Per què hi ha homes a qui molesten tant els avenços del feminisme? 

Internet és ple de misogínia. De la mateixa manera que ha arribat la quarta onada del feminisme també s’ha produït un efecte invers, una reacció antifeminista capitalitzada per l’extrema dreta, amb una presència molt forta a la xarxa. Ha sorgit una subcultura d’homes obertament antifeministes, unes comunitats misògines que compten amb milers de seguidors: l’androsfera. En aquest conglomerat hi ha youtubers d’extrema dreta, incels, trols, membres de Forocoches, moviments que defensen els drets dels homes i influenciadors que donen consells masclistes a homes frustrats per lligar. Tots comparteixen el fet d’anar contra el feminisme, que consideren una amenaça de la masculinitat. Alhora es presenten com a víctimes i neguen la violència de gènere.

Per què s’ha produït aquesta reacció antifeminista?

Els canvis que implica el feminisme per a l’estructura del sistema i, en conseqüència, per als homes són molt profunds. Els experts expliquen que el fet de veure perillar els interessos d’un mateix o que es posi sobre la taula la necessitat de revisar conductes consolidades amb el temps fa por. I la por, si no se sap gestionar, es pot convertir en ràbia i enuig. Dues premisses clau per a entendre la reacció misògina al feminisme i sobre les quals se sustenta l’androsfera. “Cada onada del feminisme va seguida d’una reacció conservadora del signe contrari. Cada vegada que el moviment empeny per a canviar les condicions, hi ha forces que no saben encaixar els canvis. Era previsible”, explica Lionel S. Delgado, filòsof, sociòleg i investigador de la Universitat de Barcelona sobre feminismes i models de masculinitat.

Elisa García, experta en aquest fenomen i investigadora del Departament de Sociologia de la Universitat Complutense de Madrid, hi coincideix i assenyala que és la reacció a uns canvis socials molt ràpids: “És una retirada del privilegi, es parla de posar fi a la impunitat, al patriarcat. I això, lògicament, remou. Moltes persones no són capaces de tolerar-ho. Ho hem vist amb el llenguatge inclusiu. Se senten amenaçats i, encara que no ho diguin així, el seu objectiu és restablir el privilegi, recuperar els espais perduts. I ho fan amb una misogínia desenfrenada perquè estan molt incòmodes.”

Cal tenir en compte que, a més, el feminisme ha esdevingut un element central en un moment de moltes crisis en què la por i la incertesa s’accentuen. És aleshores quan, interessadament, determinats grups i formacions polítiques –els grups catòlics conservadors, els partits d’ultradreta, el moviment antiavortista o el lobby feixista– miren de capitalitzar aquestes angoixes i fer creure que la raó de tots els mals és el feminisme: “Hi ha forces que intenten encapçalar aquesta incertesa donant benzina als seus projectes conservadors. La irritació dels homes és molt rendible si s’aconsegueix dirigir cap al feminisme i cap a les forces d’esquerres. Veuen el feminisme com una amenaça i la seva estratègia es fonamenta a canalitzar el malestar social contra les forces de canvi”, assenyala Delgado. Ara, no és pas exclusiu de la ultradreta i dels grups conservadors: “És cert que l’extrema dreta es fa ressò d’això, però allò que més ens preocupa és que aquest discurs arreli en gent que no s’identifica com a tal. Hi ha gent de totes les ideologies que fa seus arguments que neguen la violència masclista. Ha sorgit un moviment reaccionari que vol que l’ordre patriarcal no es mogui ni un centímetre”, assenyala Rubén Sánchez, subdirector de Sensibilització i Prevenció del Departament d’Igualtat de la Generalitat de Catalunya.

És per això que la xarxa d’individus que consumeixen tot aquest contingut misogin és molt disseminada i els motius que els hi porten són molt diversos: “N’hi ha que ho fan perquè els fa gràcia, n’hi ha que creuen que el feminisme és el problema més gran del món i n’hi ha que troben en aquests temes una causa per a abocar-hi la bilis i la irritació que tenen per la resta (precarietat, malestar, por)”, afegeix Delgado. A més, en aquests espais d’internet troben una empatia que els reconforta emocionalment: “No tan sols s’hi diuen arguments que reforcen les teves idees polítiques, sinó que a més toquen emocions amb què et sents bé. Moltes vegades se centren en el victimisme masculí; per exemple, es diuen ‘ens estan maltractant’”, assenyala García.

A més, és una comunitat que agafa força entre la gent jove: “Els nois i els joves estan en un moment de desorientació i no saben si han de continuar obeint la masculinitat hegemònica, la que marca el masclisme. Ara, com que no es dóna prou valor a uns altres referents de masculinitats, van a refugiar-se a l’androsfera per a omplir-se d’arguments. És la manera que té el sistema de mantenir-se: buscar adolescents enfadats”, explica Sánchez. Tal com recull aquest article publicat a VilaWeb, darrerament s’ha palesat que les noves generacions són més masclistes, tal com reflecteixen les dades. Per exemple, el darrer Baròmetre de Joventut i Gènere recollia que un de cada cinc adolescents i homes joves creu que la violència de gènere és una invenció ideològica, el doble que no pas fa sis anys.

Qui hi ha darrere aquest entramat misogin?

Per poder entendre qui forma part de l’androsfera i qui hi ha darrere aquest entramat obertament misogin, cal distingir entre els moviments antifeministes organitzats –que tenen una estructura i tentacles als mitjans de comunicació, partits i lobbies– dels homes que individualment consumeixen aquests discursos basats en la violència i l’antifeminisme. Però en tots els casos el perfil d’homes és molt divers i es relacionen sense jerarquies. Hi ha d’homes joves sense gaire confiança en el futur a homes adults cansats de treballar, passant per homes precaris cada vegada amb menys ganes de canvi i que prefereixen veure les dones com a enemigues: “L’androsfera és disseminada, heterogènia, canviant i volàtil. Hi ha homes grans, joves, d’esquerres i de dretes. És completament transversal i no l’hem d’entendre solament com un nínxol de l’extrema dreta”, diu García.

En el cas de les entitats més sòlides, internet i les xarxes són vistes com el camp ideal per a emetre el seu contingut. Alguns dels màxims exponents de l’androsfera són els youtubers o streamers de Twitch: “Molts d’aquests antifeministes es juguen el negoci personal en l’antifeminisme. Viuen de subscripcions, de micromecenatge, de gent que els paga pel seu contingut. I juguen a això: contingut polèmic, atractiu: dir allò que el seu públic vol sentir. Al final és el seu negoci particular”, diu Delgado. Per García és un col·lectiu molt perillós i que ens ha de fer saltar totes les alarmes: “Agafen idees clau i les converteixen en continguts que es fan virals. Fan la tasca d’altaveu i contribueixen a fer que idees subculturals passin a ser serioses perquè els qui les difonen aconsegueixen dos milions de visites.”

Però n’hi ha més. Els més antics són els gurus de la seducció, homes que donen consells per a lligar: “En realitat, són cursos d’autoajuda barata sumats a tècniques de manipulació, sense cap mena de garantia. Són homes que s’han fet famosos prometent que t’ajudaran a aconseguir ser un home valorat i que aconseguiràs tota mena de dones”, explica Delgado. També hi ha els incels. Aquesta expressió –incel– És l’abreviatura d’involuntary celibate (‘celibatari involuntari’). Inclou homes joves que defensen que tenen el dret del sexe, que els agradaria tenir relacions sexuals però no en tenen i això els fa sentir frustrats: “Consideren que hi ha una jerarquia sòcio-sexual en què hi ha homes alfa i homes beta i que si tens diners i ets ben plantat lligaràs. Estan enfadats i donen la culpa d’aquesta falta de sexe a les dones i al feminisme”, explica García. És una comunitat en línia que, tot i ser minoritària, ha tingut influència en algunes situacions de violència. De fet, hi ha hagut matances en què els assassins tenien relació amb la comunitat incel: a Plymouth i Tòquio el 2021, a Toronto i Florida el 2018, a Dallas el 2019, a Oregon el 2015 i a Califòrnia el 2014.

Una altra branca de l’androsfera són els “homes que segueixen el seu camí” –la traducció de les sigles MGTOW en anglès– i que veuen les dones com un gran problema. Per això decideixen de retirar-les de la seva vida: “Les veuen com a interessades i, per tant, s’estimen més dedicar-se a allò que els agrada: el gimnàs i els amics”, diu Delgado. Finalment, hi ha els anomenats Activistes pels Drets dels Homes. Són homes enfadats que consideren que són sistemàticament discriminats: pares divorciats que es queixen perquè no tenen la custòdia compartida o homes a qui els han aplicat la llei de violència de gènere. Delgado explica que no creuen en l’existència del patriarcat, sinó que ho veuen com un complot feminista internacional que els vol atacar. I és precisament aquesta comunitat la que té més llaços amb Vox, assenyala García: “Són els que defensen el discurs de ‘no tots els homes som dolents’ o el de ‘la violència no té gènere’.”

Quina és la clau de l’èxit d’aquests missatges?

En la reacció antifeminista hi ha un fort punt contracultural, és a dir, d’anar en contra d’allò que ara sembla que és hegemònic: “En el moment en què el feminisme es fa central i institucional –hi ha un ministeri amb una ministra que fa servir un llenguatge no binari–, allò que és contracultural és l’antifeminisme. I, a més, ho és amb aquest llenguatge i aquesta estètica trol, molt associats a tot allò que és digital i que internet ha sabut capitanejar. Són missatges divertits, simples, repetitius, enganxosos i irreverents. I el feminisme, en canvi, és solemne, greu i complicat d’entendre”, explica García.

Els experts assenyalen que són missatges molt dinàmics que no aprofundeixen el contingut –els mems, per exemple, no sempre permeten de difondre missatges complexos– i que són de consum ràpid. Així, permet de relacionar-se emocionalment amb continguts violents perquè es consideren divertits: “Sempre hi ha el recurs de ‘és humor’ i la broma i l’acudit fàcil són molt potents per a la política”, diu Delgado.

Què cal fer per a posar fi a aquesta deriva misògina?

Un dels punts clau que cal abordar són les comunitats de seguidors: “Aquests homes diuen que som unes censores, però no hem dit mai de tancar comptes de manera sistemàtica. Ara, si se supera la llibertat d’expressió o es banalitza l’agressió sexual, calen plataformes responsables de la moderació de continguts. Hi ha milers d’homes que veuen aquests vídeos i hi ha un fet molt important, que és com eduquem els nostres homes. Per què se senten bé i troben consol en aquests espais?”, demana García.

Delgado també creu que és fonamental fer autocrítica: “L’esquerra hem abandonat l’humor, els dobles sentits, la lleugeresa. Entenc que hem de ser seriosos en moltes coses (el racisme, el masclisme o la transfòbia no són graciosos ni els hem de permetre), però també hem de recordar que el feminisme va ser més viral com més graciós, inclusiu i alegre va ser: les vagues, a partir del 2018 van ser un esclat de frescor, alegria i motivació. Hem de tornar a recuperar aquestes armes, no podem deixar que la reacció ens robi la ironia”, diu. I afegeix que només es podrà capgirar la situació si es retorna la il·lusió al moviment: “Hi ha una ombra de conflicte i de manca d’esperança. Aquesta càrrega cultural pessimista que ens fa molt difícil d’imaginar mons possibles sense capitalisme o sense patriarcat, ara mateix resta moltíssim al moviment. I quan campa el pessimisme, és molt senzill de pensar que el passat era millor i tornar cap a posicions de mica en mica conservadores”, conclou.