El primer ministre Alexandre De Croo, al parlament belga.

Poques voltes tres paraules juntes poden causar un efecte tan gran. Dimarts, al parlament belga, el diputat de la N-VA Sander Loones preguntava al primer ministre sobre la situació, ara que els tribunals belgues han denegat l’extradició del conseller Lluís Puig. I específicament li demanava què havia de dir sobre el fet que el tribunal belga assenyalàs que una de les causes de denegar l’extradició era la constatació que a Espanya no és possible un judici just si l’encausat és un independentista català. El primer ministre va respondre: “El nostre govern creu en una aplicació forta de l’estat de dret a tots els estats membres de la Unió Europea, tant a Polònia, com a Hongria com a Espanya. Tots han de respectar els valors europeus fonamentals.”

És difícil d’imaginar una resposta que pogués fer més mal a Espanya. I Loones, atent a la jugada, ho va remarcar en la rèplica, explicant que estava molt satisfet que el seu primer ministre s’hagués desentès de la doble vara de mesurar europea i situàs Espanya al costat d’Hongria i Polònia, els dos estats que la Unió té assumit que ja no són democràcies.

Això avança, per tant. Per primera vegada un primer ministre en actiu s’ha encarat a l’omertà dels estats europeus. No és un fet menor, encara que ahir tota la tropa espanyolista fes mans i mànegues per ocultar-ho o disminuir-ho. I, a parer meu, hi ha dues coses importants a remarcar. La primera, sobre el mecanisme que ha trencat el recel; i la segona, sobre la constatació que, malgrat l’aparent divisió, és la convergència d’esforços, i la tenacitat, que dóna fruits. Fins al punt, diguem-ho clar, de començar a dibuixar a l’horitzó quin serà el famós nou momentum i com arribar-hi.

Comencem per la primera. D’ençà del 2017 s’ha estès un gran pessimisme entre els independentistes, que creuen que Espanya mostra un gran control de les relacions internacionals, fruit sobretot de la seua agressivitat. Però fa molt de temps que vaig dir que la pressió interna, de la població o institucional, era la que tenia la capacitat de tombar les pressions espanyoles. I així ha estat.

El primer ministre Alexander De Croo no és independentista, ben al contrari: al Parlament Europeu, el seu partit seu amb el grup de Ciutadans. És cert que, com a demòcrata, ell no ha tingut mai dubtes respecte a tot això que passa ací. El Primer d’Octubre, De Croo, que aleshores era vice-president de Charles Michel va ser molt contundent a l’hora de respondre els atacs del president del govern espanyol contra el govern belga: “La violència policíaca contra civils pacífics per a evitar que voten et condemna. Punt.” Ho va dir públicament a Mariano Rajoy. Tres anys després, Rajoy s’avorreix a casa, De Croo és el primer ministre de Bèlgica i Michel el president del Consell Europeu.

És cert que De Croo no ha caigut ara del cavall, doncs. Però si ara pot apujar el to i dur el debat allà on realment fa més mal és perquè ara té una pressió interna que l’ajuda a salvar l’enorme pressió diplomàtica espanyola. Com voleu que dissimule un primer ministre si la justícia del seu país és tan clara? Espanya el pressionarà tant com puga però per a ell seria suïcida posar-se contra els tribunals propis, és impossible. I ací és on entra en joc la segona consideració que volia explicar avui: que tot això no és anecdòtic, sinó el fruit d’una feina excel·lent de gent diversa que comença a quadrar.

La sentència del Tribunal d’Apel·lació belga que vam saber a primers de gener conté una bomba monumental, que és l’afirmació, al text de la sentència, que Espanya no respecta la directiva de la UE 2016/343 sobre el dret de la presumpció d’innocència en els processos penals.

Com explica Jaume Alonso-Cuevillas en aquest article, aconseguir d’arribar fins on som avui, fins a l’Hongria-Polònia-Espanya, d’entrada era molt difícil perquè “la imatge que el 2017 es tenia de la democràcia i de la justícia espanyoles [a Europa] era força positiva. Des d’Europa es visualitzava un país que havia fet una transició modèlica cap a una democràcia consolidada, amb escrupolosa separació de poders i ple respecte de l’estat de dret (rule of law)”. I tanmateix s’ha aconseguit. Per què? Perquè la realitat és tossuda i a la resta d’Europa la justícia sol ser independent, pel cúmul d’errors que ha comès Espanya però també perquè s’ha anat posant pedra sobre pedra molt bé i d’una manera molt endreçada.

A Bèlgica s’ha anat pas a pas. Sense pretendre córrer més del compte en cap moment. Els exiliats primer van deixar clar que ells no eren fugitius de res ni ningú i s’han comportat de manera exquisida amb les autoritats. Després, amb l’ajut dels tribunals alemanys i escocesos i de les autoritats suïsses, han anat desmuntant els arguments espanyols, documentant exhaustivament les irregularitats comeses i mostrant la cara real d’Espanya. I en aquesta feina, l’existència dels presos polítics i la seua lluita ha estat fonamental. Finalment han acumulat maons de diverses procedències de manera harmònica. Com ho demostra la gran importància que els tribunals belgues atorguen a les decisions del Grup de Detencions Arbitràries de l’ONU. Això és el famós “litigi estratègic”, on cada acció és pensada pensant en la següent. I en un moment de tanta divisió com ho és una campanya electoral crec que és bo de remarcar que parlem d’accions que provenen d’entorns diferents i vénen per camins diferents –Òmnium, en aquest cas, va fer la coordinació del projecte amb les Nacions Unides–, però que totes, en conjunt, serveixen per a la victòria global.

I acabe amb el momentum. Tal com van les coses, em sembla clar que el moment en què els tribunals europeus anul·len el judici als presos polítics serà la nova gran oportunitat. I que les peces ja són posades. Aquell dia els catalans podrem invocar la causa justa adduint que s’haurà demostrat la discriminació greu, gravíssima, de què som víctimes com a minoria nacional, en aquest cas dins l’estat espanyol. I que no té solució possible si no és constituint un estat propi. Però abans cal fer entrar aquest momentum en el full de ruta i preparar-lo. Perquè abans Espanya maldarà per fer veure que ha estat un error i prou, que no afecta la permanència de Catalunya dins el seu estat. I seria imperdonable que l’independentisme deixàs passar una oportunitat tan clara i caigués en el parany. El carrer haurà de dur la veu cantant i tindrà la missió de fer insostenible la situació, amb la confrontació; però les institucions, i per això té també tanta importància la decisió i el vot de cadascú el 14 de febrer, hauran d’actuar i fer passos decisius endavant, tant de cara a Espanya com de cara a Europa.

PS1. Hem de donar les gràcies, com a país, a la N-VA flamenca. I als altres partits com ara Die Linke a Alemanya o el Sinn Fein a Irlanda, que no han dubtat mai a donar suport a la causa democràtica catalana. I ho dic perquè entre nosaltres encara hi ha gent que té la pell massa fina o que no entén com funciona la política internacional.

PS2. Tots els països, totes les societats, tenen persones que són autèntics pilars, sense les quals no s’explicaria el que som. Al nostre, Arcadi Oliveres ho és des de fa moltes dècades. Insubornable, rigorós, crític, elegant, compromès sempre. Ara està greument malalt i la seua família ha obert aquesta pàgina per tal que qui vulga li puga fer arribar un missatge d’amistat i d’estima, de reconeixement. Crec que és una iniciativa magnífica i una ocasió única per retornar-li tant d’amor com ell ens ha regalat a tots.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.