en aquest mateix diari

Teresa Queralt
Teresa Queralt
19.01.2022  ·  01:22

Si no suprimim els partits, no ens en sortirem. Un govern. Qualsevol proposta que arribi a un límit de signatures. S’ha de estudiar, debatir informar i votar per la població afectada. (Municipal o estatal….) Fora polítics i partits i més tècnics.

LLUÍS CASTILLO
LLUÍS CASTILLO
19.01.2022  ·  06:05

Bon editorial Director. Som uns “cracs” diagnosticant problemes, ara bé proposant solucions ja són figues d’un altre paner. Salut.

Joan López
Joan López
19.01.2022  ·  06:17

Sense la visualitat dels partits hi han a l’ombra,grups independentistes que van fent coses,aquets grups en un moment donat poden converger en un sol partit que es presenti a unes eleccions. No mès tenim que tindre clar el objetiu unic:l’independencia de Catalunya,i deixar a un costat,,las dretas,esquerras etc,etc
Primarias va sortir en un moment no gairè bò per ells,ancara erc i junts eran els partits “independentistes ” avui ja no ho son hi hen sap molt greu que sigui asins,pero crec que la uniò de tots aquets grups que van recollint la gent com jo,podem fer una gran tasque en el futur. No esta tot perdut.
Força independentistes!!!

Marcel Barbosa
Marcel Barbosa
19.01.2022  ·  06:40

Submissió o revolució. Podem continuar sent explotats en salaris, preus i drets o sortim al carrer indefinidament fins que arribi la democràcia.

Pepita Carlos
Pepita Carlos
19.01.2022  ·  07:10

Amaneçar els polítics a posar llistes obertes, o votar en blanc.
Millor un nou partit.

Josep Castellsagué
Josep Castellsagué
19.01.2022  ·  07:15

Crec que en el final de l’editorial hi ha la clau. Ja no cal una democràcia representativa. És possible una democràcia directa. Cada nit, cada persona, podria votar electrònicament des del seu mòbil o ordinador.
És possible. Però és clar que tots els nostres politiquets es quedarien sense feina.

Dario Beksic
Dario Beksic
19.01.2022  ·  07:37

Bon dia.

Diu l’editorial: “Suècia o Suïssa no funcionen bé perquè els suecs o els suïssos no tinguen temptacions. Funcionen bé, sobretot, perquè tenen unes regles de governança pensades per a impedir la corrupció i el nepotisme”.

És condició necessària, però no pas suficient. Deixa de banda el vessant cultural: Suècia o Suïssa funcionen bé perquè la corrupció i el nepotisme estan socialment mal vistos. El corrupte o corruptor no és un llest que ha trobat la manera de vèncer al sistema, sinó un paràsit que perjudica el seus veïns. Així que no és suficient votar o no votar uns o altres, sinó que cal, literalment, girar-los l’esquena al carrer. Una mica de vergonya és una eina pedagògica poderosa.

Victor Serra
Victor Serra
19.01.2022  ·  07:52

El que diferència les societats no són només les lleis de transparència i bon Govern, sino principalment la capacitat de reaccionar i d’indignar-se davant la corrupció i el mal Govern. Per sort a Catalunya , tot i estar lluny dels standards nòrdics o Suïssos estem millor que Espanya en aquest sentit. I la pitjor solució és abstenir-se o votar en blanc com proposen alguns comentaristes. Això és fer-los un gran favor i no serveix per a res perquè continuarà governant l’inepte o el corrupte amb més suports encara que hi hagi récord d’ abstenció i vot en blanc. La solució seria votar partits alternatius i sobretot pressionar cada dia, des de la premsa ( que s’ha estat 13 anys sense publicar res d’aquest cas, per exemple), des del carrer, des de les xarxes . Que almenys passin vergonya, tinguin por i estiguin estigmatitzats socialment. Es el que fan els Nòrdics amb els polítics que roben.

Cristina Guasch
Cristina Guasch
19.01.2022  ·  08:33

Es el moment de que surti un nou partit amb cares noves i honestes que uneixi tot l independentisme i utilitzi el poder en benefici de Catalunya i els catalans i no dels privilegiats de sempre.
Catalunya no es pot permetre paràsits com la Imma Folchi i en Pere Sol que van acceptar cobrar sous de 10000 euros sense fotre brot a costa del poble català. Pero quina classe de gent opta a alts càrrecs polítics en aquest país ?

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
19.01.2022  ·  08:43

Copio aquestes paraules de la editorial:

“… Trencar la unitat, apartar els independents i reforçar el poder dictatorial de les cúpules dels partits va ser la decisió clau. Una decisió que implicava coses que en aquest moment clarament s’ajunten…”

No oblido qui va ser el promotor d’anar per separat per tal “d’eixamplar la base” l’Oriol Junqueras, un pseudo indepentista, un botifler amb màscara.
I, com diu la editorial, avui dia queda encara més evident el que cercava: destruir la onada independentista, cercar la victòria partidista per aplicar-la a un autonomisne servil amb espanya, alimentant així els seus acòlits espanyolistes (Rufian, Sergi Sol, Sergi Sabrià, Roger Torrent, etc.).

Em sorprèn que encara hi hagi independentistes honestos que votin la ER de Junqueras, jo ja vaig deixar de fer-ho al 2017. Només hauria de treure els vots d’acòlits i familiars, i potser d’aquells autonomistes convergents que igual votarien al PNC o a la ex-PdCat Chacon. Si fa no fa són els mateixos.

Pel que fa a les declaracions dels d’ER al respecte, totalment indignants.
Són d’un cinisme majúscul per part de la ER de Junqueras.
Recurdem que es va aprovar amb ER presidint el Parlament (no oblidem que amb PSC i ICV), amb dos presidents més d’ER durant els anys següents, i ara, que presideix Laura Borràs de Junts, al·leguen ignorància i donen preses.

Mònica Vidal
Mònica Vidal
19.01.2022  ·  08:57

La veritat és que feien molt de riure en sortir a tirar-se els plats pel cap com si el que està passant no anés amb ells. Quins pòtols!!! I ahir, en Benach, a la tertúlia de’n Gasset, quin ridícul; només el faltava plorar.

Estaria bé trobar un camí per a treure’ls el poder i que el retornessin al ciutadans.

Joan Cuscó
Joan Cuscó
19.01.2022  ·  09:03

ERC va trencar unilateralment JUNTSxSI, la unitat de l’independentisme i el somni de molts. Tot per voler ser un PARTIT HEGEMÒNIC.
Són fets.

Albert Miret
Albert Miret
19.01.2022  ·  09:07

Em costa de creure que sigui possible acabar amb els partits polítics radicalment, perquè el sistema actual els fa necessaris a l’hora de les eleccions o de representar al poble davant d’amics, d’enemics i d’ocupants indesitjables. Si arribem a la conclusió que són no imprescindibles, però sí necessaris, l’única solució que hi veig seria la del cop d’estat intern de cada un dels partits, com han fet aquesta colla d’ERC per a agradar al tirà, i com hauran de fer els de Junts per a expulsar un president digital (posat a dit), acostumat al tipus d’organització soviètic i que personalment ha demostrat ser com l’aigua: incolor, inodor i insípid, a banda de no defensar l’independentisme que necessita la gent del partit que diu representar.
Avui tenim greus problemes a Catalunya. Un partidet que va trair el país ja mentre es declarava la independència, però que utilitza la paraula independència per a poder destruir-la sense oposició. Un partidet que semblava ser el més independentista i que de cop s’ha tornat com el seu president, tipus zero a l’esquerra. Un altre partidet que ningú sap exactament què li agradaria que passes, però que defuig qualsevol possibilitat de realitzar el seu programa fantasma i de dur a terme les seves desconegudes polítiques. Tota la resta són provatures i intents de formació que bàsicament el que fan és reunir-se periòdicament ningú sap bé per què. Ningú a les seves files té un líder de debò, i el president líder que teníem fa la guerra i la fa molt bé, però des de fora, com si aquí hi hagués deixat un suplent que servis com a líder. Per tot això, crec que una solució possible seria la d’impulsar les implosions dels partidets i la formació d’una junta de persones polítiques capacitades i disposades a lluitar per al poble i no per a si mateixos. El Consell per la República ve a ser això, i cal veure com funciona. Per això -i jo no he estat mai de cap partit- en lloc de sortir-ne hi hauríem d’entrar amb l’única mala intenció de desbancar tota aquesta colla d’inútils i enviar-los cap a casa. No votar-los és un altre camí, però no es poden deixar votants orfes si el Consell per la República no passa a ser un altre partit realment independentista al que puguem votar tots junts de debò, com a les manifestacions independentistes. Als cadàvers de falsos polítics que quedin ja els enterraran els quatre militants que hagin de quedar-se per apagar la llum.

Carles Serra
Carles Serra
19.01.2022  ·  09:20

Vicent, a què va fer tants escarafalls, abans de les eleccions en això que alguns li diuen govern de Catalunya, ja hi havien/havíem molts subcriptors que denunciaven la deriva d’ER, tu Vicent vares preferir nadar i guardar la roba, apart de tenir que suportar els subscriptors adoradors del mossèn i ara ens trobem amb aquesta realitat que descrius.
Ens comentés sobre la divisió independentista, seria interessant que una editorial la dediquesis a fer un anàlisi qui va provocar aquesta divisió, així com també si tu creus que ER és un partit que lluità per la llibertat de la nostra nació, independència.
Si vares llegir el llibre que ens vares recomanar Els catalans apel.len a les nacions unides ho tindràs fàcil i clar.
Aquesta expressió que he sentit moltes vegades EL POBLE NO FALLA, sincerament, aquesta expressió és un compte de fades.

Pepi Oller
Pepi Oller
19.01.2022  ·  09:26

Molt d’acord en què cal un canvi cultural.
Després de 40 anys de dictadura i d’uns altres més de 40 anys de la democràcia ‘representativa’ de què ara en sabem les mancances, no hi ha ningú amb una experiència sòlida de democràcia participativa. Li sabem veure les virtuts, però n’hem de fer l’aprenentatge i anar progressant des del nivell bàsic.

En el moment en què hem fet les primeres tentines ens hem adonat de la responsabilitat que implica: informar-se amb suficient temps, debatre, conèixer el tema o els candidats… decidir nosaltres requereix un esforç que s’ha d’exercitar i no tothom hi té la mateixa inclinació; si no que ho preguntin als companys de Debat Constituent, que segurament ho podran corroborar.
Si no fem aquest exercici d’aprofundiment, acabem votant ‘en clau de’: en clau de gènere, en clau d’edat, en clau territorial, de partit etc, sense conèixer amb una raonable profunditat la persona o el tema. De vegades surt bé, de vegades surt malament.

Fer referèndums és sens dubte la millor manera d’implicar-hi tothom i un excel·lent manera d’anar exercitant-nos per millorar.

Maria C. Colomer
Maria C. Colomer
19.01.2022  ·  09:33

S’han fet bons comentaris, però n’hi ha alguns que es mostren dubtosos en quin partt votar. Us faig una reflecsió, petita, i un recordatori.
En una república nova, els partits seran uns altres. Això ajuda a explicar perquè tanta ressistència a fer la independència.
A l’any 2010, després de la manifestació del juliol, va fundar-se un partit amb un objectiu clar i contundent: fer la independència. Va entrar al parlament. Els altres partits rebutjaven tota llei que servís pel país. I la llàstima és que la gent no ho va entendre. Els votants van disminuir.
Ara, aquest partit encara hi és i ferm: Solidaritat per la Independència: SI.
Convé que els votans estiguin prou informats i que votin en consequència.

Josep Maria Miquel
Josep Maria Miquel
19.01.2022  ·  09:57

Això de votar i que durant quatre anys puguin fer els que vulguin no funciona.

JORDI SEDÓ
JORDI SEDÓ
19.01.2022  ·  10:07

Bé, no serà perquè no hi hagin hagut alternatives a les darreres eleccions. Des del FRONT REPUBLICÀ als de PRIMÀRIES passan pel FNC i d’altres més. Jo també vaig proposar als meus companys de l’ANC, a la territorial, la possibilitat de passar a ser un partit polític, fa un cert temps, i la proposta no va quallar. També el CxR podria crea una nova formació política o apadrinar-ne una d’existent. I sobretot, que això ho vegi l’electorat independentista, si realment es vol avançar cap a la independència i la renovació política. Sinò, amb els mateixos polítics i partits, nomès avancem cap a la decadència del nostre país, el descrèdit de la política i de les institucions catalanes.

Sílvia Poll
Sílvia Poll
19.01.2022  ·  10:08

No només Espanya ens roba sino que ho fan també els de casa. Fins que no marxin tots i totes els politics que hi ha ara mateix i fins que no fem canviar el marc de partits, no serem més que un poble ocupat i oprimit.
Hauràn de passar 300 anys més, i si a la terra encara hi queda algún humà, potser hi haurà una generació valenta que faci el pas.
Ni jo ni cap de vosaltres ho veurem.

Pep Agulló
Pep Agulló
19.01.2022  ·  10:16

AMB EL VOT NO ACABAREM LA PARTITOCRÀCIA, PERÒ ENS POT CASTIGAR ALS VOTANTS FENT PUJAR ELS FEIXISTES

Quan la vida política autonòmica en clau democràtica, és escàndol rere escàndol, cal mantenir el cap fred per veure el què podem fer, perquè la ràbia que acumulem és de mal gestionar.

En primer lloc, el càstig als “autonomistes-republicans” amb el vot (com diuen força comentaris), és del tot contraproduent. Abstenció, vot en blanc, un nou partit(?), etc. deixarà els escons amb safata als unionistes i feixistes i no com pitjor millor, no és el cas ni de lluny.

Cal forçar, doncs, llistes obertes de candidats i candidates que un cop a l’escó podem controlar si el que deien ho compleixen. Optar per candidats independents. Crear mecanisme de consulta a la ciutadania. Fer referèndums. L’autoorganització de la ciutadania posaria més pressió als partits i a la maquinària que es perpetua indignament… Canviar el marc legal, com diu Vicent.

TOT PLEGAT AIXÒ, SI L’AUTONOMIA EN ÉS NECESSÀRIA…O ENS LA SALTEM.

Gerber van
Gerber van
19.01.2022  ·  10:20

Molt d’acord amb l’editorial. Crec en un moment s’ha de deixar votar els partits dits indepes i a canvi d’això votar els representants de CxR. Si podriem pressionar els polítics en altres maneres des del carrer, enacara millor. Però en aquest moment sembla que l’ANC i Omnium no pinten gaire.

Estic totalment d’acord amb l’editorial que el CxR hauria d’implicar més els seus membres en la presa de decisions a través de referèndums. Això milloraria la seva credibilitat i atrauria més membres. Aquest últim és indispensable si vol ser el representant legítim del poble català.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
19.01.2022  ·  10:33

Junts pel Si no es repetirà, els partits no se la jugaran. Quan parlem de canviar l’estatus quo no parlem només de la relació amb l’estat espanyol, del model espanyol, parlem també del model català. Això ho han entès molt bé els pixatinters de partit que impediran, ara ja han vist les orelles al llop, que ningú interrompi la seva carrera personal. Aquest moment que estem vivint és un canvi de rasant. La comunió entre els polítics catalans i la població va ser enorme, com diu en Partal, va ser motiu de la batalla d’Urquinaona, de moltes concentracions i marxes i de les moltíssimes nits a Lledoners on s’hi va fer de tot, fins i tot el Messies, cantat i amb orquestra. Això s’està acabant/s’ha acabat, la decepció i frustració ha estat molt més de la que es podia preveure amb la repressió espanyola. Ser cornut i pagar el beure far un mal profund, més durador i et deixa molt desarmat per recuperar-te. Diuen que la “Llicència per edat” és un dret adquirit i costarà de canviar. Jo he treballat en un hospital de la xarxa pública i al 2008 el govern de la Generalitat, quan el Conseller d’economia era Antoni Castells, ens va retallar el sou, sense gaires discussions i després ens van retallar la Direcció per Objectius (DPO) que era una part considerable de la nòmina, tampoc sense gaires discussions. Tot això, encara que els polítics s’omplen la boca de que el personal sanitari està molt cansat i sobrepassat i bla bla bla, encara no s’ha recuperat. Ahir al “Més 324” Benach deia les coses bones que ha fet el Parlament, que l’hem de prestigiar, que és el Parlament Nacional de Catalunya. No, no és el Parlament Nacional, és el Parlament autonòmic i si algú l’ha de prestigiar no som els votants.

Carles Blas
Carles Blas
19.01.2022  ·  10:34

Em sorprèn que 1.7M EUR generin tanta passió, mentre que obviem que cada any s’évaporent entre 15.000 i 20.000 M EUR, és a dir deu mil vegades més, en forma de dèficit fiscal. O com no vàrem aixecar les alarmes quan junts i ERC van pactar per repartir-se el tortell ( crec que parlem de mil o més milions) de la Diputació i tot l’enxufisme que hi ha darrera.

Cito el mateix d’ahir, la gola profunda, “seguiu els diners”. Hi ha moltes institucions, i molta de la informació es pública. Cal llegir i difondre el que passa.

Francesc Subiràs
Francesc Subiràs
19.01.2022  ·  10:35

El mal de la Generalitat és dins. Amb república O sens república. Per a molta, la diferència fonamental entre una Catalunya independent o autonòmica, és la possibilitat de poder gestionar la totalitat del pastís…. Tranquils, que ja feran per q seguir guanyant diners a mans plenes. No patiu. Qui, a hores d’ara, creu en la Generalitat de Catalunya com a institució i model de governança? Ningú! El primer que hem de fer si declarem la R és abolir aquesta peste. Que no en quedi no el nom! La història dirà:’ Generalitat: organització regional espanyola, per a l’expoli d’aquesta colònia de més al norest’

maria serra
maria serra
19.01.2022  ·  10:43

Amb aquest desori que tenim, vull creure que no tots hi son per la cadira ja que molts tenien la seva feina i un sou ben respectable, ara bé, el que és cert que si anem repassant molts quan pleguin els serà difícil trobar una feina amb aquest sou que cobren, aquí rau la qüestió.
El que em dol és que aquests també s’han pogut pagar un pla de pensions a costa nostre i que amb tot plegat, deuen cobrar una pasterada.

Carles Viñals
Carles Viñals
19.01.2022  ·  10:52

Miquel Gilibert, Ferran Moreno, Pere-Andreu Ubach

LLUÍS CASTILLO (06:05): “Som uns cracs diagnosticant problemes, ara bé, proposant solucions…” I aquest és el moll de l’ós. Milers d’acurades anàlisis i diagnòstics no faran caure el poder que ens oprimeix ni el substituiran per un altre de millor. Pensar que el dret és el creador de la força i el poder és una il.lusió; des que el món es món, han estat sempre la força i el poder els creadors del dret, amb major o menor encert. Un sol acte, -no cal que sigui el millor de tots els possibles-, serà sempre més operatiu que un milió de paraules.

En conseqüència, coincideixo amb MIQUEL GILIBERT, FERRAN MORENO i PERE- ANDREU UBACH en que el primer que hem de fer és NEGAR EL VOT als partits pseudo independentistes, que el fan servir per retornar-nos a la cleda, abans de dur-nos a l’escorxador. Sense por. Del 1923 al 1929 (Primo de Rivera) i del 1939 al 1975 (Franco), no tinguérem institucions ni català a l’escola, però teníem una llengua i un país vius. Ara, amb Generalitat, democràcia i immersió lingüística, tenim una societat agenolladai rendida i una llengua moribunda. Que governin doncs (si poden), els qui ja governaren llavors, contra un país girat d’esquena. Val més un poble viu oposat a un govern que un govern oposat al poble. És d’aquest mateix poble sense representació al Parlament, d’on podran eixir els politics que realment el representin.

Josep Gualló
Josep Gualló
19.01.2022  ·  11:03

L’EXPRESSIÓ “INDEPÈNDENCIA REFORMISTA” ÉS UNA PARADOXA.

Des de que una persona de solvència política i personal com és en Vicent Partal (solvència que defenso i defensaré sempre) la va crear, he escrit moltes vegades en els meus comentaris que no és independentisme si no autonomisme de “café para todos” i que ens portaria a un govern incapaç de governar i al desànim de molts de nosaltres (Una flor no fa estiu).

Tant vaig insistir sense que ningú en fes cas que vaig veure que estava clamant en el desert. Fa temps que he deixat de fer comentaris i només en faig algun d’escadusser per demostrar que encara sóc viu.

Aquest mal estar s’ha encomanat al Consell per la República o almenys al Consell Local que a mi em toca per codi postal.

JOAN RAMON GOMÀ
JOAN RAMON GOMÀ
19.01.2022  ·  11:28

Demanes idees. Per idees que no quedi tenir idees, fins i tot de vegades alguna bona, és el més fàcil. El difícil és dur-les a la pràctica. Aquí va el meu gra de sorra.

Jo hi veig 3 problemes:

A) La lluita negativa per l’hegemonia. En comptes de cercar-la destacant positivament per damunt de l’altre ho fan intentant desprestigiar i erosionar l’altre.
B) El recurs als pactes amb els enemics per a fer prevaldre les pròpies iniciatives quan no estan d’acord entre ells.
C) La mediocritat. No son els millors gestors, ni els millors negociadors, ni els millors estrategs, ni els millors estadistes.

Poder-ho canviar abans de constituir el nou estat és molt difícil perquè el sistema espanyol incentiva precisament això i el sistema espanyol no el podem canviar mentre siguem una colònia espanyola.

La única via que sem acut és muntar una superestructura per damunt i entorn al sistema espanyol que corregeixi alguns d’aquests vicis. Un bon primer pas, probablement no prou ben implementat va ser la proposta de primaries. Es podria anar més enllà. Un exemple podria ser el que exposo tot seguit.

A) Per a resoldre la seva necessitat de lluitar per l’hegemonia, cal oferir-los un àmbit on ho puguin fer i que no siguin les campanyes electorals i les eleccions on concorren amb els enemics. Una forma podria ser:

1) A cada elecció es munta un sistema de primàries previ a les eleccions. Hi acudeixen tots els partits independentistes, es munta una campanya amb membres presentats pels partits però amb llistes obertes on els electors puguin escollir persones, no partits. És aquí on es disputen l’hegemonia. El resultat determina el pes de cada partit a una llista única de l’independentisme. Això tindria la virtut de generar una precampanya electoral potent que permetria augmentar la projecció dels candidats independentistes a les següents eleccions. Us imagineu un debat electoral on es discuteixi en profunditat els mecanismes per a fer efectiva la independència en comptes de discutir sobre els tòpics de quant de dolenta que és la independència?

2) Una vegada determinats els candidats es decideix si es presenten a les eleccions junts o separats en base a estudis sociològics ben fets on s’estimi en quina fórmula s’aconseguiran més representants. Però, tant si es presenten junts com si ho fan separats, el pes de cada partit en el resultat previsible ha de ser el que s’hagi determinat a les primaries. Els candidats independents se’ls han de repartir i els han de posar a les llistes en l’ordre adequat de forma que es garanteixi aquest pes relatiu.

B) Per evitar que pactin amb els enemics cal oferir-los mecanismes per tal que puguin defensar i assolir les seves iniciatives sense trair el país, per exemple:

1) Una vegada fetes les eleccions es crea un òrgan paral·lel on cada partit hi tingui la representació corresponent al pes assolit. És en aquest òrgan on es prenen les decisions de quines iniciatives es promouran i quines no.

2) Al reglament d’aquest òrgan, per tal de determinar la postura davant de cada iniciativa, s’estableixen mecanismes de proporcionalitat de forma que les minories no es vegin sempre escombrades per la majoria i fins i tot es pot preveure la participació ciutadana directa.

3) Una vegada decidit dins d’aquest òrgan quines iniciatives i quines postures es defensen, tots els electes com un sol home les defensen a les institucions i tots voten sempre el mateix. Això es fa tant a Catalunya, com a Europa, a Espanya, i a cada ajuntament.

C) Per apaivagar el problema de la mediocritat, en part es podria aconseguir si la lluita per l’hegemonia es fa tal com es comenta al punt 1. Llavors a cada partit li convindria presentar els millors candidats que pugui. Però a més es podria bastir el següent:

1) Es crea per a cada càrrec electe un equip de suport format per ciutadans voluntaris que no cobrin res per la seva col·laboració.

2) S’identifica als millors professionals dins del mon independentista especialistes en cada àmbit de responsabilitat del candidat i se’ls ofereix de participar en el grup de suport.

3) Si el candidat no segueix les recomanacions del grup de suport s’informa a l’organisme descrit a l’apartat B) per tal que analitzi quin problema hi ha i investigui si té interessos poc ètics que el porten a actuar en contra de la millor manera de fer o si el grup de suport no és tan competent com hauria de ser.

Com veieu el tema és complicat i el problema amb els temes complicats és que el 90% o més de la gent no els vol estudiar a fons. Serà molt difícil aconseguir un eslògan curt i senzill per a promoure mecanismes de l’estil d’aquest. Per tant serà molt difícil bastir iniciatives que empenyin als partits a acceptar de posar-se restriccions com aquestes. Només si tenen por a perdre la supervivència hi entraran i això hauria de passar per que hi hagi una amenaça creïble de que si no ho fan ells es quedaran fora del joc perquè es farà quelcom prou potent per fer-los molt de mal a les eleccions.

Aleix Gaus
Aleix Gaus
19.01.2022  ·  11:39

Falta un nou canvi de politics i fer fora els que ara son a la poltrona

PEPE PEDREGAL
PEPE PEDREGAL
19.01.2022  ·  12:01

Demanar perdó i dimitir, com a mínim. I després ser jutjats per malversació tots els que han participat en aquest assumpte. Des del 2008 fins ara.
El grup parlamentari de Junts, per donar suport a la Presidenta del Parlament per no obligar-la perpetuar aquesta situació, hauria d’haver presentat una moció per a derogar la resolució del Parlament, en la qual s’aproven aquestes retribucions. Però, com sempre, la disciplina de partit va per sobre del sentit comú i la honradesa i transparència que volen exercir alguns (comptats amb els dits de la ma) polítics.
Fer neteja és quelcom que costa molt sacrifici personal quan t’has d’enfrontar amb la macchina.
I alerta! El Parlament no és una illa. Hi ha moltes altres institucions al país (departaments de la Generalitat, ajuntaments, diputacions, consells comarcals, ports, aeroports…) que compten amb “treballadors fantasmes” que ni tan sols tenen cadira o despatx, o centenars d’assessors que no redacten ni un document a l’any o els que redacten es moren en un calaix sense que ningú se’ls miri, només per justificar la seva contractació. I això qui ho controla? On són els auditors, inspectors, els síndics, el Tribunal de Cuentas?.
Si aquest és el nivell de corrupció, s’han d’adoptar les mesures més dures. Costi el que costi.

Josep Ramon Noy
Josep Ramon Noy
19.01.2022  ·  13:08

No canviarem els partits ni sortiran partits nous vàlids si primer no camviem la Llei Electoral, que és la clau de moltes coses que passen. O al menys una de les claus fonamentals. El problema no és com es canvia aquesta llei electoral, cosa que pot fer el Parlament i la Generalitat, sinó QUI la canvia! Cal trencar aquest món autòcton en que s’ha convertit la política, que té les seves lleis no escrites i que és independent i impermeable a la nostra societat i els seus afanys i problemes. A què esperen els revolucionaris de debó a pressionar per a fer una nova llei electoral que trenqui aquest escenari de dalt a baix? A què espera, per exemple, la CUP? A què esperen les bases dels partits i entitats independentistes per a exigir enèrgicament aquest canvi crucial?

Carles Soler
Carles Soler
19.01.2022  ·  13:20

Ara parlen d’eliminar les “llicencies per edat” (el nom sembla de conya) però que no és també escandalós que un funcionari del Parlament amb els triennis pugui arribar a cobrar més de 250.000 euros des de casa estant. Els triennis si són així han de tenir topall, sinó aquest no és el Parlament del país que pretén representar.

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
19.01.2022  ·  13:31

De tant en tant, Itàlia esdevé el nostre mirall.
Us explicaré que això de cobrar sense treballar 2, 3, 4 o 5 últims anys abans de jubilar-se ja existeix de fa temps a Itàlia i ningú s’escandalitza. La diferència és, pero, abissal:
A Itàlia es va fer aquest acord estat-patronal-sindicats a la llum del sol i per ajudar a tots els que es varen quedar penjats despres de les reformes previdencials més draconianes del món. A més, és un sistema que gairebé en diriem “universal”. En el sentit que, respectant una serie de requisits, tothom hi té accès. Naturalment, la tendència a eliminar aquest “privilegi” es va assolint gradualment un cop absorbits els damnificats de les precedents reformes de les pensions.
En canvi, a Catalunya ho han fet un grupet de privilegiats i, a sobre, d’amagatotis. I el fet que ho hagin fet d’amagat significa, ni més ni menys, que sabien perfectament que el que estaven fent no era correcte. I això és encara més greu. I el comportament dels politics un cop destapada l’olla ha de ser prepotent a la força…. perqué ells no s’equivoquen mai.

En quant a Suissa, és ben cert que la llei fa molt. Els residents a les comarques de Itàlia frontereres amb Suissa, n’estem tips de suportar cotxes suissos que no respecten les normes de circulació més elementals, que llencen escombraries per la finestra o que aparquen amb prepotencia en segona i tercera fila obstruint el transit. I ho fan perqué saben que la multa no els arribarà a casa i que la policia italiana no els segrestarà el cotxe (cosa que si que ho fa la policia helvetica).
A la Llombardia tenim molts apel.latius per definir els suissos que venen a “visitar-nos” i no us els dic perqué jo si que soc educada. Resumint, la llei i el càstig son el que fan que els humans respectin les normes elementals de convivencia.

En quant al CxR, una altra decepció….i ja en van unes quantes: la ANC, Omnium i un llarg etcetera.

Ja sé que el professor Cotarelo té unes formes de dir les coses no gaire “convencionals” però el contingut hi és tot. Aixì que no entenc que el tingueu condemnat a l’ostracisme (Vilaweb també). Potser, si tingués l’oportunitat d’expressar-se públicament i regular, estaria obligat a ser més estètic, com sembla que us agrada a alguns. I el que diu no és gens diferent del que diu en Partal. Sobretot, darrerament. Gens ni mica.

MONTSERRAT TREPAT
MONTSERRAT TREPAT
19.01.2022  ·  14:32

Trobo molt desafortunat el final de l’editorial d’avui, quan parles del Consell per la República, i no pas perquè sigui injust, sinó perquè no és veritat.
Hi dius: “De sobte els representants electes ja es comporten com si fossen al Parlament de Catalunya. Tenen el vot i es creuen legitimats per a fer-ne allò que vulguen, sense consultar els votants.”
Parles en plural, generalitzes, som 121 persones que just hem començat, fa dos mesos, una activitat política innovadora que persegueix un objectiu històric i comú.
Per què parles de consultar o no els votants? Una altra informació falsa.
No sé si la majoria, però suposo que algunes sí, hem aparcat activitats personals molt satisfactòries per posar tot el nostre temps lliure en les reunions de les comissions i de les assemblees del Consell per la República. I, treballem, evidentment, sense cobrar ni un cèntim d’euro.
La majoria dels representants no obeïm dictats de partit perquè no en formem part. I ens comportem com el Parlament de Catalunya? Ara sí que ho dic: són afirmacions injustes que si el que pretenen és pressionar perquè no ens desviem del camí, el que aconsegueixen és posar dubtes sobre una institució que té molts pocs mitjans i molts enemics.

Josep Soler
Josep Soler
19.01.2022  ·  15:17

El comentari del Vicent avui es especialment clar i greu (el qual s’ha d’agrair)
Al final sembla que em arribat al punt que ja es preveia inevitable d’ençà de poc temps , però que avui ja es una teulada que ens cau a sobre.
1/ La nostra classe politica es tant corrupte com l’espanyola.
2/ Tenim uns polítics sense talla i amb cap perspectiva de millora.
3/ Els eslògans unilateralitat si o no, son cortines de fum per amagar la covardia.
4/ La Generalitat es un poder delegat, però la taula de negociació farà miracles.
5/ Ningú dubta del síndrome d’Estocolm però encara manen els que el pateixen.
6/ El Consell per la Republicà (el que ens quedava) diu el Vicent que malament.
7/ crec que de moment ja en tenim prous.
Així que el que ens queda es tirar-nos el carrer, el qual tenint en compte que per fer-la de debò, la primera condició es que la societat passi fam i sincerament avui no veig que sigui encara, el problema dels catalans (potser d’això se’n valen tots).
Parlant del “Consell per la República” (l’ultim bastió que creia que ens quedava) amb sumo a la pregunta que fa qui signa Mati Sancho: Sr. Partal podria explicar millor açò?

Joan Ferrús
Joan Ferrús
19.01.2022  ·  15:30

En general d’acord però no en aquest punt:
En l’article diu que no es pot canviar la llei electoral mentre siguem a Espanya però jo tenia entès que sí que es pot, que no es fa perquè no hi ha acord a Catalunya. Llavors, si no es fa segurament amb la independència seguiriem tenint problemes, admetem’ho, no seria tan fàcil començar de zero, la meitat del país vota espanyol.

Berta Carulla
Berta Carulla
19.01.2022  ·  16:12

La Maria C. Colomer posa el dit a la nafra, però sembla que a ningú li importi, entre en Vicent Partai i en Miquel Gilibert i els escolanets (amb perdó) que els aplaudeix cada dia anem bé per anar a Sants i formem part del problema:, amb el relat just queli convé a Espanya.

Maria C. Colomer19.01.2022 | 09:33:

“S’han fet bons comentaris, però n’hi ha alguns que es mostren dubtosos en quin partt votar. Us faig una reflecsió, petita, i un recordatori.
En una república nova, els partits seran uns altres. Això ajuda a explicar perquè tanta ressistència a fer la independència.
A l’any 2010, després de la manifestació del juliol, va fundar-se un partit amb un objectiu clar i contundent: fer la independència. Va entrar al parlament. Els altres partits rebutjaven tota llei que servís pel país. I la llàstima és que la gent no ho va entendre. Els votants van disminuir.
Ara, aquest partit encara hi és i ferm: Solidaritat per la Independència: SI.
Convé que els votans estiguin prou informats i que votin en consequència.”

Hi ha altres partits encara, caldria demanar als extraparlamentaris unitat, per tal que puguin sumar, però aquest editorial mai els donarà veu; els partits processistes parlamentaris són sistema, són Règimen espanyol, amb reclam independentista que és només fum com fa anys que comprovem enmig d’una agonia. El temps passa i res canvia. En tot cas sempre guanyarà ERC d’entre els processsites perquè és el més espanyol de tots. A partir d’ara els republicans autonomistes tenen una autopista al cel amb tots, absolutament tots els medis comprats.

Anna Torrents
Anna Torrents
19.01.2022  ·  16:46

Vuit anys de termini màxim per a tots els representants de política electes! Ja bé sigui per president, diputat, congressita, senador, alcalde, conseller, you name it. I aviat s’acabaria el bròquil!! És que això és molt indignant.

Salvador Molins
Salvador Molins
19.01.2022  ·  22:06

No podem tirar per terra el CxR, tanta dosi de realisme inútil fa fàstic, prou!

Reafirmem el que vam votar el 1r d’octubre i comprometem-nos en completar la DUI del 27 d’octubre de 2017.

El CxR tal vegada no és perfecte però és nostre, és genuí, és lliure dels que viuen per subjugar-nos, és obert i nou, i en ell tot és possible. Fer-lo gran i fer-lo bo i eficaç és la nostra responsabilitat, dels que hi creiem, dels que vam votar amb coneixement de causa i ens neguem anar donant voltes com un ventilador

No mantenir el rumb del “Procés” de Recuperació de la nostra Independència és un error fatal que no ens podem permetre. Per què tantes giragonses? Per qui ens deixen enredar? La nostra inquietud molt sovint és tramposa.

Visquem la Llengua i Visquem la Independència! No ens rendim.

Edificarem la República Catalana Independent, complirem el Mandat del 1r d’octubre del 2017.

Hi estem obligats, no ens queda cap altra sortida.

Núria Castells
Núria Castells
20.01.2022  ·  02:17

El desengany i la indignació de cada cop més gent ja són palmaris. Ja no es poden amagar.
Hi ha qui s’estranya que un assumpte d’1,7 M hagi provocat aquest rebombori però és perquè sempre hi ha una gota que fa sobreeixir el líquid del got.
Ens sentim traïts i enganyats pels “nostres” i ja res no pot tapar-ho.

Dintre de la desgràcia, això és bo perquè indica que, FINALMENT, comencem a mirar la realitat de cara. Ja era hora! És dolorós però és imprescindible.

El problema és molt gros i de difícil solució. No tenim democràcia. Aquesta és la tristíssima realitat.
Crèiem que érem “diferents”… però no ho som. Gaire.
Els “nostres” partits són tan penosos com els que més. No tenim Llei Electoral pròpia (el perquè és evident) ni Llei de Partits decent ni cap mecanisme que ens asseguri que podem fer aquesta neteja política que ja és una necessitat imperiosa.

DEBATEM-HO, tot això. Sense treva. Seguim alçant catifes (que n’hi ha moltes per alçar!!! TMB, Diputacions, CCMA, Àrea Metropolitana…): NO PAREM de DENUNCIAR! (I, en això, Vicent, la premsa ha de jugar-hi un paper decisiu!).

Donar a conèixer la realitat de la podridura és imprescindible. I, simultàniament, buscar alternatives. És la feina que ara hem de fer. Imprescindible.
Això, o resignar-nos a l’embrutiment extrem de les nostres institucions, l’empobriment progressiu de la societat i la mort cultural de la nació.
Demano que VilaWeb sigui la tribuna i l’avançada d’aquest canvi. No tenim massa llocs on fer-nos sentir. De moment.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies