Impedir la normalització del 155 és la manera de guanyar la República

NI UNA PASSA ENRERA ¡ ARA ÉS L’HORA SEGADORS….

Des del primer dia vaig aceptar la condició del carácter local del TOT, però en aquests dies tan trascendents per Catalunya, em sento obligat, a la seva defensa en qualsevol mitjà de difusió. Atés el devesall de mentides que hem hagut de sentir i presenciar a tots els mitjans de comunicació, per part dels màxims responsables del Govern de l’Estat espanyol , és imprescindible, per dignitat de la mil.lenaria nació catalana dir-los a tots ells que el seu cinisme i les seves mentides, ens obliguen en consciencia a no acceptar ni les seves decisions ni les pretensions dictatorials emparades en un article de la seva Constitució que no poden invocar internacionalment.
Si això fos poc, encara ho vesteixen cínicamente dient que és per a la protecció dels ciutadans de Catalunya! On eren el dia 1 d’Octubre ¿ . Tal vegada els va impedir votar la brutalitat de la força pública vinguda de fora. Per qui ens han près els partits polítics que aplaudeixen aquests fets gravíssims ¿ .
Per sort, tenim encara prou seny i vergonya, per confiar en el nostre Govern i Parlament, malgrat les mesures dictades -com una col.lecció de despropòsits a mida- per anorrear-los. Cal que reflexionem serenament si cal participar de les aspiracions dels nostres botxins , sense tenir garanties de poder fer-ho amb un front nacional democràtic que posi en marxa la nova CONSTITUCIÓ DE LA REPÚBLICA CATALANA.

El tema de les eleccions convocades il·legalment del 21-D crec que es pot resoldre participant-hi amb una candidatura de la societat civil “Llibertat pels Jordis” (o quelcom d’aquest estil) i que tingués com a objectiu principal bloquejar la formació de cap nou govern (atès que ja en tenim un de govern, el de la República). Els unionistes no han sumat mai als 68 escons necessaris, i tampoc ho faran ara si els republicans hi participem. De la mateixa manera que la CUP va bloquejar durant mesos la formació del Govern de Junts pel Sí, la nostra candidatura podria bloquejar-ho fins el límit legal d’haver de tornar a convocar eleccions. El govern il·legítim de la Sra. Saenz de Santamaria estaria tot aquest temps patint desobediència i desgast.

No hi ha desànims, per la nostra part. Però sí una mica de confusió. Ens preguntem, ara què?
La proclamació de la República Catalana va ser relativament fàcil, un cop es va decidir fer-la. El complicat, veiem, és el què segueix. Tenim una estratègia dissenyada per aturar els efectes del 155? Em de considerar les eleccions convocades per Madrid il•legals dins del nostre país erigit en república? Podem abandonar el nostre Parlament que serà votat i usurpat per una minoria espanyolista sense complexos, suposant que els ciutadans conscients de la república deixin el camp lliure veient que han estat cridats a unes eleccions organitzades per un altre país?
I així moltes altres preguntes que esperem tindran resposta en els dies vinents perquè poden sorgir moltes contradiccions. Les decisions que prenguem s’hauran d’explicar molt bé per mantenir la unitat del poble sobirà. Fins ara amo de les places i els carrers de la República.

Estic entreveient les noticies de la manifestació de SCC. Només veig rancúnia sobre tot el nostre procés. Era d’esperar. Però pensaba que potser el discurs podría haber cambiat. Mostren una submissió total a l’españa del 78 sense cap tipus d’interrogants a fer uns canvis profunds cap a un altre sistema de govern com qüestionar la seva monarquia. I es això el que hem fà alimentar sense cap dubte ni reflexió que el que estem fent es a vida o mort. Si la República no no l’asolim es la fi per moltes dècades de la nostra cultura.
Espero pert tant que el nostre President i no ho poso en qüestió, tingui unes estratègies molt ben calculades. Avui es un dia extrany, tots estem atents però sense saber, sense veure-hi clar.

Jo diria que hem carregat en Vicent Partal, extraordinari periodista i analista polític, amb una responsabilitat afegida d’”animar la tropa”, que no li hauríem d’esperar. No sé fins a quin punt això el pot arribar a condicionar en les seves editorials. Ho dic perquè en la d’avui hi trobo a faltar una anàlisi sobre la qüestió de les eleccions convocades per al 21D.
Crec que es tracta d’una jugada inesperada i aparentment intel·ligent per part del govern del PP, que els ha permès dissoldre el Parlament, cosa que amb el 155 no podien fer. I ens han creat un problema important, ja que amb la república proclamada no té sentit participar en unes eleccions autonòmiques.
Caldria buscar un tomb argumental que permetés que les forces sobiranistes s’hi presentessin, sense entrar en contradicció. Les estratègies de boicot solen fracassar tant en resultats com en conseqüències (n’hi ha prou exemples històrics). I tal com de seguida s’ha encarregat de burxar Rivera, els mateixos que hem fet bandera del “Votarem”, ara no podem anar a tancar escoles i cridar a l’abstenció. Costaria que s’entengués. I el vot unionista és prou nombrós com per tenir resultats vàlids, sobretot si l’entorn dels Comuns s’hi afegeix (un entorn que, important!, ja ha dit que no reconeix la República). Una llista de país (estil solidaritat catalana o front popular), amb els presoners polítics inclosos o encapçalant la llista, podria arrasar. Fachín i Rufián ja ho han insinuat una mica. Fins i tot el govern de la República podria convocar les eleccions constituents el mateix dia…
També és veritat que poden ser eleccions sense garanties (i aquí ressonen sinistres les paraules de Rivera al Congreso demanant que el govern de l´Estat organitzi les eleccions per “garantir el resultat”), tot i que no crec que arribin a il·legalitzar els partits independentistes. I també podria ser que l’Estat les acabés desconvocant sine die, al·legant que no es donen les condicions necessàries, etc.
Però, tenint en compte l’escenari de resistència al 155 que està dibuixant tothom, hauríem de trobar la manera que la República es fes seves aquestes eleccions i donés el tomb a la maniobra de Rajoy.

Es una partida, costarà temps, molt be. Pero només es guanyarà si som creíbles des d’afora i des de dins i les apariencies importen. Si Trapero havia de ser sustituit pel seu segon, la Generalitat hauría d’haver fet la destitució i l’anomenament simultàneament al Zoido perque la ciutadanía i el mon puguin al menys tenir l’opció de creure que ens manem. Acatar ordres de Madrid, guardar silenci no es el camí i els funcionaris en podríen seguir l’exemple. I aquest canvi no pot ser gradual, s’ha de fer ja. Com dic, les aparencies importen.

No és una situació fàcil i unívoca, pero sí útil i realista en els moments actuals. La dualitat en la governança de Catalunya neix del fet que el 155 va per un costat (ilegal, pero imposat pel govern español), i per l’altre la República provisional (proclamada?)comandada per l’ultim president de la Generalitat. Els ciutadans, inclosos els funcionaris, son els que poden inclinar la balança cap a un costat o l’altre fent cas a qui considerin més legítim. Es una carrera de fons, de resistència, on no es poden esperar resultats evidents a curt termini. Pero la ciutadania demana evidències de que les dues víes son vives, i oportunitats per manifestar la seva opció. El 21 de desembre sembla ser una fita inevitable.

A mi em sembla que ens mirem les coses encara amb unes ulleres autonòmiques, que ja no són les que ens hem posat nosaltres mateixos: les ulleres independentistes republicanes; què hi ha de fer una DI en un diari oficial de l’autonomia? què hi han de fer uns representants del poble català que ja no són autonòmics sinó en una situació de representació provisional cap a la república? Ens convenen unes eleccions constituents per donar cos al procés constituent republicà i desfer-nos definitivament de la carcassa autonòmica (encara que tingui el prestigiat nom de Generalitat de Catalunya, que ja va ser una estructura devaluada des de 1931 respecte a la República catalana); sé que ens costarà molt prescindir d’aquesta estructura emocionalment, mentalment i políticament; el 155 dels unionistes ens hi ajudarà molt perquè és absolutament rebutjable; ja som fora de la CE i tornar-hi a entrar és antidemocràtic, equivocat i inútil.

Llegint Junqueras a http://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/1270993-en-el-cami-que-ens-queda-per-recorrer.html no em tranquilitza, la veritat.

“La resposta a la usurpació de les institucions, del 155, ha d’esdevenir un clam i una prioritat.”. Val. Quan ens hi posem ? El tren ens està passant pel devant ara. O hi pugem ara, o si ens anem de cap de setmana per a descansar, dilluns pot ser massa tard. Prioritat, oi? Doncs va. Ja descansarem quan siguem morts, diu la sabiduria popular.

“.. hem de recompondre les nostres forces i estratègia”. Recompondre forces, encara. Però recompondre estratègia? Ja ?

M’està rondant pel cap la idea de manca de planificació, i la idea de que la política informativa del Govern es inadequada. Em fa molt mal d’ulls (i de cor) llegir que al primer embat de Moncloa (el 155) ja parlem de recompondre estratègia.

I seguim amb els actes de fè. Em sento nom si algú m’estigués dient “algú que es molt més inteligent que tu, disposa d’informacións que tu no tens, amb les que tu no sabries quina decisió prendre, que prendrà decisions que tu no entendries encara que te les expliqués, i que tindran uns beneficis que tu no sabries valorar. Va, calla, no molestis i fes cas als que saben el que més et convé a tu, millor que tu.”. Em recorda tant al que en @vpartal en deia “espanyolejar” ….

Per lluitar contra els feixistes i per la República, estem els ciutadans a pèl i prou. La CUP està fent assemblees per organitzar la desobediència. Tremosa suggereix presentar-se a les eleccions del 21D i ERC es continua queixant de Madrid i bla, bla, bla.

Les lleis de transsitorietat no s’han aplicat. Hem fet tot aquest camí per demostrar al món que a Espanya hi ha un règim feixista, però no hem preparat la independència. El Govern en cap moment ha desobeit.

La gent necessitem que ens organitzin, necessitem un lideratge per actuar i desobeir.

Anar a eleccions és la roda del hàmster. Si les guanyéssim, ens trobaríem en el mateix punt que ara.

Ànims a tothom!! Seguim!

Estic totalment d’acord amb l’editorial. Totalment. Malgrat que tinc la percepciò de que hi ha més voluntarietat que objectivitat (i ja fa díes d’això), el raonament em sembla inquestionable.
Reconeixent que em compto entre els “hiperventilats”, els de “tenim pressa”, perque és el que el cor em diu, intento utilitzar el cap, el “seny”. Evidentment que sabem que “no seria fàcil”, és clar que “sera un procés lent”, que cal paciència i pas ferm, que ens cal confiança i unitat (unitat, Dolors Tenas, unitat). I activitat, i un pas, no un salt, un pas, un gest, que de moment no veiem. Moltes veus crítiques (jo el primer) comparteixo en els comentaris dels companys (puc subscriure l’opiniò d’en Víctor Gonçal, al peu de la lletra, i d’altres) i entenc que aquesta visiò crítica de les coses no és destructiva, ni de rendiciò (Dolors Tenas, que no). És tot el contrari, penso, és una crida a no defallir, estar alerta i empènyer als nostres dirigents a fer efectiu el que tots volem, vigilant de no caure en mentalitats de vassallatge (fantàstic Albert Miret) altre cop.
Detecto (i jo mateix sento) unes ganes de col.laborar, participar en la defensa de la Repùblica inmenses en tots (tu no, Dolors Tenas, que tant be llegeixes entre línies?), un clam de “doneu-nos una directriu d’actuaciò, hi serem tots”, que no ens arriva, voldríem un mínim gest, un detall (una arriada de bandera, per exemple o, molt millor, una publicaciò al DOGC) que no tenim. Una paraula en un discurs que sembli més republicana que autonòmica, que no tenim, uns “acataments” (que no discutiré) que fan mal i sí tenim. En definitiva: un pas, un primer pas per arrivar lluny, que no fem encara. Això legitima, al meu criteri, totes les opinions crítiques (que entenc constructives, repeteixo) tant o més que les de confiança cega. Paciència, sí. Ulls oberts, també. Que la prudència no en faci….

Sembla que es vol tornar a la resistència del temps de Franco, davant el Govern dictatorial i repressiu de l’Estat.

El Vicepresident Junqueras acaba de parlar i encara que em continua costant desxifrar, sembla que és cap aquí cap ons volen portar.

Demostrar als colpistes estatals i als seus acòlits d’aquí que els segueixen, que no podran mai governar el nostre país amb la immensa majoria de la gent en contra.

És un camí lent, però sembla ser que és el que han triat.

Avui l’Associació d’escriptors ja ha començat a fer resistència civil, a l’anular la festa posterior i denunciant clarament l’empresonament dels 2 Jordis.

Les urnes dels colpistes son ben sobreres.

Sembla doncs que van marcant camí, encara que com diu molt bé l’Antoni Oller, tenim el cor encongit.

Per aportar a la legítima reflexió d’en Jaume Vall, faig copy-paste, d’un altre comentari meu a Vilaweb:
Algun politòleg de renom ha escrit en algun blog, que la intel·ligent (aquesta vegada ho és, no ens enganyem) jugada de Rajoy de convocar eleccions a Catalunya pot dividir l’independentisme: si el nostre marc d’actuació, el nostre lema, la nostra divisa, la nostra convicció publicada i publicitada, ha sigut durant llargs mesos la democràcia i la possibilitat d’exercir-la, pel mitjà més internacionalment reconegut, que és VOTAR (recordeu: “volem votar!”), ara ens posen de cara la paret; se’ns farà més difícil d’enviar internacionalment un missatge coherent si rebutgem aquesta pantomima del Rajoy y la SSS… però és que ara el missatge que cal enviar internacionalment ja és un altre, han canviat les coordenades, ara hem de canviar tots el xip, ara el missatge que cal enviar, un cop ja proclamada la República, és el del control del territori, ara, la convicció democràtica immensament majoritària dels ciutadans de Catalunya i del seu Govern, constituïts en República, ja no pot estar en dubte per part de ningú, ningú, mai més! Per això no puc estar més d’acord amb el comunicat de la ANC que acabo de rebre: “No respectarem la seva intromissió amb aires de legalitat, les seves decisions profundament antidemocràtiques, com pretendre substituir un govern republicà per gent que els catalans no hem votat i dissoldre el Parlament. Combatrem els intents de detenció. Ignorarem la seva propaganda. Tractaran de tirar endavant la seva pantomima electoral, que es demostrarà impossible d’executar en un territori que no controlen.”
(El comentari feia referència a aquest article: http://www.naciodigital.cat/opinio/16485/ara/venen/moments/dificils )

Comparteixo del tot l’editorial, director.

He vist que s’ha deixat al tinter la tercera de les demandes del president d’ahir, que em sembla especialment rellevant i novedosa: la “perspectiva”.

De tanta activitat que portem de fa tant de temps, segons les disponibilitats de cadascú, però per damunt de tota lògica de normalitat, i traduïda en una pesantor física i psíquica tremenda, és ben normal que ahir fos un dia silenciós, amagat, incòmode, …..És normal traduir-lo en tristesa, ressaca, angúnia, ansietat,….

Els primers que és obligat que dediquin aquest cap de setmana a descansar com puguin, ni que sigui fen zen al Montseny sense cap mòbil a la butxaca, són els nostres representants amenaçats bàrbarament per tot arreu. Els necessitem tenuint cura de la parella, dels fills, dels néts, de la cultura,…

Aturar-se i respirar, en diu Arundhati Roy.

No hem proclamat una República de coets i revetlles al carrer, seríem imbècils. Això no té res a veure amb una Diada coreogràfica. S’han acabat.

Però tenim la força intacta, i molt més madura i resilient que fa uns mesos.
És brutal pensar que fa tot just dos mesos dels atemptats del 17 d’agost i sentir on som ara.

Celebro aquest editorial, Partal, ho repeteixo, i estimo també allò que un company deia ahir sobre la necessitat que tinguem una Veu unitària que ens faci les propostes a dur a terme a partir d’ara.

Us adjunto el que en pensa en Cotarelo, no necessàriament per compartir-ho tot. Però sí per remarcar que la feblesa del 155 i els seus sequaços és enorme. Ens ajuda molta gent de fora.
https://cotarelo.blogspot.com.es/2017/10/via-libre-la-dictadura.html

Salut i República. amics i amigues.

No cal ni justificar que estic d’acord al cent per cent amb el que diu el sr. Partal. Resistència. Tal com va dir el diputat que va venir a Mataró aquesta setmana, “moral de victòria i actitud de resistència”. Dono suport a totes les mobilitzacions que es convoquin per tal de recordar al govern espanyol que no és benvingut. Que tots els seus representants i les seves actuacions seran considerades non grata per part nostra.
D’altra banda em faig una pregunta, i la faig oberta per si la pot respondre qualsevol lector millor informat .
Quins avantatges i quins desavantatges tindria per la consolidació de la república catalana el fet de participar en les eleccions de desembre, tot considerant-les constituents?
Per la meva part jo hi veig un desavantatge principal, el simbòlic, ja que acceptaríem que un govern estranger ens digués quan hem de votar.
Ara bé, si el President convoqués pel mateix dia unes eleccions amb significat constituent, amb una llista Coalició per a la República, amb candidats situats en cremallera -un PdCat, un ERC, un PdCat, un ERC… Si també es presentés la CUP, i guanyéssim majoria absoluta de nou en el Parlament, potser podria ser un avantatge, també des del punt de vista de mirada internacional. Urnes que es posen, urnes que guanyem.
No cal dir que només s’hi participaria en condicions normals, i sense trampes espanyoles.
Com ho veuen els lectors?
Pesen més els efectes negatius o els efectes positius? És viable? És convenient?

Albert Miret, estic d’acord amb el teu planteig. Només hi afegiria una petita reflexió.

De la mateixa manera que havent-nos passat la vida ageguts a una cadira no ens podriem plantejar fer un cim, per petit que sigui, ara em d’entrenar per assolir un estat de força interior que ens faci perdre la por i ens doni seguretat, perquè el cim que tenim davant és costerut.
L’1-O va ser una prova de foc, i vam respondre malgrat l’extrema violència desplegada, i això ens va enfortir.
Pas a pas, fita a fita conquerim una seguretat en nosaltres mateixos, com a individu i com a poble, que és precisament el que tem l’enemic, el “estado español”, acostumat al model “amo/serf”.

Aprofito també per fer una reflexió sobre el paper del capitans en un vaixell i l’actitud dels mariners. Quan el capità dona l’ordre d’amollar una amarra, cal fer-ho; igual que quan crida “ferm!” cal fer ferm. Altrament el vaixell sotsobra.
Tenim un Capità, i ara en mig de la tempesta ens demana, amb tota la serenor que caracteritza els bons comandaments, calma. I ens ho demana amb la convicció que respondrem, com ho em fet fins ara, amb FORÇA, VALENTIA i UNITAT.
Es prendran dicisions que ens semblaran absurdes i d’altres que ens semblaran molt encertades. Però sempre HEM DE SER ALLÍ, ferms i tots a una.
Deixem que ens dugui a bon port.
ENDAVANT RAPÚBLICA CATALANA

Jo estic espectant i una mica desconcertada però gens desanimada. Aquest silenci incomode en aquest impas del Govern de la Generalitat i tambe de les entitats socials que han portat la mobilització fins aqui, a mi m’inquieta. Segur que te una explicació, que sabrem en el seu moment, però mentrestant aixó fa que em mossegui les ungles. El President i tot el govern, han tingut un dia de descans, que ja els tocaba. No crec que els moviments interns ambdues bandes s’haguin aturat. Una cosa jo si tinc clara. Passi el que passi d’ara en endavant, no accepto ni em representa l’estat espanyol. Crec que les opcions personals de tots i cadascun de nosaltres d’acceptar o no les condicions que ens imposa aquest estat, que no ens ha volgut escoltar mai, es capdal per portar a terme la nostra republica. Decidida a defensar el meu pais en el que pugui, però espentada perque hen entrat en terreny desconegut, i no sabem com es desemvoluparà tot aquest procés. No s’ha de donar res per perdut i s’ha de jugar fins al final la partida. Deixem fer als politics. Ara es el seu torn.

Em trec el barret, Vicent, i faig meus els comentaris de J.R. Gomà i de N. Farré.

És possible que dilluns mateix, o els dies vinents, hàgim de fer feina; per tant, crec que és oportú que recordem que aniria bé que ens integréssim en els CDR (Comitès de Defensa de la República) que tinguem més a prop. Crec que són una eina excel.lent.

ENDAVANT LES ATXES, COMPANYS, FEM FORA ELS NEOFRANQUISTES DE CASA NOSTRA!

​Nota. Que us ha arribat l’article de l’economista Jordi Mas? Suposo que sí, però per si de cas, aquí el teniu:

http://www.cataladigital.cat/2017/10/28/los-mensajes-de-rajoy-los-de-los-medios-unionistas-y-como-hacer-ayer-celebramos-pero-queda-lo-mas-duro/

Agraeixo la determinació de la Dolors Tenas i l’Albert Miret als seus comentaris, és aquesta determinació el que ara més ens cal per acabar d’assolir l’objectiu. Però dit això, també reconec que hi ha moments en els quals comparteixo les reflexions de la Gemma R.: alguns editorials recents d’en Vicent es noten un pèl forçats, potser perquè ell tampoc deu tenir gaire més informació transcendent de la que tenim tots (ni ell ni cap altre periodista en tot el país, es clar); poses TV3 i escoltes CatRadio i només t’acaben de desanimar, tal com si ja estiguessin intervinguts. Vull pensar, com diuen molts comentaris, que hi ha moviment entre bambolines. Si demà els cossos repressius de l’estat espanyol fan bondat (és un dir), serà un indici de que efectivament s’està movent quelcom a l’ombra. Veurem. Però tal com diu l’Antoni Gordó, tant silenci ens té a tots amb el cor encongit.

Per explicar l’estat d’impasse en què ens trobem ho podriem fer amb arguments psicològics que segur que influeixen, de resistència al canvi, i per tant , pequem d ‘analitzar l’actualitat en clau autonomista. Per molts la discussió es centra en les il.legals eleccions d’en Rajoy…
Vicent ens parla de certa confusió en quines seran les bases d’actuació del govern republicà. Gestionar la lluita per la dualitat de poder serà complicat i haurem de ser audaços i llestos. Esperem la setmana vinent.
L’1-O ens va mostrar la vertadera essència de molts catalans: és en la defensa aferrissada i heróica de la nostra identitat que ens reconeixem, per contra és en la por i l amenaça que ens volen convertir en subdits. L’autonomia ens fa subdits, la república ens fa ciutadans. Això no té marxa enrere i no és una frase, és la nova consciència un cop hem vist la trista realitat del llop i el nostre poder.
La falta d’acció ens torna a fer pensar en l’ai, ai… Paciència que venen dies plens. Només cal que el govern governi i nosaltres cavalcarem de nou.

¿Para cuando reclamaran en la ONU , LA CARTA DE DERECHOS POLITICOS Y SOCIALES que se apliqué a España y a Catalunya , porque ESPAÑA LA FIRMÓ?
http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-1977-10733

¿Porqué no va CAtalunya al Comité de detenciones arbitrarias de la ONU ? TENEMOS 2 PRESOS POLITICOS COMO MADURO .

¿Porqué no hablamos en el EXTRANJERO del GENOCIDIO QUE HEMOS SUFRIDO LOS CATALANES? , LA CRÓNICA DESPUÉS DE 1714 A TODAS LAS VECES QUE SE HA BOMBARDEADO BARCELONA , COMO SE ELIMINÓ LA UNIVERSIDAD …como se persiguió el catalan ….. NO SE PUEDE DENUNCIAR ESTO SUPLICANDO NEGOCIAR CON EL VERDUGO…. los extranjeros no los entienden y los ESPAÑOLES MIENTEN EN TODO IMPUNEMENTE….

Parece que se está cumpliendo el pronostico del ex-diputado Sr, Tena , suplicamos , no nos dejan , lloramos y pedimos que nos vuelvan a votar para que no vengan los UNIONISTAS …. el PROBLEMA ES QUE SI VIENEN ELECCIONES VIENE LA LEY DE PARTIDOS …. piensen …

UN EJEMPLO , ESPAÑA NEGOCIÓ CON ETA CUANDO ESTABA FUERTE , Y DECIDIDA , cuando ellos solos se desarmaron ETA se quedó sin fuerza , y aparecieron MEDIADORES que solo conseguian debilitar a una parte mientras Madrid se reía…. NUESTRA FUERZA ES LA GENTE , NO LA DESMOVILICEN …

¿Para cuando reclamaran en la ONU , LA CARTA DE DERECHOS POLITICOS Y SOCIALES que se apliqué a España y a Catalunya , porque ESPAÑA LA FIRMÓ?
http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-1977-10733

¿Porqué no va CAtalunya al Comité de detenciones arbitrarias de la ONU ? TENEMOS 2 PRESOS POLITICOS COMO MADURO .
http://www.ohchr.org/EN/Issues/Detention/Pages/WGADIndex.aspx

¿Porqué no hablamos en el EXTRANJERO del GENOCIDIO QUE HEMOS SUFRIDO LOS CATALANES? , LA CRÓNICA DESPUÉS DE 1714 A TODAS LAS VECES QUE SE HA BOMBARDEADO BARCELONA , COMO SE ELIMINÓ LA UNIVERSIDAD …como se persiguió el catalan ….. NO SE PUEDE DENUNCIAR ESTO SUPLICANDO NEGOCIAR CON EL VERDUGO…. los extranjeros no los entienden y los ESPAÑOLES MIENTEN EN TODO IMPUNEMENTE….

Parece que se está cumpliendo el pronostico del ex-diputado Sr, Tena , suplicamos , no nos dejan , lloramos y pedimos que nos vuelvan a votar para que no vengan los UNIONISTAS …. el PROBLEMA ES QUE SI VIENEN ELECCIONES VIENE LA LEY DE PARTIDOS …. piensen …

UN EJEMPLO , ESPAÑA NEGOCIÓ CON ETA CUANDO ESTABA FUERTE , Y DECIDIDA , cuando ellos solos se desarmaron ETA se quedó sin fuerza , y aparecieron MEDIADORES que solo conseguian debilitar a una parte mientras Madrid se reía…. NUESTRA FUERZA ES LA GENTE , NO LA DESMOVILICEN …

https://assemblea.barcelona/?q=node/13130

Per qui estigui neguitós i no vegi clar el futur que volem, que faci l’exercici de llegir a la pàgina de l’ Assemblea , a la part de campanyes, tot el programa de VIA LLIURE. Això li farà veure cap a on anem i esborrarà del cervell el retrovisor i la síndrome de Estocolm que molts patim.
Res es fa en un dia, res es fa sense la gent il·lusionada, res es fa be sense sentit col·lectiu de treballar pel BE COMÚ, una forma de pensar moderna, democràtica i universalment efectiva.
Sempre endavant, estimant també a l’enemic, pacients i treballant.

Doncs jo, sempre he dubtat dels nostres polítics, massa vegades ens havien posat la pastanaga el davant i nosaltres salivant hi havien picat, però poc abans de l’01 d’octubre vaig pensar que potser, si, que potser aquest cop anava de debò. No obstant vaig hiperventilar fins el col.lapse quan el President va anunciat anar a eleccions, em va semblar que traidors era poc. Però, ara, en aquests moments, gosaria afirmar que se’n prepara alguna, la meva imaginació vola. Aquesta calma xixa, ja la vam tenir uns dies abans del referendum, i ara estem igual. No obstant no és cert que no hagi passat res: canvi estructural en els Mossos i , quan el President ha fet visible la seva vida privada? Ahir a la Pl. del Vi de Girona tothom sabia que hi anava i fins hi tot la premsa, això em fa rumiar.

Ara posen-nos a l’altra costat:
– La Generalitat no ha dicho nada sobre Trapero?
– No
– Nadie se ha quejado?
– No
– Que extraño

Doncs això, si nosaltres estem desconcertats cal pensar que allà també.

Jo no sóc ningú, però com tothom imagino possibilitats, però per si de cas no vull donar idees. No sigui que per un casual tingui raó. Disculpeu-me.

Quan a les properes hores, potser no seran hores, potser seran un parell de dies, ja que està clar que el President si no ho té lligat no córrer.

En fi, que si, que ells faran alguna d’important i nosaltres hi hem de ser com fins ara o fins hi tot una mica més.

Hi ha una cosa que no ens va a favor en la nostra societat, i és la dificultat d’assumir el canvi. No ho dic bé. Al canvi hi tenim una certa propensió. És natural que després de segles de vassallatge, ens sigui més atractiu el canvi que la continuïtat, però jo em vull referir al canvi intern, el canvi en el funcionament del nostre cervell i en la nostra forma de raonar. L’exemple més clar que em ve al cap és el de la nostra ràdio i televisió, que dóna gairebé tot l’espai de les notícies no al gran èxit d’haver aconseguit la República, sinó a les amenaces i ajuts dels països europeus fets per encàrrec de l’enemic.
Dol, i dol profundament que no tinguem suport ni per part dels nostres propis mitjans, i que cada vegada que engeguem un aparell hàgim d’aguantar per enèsima vegada el recull d’amenaces i mentides que emanen de ca l’enemic.
La mateixa cosa passa amb la gent del carrer. Quan els felicites per la nova República et diuen coses com: “ara ja la tenim, falta veure per a quant de temps la tindrem”. La nostra motxilla plena de maltractament, ens pesa molt més que la nostra alegria i il·lusió per allò que amb sang, suor i llàgrimes acabem d’aconseguir. El mateix passa amb el Barça. Quan en un partit que guanyem per cinc a zero i està a punt d’acabar el rival ens fa un gol, un alt percentatge d’espectadors diuen: “A veure si encara empataran”. Perquè nosaltres no som realment d’un país, sinó que per a ells nosaltres treballem i guanyem calés per a un país que és el seu, no pas el nostre.
Així som com a poble, i això ho hem de corregir ràpidament, perquè no és més que una claríssima síndrome d’Estocolm, però també és una arma important de l’enemic. Hem de deixar de ser vassalls dels opressors i considerar-nos ciutadans d’una terra que és nostra. No som rellogats, sinó propietaris a tots els efectes.
Per això m’estimo tant a les persones com en Vicent, o com en Puigdemont, o l’Oriol Junqueras o a tanta gent que no es dol constantment per l’ahir, sinó que gaudeix de l’avui i pèl demà. Aquests són els catalans de debò. Imitem-los, perquè això és el que ens durà a la victòria.

Nois, noies, a mi em passa que ja era independent abans de ser-ho oficialment, per això nomès tinc l’alegria de veure-ho oficilaitzat, molt content, necessitavem tots plegats un cap de setmana relaxat, deixeu que els ultres facin el seu cant de cigne i el dilluns tots a treballar amb normalitat, mirant de reüll a l’imperi on se’ls hi apaguen tots els sols i gaudiu que continuaran ajudant-nos amb les seves atzagaides, com sempre. Si us plau ara ens toca ser resistents també com sempre amb la no-violència activa de Gandhi. Visca la República catalana. Joiosos d’haver-la assolit.

Vaja, ja es veia a venir que en aquesta partida els peons es rendirien abans e començar-la. Amb una defensa així, que pot esperar el President? Afortunadament som molts que tenim la paciència, la perseverança i la perspectiva per veure les coses amb una altra visió. Com diu en Vicent qui no pugui -o no vulgui- més que descansi i jo afegiria que almenys no crei alarmisme. Ens demanen paciència i sembla que molts no entenguin el que vol dir. Potser que ens ho fem mirar.

Si el President ahir va fer el discurs des de Girona, per si a algú se li escapa, és perquè aquests dies són les festes de Sant Narcís i per tant la Festa Major de Girona, ciutat natal de President, on ell és passejava amb la seva família i amics donant un missatge de tranquilitat.
I un segón apunt, la cara del President ni està trista ni se’l veu derrotat. Els qui ahir el van poder saludar van trobar un home normal i corrent, tampoc podem esperar que vagi tot el dia amb el somriure a la cara coi! llavors encara es diria que sembla babau… El que aquest home necessita és menys teories i més paciència per part dels qui és queixen constantment.
Al final una acaba pensant que qui li posa les coses difícils a la República som naltres mateixos!

Ara mateix el govern espanyol ha decidit ocupar Catalunya il·legalment per la força,en contra de la voluntad de la majoria del poble, imposant un govern no votat. Al mateix temps el poble ha votat la república.

Personalment penso que a partir del punt on som tenim dos camins per assolir l’èxit.

Un consisteix en fer un cop de força. Que el govern català s’imposi destituïnt els membres del TSJC i el fiscal i en nomeni els nous… que obliqui als policies espanyols a escollir entre posar-se al servei de la república o lliurar les armes, que crei el banc central català i obligui als bancs a acatar les seves directives, que imposi a les empreses l’obligació de pagar els impostos a l’hisenda de la república, que prengui el control de fronteres, ports aeropots.. Per fer complir tot això té els mossos d’esquadra i si no son prous pot nomenar agents de l’autoritat voluntaris.

L’altre consisteix en organitzar el país com en temps de la resistència francesa contra l’ocupació alemana i el règim col·laboracionista de Vichi. Organitzar una resistència contra el regim neofranquista espanyol i els colaboracionistes catalans. Traslladar el govern i el parlament a l’exterior i crear dins el pais un conjunt de xarxes resistents coordinades pel govern legitim a l’exili i l’assemblea de càrrecs electes. Començar accions permanents de desobediència i sabotatge a l’economia espanyola i l’autoritat de les forces d’cupació fins que se’ls faci insostenible mantenir l’ocupació del país en contra de la voluntad de la majoria dels catalans. Fins que la capacitat d’Espanya per pagar els interessos del deute es vegi compromesa i els governs estrangers es vegin forçats a ajudar els catalans a derrocar el règim neofranquista.

Si l’opció escollida és la primera, pot ser que esperin unes hores per agafar l’enemic per sorpresa i per descobrir qui son els que es decanten per acatar el règim neofranquista dins les files catalanes. Però no poden esperar gaire perquè el règim d’ocupació va prenent posicions i cada vegada serà més dificil donar el cop de força.

SI l’opció escollida és la resistència, com més aviat ens ho anunciin, com més aviat començem a organitzar la resistència més aviat ens farem insuportables, més aviat guanyarem i menys danys i patiment haurem de suportar.

Espero que aviat s’aclareixi el camí que hem de seguir. El silenci actual del govern és angoixant.

Estic amb la Nuria Ferres, és d’ hora per exigir coses. Paciencia, confiança i perspectiva. Dit això, també coincideixo amb que avui al President se’ l veía trist i no ha fet referencia a la República. A Tv3 li diuen President de la Generalitat, els mossos acaten, es parla de presentar-nos a les eleccions, no s’ ha publicat la República al DOG, i fa uns dies que a tú Vicent et noto extrany, menys convençut. Ens animes amb el que pots, pero ja no expliques els motius pels quals ens sentim extranys i desconcertats. Opto per fer confiança, pero ja tinc ganes de saber què está passant. Estic especialment preocupada perquè es parla ja de la segura detenció del President, el Vice-president i Marta Rovira i que els imputarán sedició. A més a més demanaran preventiva.. Com ho pararem això? A mi m’ afecten molt les detencions, penso molt en els Jordis, només falten ells tres! A banda que ens quedem orfes..

Bones Vicent un article mes donant ànims, i clarificant en mig de la boira, Gràcies, moltes gràcies.

M’agradaria saber la teva opinió sobre el tema de la votació del 21/12/17, que ha programat aquest gobern aliè. Noasaltres vam dir amb convenciment l ‘ 1 d’octubre que qui no anva a votqr donava la raó als que votaven, es una consulta invocada per un poder il·legitim, nosaltres teniom la possibilitat de convocar eleccions abans, per exemple el dia 20/12, encara que no se si tenim infraestructura per durles a terme, podem convocar eleccions el 21/12 aprofitant la infraestructura i procalamr, per la nostra part, que son eleccions constituients, tenim possibilitat de de ignorar aquestes eleccions i no reconeixer-ne el resultat….etc, etc. a tu que et sembla aquesta situació i quina acitud creus que es la millor davant aquesta tesitura ???

No sé per què, vegent la desaparició d’avui del govern, la bandera espanyola a la Generalitat, la manca de la proclamació de la República Catalana al DOGC, la convocatòria ràpida d’eleccions per part de Rajoy en els termes que ja havia anunciat Puigdemont, el tema dels mossos, el que no hagen signat cap decret, que estem assistint a un teatre (en el qual tots han mantingut la seua postura de cara als seus) producte d’algun pacte amb Europa i que d’alguna manera es postposa tot a les properes eleccions. I que després -segons el resultat- es pactaria un nou referèndum si guanyen les opcions indepes. Aquesta vegada amb un referèndum acordat. Després d’unes eleccions a l’estat.

I si la partida la juguem amb els nostres trumfos ?

Què tal si paralitzem Barcelona uns dies i veiem què hi diu Bruselles, els bancs alemanys que tenen el préstec del regne d’EspaÑa en la columna dels seus “havers”?

Jo estaria per agafar certs economistes i fer certs moviments ciutadans que col·lapsen l’economia espaÑola uns dies obligant -fins i tot – al gobierno español a reconèixer la República i després que s’ho maneguen entre ells cardant-se per la traïció entre ells.

I, com aquesta, n’hi tenim més, d’accions pacífiques -però contundents- que els facen entrar en “raó”, sobretot quan lluitem contra un estat colonitzador que té els peus de fang.

Cal començar a afeblir l’estat tant com puguem…..la consolidació de la República Catalana és una tasca de resiliència, resistència, treball i molta creativitat per a colpejar-li en el centre de gravetat una vegada que provoque el seu K.O. tècnic. Cal ser eficients: el màxim rèdit amb el menor esforç. No em féu dir-hi noms que tothom sabem.

A veure si convoquem aquells savis que saben curtcircuitar els mecanismes electrònics i de l’economia colonial. Merkel, May, Macron, Mattarella, Putin, Trump, Tusk, & Co ens ho agrairien.

No hi ha millor defensa que un bon atac letal.

Cal deixar-hi ferits. Ja sabeu que les rates s’acaben menjant entre elles.

S’ha de passar el caos que ens volen provocar al seu territori i que es destruïsquen entre ells.

Però com és que hi ha tants comentaris d’impaciència. És que us pensaveu que seria de la nit al dia? Una mica de confiança, que tot just va ser ahir la proclamació. A més un sol home, per més que sigui el president (i de Girona més), ens necessita a tots, no ho pot fer ell tot sol. Som nosaltres, el poble, qui l’ha empès fins aquí, a jugar-s’ho tot en la seva persona pròpia. Nosaltres som la seva força, si us plau, no el comencem a criticar tan aviat. Força, paciència, perspectiva. Jo penso que dia a dia anirem veiem què hem de fer, com van responen els altres paisos, com va reaccionant Espanya davant l’innoperativitat de la seva imposició. Els missatges arribaràn quan hagin d’arribar. Avui és dissabte i demà diumenge. Una abraçada.

Val, sí. Jo mateix havia escrit fa unes hores un comentari en la mateixa línia que aquesta frase: “Hem de ser conscients que els ciutadans i la resta de les institucions del país estan en condicions de causar el col·lapse i la inoperància del règim que ens proposa Madrid.” Dit això, deixar la feina als ajuntaments i als ciutadans de fer inoperant el control de l’estat mentre el govern no oposa cap resistència a la intervenció de les institucions és enganyar-se. Dilluns deixaran que ocupin la Generalitat, Com es pot demanar als batlles que oposin la resistència que el govern haurà estat incapaç de promoure amb el seu exemple? I als ciutadans, com podem demanar-los que col·lapsin i desobeeixin si el govern ha renunciat a desobeir i a implantar un marc jurídic propi? I als funcionaris, els podem demanar que arrisquin la feina i facin inoperant les directrius de l’estat quan el govern no haurà fet cap més gest que la no acceptació simbòlica de la seva destitució? Puigdemont continuarà sent president dins d’una legalitat que no haurà ni arribat a defensar. No podrà exercir, i no pas perquè l’estat ho impedirà, sinó perquè ha renunciat a exercir. Diria que des de fa dies, però clarament avui. La resistència per fer inoperant el 155 que explica en Partal, com jo mateix en un comentari de fa hores, hagués estat possible des d’un lideratge ferm i convençut del govern. Sense aquest lideratge i la legitimitat d’un govern al capdavant de la resistència no veig com articular una resposta ciutadana amb possibilitats d’èxit i de potencial reconeixement internacional. Voldria que algú m’expliqués com fer-ho amb alguna cosa més que consignes d’endavant i coratge. S’encarregaran els comitès de resistència i alguns ajuntaments (fins que els detinguin) de substituir el lideratge i legitimitat d’un govern que sembla haver llençat la tovallola des del moment que n’hi tant sols ha publicat al DOGC la proclamació de la República i no ha signat ni un sol dels nombrosos decrets que tenia preparats per fer-la efectiva? Vicent, pots explicar com es comença una partida quan un dels jugadors abandona el tauler abans de començar? De moment l’única resistència que es percep clarament és la resistència a acceptar un abandonament que, és cert, resulta inacceptable. Res no és impossible, però amb un govern voluntàriament desactivat com aquest tot es fa molt més difícil i a llarg termini. Potser ens vagi bé per aprendre que deixar la iniciativa a partits autonomistes és un error perquè se’ls fa anar contra natura, i que entre tots haurem de ser capaços de trobar un nou camí. Qualsevol argumentació que doni una mica de llum i vagi més enllà d’adjectivacions, frases fetes i actes de fe habituals serà sincerament apreciada.

Les senyals que ens arriben al llarg de les darreres hores fan pensar que alguna cosa no va bé… Alguna cosa no encaixa…

La bandera espanyola continua hissada a Palau. El Major Trapero ha acceptat dòcilment la seva destitució per un govern ja estranger. El Comissari Ferran López ha acceptat el seu nomenament també per un govern ja estranger. No s’ha produit cap acte executiu del nou Govern de la República per fer efectiu el mandat i prendre les primeres decisions en hores crucials. No s’ha donat cap ordre als mossos per posar-se a les ordres del nou Govern de la República. S’ha acceptat dòcilment la retirada de l’escorta oficial a consellers del Govern. El president continua signant amb el membret autonòmic de la Generalitat. El seu discurs d’avui no inclou cap referència explicita al nou Estat. S’insisteix en el marc autonòmic del 155… No s’ha fet cap pas efectiu per assegurar el control del territori.

Alguna cosa no acaba de rutllar. El silenci del govern es desconcertant… Sembla com si el govern no es cregues la proclamacio de la república. I la imatge que aixo transmet es demolidora, ja que per possibles reconeixements necessitem demostrar que ens estem governant…

Si a aixo hi afegim que al president se’l veu abatut, sense energia, trist, com si estigues esperant una mena de desti fatal (la seva detenció imminent?)…

El panorama no es gaire encoratjador, i no veig motius per l’optimisme. O ens estem perdeng alguna cosa, o es que senzillament la Republica ha nascut morta…

Vicent, ho has dit manta vegades: s’és independent si controles el territori. Ara per ara, el Govern de Catalunya no vol ni fa res per controlar-lo.
Certament, encara, ai encara, no el controla el Gobierno Español, però amb la passivitat del Govern Català , el controlarà. Fi de la història.

P.S. Jo no em refie del Govern Català i crec que volen arribar a eixe dijous de desembre.

P.P.S. Tot el que amagues i no pots explicar, tu, jo o el Govern: són maldats. Una pena, fou molt bonic mentre durà. A reveure.

Als anys 70 el Barça era un club acomplexat i perdedor. La màxima aspiració sempre era guanyar el Real Madrid. Si queia alguna lliga, ja anàvem be. Amb l’arribada de Cruyff, això va canviar. Ell va infondre un esperit al barcelonisme que es va consolidar quan en Cruyff va esdevenir entrenador. Es va obrir la Masia i en van sortir jugadors que no li tenien por a res i que van arribar a guanyar-ho tot amb un deixeble de Cruyff, en Guardiola. Avui ningú no conceb que el Barça sorti al camp amb por. Avui el Barça és un club guanyador a Catalunya, a Espanya i al mon.

Poder els polítics catalans no creuen en la seva Masia. Poder els polítics catalans no pensen que els ciutadans catalans estarem disposats a defensar la República. Poder els polítics catalans avui son com els barcelonistes abans de Cruyff. Poder encara necessiten un Cruyff que els hi digui que tenen tot el que necessiten per no sortir al camp amb por i esdevenir una República guanyadora a Catalunya, Espanya i al mon.

Es admirable l’optimisme d’en Partal i la capacitat de només mirar allo que li serveix per sostenir la seva anàlisis i deixar de banda el que l’estorba. Es legitim, res a dir en si. Ara bé, en aquests primers dies que en Partal diu que no passa res, es pot fer que passin coses simbolicament potents: perquè avui el president no ha parlat des de Palau ? Perquè a comparegut per a no dir res en definitiva, o ben poca cosa? Perquè ha sortit sol i no acompanyat de tot el seu govern, com altres vegades ha fet ? segueixo pensant que és un bon tacticista pero no un bon estratega. Serveix per la guerra de guerrilles pero no per la guerra oberta, que és la que ara comença. I donaria un braç per equivocar-me, sense recança…

De moment, la República va camí de complir el seu tercer dia de vida. I no sembla gran cosa, però si ens fixem, una sola advertència d’Europa ha impedit l’ús de la violència. Segurament aquesta, la violència, és la millor carta que tenia Espanya. De manera que a continuar defensant tot el que es vaja aconseguint conquerir. Si la gent no reconeix els titelles que posarà Madrid, aquests quedaran inoperants. Cal recordar que aquell que mana ho fa perquè els manats accepten que els mane. Si, no, no mana. Encara queda tota la partida.