24.11.2025 - 21:40
L’Audiència espanyola ha refusat d’apartar el president Jordi Pujol del judici a la seua família. Ho havia demanat el seu advocat, adduint el fràgil estat de salut del president, que té noranta-cinc anys i tot just la setmana passada rebé l’alta hospitalària després d’una pneumònia. Els metges forenses que n’han avaluat l’estat han conclòs que Pujol té un deteriorament cognitiu moderat, cosa que posa molt en dubte que es trobe en condicions ni físiques ni cognitives de comparèixer en un judici i que tinga capacitat processal de defensar-se.
Ningú no pot negar que la vida política del president Jordi Pujol té clarobscurs. És indubtable. Les acusacions que pesen sobre ell i la seua família són greus i seria absurd de negar-ho o de minimitzar-ho. La trajectòria d’un home públic –per brillant que haja estat en certs aspectes– no és exempta de responsabilitat quan aquesta trajectòria inclou fets de corrupció. Això és així.
Ara, una volta dit això, hi ha una altra realitat que també cal considerar en aquest cas. Una realitat que té a veure no amb la culpabilitat o innocència de Jordi Pujol, sinó amb la manera com l’estat espanyol administra la justícia segons qui siga l’acusat. I ací és on les coses es tornen estranyament reveladores.
Jordi Pujol té noranta-cinc anys. Acaba d’eixir de l’hospital després d’una pneumònia. Els forenses diuen que té un deteriorament cognitiu moderat, però, malgrat tot això, l’Audiència espanyola ha decidit que continue essent jutjat. Acceptem per un moment que això puga ser correcte, però, aleshores, cal que fem a continuació una pregunta molt simple: per què aquesta mateixa vara de mesurar no s’aplica a tothom? Per què la justícia no és igual per a tothom?
Juan Carlos de Borbó –que ha comès crims infinitament més greus que els de Jordi Pujol– viu tranquil·lament a Dubai, lluny de la justícia espanyola, malgrat el frau fiscal, l’emblanquiment de capitals, les comissions il·legals i tota la corrua de fets ja demostrats que ha comès. Les quantitats de què es parla són escandaloses –molt i molt superiors a les que s’atribueixen a la família Pujol. I, tanmateix, Juan Carlos no solament no ha estat jutjat, sinó que divendres mateix la monarquia espanyola –amb l’actual cap d’estat al capdavant– el va rebre amb honors al palau del Pardo –sí, precisament allà on vivia Franco– per commemorar solemnement els cinquanta anys de la seua coronació. Un home que viu a l’exili per esquivar la justícia, rebut amb els màxims honors per l’estat que, suposadament, l’hauria de perseguir…
És clar, ací és on la cosa comença a no quadrar. No es tracta de dir que Pujol no hauria de ser jutjat si és culpable. Es tracta de tornar a dir que l’estat espanyol aplica dues justícies diferents segons qui siga l’acusat –més exactament, segons quina siga la nacionalitat de l’acusat: allò que vaig explicar ja fa temps de la “democràcia ètnica” teoritzada per Juan Linz i Sammy Smooha. Si ets Juan Carlos, pots viure a Dubai, defugir la justícia i rebre homenatges –inequívocs– de la teua família i del teu país. Però si ets un president de la Generalitat, pots tenir noranta-cinc anys, un deteriorament cognitiu moderat i acabar d’eixir de l’hospital, que el mateix estat considerarà que és imprescindible que t’assegues al banc dels acusats i dónes la cara.
No cal ser gaire llest per a veure-hi la diferència. Ni cal ser gaire suspicaç per a entendre que aquesta diferència no és casual. L’estat espanyol no té cap problema amb la corrupció en si mateixa –és un estat, per definició, corrupte. En canvi, sí que té un problema segons qui la comet. Si la cometen els seus, es perdona, s’oblida o es dilueix amb el pas del temps. Si la cometen els altres –els catalans, els bascs, els gallecs, qualsevol que no siga espanyol–, aleshores no hi ha clàusula d’edat, ni de salut, ni de dignitat humana que valga. Aleshores s’ha de “fer justícia” fins al final, mal que siga amb un home de noranta-cinc anys.
L’obsessió de l’estat espanyol per a jutjar fins al final Jordi Pujol –no hi trobe cap altra explicació coherent– té més a veure amb la voluntat d’humiliar que no pas amb la de fer justícia, i això és inadmissible. Seria inadmissible fins i tot per al pitjor delinqüent. Perquè la justícia, per ser-ho de debò, ha de ser igual per a tothom i ací, manifestament, no ho és.
PS1. Andreu Barnils ha entrevistat el metge de Jordi Pujol, el senyor Jaume Padrós, metge de família que encara visita, i màster en gerontologia, molt crític amb la decisió del tribunal: “A Jordi Pujol li pot costar de construir i entendre el propi argument”.
PS2. El sondatge publicat ahir pel CEO ha causat l’enrenou que era previsible. En parlem en dos articles. Aquest d’Odei A.-Etxearte exposa que el Parlament de Catalunya seria ingovernable si aquest resultat es correspongués amb unes eleccions. I aquest altre d’Alexandre Solano repassa els detalls d’aquest ascens fulgurant dels partits de l’extrema dreta.
PS3. Avui és el Dia Internacional contra la Violència Masclista, i per això us oferim aquest programa especial en vídeo, conduït per Clara Ardèvol i amb la participació de Jenn Díaz, Àngels Roura i Marta Mariñas. Totes quatre parlen sobre com prevenir i detectar la violència masclista, de manera que aquestes eines no les tinguen únicament les dones, sinó tota la societat.
PS4. Desenes de milers d’israelians se n’han anat aquests darrers dos anys del seu país, cansats d’allò que és i d’allò que representa, o simplement cansats de la tensió de viure-hi. Des de Tel-Aviv, Shira Rubin ens explica avui algunes de les seues històries: “‘Per a nosaltres, aquesta guerra no s’ha acabat’: ni tan sols l’alto-el-foc pot aturar la fugida de cervells d’Israel”.
PS5. Hi ha moltes maneres d’expressar el suport a VilaWeb, però la que per a nosaltres significa més és fer-se’n subscriptor. Perquè és la que ens fa més forts i ens dóna més marge per a planificar el creixement. Si no voleu subscriure-us-hi, també podeu limitar-vos a fer una donació única sense cap més compromís, o bé fer-vos subscriptors de la col·lecció de llibres que editem cada any.
