Imma Tubella: “Sembla que l’esperança de tots plegats sigui que Espanya s’enfonsi”

Imma Tubella Casadevall, ex-rectora de la UOC, acaba de publicar Una història per a tu (Columna), un relat sobre la princesa Kaiulani i la pèrdua de la independència de Hawaii, que va ser annexionat als Estats Units. Tubella, que va començar a escriure aquesta novel·la cap a l’octubre del 2017, veu en tots dos moments de defensa de la independència moltes semblances malgrat la diferència de societats i d’èpoques. Semblances per les traïcions, pels enganys. En aquell moment, es pensava que Catalunya se’n sortiria més de pressa. Ara continua pensant que la independència arribarà. Es declara optimista i invoca Deulofeu i el 2029. És crítica amb la manca de capacitat dels catalans per a crear un projecte com els escocesos, que vagi acompanyat d’una estratègia i una tàctica. Reclama més concreció. I diu que la manera d’eixamplar la base no és pas la renúncia, sinó la proposta.

Després d’una llarga trajectòria acadèmica, en què ha publicat nombrosos assaigs, s’ha dedicat a la ficció. D’ençà del 2016 ha publicat unes quantes novel·les: El secret de l’Empordà, A cavall del vent i Els insubmisos del mar. Actualment, escriu una trilogia basada en la lluita de les dones kurdes. Tal com explica en l’entrevista, és crítica amb la democràcia actual i esperona a trobar fórmules noves.

—Com va ser que us vau interessar per la princesa Kaiulani i per Hawaii?
—Vaig tenir una beca de la Japan Foundation, vaig passar-me tres mesos a Tòquio amb la família i, tornant cap als Estats Units, vam fer escala a Honolulu. Vam quedar-nos una setmana allà sense gaires expectatives, perquè pensàvem que allò seria turisme, i no. Vam anar a Oahu i allà, pertot arreu, veia referències a una tal Kaiulani. Vaig preguntar i veia que tothom en parlava amb gran amor. Vaig comprar un parell de llibres, tampoc gaire més, els vaig fullejar, em va semblar interessant i els vaig deixar a la meva biblioteca, al despatx. I quan vaig acabar a Cavall del Vent, va passar una d’aquelles coses que a vegades passen, que buscant un llibre vaig trobar els de la princesa Kaiulani. Érem als voltants de l’1 d’octubre de 2017, en ple procés, em vaig posar a llegir aquests llibres, que fins aleshores havien estat oblidats, i vaig veure que hi havia moltes semblances amb el que ens passava.

—En quin sentit?
—En aquell moment, m’esperava que acabaríem més bé que no va acabar Hawaii.

—Hawaii va perdre la independència.
—Allò era la història d’una annexió. Era la història de la pèrdua de la independència. Hi havia moltes semblances en les trampes, en les mentides, en la repressió. I en aquell moment, em vaig posar a escriure, a explicar tot el que havia passat, com per explicar-m’ho a mi mateixa i per veure què podia passar.

—Aurora Bertrana, Josep Maria de Sagarra, els referents de la literatura catalana per la Polinèsia us influencien d’alguna manera?
—Els he llegits, m’agrada Bertrana. És casualitat. No tinc una passió per la Polinèsia. És veritat que Hawaii és un paradís a 3.000 quilòmetres de qualsevol terra habitada. Però també és en un lloc estratègic en la ruta entre l’orient i l’occident. En uns altres països llunyans, tens la sensació que ets a la fi del món, que no hi ha res més enllà, però a Hawaii tens la sensació de ser al bell mig del món. Per desgràcia, tenen aquesta barreja d’orient i occident que els ha fet perdre la identitat, no del tot, perquè encara tenen partits independentistes.

—De la princesa Kaiulani, què us n’entusiasma?
—No és tant la princesa, que m’entusiasma, sinó tot plegat. Per exemple, descobrir una monarquia que no passava de pares de fills. La princesa Kaiulani era una candidata presentada pel rei, però que l’havia votada el parlament per unanimitat. Tot i que tenia onze anys, feia la sensació que era un personatge important, i potser, més tard, si hagués arribat a reina, hi hauria hagut una altra votació. Em va cridar l’atenció que a catorze anys fos amant platònica, o no, de Robert Louis Stevenson. Em va cridar l’atenció que va estar-se vuit anys fora –se’n va anar per un– i no va deixar mai de lluitar pel seu país. La princesa és el fil conductor de la pèrdua, d’un perill immens.

—Podem parlar més dels perills que van destruir el país?
—Hawaii era un país d’una mentalitat oberta, molt progressista. Hi havia poligàmia. Podies tenir els homes que volies, ells podien tenir les dones que volien, les criatures vivien una mica en comunitat, eren fills de tots. El rei Kalakaua no tenia fills, però n’hi van deixar. I a més eren molt amants de les arts. Era una societat que no tenia llibres, tot era oral, però era molt cultivada.

—I què va passar?
—Els van prendre el país. Tenien la idea de ser oberts, que tothom que hi anava era benvingut. La terra era de tots. Tu deies: “Escolta’m, aquesta terra està lliure, l’agafo per conrear-la.” Però després deies: “És que me’n vull anar a viure a l’altra banda”, buscaves una terra lliure i la conreaves, però no en tenies la propietat. La terra era de tothom, era comunal.

— I els missioners ho van destruir tot?
—Els missioners van arribar amb la caixa negra, que en deien, la Bíblia, sota el braç. Puritans estrictes. Van prohibir que les dones anessin amb els pits enlaire, que és com anaven, van prohibir l’hula, el ball tradicional, van prohibir el surf. O sigui, ho prohibien tot. Eren puritans conservadors que es van fer rics i van fer venir els sucrers. Els uns portaven la Bíblia sota el braç i els altres hi portaven el rom. I malalties. Durant el segle XIX, des que van arribar els missioners fins a mitjan segle, tres quartes parts de la població hawaiana es van morir de gonorrea o de sífilis, perquè, és clar, els costums eren molt oberts. També es van morir de lepra, que era el mal xinès. Com que eren tan oberts, els van obrir les portes del parlament. Què van fer, els missioners? Fer un partit polític i quedar-se la majoria al parlament. Tan sols pot votar qui és propietari de la terra. Van anar a comprar terres i els altres no entenien el concepte de propietat. Els feien quatre regalets, feien venir el notari i ja eren propietaris d’aquella terra. Van canviar la llei i els van prendre el dret de vot, tan sols podien votar els propietaris. Així els van prendre el país.

—Expliqueu que el president dels Estats Units, Cleveland, demòcrata, els defensava. La princesa hi va tenir a veure?
—El va seduir, en el bon sentit de la paraula. La princesa era molt maca. Els americans esperaven veure una salvatge mig despullada. Ella era, com diu l’Stevenson, filla d’una doble raça, pare escocès i la mare era Likelike, germana del rei Kalakaua. Van trobar-se amb una noia que tenia tot just vint anys i que s’havia format a Anglaterra. Poliglota, especialista en història i en política internacional, que havia tingut molt d’interès a formar-se i que era preciosa. La molestava que es fixessin en el seu aspecte perquè hi havia anat a defensar la independència del seu país. Va aconseguir que Cleveland hi enviés assessors per veure què passava i va poder veure que el partit missioner robava el país, i que això no podia ser. Un altre home important que va defensar molt Hawaii va ser Mark Twain. Deia que aquest robatori no podia ser. Però quan van arribar els republicans, s’ho van saltar tot. Va venir tot aquest procés de mentides. Van imposar l’anglès al parlament. Els hawaians, els pocs que quedaven, van resistir i tan sols parlaven en hawaià. Durant el procés, em va fer pensar molt, no sé si es nota.

—…
—Vaig reflexionar molt sobre immigració. Tots els països la regulen: els Estats Units, els països nòrdics, Nova Zelanda, el Canadà. No regular és no defensar la teva classe treballadora, que és el que va passar a Hawaii. Van obrir, tots sou benvinguts, i en vint anys van perdre el país. I ara, què són? Els pobres hawaians, jo els he vist. Hi ha un partit independentista. Hi ha associacions, però viuen en guetos, com els nadius nord-americans que viuen a les reserves. Estan arraconats en zones malmeses, quan eren una societat oberta i cultivada. Van rebre Stevenson, Mark Twain…

—Totes les referències de Stevenson i Mark Twain són documentades?
—El que descric de Stevenson és fonamentat en els poemes que li dedica i en cartes que he trobat. No se sap exactament què va passar. I segurament era una cosa platònica del tot. Però que l’Stevenson era un seductor i que es va enamorar de la princesa es nota si llegeixes els seus poemes i les cartes. Van estar en contacte.

—Heu dit que la vau fer durant el procés i que us pensàveu que la nostra història no acabaria malament… I ara, com penseu que acabarà?
—Estic segura que no acabarem malament. Cada vegada que penso que acabarem malament, recordo el farmacèutic de Figueres, en Deulofeu, i penso en l’any 2029. Fixa’t que tot ens porta cap al 2029. La decadència d’Espanya, de l’estat espanyol, la decadència de la monarquia… Tot ens porta cap al 2029. La decadència de la política, la decadència dels líders.

—Bé, doncs el 2029 és a tocar, ja han passat cinc anys, tan sols en manquen sis…
—Sí.

—El vostre currículum podia fer pensar que acabaríeu essent una política, fins i tot una dirigent.
—N’estàs segura?

—El vostre currículum podria haver anat cap ací. Vau ser a punt de ser consellera de Cultura, però agafeu un altre camí.
—Això no és veritat.

—M’explico més bé. Teníeu una vida acadèmica forta, però també d’ençà del començament de la vostra trajectòria teníeu un perfil molt polític, molt marcat per la lluita d’alliberament nacional.
—Quan em van proposar de ser consellera, feia pocs mesos que havia acceptat un rectorat de molts reptes, i, a més, era fidel a un conseller, en Carles Solà, que m’havia demanat moltes coses. El repte de la UOC era molt fort. No podia deixar penjats ni el conseller, ni la UOC. No va ser procés fàcil i no ho havia buscat, però m’hi sentia compromesa. He tingut sort a la vida. No he lluitat mai per ser res. No sé si això va desviar la meva trajectòria. Sempre he estat independent, excepte quan vaig militar al PSAN, l’únic partit en què he militat.

—Quan vau ser a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió?
—Primer vaig ser-hi de treballadora, després vaig acceptar ser al consell d’administració perquè era producte del debat audiovisual engegat pel president Maragall, que va crear un consell d’administració de consens. Tot es va fer per consens, no ens devíem a cap sigla. Ara, si vols que parlem d’això, et diré que sobretot vull ser lliure. Ser a la primera línia política vol dir renunciar a coses i no sé si seria capaç de renunciar a idees, conviccions, de negociar. Ara em fico en un vesper, però et diré que sóc molt crítica amb la democràcia actual en l’àmbit global.

—Per què?
—S’han de reformar moltes coses. No em sentiria còmoda amb les estructures polítiques tal com les tenim en aquest moment. Això que et diré és complicat, però estic més d’acord amb el que fan les kurdes. Són absolutament feministes a la pràctica i crítiques amb el feminisme occidental, són absolutament demòcrates, perquè és democràcia de base. Són tan crítics que són una gent que ha optat per la lluita d’alliberament nacional armada per construir un estat. En aquest moment són absolutament crítics amb els estats.

—Podeu explicar-ho més?
—Diuen que les estructures dels estats són caduques perquè no hi ha remei a la corrupció. Creus que amb aquestes idees podria liderar res? De l’única cosa que no dubto és de la llibertat personal i de la llibertat de Catalunya com a poble. Però hem de canviar els conceptes.

—Doncs…
—Ara ja he deixat la càtedra que tenia a París. I ara em sento escriptora i àvia. No he planificat mai de què escriuré, sinó que ho he sentit. Podria dir que els temes me’ls he trobat una mica pel camí, però això tampoc no acaba de ser veritat, perquè d’alguna manera selecciones. L’interès per les dones kurdes em va venir de llegir la Txell Feixas. No tot és casualitat i segurament alguna cosa del destí també hi és…

—El destí també té un paper a la novel·la.
—El destí no es planifica, qui planifica el destí és abocat a la frustració. El teu destí depèn de moltes coses. El destí de la princesa era ser reina i al final va ser allò que realment volia, que era ser lliure. Patia molt pel seu país, molt, però, per una altra banda, es va sentir molt lliure. Jo sempre he volgut ser lliure, per això em va cridar l’atenció Libertalia, el llibret que vaig trobar.

—Ser lliure no és fàcil?
—Jo no ho he estat en molts moments. Qui és lliure del tot? Però sí que he lluitat per ser-ho tant com fos possible. Ser-ho és lluitar per la llibertat. He intentat no frustrar-me en cada moment i fer camí cap a aquesta direcció. La princesa és una mica així. Potser no ho era, però hi ha el marge de la ficció. La Kaiulani que jo explico diu: lluitaré pel meu país, però també lluitaré per la meva llibertat. Les discussions sobre el destí amb Stevenson me les invento, però he llegit molt d’aquest escriptor i hi ha una base de veritat.

—En el procés, ens ha fet debatre més.
—Som molt bons fent escenificacions, fem manifestacions fantàstiques i tota aquesta mena de coses, però no som tan bons en la concreció. Ens costa molt concretar quin país volem i també quina és l’estratègia i la tàctica per a arribar-hi. Això ens va passar. Tots vam ser a la plaça de Sant Jaume aquell dia pensant que arriarien la bandera espanyola. Aquell dia vaig ser al parlament i m’ho vaig creure tot, vaig creure que al darrere hi havia una tàctica i una estratègia, i no hi era. Fins i tot, quan la Clara Ponsatí deia que no hi havia res al darrere, em vaig enfadar amb ella. Vaig pensar que era impossible. Estava segura que hi havia alguna cosa darrere, però no hi era. Sembla que tenim por de concretar. Des dels vint anys que parlo de projecte de país. De quin país volem. La manera d’eixamplar la base per mi no és la renúncia, sinó la proposta. Seduïm la gent que no ens veu clars amb una proposta de país on viuran més bé. Però això ens costa moltíssim de fer, segurament per l’estructura política que tenim, de partits, etc.

—Quina estratègia hem de seguir?
—Quina és l’estratègia que tenim ara? A mi em van proposar de ser al Consell de la República i vaig dir que no. El meu no, en aquest cas, no era per voler ser lliure sinó perquè tot i tenir clar el concepte, no el veig clar.

—El problema és que no hi ha estratègia?
—Vull creure que hi és, però estic segura que no n’hi ha. I em fa molt mal. Per això tinc una gran fe en el farmacèutic Deulofeu. Jo mateixa faig allò que critico dels altres. Fa la sensació que l’esperança per a ser lliures tots plegats és que Espanya s’enfonsi, i això és una mica trist. Com és que no tenim una oferta claríssima per a la gent? Escòcia ha fet quatre o cinc documents molt clars sobre com serà l’Escòcia independent, des de tots els punts de vista. Això et fa mullar, i potser perds algun elector, sí, però crec que en guanyes molts. Per què no ho fem? És molt diferent d’aquells documents de la transició que vam fer. Ells ho van publicar, van fer resums de tots els temes. Aquí, el que hi ha, ni jo tinc ganes de llegir-ho. Dels escocesos, pots anar al document en PDF, que és el resum executiu, en què veus molt clar com serà Escòcia en cadascun dels àmbits. La base s’eixampla així, creant una idea de país diferent. A Sud-àfrica, a Israel, a Singapur, hi ha idees de país. Tinc una prestatgeria de llibres a casa amb propostes de país. Pots estar-hi d’acord o no, però són propostes concretes.

—Potser podeu fer aquest llibre.
—Potser algun dia, però ara estic molt entretinguda amb les novel·les… En tinc moltes. Vaig fer un llibre que es deia Somiar Amèrica, que va passar molt desapercebut.

—Per què no es fa, això d’Escòcia?
—Ho torno a repetir, no s’eixampla amb renúncies, sinó que s’eixampla amb propostes, i això no passa. És un moment molt depriment.

—No heu estat mai una persona deprimida.
—No, sóc optimista i no vull que en aquesta entrevista sembli que estic deprimida. Ens en sortirem perquè la gent hi som, però tenim una mediocritat política important. També és cert que aquesta mediocritat política és a tot arreu. Si la política no fos un ofici i requerís una formació sòlida, segurament sortirien molts lideratges. Qui faria política? La gent que realment tingués ganes de canviar les coses. La política s’ha transformat en un mitjà fàcil de vida.

—Per què feu novel·la històrica?
—Per casualitat. Sempre explico que de petita vaig guanyar un premi i vaig dir “seré escriptora”. La meva mare va dir: “Ni pensar-ho, tu estudiaràs i no seràs escriptora perquè no et guanyaràs la vida.” Però no vaig deixar d’escriure. Em vaig dedicar a l’assaig fins que, quan vaig tenir l’any sabàtic, vaig escriure El secret de l’Empordà, i des de llavors ja no he parat.

—Ara què escriviu?
—Ara escric una trilogia, la primera novel·la sí que serà històrica, però les altres no ho són. Ja en tinc el primer esborrany. Ben mirat, tampoc és del tot cert que no siguin històriques, perquè parlaré de la transició, del nostre paper en aquell moment.

—És un desafiament, no fer novel·la històrica?
—No ho sé, perquè encara no ho he fet. Per fer la primera novel·la, he fet molta recerca històrica. Sempre en faig molta, perquè vinc del món de la recerca. He creat un personatge que em dóna peu a anar més enllà. Tampoc no vull dir gaires coses.