Hongria-Polònia-Espanya: el ‘momentum’

  • Per primera vegada un primer ministre en actiu s'ha encarat a l''omertà' dels estats europeus

Vicent Partal
03.02.2021 - 21:50
Actualització: 05.02.2021 - 12:46
VilaWeb
El primer ministre Alexandre De Croo, al parlament belga.

Poques voltes tres paraules juntes poden causar un efecte tan gran. Dimarts, al parlament belga, el diputat de la N-VA Sander Loones preguntava al primer ministre sobre la situació, ara que els tribunals belgues han denegat l’extradició del conseller Lluís Puig. I específicament li demanava què havia de dir sobre el fet que el tribunal belga assenyalàs que una de les causes de denegar l’extradició era la constatació que a Espanya no és possible un judici just si l’encausat és un independentista català. El primer ministre va respondre: “El nostre govern creu en una aplicació forta de l’estat de dret a tots els estats membres de la Unió Europea, tant a Polònia, com a Hongria com a Espanya. Tots han de respectar els valors europeus fonamentals.”

És difícil d’imaginar una resposta que pogués fer més mal a Espanya. I Loones, atent a la jugada, ho va remarcar en la rèplica, explicant que estava molt satisfet que el seu primer ministre s’hagués desentès de la doble vara de mesurar europea i situàs Espanya al costat d’Hongria i Polònia, els dos estats que la Unió té assumit que ja no són democràcies.

Això avança, per tant. Per primera vegada un primer ministre en actiu s’ha encarat a l’omertà dels estats europeus. No és un fet menor, encara que ahir tota la tropa espanyolista fes mans i mànegues per ocultar-ho o disminuir-ho. I, a parer meu, hi ha dues coses importants a remarcar. La primera, sobre el mecanisme que ha trencat el recel; i la segona, sobre la constatació que, malgrat l’aparent divisió, és la convergència d’esforços, i la tenacitat, que dóna fruits. Fins al punt, diguem-ho clar, de començar a dibuixar a l’horitzó quin serà el famós nou momentum i com arribar-hi.

Comencem per la primera. D’ençà del 2017 s’ha estès un gran pessimisme entre els independentistes, que creuen que Espanya mostra un gran control de les relacions internacionals, fruit sobretot de la seua agressivitat. Però fa molt de temps que vaig dir que la pressió interna, de la població o institucional, era la que tenia la capacitat de tombar les pressions espanyoles. I així ha estat.

El primer ministre Alexander De Croo no és independentista, ben al contrari: al Parlament Europeu, el seu partit seu amb el grup de Ciutadans. És cert que, com a demòcrata, ell no ha tingut mai dubtes respecte a tot això que passa ací. El Primer d’Octubre, De Croo, que aleshores era vice-president de Charles Michel va ser molt contundent a l’hora de respondre els atacs del president del govern espanyol contra el govern belga: “La violència policíaca contra civils pacífics per a evitar que voten et condemna. Punt.” Ho va dir públicament a Mariano Rajoy. Tres anys després, Rajoy s’avorreix a casa, De Croo és el primer ministre de Bèlgica i Michel el president del Consell Europeu.

És cert que De Croo no ha caigut ara del cavall, doncs. Però si ara pot apujar el to i dur el debat allà on realment fa més mal és perquè ara té una pressió interna que l’ajuda a salvar l’enorme pressió diplomàtica espanyola. Com voleu que dissimule un primer ministre si la justícia del seu país és tan clara? Espanya el pressionarà tant com puga però per a ell seria suïcida posar-se contra els tribunals propis, és impossible. I ací és on entra en joc la segona consideració que volia explicar avui: que tot això no és anecdòtic, sinó el fruit d’una feina excel·lent de gent diversa que comença a quadrar.

La sentència del Tribunal d’Apel·lació belga que vam saber a primers de gener conté una bomba monumental, que és l’afirmació, al text de la sentència, que Espanya no respecta la directiva de la UE 2016/343 sobre el dret de la presumpció d’innocència en els processos penals.

Com explica Jaume Alonso-Cuevillas en aquest article, aconseguir d’arribar fins on som avui, fins a l’Hongria-Polònia-Espanya, d’entrada era molt difícil perquè “la imatge que el 2017 es tenia de la democràcia i de la justícia espanyoles [a Europa] era força positiva. Des d’Europa es visualitzava un país que havia fet una transició modèlica cap a una democràcia consolidada, amb escrupolosa separació de poders i ple respecte de l’estat de dret (rule of law)”. I tanmateix s’ha aconseguit. Per què? Perquè la realitat és tossuda i a la resta d’Europa la justícia sol ser independent, pel cúmul d’errors que ha comès Espanya però també perquè s’ha anat posant pedra sobre pedra molt bé i d’una manera molt endreçada.

A Bèlgica s’ha anat pas a pas. Sense pretendre córrer més del compte en cap moment. Els exiliats primer van deixar clar que ells no eren fugitius de res ni ningú i s’han comportat de manera exquisida amb les autoritats. Després, amb l’ajut dels tribunals alemanys i escocesos i de les autoritats suïsses, han anat desmuntant els arguments espanyols, documentant exhaustivament les irregularitats comeses i mostrant la cara real d’Espanya. I en aquesta feina, l’existència dels presos polítics i la seua lluita ha estat fonamental. Finalment han acumulat maons de diverses procedències de manera harmònica. Com ho demostra la gran importància que els tribunals belgues atorguen a les decisions del Grup de Detencions Arbitràries de l’ONU. Això és el famós “litigi estratègic”, on cada acció és pensada pensant en la següent. I en un moment de tanta divisió com ho és una campanya electoral crec que és bo de remarcar que parlem d’accions que provenen d’entorns diferents i vénen per camins diferents –Òmnium, en aquest cas, va fer la coordinació del projecte amb les Nacions Unides–, però que totes, en conjunt, serveixen per a la victòria global.

I acabe amb el momentum. Tal com van les coses, em sembla clar que el moment en què els tribunals europeus anul·len el judici als presos polítics serà la nova gran oportunitat. I que les peces ja són posades. Aquell dia els catalans podrem invocar la causa justa adduint que s’haurà demostrat la discriminació greu, gravíssima, de què som víctimes com a minoria nacional, en aquest cas dins l’estat espanyol. I que no té solució possible si no és constituint un estat propi. Però abans cal fer entrar aquest momentum en el full de ruta i preparar-lo. Perquè abans Espanya maldarà per fer veure que ha estat un error i prou, que no afecta la permanència de Catalunya dins el seu estat. I seria imperdonable que l’independentisme deixàs passar una oportunitat tan clara i caigués en el parany. El carrer haurà de dur la veu cantant i tindrà la missió de fer insostenible la situació, amb la confrontació; però les institucions, i per això té també tanta importància la decisió i el vot de cadascú el 14 de febrer, hauran d’actuar i fer passos decisius endavant, tant de cara a Espanya com de cara a Europa.

PS1. Hem de donar les gràcies, com a país, a la N-VA flamenca. I als altres partits com ara Die Linke a Alemanya o el Sinn Fein a Irlanda, que no han dubtat mai a donar suport a la causa democràtica catalana. I ho dic perquè entre nosaltres encara hi ha gent que té la pell massa fina o que no entén com funciona la política internacional.

PS2. Tots els països, totes les societats, tenen persones que són autèntics pilars, sense les quals no s’explicaria el que som. Al nostre, Arcadi Oliveres ho és des de fa moltes dècades. Insubornable, rigorós, crític, elegant, compromès sempre. Ara està greument malalt i la seua família ha obert aquesta pàgina per tal que qui vulga li puga fer arribar un missatge d’amistat i d’estima, de reconeixement. Crec que és una iniciativa magnífica i una ocasió única per retornar-li tant d’amor com ell ens ha regalat a tots.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
03.02.2021  ·  22:21

És tossuda, la realitat. Però cal reconèixer la enorme tasca d’aquells que duen anys, preparant aquest present. La situació d’Espanya és molt pitjor avui que fa tres anys. Per això fa tant de soroll; per a que no ens n’adonem. Em sorprèn el pessimisme de part de l’independentisme. El que no es pot fer és no jugar cada minut de partit. Fins a la victòria final.

J. Miquel Garrido
J. Miquel Garrido
03.02.2021  ·  22:22

Aetos, 01/10/2025

Gemma R.
Gemma R.
03.02.2021  ·  22:31

Pas a pas, apartant pedra a pedra. Dur i difícil el camí, però els que heu fet algun cim, sabeu perfectament com s’ ho val. La llibertat ens retornarà multiplicat per mil tot el que ens ha près tot el patiment. #No surrender!!

Josep Salart
Josep Salart
03.02.2021  ·  22:50

Cal votar massivament JUNTS x CAT

Ramon Cotarelo 3-02-2021

L’estafa d’ERC

“ERC tracta de barrejar un discurs boirosament independentista amb un republicanisme no menys boirós”

A aquestes hores de la funció ha quedat meridianament clar que ERC no és un partit independentista si per a partit independentista hom entén un que té la independència com a objectiu prioritari aquí i ara. Ans al contrari, la prioritat republicana és el govern “efectiu” de la comunitat autònoma catalana; resoldre, diu, els problemes reals de la gent, amb polítiques públiques progressistes. Una tria convencional d’esquerra que no té res a veure amb la independència.

Però, com que hi ha una tradició republicana que cal conservar i, sobretot, un munt de vots independentistes per guanyar, ERC tracta de barrejar un discurs boirosament independentista amb un republicanisme no menys boirós. Una mena d’esperit del pacte de Sant Gervasi degudament actualitzat. Tres anys de govern independentista, incapaç d’avançar cap a la independència, han fet palesa la mistificació d’un lerrouxisme renascut. L’eco del sorollós “doneu-me 68 diputats i proclamo la independència” esdevingué els gemecs espaordits del “no en som prous”, “no es pot fer la independència contra la meitat de la gent”, “no n’hi ha prou amb el 50,1 %”, “cal que siguem la immensa majoria”, etc., etc. Resumint, l’estafa d’ERC consisteix a fingir que treballa per a una independència que no vol o que no vol en un termini raonable.

Pel que fa a la faceta “pragmàtica”, la del govern “efectiu” i realista davant les bogeries de l’independentisme hiperventilat, les coses no semblen anar millor. La via del diàleg no porta enlloc, tret d’aprovar els pressupostos espanyols, garantir l’estabilitat del gobierno i la de les cadires dels diputats republicans. La taula del diàleg és una mentida, com ho era a l’inici de la seva il·lusòria concepció. Quan es tracta de la gestió dels fons europeus, el gobierno imposa el seu criteri amb l’ajuda de VOX i el vot contrari del seu aliat, ERC, no serveix per a res. No cal dir que el resultat del pragmatisme i l’efectivitat al govern és encara més dolent. La incompetència de les conselleries republicanes al voltant de la crisi és la prova que també aquesta faceta de la mistificació és una estafa.

Els republicans exerceixen un control total dels mitjans públics de comunicació i els fan valer com a aparells de propaganda pròpia i amb agressivitat cap a l’independentisme anomenat “de dretes”, o “postconvergent”, fins i tot –i és admirable escoltar-ho a qui té una aliança amb els socialistes– “sociovergent”. Això, però, no ha evitat la caiguda d’ERC en l’opinió pública i el seu desprestigi en el camp independentista. Un baròmetre d’aquesta pèrdua de reputació i aquesta acusació d’estafadors que els republicans han ignorat són les xarxes. La idea que es pot manipular l’opinió pública per mitjans exclusivament audiovisuals és del segle passat.
A les xarxes, una esfera pública postmoderna i molt crítica, s’ha evidenciat la tercera faceta de l’estafa d’ERC, la definitiva, que afecta la qüestió de la ideologia d’esquerra. Tothom està ja convençut que ERC no vol la independència, com no la vol el 50% dels seus votants. Però a ningú no se l’acut posar en dubte la seva ideologia d’esquerra. Qui gosaria fer-ho davant la feixuga insistència dels dirigents de prendre l’esquerra com l’estel polar de la seva derrota? L’esquerra és tota seva; ells, només ells, representen l’esquerra. Són, diuen, independentistes, però, abans són d’esquerra; republicans, però d’esquerra; feministes d’esquerra…

Quina esquerra?
En un dels seus darrers llibres, el filòsof Gustavo Bueno, tornat defensor de la Hispanitat i les glòries espanyoles, exposava que no hi ha una esquerra, sinó moltes i mal avingudes. En cap d’elles no encaixa l’esquerra d’ERC. No és cap esquerra socialdemòcrata (per això ja hi ha el PSC); tampoc pas comunista o neo-comunista, a l’estil Esquerra Unida o Podem; tampoc anarquista, si l’anarquisme pot considerar-s d’esquerra. No és una esquerra ecologista o feminista, encara que inclou reivindicacions de tots dos, com tothom. No és populista, sinó que té consciencia (i llenguatge) de “classe”. Tampoc no és una esquerra cristiana, encara que tingui un component vaticanista molt fort; ni una esquerra de la tradició burgesa radical, d’estil azañista que és anticlerical, mentre que ERC està farcida de catòlics. Quina mena d’esquerra és ERC, doncs?

Exactament, què volen dir els dirigents d’ERC quan treuen en processó la santa imatge de l’esquerra? Què proposen en concret que no sigui la dieta habitual de la socialdemocràcia liberal? Per ventura no és la “via àmplia” una reedició de la momificada “tercera via” de la socialdemocràcia europea més dretana, la del llavors primer ministre Tony Blair, l’àliga de l’Iraq?
A les darreries de la funció, vet aquí que també la ideologia d’esquerra és part de l’estafa d’ERC que tampoc no és d’esquerra. Quan es diu que la ideologia d’esquerra és prioritària sobre la independència, que mai es combregarà amb l’independentisme “de dreta”, tampoc no s’és fidel a la veritat. La ideologia d’esquerra és una cortina de fum per amagar que la independència sí que és l’objectiu prioritari. L’objectiu prioritari de lluitar contra la independència.

Albert Ventura
Albert Ventura
03.02.2021  ·  23:17

I al Plaid Cymru gal.les, sempre al costat dels catalans.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
03.02.2021  ·  23:31

L’enemic colonial encara té força i sap crear mentides capaces de convèncer mig món.

L’enemic hispànic encara té milers de catalans que l’ajuden.

L’enemic imperial va néixer contra Catalunya fa segles i no vol morir sense Catalunya.

L’enemic partidista interior és incapaç de convèncer la gent honesta dels Comuns I del PSC.

Momentum, o no.. ja ho veurem.

La gent haurà de ser contundent CONTRA els polítics nostrats.

Umberto Ciotti
Umberto Ciotti
04.02.2021  ·  00:08

Es urgente dar una definicion nueva cientifica e intachable de fascismo que, por su carácter científico, sea en condicion de imponerse como ganadora delante toda prueba de confrontacion con la realidad. (Metodo cientifico).

(Intachable la definicion y no el fascismo)

Fascismo: “Psicología de masa caracterizada por su espantosa agresividad y destructividad de bienestar y valores de la persona y de la sociedad derivada por la inadecuacion de toda estrechez mental”

Dado este avanzado y coherente modelo de interpretación de la realidad, que es fundamental para entender la situacion y lo que es correcto hacer…

Hay que afirmar que las eleciones en Catalunya del 14 de Febrero 2021 tienen que servir para derrocar la maniobra en acto que quiere arrastrar Catalunya bajo el firme dominio de la represion sin salida de la España franquista.

Maniobra llevada adelante por PSOE, PODEMOS y ER, “Izquierda” que no es ninguna “Izquierda”, sino que la expresión mas actual y devastadora del nuevo fascismo en España.

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
04.02.2021  ·  01:23

Pensem repetir aquell fiasco en que el 28è president dels EUA, en Thomas Woodrow Wilson, demanà a la nostra delegació si volíem ésser un estat independent?

https://ca.wikipedia.org/wiki/Catorze_punts_de_Wilson

I aquells pobres meninfots respongueren, lacònicament, que “només volien que Madrid els fera cas”.

I el president estatunidenc digué: “Que passen els següents…..”

Josep Blesa (València)

josep soler
josep soler
04.02.2021  ·  01:32

Sí. Ara és hora de votar massivament a JUNTS.

Ho faré perquè soc d’Esquerres Republicà i Català.

Núria Castells
Núria Castells
04.02.2021  ·  02:53

Avui no comentaré l’editorial -per molt interessants que siguin, el moment i l’editorial mateix- perquè, Vicent, et voldria demanar que féssiu un article/entrevista… el q us sembli, sobre la Laura Solé i el seu/s company/s d Tarragona, salvatgement detinguts, i ara amenaçats amb llargues penes de presó.
Si us plau, feu-ne, també, una versió en anglès. Necessitem poder difondre a EU (MEPs, media, organitzacions d DDHH, legals, etc.)
Moltes gràcies.
Ja sé que som en campanya electoral però la solidaritat és la força més segura que tenim. La sola cosa que ens pot sostenir com a poble. I s’ha de cuidar de manera sistemàtica.
Denunciar incansablement a EU és, també, imperatiu.
Que segueixin posant Espanya al costat dels països que soscaven la democràcia UE, com ja estan començant a fer.

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
04.02.2021  ·  05:28

Perfecte, ja ho veig clar!! Avergonyida Espanya pel comentari de 2 minuts del primer ministre belga de passada al parlament ràpidament anul • larà les sentències, farà que torni en Puigdemont i convocarà un referèndum vinculant d’independència!!

Una mica de realisme, si us plau!! No és que no calgui tenir esperança, però a l’opinió pública europea només li importarem quan el nostre conflicte els afecti realment, i Espanya només negociarà quan no li quedi més remei

Albert Miret
Albert Miret
04.02.2021  ·  07:48

La realitat és tan tossuda, que em sembla mentida que amagueu d’aquesta manera tan clara el nom de qui és el real protagonista de què el primer ministre belga faci aquesta declaració i de què la Unió Europea comenci a dubtar seriosament del frau espanyol. Bé, ja ho faig jo, doncs. Aquest senyor es diu CARLES PUIGDEMONT, i és el PRESIDENT DE CATALUNYA que s’ha hagut d’exiliar PER TERRORISME D’ESTAT i que cap dia ha deixat d’aclarir al món el què està passant dins d’aquest país feixista que els ha enredat a tots simulant ser democràtic. Aquesta és la realitat, i mentre aquest home ha estat a l’exili, ni un dia ha deixat de demostrar a tota Europa el que passa aquí, mentre d’altres, rebutjant els seus principis, han intentat de totes les maneres vendre el país a canvi d’una taula que no ha servit  per a res i avui ja és una burla contra Catalunya.
Algú ho havia de dir! I com diu cada dia en Josep Salart, Cal votar massivament JUNTS x CAT

Anna Maria Porta
Anna Maria Porta
04.02.2021  ·  07:51

També votaré JxC i per les mateixes raons que tu, Josep Soler exposés. Ara, però, amb una diferència jo em pinsaré el nas amb una pinça d’estendre la roba. Jo votaré Carles Puigdemont , però el paquet que ve al darrera no em satisfà gens ni mica. Bon dia i bona hora. Una abraçada. ☮️

Belén Solé
Belén Solé
04.02.2021  ·  07:54

“Pas a pas, cop a cop, anem fent un nou camí”…És la lletra d’una cançó de joventut. Ara li trobo tot el sentit.

Joan Cuscó
Joan Cuscó
04.02.2021  ·  08:08

Ha faltat un maó que hauria estat molt important: AMNISTIA INTERNACIONAL.
Ha tingut un paper molt ambigu i equidistant, molt poc compromès.

Pep Agulló
Pep Agulló
04.02.2021  ·  08:31

SABER LLEGIR LA “REALITAT”, A QUI MOLESTA?

Saber llegir la política que va per sota d’uns fets, amb els seus silencis i les seves declaracions interessades, però que mou les muntanyes de la política en la direcció contrària, és tasca d’afinats analistes.

Si ens movem entre el negre i el blanc, sense matisos defensarem un “realisme” tan fals com paralitzant de qui, com la faula, quan la guilla no pot haver els raïms diu que són verds…

Josep Gualló
Josep Gualló
04.02.2021  ·  08:44

HI HA UN “MOMENTUM”, PERÓ TAMBÉ HI HAN MOLTS MOMENTS

Hongria-Polònia-Espanya. Això no és el “Momentum”, si que és un moment important. Cal que sapiguem aprofitar tots moments per avançar l’arribada del “Momentum”.

Una de les coses que mes m’ha agradat de l’editorial d’avui, Vicent, és la manera com has explicat la importància que te que el poble d’un país de la Unió Europea, pressioni al seu govern perquè deixi de mirar cap a una altra banda davant de la injustícia d’Espanya amb Catalunya.

Hongria-Polònia Espanya, si aquest trio és considera l’eix del mal a Europa, la potent diplomàcia espanyola queda desactivada definitivament.

Ara ens toca a nosaltres, el poble català, votar massivament el 14-F a Junts. Tant els seus partidaris com els seus detractors sabem que és la única opció que ens portarà “Momentum”.

Demano als seguidors històrics d’Esquerra, que facin un esforç per vencer el mal que els hi farà al cor i agafar una mica de distancia i mirar objectivament que ha fet esquerra des del moment que va començar el procés fins avui.

Que abans de votar pensin que necessita el nostre país perquè el 14-F, sigui el MOMENTUM de la nostra independència.

I demano a tothom, que vagi a votar (evidentment prenent totes les precaucions i més) La supervivència del país és mes important que la supervivència personal.

De que serveix sobreviure per ser esclaus ???

ramon Feixas
ramon Feixas
04.02.2021  ·  09:19

Particularment, i no crec que sigui l’únic, mai vaig creure en la Unió. Però dins l’agnosticisme del moment, hem de reconèixer que han anat passant coses. hem vist que hi ha independència de poders (quelcom molt important), encara que malauradament les institucions judicials a nivell d’Europa no tenen poder executiu i quan tenen efecte les víctimes ja han complert la pena i els responsables de la injustícia resten impunes. A part d’això han passat coses. Del tema Grècia, si són capaços els poders de la UE poden haver après molt podent-ho enfocar en bases als drets humans i les solucions socials o seguir servint íntegrament a la usura, serviment pel qual es va formar aquesta unió. També la immigració, el Brexit, les bandes d’extrema dreta, la persecució política i cultural, el propi futur de territoris ocupats pels voltors, etc…….D’ocasió de canviar el rumb concretament els polítics en veient la necessitat, depèn de la relació que tingui cada eurodiputat a mb la corrupció i el compromís concret envers la usura. Els que s’arrapen gaire al búnquer d’una estat, mal senyal, ja que distribució territorial en termes polítics, a aquestes alçades no l’haurien de determinar fronteres aconseguides militarment.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
04.02.2021  ·  09:40

No se si el “momentum” arribarà quan els tribunals europeus anul·lin el judici al presos polítics. Quan això passi, si passa, és possible que els estats europeus es posin a ‘a tocar el violí’ perquè mentre Espanya controli el seu territori els demés estats de la UE no s’hi posaran. Altra cosa seria que França i/o Alemanya diguessin a Espanya que ‘ja n’hi ha prou’, aleshores si que seria el moment. En qualsevol cas tot passa pel què siguem capaços de fer a casa nostra. Si som capaços de provocar una inestabilitat tan gran que, juntament amb el descrèdit de la democràcia espanyola, Europa no pugui suportar-ho …, atenció, no ho podrà suportar si la situació de l’estat espanyol posa en perill l’economia europea i si els estats europeus veuen més rentable la República Catalana que no pas la integritat de l’estat espanyol.

XAVIER UTRILLA
XAVIER UTRILLA
04.02.2021  ·  10:25

D’acord amb l’editorial, pot ser aquesta sigui l’única via que tindrem per assolir l’objectiu. Però s’ha de recolzar desde dins del país, sense ambigüitat en el discurs ni contradiccions en els fets, de l’estil erc/comuns…
Gràcies Albert Miret, algú ho havia de dir així, amb majúscules, per que tothom ho senti.

david graupere
david graupere
04.02.2021  ·  11:16

La justícia de la UE arriba tard i malament, perquè això ja és un dejà vu, al País Basc ja ho saben, no és res nou, ha passat diverses voltes.

Oisí que estic del tot d’acord en què els estats europeus per separat apliquen a dins del seu perímetre de sobirania la seva maduresa com a societat, justament perquè la UE blinda aquestes sobiranies: la belga i l’espanyola, totes. L’omertà seguirà perquè orgànicament la UE és això: el blindatge dels estats.

Cal mirar més enllà dels estats de la UE, ja es va veure què va passar amb la teranyina de la UE (Tusk et al.).

Aleix Gaus
Aleix Gaus
04.02.2021  ·  11:17

Ja molts nervis pel 14 de Febrer, escolto moltes bajanades per part dels partits. Hauriam de aprofitar tots aquests elements que explica el Sr Partal tant bé

Rosa Gispert
Rosa Gispert
04.02.2021  ·  11:22

Si, en aquestes eleccions ens hi juguem que a Europa vegin que no volem passar pàgina, com volen els PSOE-podemos, i que recolzem el president legítim Carles Puigdemont. A dintre ens juguem que de veritat es comencin a preparar estructures d’estat, no com les que havia de fer ER i ens va enganyar a tots. Perquè quan arribi aquest moment el govern català no s’arronsi i nosaltres no tornem a fer el pena, sense estar organitzats.

Jordi Torres
Jordi Torres
04.02.2021  ·  11:24

Totalment d’acord amb en Josep Soler i amb en Salvador Aregall.

Respecte al segon comentari, certament, la UE només actuarà si el cost de la inacció li resulta superior al cost d’enemistar-se amb Espanya. De fet, només cal obrir-los els ulls, ja que el mantenir l’estat espanyol dins el ‘tinglado’ europeu, amb la ineficiència, corrupció i reiterades violacions de fonamentals a Espanya ja és ara mateix un molt mal negoci. El problema és que a la UE encara no ho saben.

JOSEP MARIA OLLE
JOSEP MARIA OLLE
04.02.2021  ·  11:49

El “momentum”, arribarà però quan i com. Massa gent espera que ens vingui del aire del cel, sense posar hi res de la seva part.
Quan hem posat de la nostra part han sorgit i produït coses, que ens podem sentir orgullosos, com poble català unit: 1-O, vaga general 3-0, bloqueig autopistes… i pocs mes. El “porc senglar” ferit, actua amb molt mala llet i la por ens ha tornat acollonits, portem 3 anys on les envestides constants del porc ens han trencat lo mes important que es la nostra unió de poble català. I encara molts de nosaltres li donem menjar contínuament( aprovar pressupostos, diàleg, ajudes pel Covid-19 etc , ull!, no solament ER sinó PDCAT, la CUP menyspreant a tots, JxC a la diputació i ajuntaments…)per que envalenteixi en els seus últims atacs de vida que li resten (no crec pas que arribi el 2029, segons un bon visionari com Deulofeu). Però per a mi seria massa temps de patiment pels que sofrim els atacs.
Les nostres armes, com a poble, ha sigut parlamentar, amb ens que li donen de menjar per sobreviure (CEE), i amb uns intermediaris que s´han jugat present i el futur, per que, no li arribi tan de menjar per sobreviure gaire mes temps. Tothom coneix que el “porc” es quasi mort, solament li donen una mica per que no es mori de cop ( que es el momentum esperat? pensen alguns que altres).
Estem en un moment que tothom diem que realitzin coses, i tothom està l´espera de que algú faixi però ell no, com un no dir res de res.
Crec que estem al darrera per poder fer coses, una classe social, el treballador bàsic, professional, autònim, empresari , pensionista, rentista… no se’m acudeixen mes definicions, però el que vull dir es que, aquí no va de d’esquerres o dretes, va pel sentiment de formar una nació. No m`agrada que a vegades uns diuen jo soc d’esquerres i republicà, jo podria dir soc neoliberal amb sentit de nació i república catalana. Però ara la meva fi es una república catalana independent. Tots tenim que buscar aquesta unió, sense marcar esquerres, dretes, i posicionament social, tothom es benvingut i necessari per aconseguir la mes important fita.
Si el momemtun ajuda… dons somni.

Gemma Roda
Gemma Roda
04.02.2021  ·  12:21

Albert Miret, tens tota la raó… Gràcies especialment al President CARLES PUIGDEMONT (en majúscules, ja que no apareix a l’article).

Lluïsa Miret
Lluïsa Miret
04.02.2021  ·  12:29

Hi ha qui ha estat insistint perquè Europa s’adoni del què ha passat aquí durant els últims anys i sembla que algú en diu ja alguna cosa, Visca!
De totes maneres, sembla mentida que costi tant!
Votarem, i tant!

Rafael Benavent
Rafael Benavent
04.02.2021  ·  12:33

Europa va despertant-se del que va ser “l’exemplar transició democrática”; monarquia i franquisme constitucionalitzats inclosos. Però que, sobretot, només els conciençadament “diferents” patiríem. Gràcies donem a tots els que, des de la seua insistència, persistència , capacitat i valors, fan que els nostres somnis no morin, ans més bé, es reafirmem en ells més cada dia.

PERE SIO
PERE SIO
04.02.2021  ·  12:54

Sempre es bo veure com un primer ministre europeu obre els ulls a la realitat, però no cal fer-se gaires il·lusions. Europa segueix sent el club dels interessos dels Estats que fins avui només els mouen els diners i on es tapen mútuament les vergonyes, inoperàncies i corrupteles que en són moltes.
Que Espanya no és una democràcia és una realitat innegable, encara que alguns babaus encara s’ho creguin, només cal repassar l’història per veure com la democràcia, a més de precària, ha estat sempre una total excepció a la regla, gairebé com un miratge puntual.
Espanya és un Estat regit històricament per Monarquies Borbòniques absolutistes, de baix coeficient intel·lectual, i per polítics la majoria d’ells corruptes i adaptats al sistema. La norma general espanyola han estat els aixecaments, els cops d’Estat i les dictadures militars i la ciutadania espanyola ha nascut, s’ha criat, i en bona part s’ha acostumat i acceptat, com quelcom natural i habitual, aquestes formes d’Estat.
Espanya avui no reuneix cap dels requisits per ser considerada com una democràcia més enllà de les paraules i del gran engany de la Transició.
Tenim un cap d’Estat en forma de Monarquia vitalícia, imposada pel franquisme, corrupta, inviolable i d’ideologia d’extrema dreta. Tenim uns pilars, o poders de l’Estat totalment podrits i corcats, heretats de la dictadura i intocables com són, els alts comandaments militars i els cossos policials, plens de personatges feixistes, repressors, criats en la dictadura i que no saben, ni volen saber, el que és una democràcia. Tenim una justícia hereva del franquisme, prevaricadora, parcial, corrupta i que no imparteix justícia sinó que aplica la llei, segons el seu ideari, d’extrema dreta, i les seves conveniències polítiques. A tot això cal afegir-hi un alt funcionariat uns partits polítics majoritaris (PSOE-PP) i una oligarquia econòmica (Íbex-35) que en els darrers quaranta anys s’han dedicat a protegir i mantenir aquests pilars, enganyar a la ciutadania i aprofitar el poder per saquejar Espanya econòmicament.
A això que avui és Espanya se li pot posar molts noms, menys que és una democràcia.

Carles Viñals
Carles Viñals
04.02.2021  ·  14:52

M’agrada aprendre de tot mestre que tingui quelcom a ensenyar-me, i he aprés d’un mestre castellà que:

“La libertad, Sancho, és uno de los más preciosos dones que a los hombres dieron los cielos. Con ella no pueden compararse los tesoros que la tierra encubre i la mar encierra. Por la libertatd, así como por la honra, se puede i debe aventurar la vida. El cautiverio, por el contrario, és el mayor de los males que pueden acontecer a los hombres.”

Dedicat a tothom que té claríssim que, ara i aquí, el primer combat a guanyar per la llibertat es lliurarà el 14-F.
————————————————————————————————————————

A l’amic Umberto Ciotti:

FEIXISME.- Ideología i moviment polític reaccionari, emanat del capitalisme, que el finança i protegeix com a punta de llança i força de xoc contra les forces socials que se li oposen. En temps de crisi econòmica extrema com la que seguí a la IGM, pren formes espectaculars i violentes, que arriben àdhuc a la guerra com a darrer recurs. Tal fou la creació dels feixismes italià i alemany, en els qui el capitalisme delegà el desfermament de la IIGM. Com a creació seva, és inherent al capitalisme i, per tant, PERMANENT i mantingut en reserva per aquest, que l’utilitza en la forma i amb la intensitat que cada situació concreta demana. Forma que ja no es manifesta amb uniformes i desfilades, ans en lleis i resolucions parlamentàries de governs nominalment democràtics. No hi ha avui governs ni estats que es proclamin o reconeguin feixistes, però el feixisme hi és en tots ells, més o menys visible.

Montserrat P.
Montserrat P.
04.02.2021  ·  15:06

Molt bona l’editorial, però li falten coses molt importants .

Estic totalment d’acord amb Albert Miret.

A aquesta editorial li falta remarcar i dir en majúscules qui són els que més han fet per aconseguir això. I són el MHP CARLES PUIGDEMONT, els consellers LLUÍS PUIG, TONI COMÍN i CLARA PONSATÍ i el seu equip d’advocats a Bèlgica, Alemanya i Escòcia, Boye, Alonso-Cuevillas, Paul Bekaert, Aamer Anward, Wolfgang Schomburg entre d’altres.

Sr. Partal, està molt bé que destaqui Omnium en negreta. No està bé que només destaqui Omnium i que ometi el nom dels que més han contribuït a tot això que explica.

Em sap molt de greu que vostè també participi en aquest tots contra Junts, tots contra Puigdemont. Ignorar-lo i voler-lo amagar, com si no existís, és anar-hi clarament en contra.

Doncs mira, aquí ens teniu a molts: Cal votar massivament JuntsXCat.

Joan López
Joan López
04.02.2021  ·  15:19

Puigdemont I la resta d’exiliats son qui fan mal a Governs com l’espanyol,sense ells ja seriem milers I milers de independentistes a les pressons. Votarè junts votarè Puigdemont

jaume vall
jaume vall
04.02.2021  ·  15:47

Completament d’acord amb Josep Salart, i en conseqüència amb Albert Miret, i amb els que s’han adonat de com li costa al Director anomenar el MHP, tot i que segons els llibres de X.Xirgu sobre Carles Puigdemont hi ha hagut entre ells una bona relació, personal i periodística : Va , ajudem-lo :
C-a-r-l-e-s P-u-i-g-d-e-m-o-n-t, legítim MHP de la Generalitat de Catalunya, injustament perseguit, i -gairebé- únic líder que posa en escac l’estat espanyol a nivell internacional.

“Gràcies especialment al President CARLES PUIGDEMONT (en majúscules, ja que no apareix a l’article).”

Maria Cinta Comet
Maria Cinta Comet
04.02.2021  ·  15:59

Opino com Gemma R.

Seguirem treballant per assolir aviat la República catalana

Ñ està afeblida (en democràcia, en estabilitat, en situació economicosocial, en sanitat … i podrida (corrupció i joc brut a molt nivells). Caurà!!!

Maria Villarroya
Maria Villarroya
04.02.2021  ·  16:14

Dels que no ens rendim
https://www.elnacional.cat/ca/opinio/agusti-colomines-ateneu-simptoma_579984_102.html
Cal votar massivament a JUNTSxCAT

jordi Rovira
jordi Rovira
04.02.2021  ·  16:22

Sí, això avança. Avança perquè l’estat espanyol ha hagut d’emprendre unes polítiques que anomenàvem “agressives” per no dir totalment forassenyades. Partien d’un supòsit que obligava als estats europeus socis a mantenir el seu crèdit democràtic. Un crèdit que a l’1-O alguns ja posen en dubte. Ho diu ben clarament l’editorial: “La violència policíaca contra civils pacífics per a evitar que voten et condemna. Punt.” Era aquesta la postura oficial. Per cert, quelcom semblant li diu Trump a Rajoy. Però en aquell dat, tothom espera el decurs dels esdeveniments. I si la previsió és que tals polítiques no donen mai resultats positius, ningú no fa cap pas més. Tothom espera que el gegant espanyol enfonsi encara més les seves potes en el fang que trepitgen. O si voleu que se’n surti amb les seves polítiques. I com que aquestes no han sigut, ni tan sols seran, les previsions es van complint. El momentum és aquest. No és pas un moment més. Simplement és el dibuix ja prèviament descrit del que passa quan apliques unes polítiques enlloc d’unes altres. Per cert, ben destacable el paper d’alguns dels estats anomenats petits en aquest entorn europeu. L’article també el comenta. Passos lents però segurs. Passos ben ajustats a una estratègia que té ressò i acció tan interna com internacional.
I tots sabem clara una cosa, la unilateralitat obsessiva al marge d’una internacionalització intel·ligent porta a l’efecte basc, és a dir a l’efecte contrari. Per tant no en resta, ni cas, ni futur, ni present per a la causa nacional. El PNB sí és un partit d’estat, de maneta d’alguns altres a l’hotel Majestic. Un partit d’estat espanyol. El partit del concert basc, asimètric per definició. Una asimetria que l’estat ni pot, ni vol donar per a Catalunya. No resta tan clar si pot i vol donar-la a l’alt l’empresariat català. Aquesta és tota una altra partida, en la que la correcció i la declaració possible d’un error de part de l’estat espanyol, sempre pot enganxar algú d’aquí badant o parant la mà. De motius per córrer sembla que tothom en té. Deu ser que tot sí avança…

Roser Caminals
Roser Caminals
04.02.2021  ·  17:08

El momentum no es produirà automàticament amb les sentències europees, sinò que dependrà de què fem nosaltres amb aquestes sentències. Les sentències són el moment, la reacció serà (o no) el momentum. N’hem de treure el màxim rendiment com a detonant dels partits, les institucions i, sobretot, el carrer, tal com diu el Vicent. Això Carles Puigdemont i companyia ho entenen millor que ningú.

Frank Compernolle
Frank Compernolle
04.02.2021  ·  18:10

Sovint era molt crític del meu país (Bèlgica) i trobava que la separació dels poders no hi era ideal. Però he vist que finalement no és pas tan malfeta tot i no ser perfecta. Que els valors i els drets humans hi tenen valor. Que s’hi pot riure del nostre rei, de les esglésies i de qualsevol persona pública, sense anar a la presó. He vist que hi ha pitjor dins de la Unió europea, tant a l’est com al sud. Que les llengües de tothom hi són respectades (totes són oficials i iguals, no en tenim de «cooficials» – no sempre ha sigut així). Que l’esperit de compromís a la belga (o el pacte a la catalana) és molt millor de l’obsessió que cal vençuts i vencedors motivat per un antic sentit d’honor contraproductiu en la tradició d’un hidalguisme absurd que pretèn que val més morir que perdre l’honor.

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
04.02.2021  ·  18:45

El problema no serà Europa, no serà el món.
Seran els independentistes de saló que a l’octubre de 2017 es van veure arrossegats per la unitat del poble, i van acceptar a contracor anat units amb el poble.

Deixant ja fora les Albiach/Colau, pseudo-esquerranes, elles i els seus partits Podemos/Comuns, que són molt de l’alliberament dels pobles si no són d’espanya. Ni són, ni han estat mai independentistes, i són d’esquerres només de “boca petita”, si no molesta a la oligarquia econòmica.

Ens hem de preocupar d’aquells que han venut tota la seva vida que són independentistes de soca-rel. D’aquells que després de l’Octubre de 2017 han blanquejat els governs feixistes del regne d’espanya, ajudant a la hipòcrita Europa a respirar alleujada perquè el problema català estava en vies de solució amb les converses PSOE – ERC.
Si ens hem de preocupar de l’immens dany fet a la credibilitat de Catalunya per la direcció botiflera d’ER (Oriol Junqueras, Roger Torrent, Tardà,.etc… i l’espanyolista Rufián). Gràcies a ells Europa s’ha empassat que el problema de la minoria catalana no és per tant si un partit com ER el blanqueja.

Resumint la tasca ant-independentista d’ER, tira per terra qualsevol posicionament internacional.
Això és molt greu, i només te una solució, netejar la directiva de tot botifler, i recuperar la ERC autèntica.
Per a aconseguir-ho ho tenim fàcil votant la llista del MHP Carles Puigdemont massivament a les properes eleccions i totes les que vinguin.

enric llopis
enric llopis
04.02.2021  ·  18:50

Sí, cal votar massivament a JUNTSxCAT.

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
04.02.2021  ·  19:16

Gràcies Vicent pel teu article i gràcies Josep Salart (22.50) pel de Ramon Cotarelo, tan aclaridors.

Jesús Albiol
Jesús Albiol
04.02.2021  ·  19:37

Tots els imperis han caigut de cop i volta, per una acció concreta. Té raó Vicent quan assenyala el “momentum”, però no sé si serà aquest (tan de debó ho sigue), o serà el propi estat qui, en una crisi molt més gran que l’actual (històricament hi avança a marxes forçades), perdrà el control de la situació i farà possible l’exercici de la democràcia a Catalunya.
No oblidem mai que qui més independentistes ha “creat” han estat els salva-pàtries de l’estat. No se’n cansen de fer-ho i al final ho pagaran. La nació catalana ha de resistir i defensar-se com ho està fent fins ara, especialment internacionalitzant el conflicte.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any