08.01.2026 - 21:40
Oriol Junqueras ha entrat a la Moncloa. És un fet, i els fets tenen la virtut de ser irrefutables. Després d’uns quants anys d’estar proscrit de l’escenografia madrilenya, el líder d’Esquerra hi ha entrat per la porta principal, amb fotògrafs i càmeres, ha encaixat la mà del president del govern espanyol i n’ha eixit amb l’anunci d’un acord sobre finançament que, com tots els acords amb el govern espanyol, el temps ja s’encarregarà de posar a lloc. Tot plegat molt raonable, molt assenyat, molt –si em permeteu l’expressió– autonòmic.
El problema és que la memòria és una facultat traïdora, i jo no puc evitar de recordar que hi va haver un temps –no fa pas tant, per més que semble que hagen passat segles– en què la Moncloa semblava un indret que Junqueras potser trepitjaria en unes circumstàncies ben diferents.
Parle de l’any 2016 o 2017, quan ell, aleshores vice-president de la Generalitat, parlava d’independència, d’un horitzó de divuit mesos, i prometia el darrer pressupost autonòmic mentre preparava el referèndum que ho havia de canviar tot.
Era lògic d’imaginar, aquells dies, que si Junqueras trigava uns quants anys a entrar a la Moncloa seria perquè Espanya es resistiria a reconèixer la independència aconseguida per Catalunya. Que les negociacions serien molt llargues i aspres, com ho són sempre les negociacions entre estats. Però que potser, al capdavall –per què no?– hi entraria com a president d’una república catalana que hauria costat suor i llàgrimes d’aconseguir i que ell hauria tingut un paper històric fonamental a l’hora de crear-la.
Molts ho vam pensar, que una cosa com aquesta podia passar. Alguns del seu partit fins i tot ho van deixar per escrit. I no érem folls ni inconscients: simplement tots plegats ens preníem seriosament les paraules que es pronunciaven a les seus dels partits i al Palau de la Generalitat, com és normal i lògic en tota democràcia.
Però la realitat, ja se sap, té una tendència incorregible a no fer cas de les nostres expectatives. El 27 d’octubre de 2017, el Parlament de Catalunya va declarar la independència i el senat espanyol va aplicar l’article 155. I aquella vesprada, mentre el president Puigdemont convocava la que havia de ser la primera reunió del govern de la nova república, el vice-president no hi era. “No es trobava gaire bé”, van dir, tot i que més tard vam saber que havia anat a Montserrat.
Després va arribar la presentació voluntària davant les autoritats judicials de Madrid, la presó injusta, la condemna indignant, els indults. I ara, vuit anys més tard, finalment, l’hora d’entrar a la Moncloa. Però no a la Moncloa on podia haver entrat com a president d’una república veïna, sinó a la Moncloa on ha entrat com a dirigent d’un partit que negocia un finançament “singular” dins el trist marc autonòmic espanyol que havia de ser superat en divuit mesos. L’ordinalitat és un concepte tècnic, respectable, útil potser. Però tots deveu convenir amb mi que no és igual que la sobirania fiscal pròpia d’un estat independent.
No és qüestió de fer sang –no en tinc ni la més mínima intenció. La política és l’art d’allò que és possible, i això canvia amb les circumstàncies. Els homes que assumeixen responsabilitats públiques han de prendre decisions en condicions d’incertesa, i ningú no pot saber què hauria passat si les decisions haguessen estat unes altres. Aquestes coses –si em permeteu el sacrilegi– no les sap sinó Déu, si és que Déu s’interessa per la política catalana, cosa que em permet de dubtar de manera consistent.
Ara, dit tot això, crec que ningú no em pot negar el dret de constatar i expressar que la distància entre allò que es va prometre –allò que va prometre Oriol Junqueras mateix– i això que s’ha obtingut és abismal. Gairebé incomprensible.
Jo no tinc manera de saber què pensava Junqueras ahir, quan travessà el llindar de la Moncloa. Potser pensà en els anys de presó, en els companys que encara tenen causes obertes, en tot allò que va restar al camí. O potser pensà simplement que la política és això: fer bona cara, negociar allò que es pot, obtenir allò que es pensa que pot obtenir, i continuar fent el dia a dia.
Però una cosa és segura, i ningú no la pot negar avui: la història que podia haver estat no ha estat. I el Junqueras que hauria pogut ser, simplement no és.
PS1. Permeteu-me que avui us demane un favor especial, als subscriptors. Dissortadament, massa sovint, quan apareix el nom de Junqueras en un article, s’omple d’insults. Que ben sovint els esborrem, però que sempre embruten el diàleg. Us vull demanar que us n’abstingueu, per favor. Junqueras el podeu criticar tant com vulgueu, però ni l’insult personal ni l’agressió gratuïta haurien de tenir lloc en aquest diari i en aquest país. Ell ha fet una tria personal i política i aquesta tria ja té conseqüències. Enfangar el diàleg amb la violència gratuïta que impliquen els insults podeu estar segurs que no canviarà això que ha passat, però també podeu estar segurs que ens fa pitjors a tots.
PS2. La pagesia del nostre país, com a tot Europa, està en peu de guerra per l’acord de Mercosur. Per entendre millor què passa, Pol Baraza entrevista Victòria Pascual, membre del Gremi de la Pagesia de Catalunya: “Ens omplim la boca de canvi climàtic i portaran productes que contaminen molt”.
PS3. A Eivissa, com a més parts del país, els joves s’han organitzat per mobilitzar-se arran de l’absència de respostes institucionals a qüestions com l’habitatge, les dificultats d’estudiar a l’illa o la pèrdua de referents culturals. Ens ho explica en aquest reportatge Emma Granyer.
PS4. Després del segrest de Maduro, l’oposició veneçolana intenta de maniobrar per arribar al poder. Us expliquem qui són els dirigents més destacats i mediàtics, molts dels quals a l’exili.
