Rússia després de Prigojin: aquesta guerra s’acabarà allà on va començar, a Moscou

  • De qui ara té més por Putin és precisament dels mafiosos que van impulsar la seva carrera política fa vint-i-cinc anys. Aquests mesos vinents és possible que emprenguin la recerca d’un altre cap de caps

Per Nyholm
27.06.2023 - 21:40
Actualització: 28.06.2023 - 09:29
VilaWeb

De preguntes suscitades per la rebel·lió del senyor de la guerra rus Ievgueni Prigojin –i just abans de la cimera de l’OTAN, que es farà a Vílnius la segona setmana de juliol– n’hi ha moltes. De respostes, poques. Què passa a Moscou? Quant de temps es pot mantenir en el poder Vladímir Putin, l’emperador del Kremlin que ara tots sabem que va nu? Rússia és una potència amb què es pot tractar amb franquesa?

Rússia ha demostrat una vegada més que és un estat gàngster, un ens tan aliè a la civilització occidental com ho és la lluna a l’espai exterior. Una guerra sagnant a Ucraïna i una dictadura com més va més brutal presidida per gàngsters –dels quals un, Ievgueni Prigojin, tenia un exèrcit propi, amb què es va alçar contra el cap dels caps. Aquestes són qüestions que s’hauran de respondre amb contundència i fermesa a Vílnius: les democràcies trenquen amb Rússia. Diguem no als miratges, als somnis, a la ingenuïtat. Cal oferir ple suport als ucraïnesos en el seu paper vital com a primera línia de defensa d’Europa contra un estat totalitari de l’est, que insisteix a viure fora de –i lluitar contra– no tan sols Europa, sinó també la comunitat internacional i les normes que la regeixen.

Tota la comèdia recent és tan absurda i impenetrable –i, no obstant això, tan familiar, representada una vegada i una altra– que em fa pensar en Piotr Stolipin, qui suposadament, amb gran astúcia i saviesa, va dir: “A Rússia tot canvia en vint anys i res no canvia en dos-cents anys.” Stolipin, nascut el 1862, va ser el millor cap de govern del difunt imperi tsarista. Va ser assassinat a l’Òpera de Kíev el 1911. Avui dia no és clar si el seu assassí –que més tard fou penjat a la forca– va actuar en nom del Partit Socialista Revolucionari, del qual era membre, o bé de l’Okhranka, l’aparell de seguretat tsarista per al qual ocasionalment havia treballat com a informador.

Un bon amic que viu a la frontera entre Dinamarca i Alemanya escriu en un correu electrònic que, una vegada més, s’ha demostrat que no podem confiar en Rússia. No hi ha res que hi funcioni, tot és corrupció i violència. La seva conclusió: “Tan sols ens resta esperar que Putin s’oblidi de despertar-se un matí, si pot ser aviat.”

A Vílnius, els dirigents de l’OTAN i el seu convidat d’honor, el president ucraïnès Zelenski –que és per a l’Europa del segle XXI allò que el polonès Lech Walesa i el txec Václav Havel van ser per a l’Europa del segle XX–, han de concloure quelcom que molts russos, entre els quals els enemics de Putin, ja saben: que el Vozdh [вождь, en rus] o Führer rus no és l’home fort que se suposa que és.

Quan Prigojin va començar la seva rebel·lió, un Putin clarament commogut va denunciar per televisió el seu ex-camarada com a traïdor. Prigojin havia apunyalat el poble rus per l’esquena. Ell i els seus soldats a sou eren traïdors i s’enfrontaven a penes que podien arribar a vint anys de presó (en contrast amb els vint-i-cinc anys a què va ser sentenciat Vladímir Karà-Murzà, un dissident pacífic, a l’abril).

Aquella mateixa nit, mentre la columna de milicians de Wagner s’acostava a Moscou, el vassall de Putin a Minsk, Aleksandr Lukaixenko, va anunciar que la rebel·lió s’havia acabat, que Prigojin i els seus mercenaris havien estat indultats i que Bielorússia concediria asil al cap de la milícia. Putin, doblegat per una derrota històrica, no va aparèixer ni va dir ni una paraula. El Vozdh sembla de sobte una reencarnació de la misèria del tsar Nicolau –més tard liquidat– durant la guerra russo-japonesa i la Primera Guerra Mundial. És una desfeta absoluta en termes de poder, una desfeta a què els cercles mafiosos que envolten Putin han assistit amb entusiasme.

Prigojin, antic pres i venedor de frànkfurts a Sant Petersburg, va collar Putin i va desafiar-lo com tan sols podia fer-ho el millor mafiós. Va acabar perdent? És possible, sí. Li van prometre un indult probablement inútil. Si continua viu, vol dir que és protegit, però qui el protegeix? I Putin, que va guanyar? I tant que no. Si hagués guanyat, la columna Wagner –formada per uns 4.000 soldats i 40 vehicles, incloent-hi tancs i una artilleria pesant– hauria estat liquidada directament a l’autopista entre Rostov del Don i Moscou. I els rebels, que eren protegits? Hi ha una petita possibilitat. Prigojin es va rendir, sí, però no va ser derrotat. Així doncs, Putin va perdre. Aquesta és la lògica del poder. De qui ara té més por Putin és precisament dels mafiosos que van impulsar la seva carrera política fa vint-i-cinc anys. Aquests mesos vinents, abans de les anomenades eleccions presidencials del 2024, és possible que emprenguin la recerca d’un altre cap de caps, un dirigent capaç de protegir-los i de guanyar la guerra d’Ucraïna.

La guerra s’acabarà allà on va començar, al Kremlin. S’ha d’acabar, i s’acabarà, amb la caiguda de Putin. La cimera de l’OTAN no pot sinó concloure, raonablement, que Occident ha de fer costat tothora als ucraïnesos fins a la victòria final, una victòria que serà seguida per la caiguda de l’abominable règim de Putin i la dissolució de l’horrible imperi rus.

Tot ha canviat. Tot continua com sempre.


Per Nyholm és l’autor de De viatge pel país de la sang (Undervejs i Blodets land) publicat amb Saldonar, en català, i amb Valdemar, en danès.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any