Aquest dissabte ha estat un dia molt estrany. Per una banda, podem entendre que el govern de la República no té ara mateix la capacitat d’imposar-se a tota l’estructura administrativa de la Generalitat, ja que hi ha hagut gests evidents d’acatament al govern espanyol. Però també és cert que el president Puigdemont ha comparegut davant la població a través dels mitjans públics i des de l’edifici del govern a Girona, amb un missatge clar, reclamant calma, paciència i perseverança i exercint en la seua capacitat de president. Tot indica que aquest estrany interval que hem viscut es clarificarà dilluns, quan comprovarem si el govern pot treballar amb normalitat o no.

Si no poden comportar-se amb normalitat, molta gent ho viurà com una derrota. Jo, però, ho veuré només com el començament de la partida. D’una partida que, contra allò que puga aparentar, no té ni de bon tros cap guanyador clar. Cada contendent té les seues fitxes fortes, no les té només l’estat espanyol. I una prova evident d’això és que les institucions europees han aturat la violència que, no en tingueu cap dubte, ja s’hauria produït altrament. El govern català és evident que no pot fer el que vol. El govern espanyol tampoc.

Hem d’entendre això que passa, assumint que aquest divendres hi ha hagut dues decisions  que s’han sobreposat. D’una banda, el parlament ha fet nàixer la República Catalana, i d’una altra, les institucions autonòmiques catalanes han estat ocupades de manera il·legal pel govern espanyol, fent servir l’excusa de l’article 155.

El govern espanyol complica l’exercici administratiu del poder pel govern legítim de Catalunya. Però és evident, d’una altra banda, que no ha pogut pas liquidar-lo. Carles Puigdemont és el 130è president de Catalunya i ho continuarà essent. I no hi haurà un 131è president legítim mentre ell no deixe de ser-ho per voluntat pròpia o pel vot lliure del Parlament de Catalunya. Potser el govern espanyol es creu la seua tesi segons la qual el govern de Catalunya només ha de ser una diputació en gran. Però no és això: la Generalitat és sobretot la representació política del poble català i la Generalitat l’encara el seu president.

Les hores vinents sabrem segur en quines condicions s’entaula, doncs, la partida i què hem de fer tots plegats. Sobretot què ha de fer l’immens moviment popular que ens ha portat fins a la proclamació de la República i que és l’eina més poderosa que aquest govern té i que cap govern podria imaginar. Crec que cal esperar primer a saber com volen jugar aquesta partida el president i el seu govern i què vol fer el parlament. Rajoy potser ha curtcircuitat la capacitat administrativa de la Generalitat, però no pot de cap manera curtcircuitar la política mentre el president mantinga el càrrec, mentre el govern siga el govern i el parlament el parlament, però sobretot mentre més de dos milions de catalans estiguem tan decidits a mantenir els nostres drets democràtics i les nostres institucions com ho vam estar el primer d’octubre.

Per això, i basant-nos en això, és tan important que no es puga normalitzar en la vida pública l’atac contra la Generalitat emprès per Rajoy. Aquest és el primer objectiu i el més important ara. La batalla contra el 155, i hem de ser conscients que aquesta batalla va més enllà dels independentistes, és ara mateix la batalla a fer, la batalla a sostenir amb la màxima fermesa. Perquè guanyar-la serà consolidar la República.

Espanya creu que pot imposar els seus decrets a l’estructura administrativa de la Generalitat i que amb això el problema està resolt. Però la pregunta clau que continua intacta, allà mateix, és de quina manera Espanya pensa que podrà imposarles seues normes il·legals i  la seua institució col·laboracionista al poble, si els ciutadans de Catalunya no la reconeixen i si hi ha unes altres institucions, començant pels ajuntaments, que tampoc no ho fan.

Podeu posar-vos tan nerviosos com vulgueu i expressar tanta tristesa com vulgueu. Però del que hem de ser conscients és de que els ciutadans i la resta de les institucions del país estan en condicions reals de causar el col·lapse i la inoperància del règim antidemocràtic que ens proposa Madrid. I de que, més enllà dels episodis concrets d’aquests dies,  aconseguir aquesta inoperància serà la victòria de la Generalitat i la victòria de la República. Així que qui no puga més que descanse i els altres fora desànims, que la partida tot just acaba de començar.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb