Hauríem d’anar pensant en el 20-D…

Alerta amb el 20 de desembre. La situació espanyola és explosiva i aquestes eleccions, que seran de demà en dos mesos, poden portar a una situació que ens hauria de fer pensar a tots. En el cas del Principat perquè, encara que el full de ruta anirà endavant independentment de què passe a Madrid, és evident que la relació amb l’estat espanyol serà una o una altra depenent del resultat dels comicis. I en el cas del País Valencià i les Illes encara més, perquè les majories de progrés acabades d’estrenar podrien ressentir-se’n i fins i tot perillar segons com acabe l’aritmètica parlamentària.

El PP havia dissenyat una operació basada a vendre la idea que la crisi s’acabava i que havia estat gràcies a ells. No comptaven amb el fracàs estrepitós a Catalunya, no comptaven que els nervis explotarien dins el partit i provocarien el xou que hem vist aquesta setmana, però sobretot no comptaven que Brussel·les els esguerraria la festa obligant-los a repetir el pressupost i posant en evidència que el seu missatge central era fals. Fins i tot sembla que el monstre Ciutadans, el ‘Podem de la dreta’, se’ls ha escapat dels dits i ara més que una crossa els comença a semblar una amenaça.

La feblesa del partit de Rajoy és ben visible, doncs, i això ha activat els seus possibles rivals i alhora els ha posats nerviosos. El PSOE també té els seus embolics. N’és un de gros el fitxatge desconcertant, també aquesta setmana, d’una dirigent d’UPyD particularment polèmica. Respecte del PP, els socialistes tenen ara l’avantatge que Podem ja no és cap amenaça seriosa des de l’esquerra per a desplaçar-los del govern. Ahir feia un any del famós míting de Vistalegre i Pablo Iglesias ha passat de ser un polític creïble amb possibilitats reals d’esdevenir president a ser un personatge amb necessitat de salvar els mobles, com siga. Dissabte van partir peres amb Més per Mallorca, divendres Colau va anunciar una candidatura que disloca els seus plans a Catalunya i aquesta setmana probablement Compromís els dirà que no aniran junts al País Valencià. A Galícia també se’ls ha complicat tot plegat. De fet, ja es mouen amb tan poca seguretat que Errejón fins i tot insinua un acostament a Ciutadans, que no faria sinó acabar de desconcertar els votants que encara no han desconcertat.

I Ciutadans? Mentrestant, Ciutadans somnia. No solament veu que obtindrà un bon resultat sinó que creu, diuen ells, que podria guanyar i tot. Imagineu-vos Albert Rivera president del govern espanyol… Tanmateix, no és fàcil de liquidar el bipartidisme així com així. Ho expliquem en un article que publiquem avui sobre la llei electoral espanyola. Però si el PP perd els estreps i no sap controlar la situació qui sap com pot acabar la nit electoral i quines sorpreses salvatges ens hi podríem trobar. Avui ningú no és capaç de dir quin govern tindrà Espanya d’ací a dos mesos i, de sobte, les coalicions més impensables s’han fet possibles.

I tot això amb l’envit català creixent més i més i amb la temptació, especialment per part del govern espanyol, de fer-lo servir per a un colp d’efecte electoral a la desesperada. No perdem de vista aquesta possibilitat: Rajoy creu que la mà dura funciona i, si tot li va malament, crec que podria cometre l’error més monumental de la seua vida.

Atenció, doncs, als dos mesos de campanya espanyola. Perquè això serà molt mogut i tindrem ocasions de sobres de discutir i analitzar sobre què fem. Si Compromís va amb Podem o no. Si Colau és capaç de crear una cosa diferent a Catalunya Sí que es Pot i si podria funcionar o no. Què fa Junts pel Sí? O què fan CDC, ERC i la CUP, que em fa l’efecte que estan tan ocupats en les negociacions per a formar la majoria independentista que no veuen com pot ser d’important i transcendental el 20-D. I no cal ni parlar de Duran. S’ho juga tot.

Tinc la sensació que a Espanya hi ha nervis a flor de pell perquè saben que el decorat de cartó pedra ja no aguanta i perquè en realitat ningú no té cap jugada seriosa entre les mans. I això, en un moment tan particular com el que vivim, crec que hauria de ser motiu d’una atenció extrema per part nostra. Perquè, encara que, sentimentalment, aquestes eleccions molts ja les vegem molt lluny i tinguem ganes de no anar ni a votar, a la pràctica política seran determinants per a encarar bé o millor el tram final del camí a la independència.