I vosaltres us ho creieu, que no som prou?

«Es tracta simplement d'aconseguir que allò que aparenta ser veritat acabe essent més important que la veritat comprovable»

Vicent Partal
Vicent Partal
23.11.2016 - 10:42
Actualització: 23.11.2016 - 11:42
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Ho he explicat moltes vegades, però aquesta volta estic sorprès per la velocitat amb què passa. Cada any l’assistència multitudinària a l’Onze de Setembre fa callar totes les boques durant un temps, però poc després comença la tasca de minar la realitat. Titulars de diaris, consignes per Twitter, opinions falsament entristides que comencen a dir-nos que no som prou i que anem cap avall, els independentistes. Repasseu la vostra hemeroteca sentimental: quantes vegades aquests darrers anys ells no han aconseguit que us pensàsseu, ni que fos uns quants dies, que havíem perdut pistonada, que no érem prou per a guanyar el referèndum, per aconseguir la independència?

La sorpresa és que ara la campanya ha començat a una velocitat supersònica. Normalment s’esperaven que canviàs l’any, però aquesta vegada ja ens trobem en ple combat propagandista i intel·lectual i encara no s’ha acabat el novembre. És evident que tenen més pressa que mai i més urgències que mai. Repasseu, si no, la quantitat d’articles que han aparegut aquestes darreres hores dient, tots, com si fos una consigna, que no som prou. Quedareu esglaiats.

Ara, d’això, en diuen ‘postveritat’. L’Oxford Dictionary ha designat ‘postveritat’ paraula nova de l’any i ha definit aquesta tècnica propagandística amb precisió: ‘Relatiu a o denotant circumstàncies en les quals fets objectius no són tan influents en la formació de l’opinió pública com l’apel·lació a l’emoció i a la creença personal.’ És això mateix: els fets objectius no compten. La cosa és simplement aconseguir que allò que aparenta ser veritat acabe essent més important que la veritat comprovable. Si la població afectada no és capaç de resistir l’embat de l’aparença, tant hi farà el seu esforç perquè guanyarà qui controla el missatge.

La veritat, en el nostre cas, és tan contundent que fa vergonya haver-la de repetir. 27-S. Eleccions catalanes. Amb el percentatge de participació més alt de la història, el 77,45%. En totes les eleccions que s’han fet mai en tot l’estat espanyol, la participació més alta que s’hi ha assolit fou del 80%. Podem pensar, doncs, que el dia del referèndum acudiran a votar un 3% o un 4% més de la població, un 5%, però ningú no es pot creure que hi acudirà el 90%. O encara no sabeu que hi ha gent que no ha votat mai ni votarà mai?

Així doncs, amb un percentatge de participació gairebé impossible de superar, els dos grups que es presenten com a independentistes aconsegueixen aquell dia prop de dos milions de vots. Queden exactament a 79.667 vots de la majoria absoluta. I en termes de percentatge n’obtenen el 48,05%.

Les eleccions del 27-S no són cap referèndum i, per tant, les dades que en resulten no poden ser tractades com si ho fossen. Però ningú no discutirà que si es mira detingudament aquell resultat dóna pistes ben clares sobre què podria passar en un enfrontament directe entre el sí i el no.

Hi va haver el 48,05% de vots inequívocament a favor del sí i el 39,31% inequívocament a favor del no. En el terreny de l’ambigüitat hi ha la resta. No és gens difícil d’entendre, però, que al vot a favor de la independència, anant molt malament, li faltarien dos punts per a guanyar en qualsevol circumstància, mentre que al del no li’n faltarien onze.

Amb les xifres a la mà, els qui no són prou són els partidaris del no. Per a guanyar de manera indiscutible el referèndum, anant molt malament, només caldria que un 15,41% dels votants de Catalunya Sí que es Pot i Unió votassen que sí en el referèndum. Amb això n’hi hauria prou, mantenint les xifres del 27-S. I parlem d’unes 50.000 persones, a tot estirar. Els partidaris del no, en canvi, haurien de convèncer-ne almenys 440.000 per a superar el bloc del sí. Ara això semblarà ‘Barri Sèsam’, però convèncer 50.000 persones és molt més senzill que no convèncer-ne 450.000. S’entén?

No sóc gens partidari d’enganyar-nos i, per tant, això que diré ara només ho dic per a demostrar si n’és, d’absurda, la teoria del ‘no som prou’. Si agafem els vots del 27-S, comptant només els del sí i els del no i deixant de banda els qui no es van voler definir aleshores, el resultat és que el vot a favor de la independència representa el 55% i el del no es queda en el 45%. I amb aquests xifres a la mà encara volen que ens creguem que no som prou?

Comparem-ho. Com ens ho hauríem de creure això, que no som prou, si l’últim referèndum d’independència que s’ha fet a Europa, el de Montenegro del 2006, va ser guanyat exactament amb un 55,5% dels vots. Espanya bé reconeix Montenegro com a país independent i Montenegro bé té cadira a l’ONU. Què significa, doncs, la paraula ‘prou’? Com es mesura? Perquè no tindria gens de sentit que el 55% fos prou perquè Espanya reconegués Montenegro però no fos prou per a Catalunya.

Ha passat un any llarg de les eleccions ja. I quan presentes les dades com jo ho he fet ara sempre apareix qui diu que això era fa un any, però que ara estem pitjor. I que per això no som prou.

Bé, la veritat indiscutible és que no tenim manera de mesurar-ho amb certesa total. Potser no som tants, però si volem tenir una discussió seriosa l’altre hauria d’admetre que també hi ha la possibilitat que siguem més. Qualsevol altra posició seria una trampa.

Ens diuen que hi ha enquestes que anuncien un empat tècnic o una victòria del no. Però ens ho diuen en l’era en què les enquestes anunciaven de manera indiscutible que el Regne Unit es quedaria a la Unió Europea i que Hillary Clinton seria la nova presidenta dels Estats Units. No vull ferir amb aquest comentari. Avui dia la tasca d’enquestador deu ser la més difícil del món. Però si amb les enquestes passa això que passa, no sembla gaire seriós que l’únic argument siga aquest.

La ‘postveritat’ torna a atacar. Agafant-se a una dada demoscòpica o a un comentari d’algú. Però us en recordeu, que al maig i al juny, i al juliol, tothom patia perquè no ompliríem els carrers l’Onze de Setembre? Els nervis fins i tot es van apoderar de l’ANC, de tant insistent que era la campanya, de tant segur que era que no ompliríem. I vam omplir o no? Pregunte. I vam cloure boques o no? Pregunte.

Ho remataré. No hi ha ni una sola raó per a creure que l’independentisme no pot guanyar, amb claredat, el referèndum del setembre. Encara falten molts mesos i poden passar moltes coses que alteren aquesta opinió, però avui dir que no som prou per a guanyar és simplement propaganda política. Propaganda, a més, que no es fonamenta en res, en cap dada contrastable ni sensata. I que només intenta afeblir els partidaris de la república.

Contra la ‘postveritat’, però, hi ha dues eines d’una eficàcia demolidora: la persistència de la veritat i la resistència psicològica dels qui són atacats. I aquesta segona, estimat lector, només depèn de tu i només la pots activar tu. O creus en allò que veus i vius cada dia o te’ls creus a ells. Lamentablement és tan senzill com això.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Enric
Enric
23.11.2016  ·  01:15

Sempre he cregut que el fonament més fort per que el procés cap a la República Catalana fructifiqui i es consolidi rau en la fermesa, la perseverança, la tenacitat, la obstinació i, fins i tot, la tossuderia, basat en la veritat de que el que volem és ben legítim. Potser podríem errar en algun moment, però aquest nord de la veritat i amb la nostra fermesa, sempre podrem reprendre el camí.
Hem de cultivar aquesta perseverança amb un major aprofundiment en les nostres raons i defensant la dignitat del nostre poble.
Deixant de banda, però, la impaciència i sense que la prudència tampoc ens faci traïdors. A poc a poc, però a ritme, anirem fent el camí.

Josep
Josep
23.11.2016  ·  08:11

Malgrat la poca credibilitat de les enquestes, el que si es pot fer és analitzar de manera qualitativa les seves xifres. L’empat tècnic entre independentisme i unionisme ve de la pregunta “Vol que Catalunya sigui un estat independent?”. En canvi, la resposta a “Si demà es fes un referèndum per decidir la independència, vostè què faria?”, el sí guanya per 12 punts. La interpretació del fenomen pot ser variada, però les causes no deuen ser lluny dels efectes de la por o de la manca de seguretat legal. Només cal recordar que la Colau i en Rabell van votar sí-sí al 9-N, i no era legal.

Daniel
Daniel
23.11.2016  ·  10:37

La “postveritat” ve del fet d’avantposar les paraules als fets. Per comoditat. Val més creure-ho -diem- que anar a veure-ho. Es en lo que es basa la publicitat. Molt al contrari del que ens ensenyen els clàssics, a treure conclusions dels fets; Descartes: Cogito ergo sum; penso per tant existeixo. El Quixot: Borden per tant cavalquem.

La confiança més gran que tinc en que la independència esta guanyant la baso en el fet de que prohibeixen el referèndum. Li tenen por. Pànic. Començaré a dubtar-ne quan li senti dir a Rajoy “Si tan chulos sois, porqué no haceis un referendum”.

Els que som del segle passat teníem molt assumit que quan Franco deia que “no” s’apujarien els combustibles, era el moment de fer cua a la benzinera per omplir fins dalt el diposit. I sempre, sempre, l’encertaves.

Pep
Pep
23.11.2016  ·  11:29

L’editorial vé en un moment oportú, feia falta per contrarrestar la propaganda unionista que és ben transversal i insidiosa : PP-PSOE…. comuns, fins “troians” encoberts de la CUP. Entrar en la pregunta de si som prous (especulació molt legítima) ja ens estem ficant en terreny de la “postveritat”, com també ho fem quan comencem amb la cantarella de que únicament la repressió ens farà créixer. L’antídot és fer l’exercici de preguntar-nos què estem fent ara i aquí i fins on estem disposats a arribar. Aquest són els deures. Molt d’acord també amb J.B. Maurici i demés comentaristes.

Joan
Joan
23.11.2016  ·  16:11

Gràcies senyor Partal. El problema és l’esquerra. Mentre la gent se senti atreta pel missatge demagògic de determinades esquerres que ataquen JxSí “perquè són de dretes i no són socials” i missatges simplistes com aquest, estem en perill de perdre el 51%. Fins i tot l’ex presi Mas va dir que no en som prous! Quina poca fe! Si no ens ho creiem ni nosaltres no arribarem gaire lluny.
Gràcies, doncs, per aquest missatge optimista però realista.
P. S. No hauríem de fer ni cas de les enquestes. No pretenen informar sinó condicionar.

Jordi
Jordi
23.11.2016  ·  20:33

Alertar puntualment de l’estratègia de la postveritat i que enguany anticipadament ha endegat l’estat espanyol i unionistes contra el procés és d’una oportunitat notable i que cal tenir-ho molt en compta i actuar-hi. Vull destacar l’excel·lent treball periodístic de l’editor i el seu equip aportant dades i fets incontestables. Però caldrà molt més que això per contrarestar els recursos infinits i les males arts de l’estat espanyol.
En aquest país som molt propensos a caure en un pessimisme que no ens podem permetre.
Tots junts ; societat civil, entitats, xarxes socials, premsa afins al procés ens hi hem d’afegir per evitar que èxits recents (Campanyes, Brexit, Rajoy i Trump) d’aquesta eina perversa i populista de la postveritat pugui decantar el resultat del referèndum 2017 i posar en perill la propera república catalana.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies