Com a individu format en lingüística, sovint em miro els debats lingüístics dels catalans amb mentalitat analítica. Què és una llonganissa i què és una botifarra? O n’hem de dir llangonissa? Quan sento aquests debats me’n fumo per dins i se m’escapa una rialla. Tot va bé fins que algun català em parla de la crema ‘catalana’. Aquí sí que m’hi fico. Que fora del país se’n digui ‘crema catalana’, molt bé. Però a Catalunya? ‘Crema de Sant Josep’, com se n’ha dit tota la vida! Es menjava el 19 de març, el dia de Sant Josep, ho sabíeu? O bé ‘crema cremada’, que la descriu bé. O senzillament ‘crema’, com en deia l’àvia, perquè, si no és catalana, què ha de ser?

De la mateixa manera que no ens posem d’acord en com anomenar el menjar 0 les nostres tradicions (n’hem de dir ‘tió’ o ‘caga tió’?), els humans sovint discutim sobre els noms que donem a les llengües (els glotònims o glossònims, com en diem els lingüistes). Per entendre-ho, parlarem sobre quatre desafiaments que tenim a l’hora de triar quin glotònim fer servir.

La primera dificultat amb què topem és la dels límits lingüístics: on comença i on acaba una llengua? Un exemple paradigmàtic, de què ens va parlar en Saim Inayatullah fa uns anys, és el de la llengua serbocroata. Durant l’època que va durar la República Federal Socialista de Iugoslàvia, el nom que la llengua havia rebut era ‘serbocroat’. Després de la dissolució d’aquest estat l’any 1992, la llengua va passar a ser anomenada ‘serbi’, ‘croat’, ‘montenegrí’ i ‘bosnià’ en funció de l’ètnia a què es pertanyia (generalment, determinada per la confessió religiosa). Aquí l’elecció d’un glotònim o un altre és, doncs, una qüestió més política que no pas lingüística.

Un segon desafiament és la tensió localista o unitària que els glotònims reflecteixen. A Flandes (Bèlgica) el flamenc és la llengua pròpia. Aquesta és una varietat geogràfica del neerlandès, també parlat als Països Baixos. Aleshores, com en direm: flamenc, holandès, neerlandès o neerlandès de Bèlgica? Doncs la constitució belga estableix el neerlandès com a llengua oficial (juntament amb el francès i l’alemany) i a l’educació la matèria també s’anomena així:  Nederlands/néerlandais (‘neerlandès’) i no pas Vlaams/flamand (‘flamenc’). Per altra banda, el terme ‘flamenc’ té usos més informals o internacionals mentre que els lingüistes sovint parlen del ‘neerlandès de Bèlgica’ (o Belgian Dutch en anglès). En canvi, el terme ‘holandès’ fa referència a la varietat del neerlandès parlada a Holanda, una regió dels Països Baixos. Malgrat això, en català (i en altres llengües) freqüentment encara s’utilitza per referir-se a tota la llengua.

Una tensió semblant ocorre a l’Aran, on la llengua pròpia és l’occità, amb una varietat anomenada ‘aranès’. Per una banda, a la Vall d’Aran els parlants tendeixen a dir ‘aranès’. Per l’altra, en textos legals s’utilitzen estructures més complexes i unitàries, com per exemple a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya: “La llengua occitana, denominada aranès a l’Aran, és la llengua pròpia d’aquest territori i és oficial a Catalunya.” En canvi, hi ha lingüistes que prefereixen el glotònim compost ‘occità aranès’. Escollir un terme o un altre no és una qüestió menor: incorporar el terme ‘occità’ és una manera d’afirmar que l’aranès és una varietat de l’occità, motiu pel qual l’estatut d’autonomia i els lingüistes donen prioritat al glotònim ‘occità’. Altrament, molta gent desconeixeria que l’aranès forma part del domini lingüístic occità o bé es podrien difondre dubtes entre la població sobre la unitat de la llengua occitana.

Un tercer factor, que apareix freqüentment en les llengües amenaçades o desprestigiades, és l’ús de glotònims pejoratius. Fa uns anys, la Carla Ferrerós ja ens va parlar d’etònims (mots per a referir-se a grups ètnics) despectius aquí, com és el cas de l’amazic, sovint anomenat ‘berber’, que ve de ‘bàrbar’. Però no són només els altres que ens posen noms pejoratius, a vegades són també els mateixos parlants que menystenen la seva llengua utilitzant autoglotònims (glotònims utilitzats pels mateixos parlants) que desprestigien. L’ús d’aquests termes ve motivat freqüentment per un autoodi lingüístic (i cultural) fruit de la minortizació i el desprestigi social, pel qual la comunitat mateixa acaba creient que la seva llengua és inferior a les llengües dominants. Vegem-ne alguns exemples, dels molts que podríem trobar.

A l’estat italià, les múltiples varietats romàniques diferents de l’italià estàndard són anomenades dialetti (‘dialectes’), ja que no són considerades llengües de primera categoria, tal com ens va explicar en Marc Gandarillas en aquest article a VilaWeb. A l’estat francès, en canvi, s’empra el terme despectiu patois (o patuès, en català) per a referir-se a llengües diferents del francès estàndard (sobretot per a les altres llengües d’oïl, l’occità i l’arpità). A l’estat espanyol, el català de la Franja ha estat anomenat xapurriau (de ‘chapurrear’), i l’asturlleonès ha rebut el nom de bable, com ens indicava en Víctor Bargiela en aquest altre article a VilaWeb. Sovint, si l’activisme lingüístic pren força en alguna comunitat lingüística, l’ús d’aquests glotònims és condemnat i, amb sort, retrocedeix en favor del terme alternatiu. D’aquesta manera, la llengua pot (re)cobrar part de la dignitat i prestigi necessaris perquè els parlants puguin viure-hi amb normalitat (el que en sociolingüística s’anomena normalització lingüística).

Per acabar, volia travessar l’Atlàntic i parlar-vos sobre els glotònims actuals de les llengües indígenes d’Amèrica, especialment a l’Amèrica del Nord. Aquí la majoria de llengües estan en un estadi avançat d’amenaça, en gran part fruit del lingüicidi que ha acompanyat el genocidi que ha comès el colonialisme europeu. A partir del 1990, molts pobles indígenes van canviar els seus glotònims (i etònims) com a intent de recuperar la sobirania perduda amb la colonització. Alguns noms es van nativitzar per mitjà de canvis ortogràfics que reflectissin millor la pronúncia autòctona, com ara tŝilhqot’in en comptes de chilcotin (vegeu la pàgina web d’aquesta Primera Nació a la Colúmbia Britànica, a l’oest del Canadà). En altres casos, els exoglotònims (glotònims d’origen no autòcton) es van reemplaçar pels autoglotònims, com ara wolastoqey en comptes de maliseet (vegeu també la pàgina web d’aquesta Primera Nació a Nova Brunswick, a l’est del Canadà, amb comunitats també al Quebec i a Maine). Com a pràctica general, en cas de dubte, val la pena preguntar a cada comunitat quin terme prefereixen.

Com hem vist, anomenar una llengua no és cap feina fàcil. I és que el nom que posem a les coses (i a les llengües) importa. Com hem vist, molt sovint hi entren en joc qüestions polítiques, legals, culturals i històriques. I, sens dubte, també hi ha factors emocionals en acció quan posem nom a les diferents formes que tenim de parlar. La llengua és una part important de la identitat dels individus i dels pobles, i per això cal cultivar una relació sana amb la llengua pròpia i que sigui reconeguda i dotada de dignitat pels altres.

El lector atent es preguntarà per què no he parlat dels noms que actualment donem a la nostra llengua i a les múltiples varietats geogràfiques. De la mateixa manera que a taula per Nadal ens barallem sobre com anomenar el menjar (‘llonganissa’ o ‘botifarra’?, ‘crema catalana’, ‘crema de Sant Josep’ o ‘crema’?) o les nostres tradicions (‘tió’ o ‘caga tió’?), entenc que el debat sobre quin nom rep la nostra llengua genera pulsions emocionals. I és del tot natural, ja que els plats, les tradicions i la llengua formen part de la nostra identitat. Tanmateix, no som ni de bon tros l’única comunitat lingüística a qui li passa. Confio que, reconeixent la pluralitat i complexitat en les formes d’anomenar les llengües del món, puguem enriquir els nostres debats i, potser, desfer la visceralitat que a vegades desencadenen.

Pau Bofill, membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)