Nina Simone (fotografia extreta del documentari 'Summer of Soul).

L’estiu que l’home blanc va conquerir la Lluna, l’home negre encara lluitava per conquerir el seu lloc a la Terra i la seva dignitat. Aquell estiu van passar més coses importants, però quedaren eclipsades per l’arribada al satèl·lit de tres astronautes blancs en un estat d’ingravidesa inquietant i fantasmal. Una d’aquestes coses importants va ser el Harlem Cultural Festival. La censura blanca sempre ha volgut esborrar la història negra. I aquell estiu, un cop més, ho va aconseguir.

Mentre els blancs conquerien la Lluna, els negres conquerien Harlem i els cors i les ànimes dels joves del moviment pels drets civils dels negres. Ben lluny del silenci espès dels blancs fent tombarelles a l’espai, els negres van trepitjar la terra de Manhattan amb tota la seva força per ballar, cantar, fer música i aixecar-se contra el racisme, com a ciutadans amb els mateixos drets que els blancs hegemònics d’un poder que els sotmetia, explotava i maltractava de feia moltes dècades.

Harlem Cultural Festival (fotografia extreta del documentari ‘Summer of Soul’).

Harlem, Manhattan, Nova York. Estiu del 1969. En un parc del barri, entre els carrers 120 i 124, allà on s’acaba la cinquena avinguda, es va celebrar el Harlem Cultural Festival, una fita cabdal del moviment negre americà i de la música afroamericana. Del gòspel i el soul, passant pel blues i els ritmes africans i llatinoamericans.

Va ser una fita històrica de la qual no se’n conservava cap document perquè la censura de la indústria musical i cinematogràfica nord-americana, bàsicament en mans dels blancs, havia aconseguit de condemnar-lo a l’oblit.

Feia un any de l’assassinat de Martin Luther King i quatre del de Malcolm X. El moviment negre era en plena efervescència i cada dia més i més joves negres d’arreu dels EUA se sumaven a la protesta i a la lluita pels seus drets, contra el racisme i la intolerància de la societat americana blanca. Hi havia molta violència i repressió policial. I molts joves negres sense futur eren enviats a la guerra del Vietnam per a no tornar mai més.

Cor de gòspel (fotografia extreta del documentari ‘Summer of Soul’).

Aquell mateix estiu, mentre els joves negres i els millors artistes i músics del moment celebraven a Harlem el seu orgull i la seva identitat, la cultura blanca americana i d’arreu del món tenia els ulls posats al festival de Woodstock, al nord de Nova York, o a la Lluna i l’espai infinit que veien de casa estant a les petites pantalles en blanc i negre.

L’esdeveniment de Harlem es va esborrar del mapa de la història. Alguns mitjans, sense sortir de l’etnocentrisme, l’han anomenat el Woodstock negre. És una comparació comercial, perquè el Harlem Cultural Festival va ser més important des de molts punts de vista: musical, cultural, ideològic, polític i social.

L’any anterior a Harlem hi havia hagut avalots en protesta per l’assassinat de Martin Luther King. Les revoltes es van produir a unes cent ciutats d’arreu del país. A més, aquell mateix estiu del 1969 a Nova York hi havia un judici contra vint-i-un membres del Black Panther Party. La comunitat afroamericana estava dividida entre aquells qui donaven suport a la violència i els pacifistes. Hi ha qui apunta que, potser, l’autorització perquè se celebrés el Harlem Cultural Festival pretenia d’alleugerir tensions i d’evitar més protestes violentes.

Malgrat que el festival es va filmar molt bé, tot i els pocs mitjans de què es disposava, les cintes van quedar oblidades en un soterrani durant dècades. El productor i director Hal Tulchin explica que ell va fer totes les gestions imaginables, però que ningú no va voler editar-lo i distribuir-lo. L’establishment blanc s’hi va tancar en banda.

Stevie Wonder (fotografia extreta del documentari ‘Summer of Soul’).

El festival ha estat ignorat durant mig segle, fins que el músic i director de cinema Ahmir “Questlove” Thompson l’ha rescatat de l’oblit i ha muntat el documentari Summer of Soul (…Or, When the Revolution Could Not Be Televised), guanyador del Festival de Sundance d’enguany. El film combina les actuacions d’aquell moment amb els records i les impressions d’uns quants personatges que hi van participar, ja fos dalt l’escenari, darrere, o entre el públic.

Un fet clau per a la història del moviment negre

Durant sis setmanes, es va aplegar a Harlem tota l’energia del moviment pels drets civils dels negres, expressada per mitjà de la vitalitat, la força i la immensa riquesa de la música afroamericana i llatina. Hi van assistir tres-centes mil persones entusiasmades pel fet de poder-se reunir en pau en aquells anys turbulents i repressius. L’entrada era gratuïta. És un capítol important de la història perquè ens mostra i ens transmet l’actitud ferma, digna i sincera d’un moviment polític que va impactar el món i que, avui, encara és un referent mundial. Des del reverend Jesse Jackson, fins als Black Panthers. Stevie Wonder, entrevistat al documentari, reflexiona: “Amb la música passàvem a un altre espai i a un altre món.”

Com que l’organització no es refiava del servei d’ordre de la policia de Nova York, van muntar-ne un amb els Black Panthers. L’alegria i l’emoció dels assistents és palpable. “Era la primera vegada que veia junts a tants de nosaltres: famílies, pares, mares, criatures, gent de tota mena i de totes les edats. Hi havia paradetes de pollastre fregit, pèsols i begudes per tot el parc. Va ser la millor graellada negra de la meva infantesa”, diu un dels assistents.

El film conté actuacions fins ara inèdites i desconegudes de Stevie Wonder, Nina Simone, Mahalia Jackson, B. B. King, Sly & the Family Stone, Gladys Knight & the Pips, Abbey Lincoln & Max Roach, Hugh Masekela, Mongo Santamaría, Ray Barretto i molts més artistes. Aquells concerts demostren amb una gran energia i bellesa musical la importància del gòspel i el blues per a la comunitat negra.

Mahalia Jackson (fotografia extreta del documentari ‘Summer of Soul’).

El gòspel era l’ADN de la comunitat. “El gòspel era més que religiós –diu un dels entrevistats–. Era la teràpia per a suportar l’estrès i la pressió de ser negre a Amèrica. Nosaltres no anàvem al psiquiatre a estirar-nos al divan i explicar els nostres traumes, però coneixíem a Mahalia Jackson.”

A l’escenari es van trencar molts tabús. La música llavors estava molt segregada. Els negres no feien pop i els blancs no feien música negra. Allà es van trencar totes les barreres. Hi va haver dones negres tocant la trompeta i homes blancs, la bateria. Cantants de gòspel amb acompanyament de guitarra de blues. I el jazz africà arribat del cor de la Sud-àfrica de l’apartheid, amb Hugh Masekela, que va unir totes les lluites i estils a l’escenari. El cubà Mongo Santamaría i el porto-riqueny nascut a Harlem, Ray Barretto, van posar en escena l’agermanament entre la música negra i la llatina. De fet, dues comunitats que convivien a Harlem de feia molts anys.

Entre més filmacions d’arxiu que ens situen en aquell moment, el documentari inclou imatges d’un programa de televisió que va recollir opinions dels assistents al festival sobre la proesa de l’Apol·lo 11. Els comentaris són genials: “És bonic, però a mi no m’importa gaire. Crec que els diners que s’han malgastat per anar a la Lluna haurien pogut alimentar molta gent pobra aquí, a Harlem i a més llocs. Oblidin-se de la Lluna i facin alguna cosa a Harlem amb aquests diners.” “Què hi ha a la Lluna? Res. La gent negra vol anar-se’n a l’Àfrica. La gent blanca va a la Lluna. Jo em quedo a Harlem amb els porto-riquenys per divertir-me una mica.”

Hugh Masekela (fotografia extreta del documentari ‘Summer of Soul).

Nina Simone, la força vital

L’aparició de Nina Simone a l’escenari va ser i és un dels moments més bestials i electritzants del film. Sembla una princesa africana enèrgica i solemne. És contundent en la paraula i toca les tecles del piano amb molta força. Actua amb el cos i l’ànima. És la veu del dolor i de la resistència. La cantant feia temps que estava radicalment implicada en el moviment pels drets civils dels negres. “No sóc pacifista”, li va dir una vegada a Martin Luther King.

A l’escenari interpreta “Blacklash Blues”, escrita en col·laboració amb l’escriptor Langston Hughes, una de les figures més poderoses de la cultura negra de Harlem. I, a continuació, toca per primera vegada en públic la cançó que esdevindria un himne del moviment negre: “To be young, gifted and black”. La cançó està dedicada a la seva amiga, escriptora i activista Lorraine Hansberry que havia mort de càncer l’any 1965, a trenta-quatre anys. Ella havia estat la gran referència ideològica de Nina Simone: “Gràcies a ella vaig començar a pensar en mi com una persona negra en un país governat per gent blanca i com una dona en un món governat per homes”, va declarar en una entrevista.

Lorraine Hansberry va ser la primera autora afroamericana a estrenar una obra de teatre a Broadway.

Va ser tan forta i militant la implicació de Nina Simone en el moviment pels drets civils dels negres que, amb els anys, la indústria discogràfica i musical nord-americana, majoritàriament en mans de blancs, li passaria factura fins a gairebé enfonsar-la en la misèria i l’oblit. La història de la seva vida està molt ben explicada al documentari What Happened, Miss Simone? (2015), de Liz Garbus.

“To be young, gifted and black” és avui un dels himnes dels joves del moviment Black Lives Matter.

Mongo Santamaría (fotografia extreta del documentari ‘Summer of Soul’).

De “negro” a “black”

L’ex-reportera del New York Times i activista pels drets dels negres Charlayne Hunter-Gault (1942), és una de les entrevistades al documentari. De Nina Simone diu que era una dona que trencava barreres, com a dona i negra, i, a més a més, commovia el públic i li donava esperança. De fet, Nina Simone volia que la cançó “To be young, gifted and black” fos un tema perquè els nens negres d’arreu del món se sentissin bé amb si mateixos, per sempre.

Charlayne Hunter-Gault va ser la primera estudiant negra que va assistir a classe a la Universitat de Geòrgia. Hi va haver una cruel oposició per part dels professors i dels alumnes. Fins i tot alguns actes violents. Com que no volien que compartís el dormitori de les noies blanques, li van assignar una petita cambra a banda. “A les nits, quan venien els alumnes blancs a molestar-me tot cridant i fent soroll, jo em defensava escoltant els àlbums de Nina Simone”, explica.

A més, ella va ser la periodista del New York Times que va aconseguir canviar el despectiu qualificatiu “negro” per “black” a les pàgines del diari per sempre més.

El músic i director de cinema “Questlove”, Ahmir Khalib Thompson.

Com una rosa florint del ciment

Un dels organitzadors del festival remarca que en aquells anys, a més de la violència racial i els assassinats dels dirigents del moviment, hi havia la guerra del Vietnam, on enviaven molts joves negres. I la pobresa. També començava a estendre’s el consum de drogues. A Harlem, especialment, el d’heroïna. Ell mateix va ser drogoaddicte durant setze anys, confessa. Els anys setanta i vuitanta, Harlem va viure una davallada important, es va tornar un barri molt pobre i perillós, els comerços tancaven, les famílies es trencaven, la violència i la presó foren el denominador comú dels joves durant molts anys.

Les polítiques del govern dels EUA que marginaven la població negra es van incrementar, sobretot, amb Ronald Reagan. Els negres pobres tenien dificultats per a accedir a l’habitatge i al mercat laboral. La pobresa i la droga anaven de la mà, com la violència policíaca i la presó. I així segueix avui dia, amb el moviment Black Lives Matter que sorgeix per a reivindicar la vida i la dignitat dels joves negres que molt sovint són assassinats per la policia. No es pot dir que, des d’aquell llunyà estiu del 1969, el del Harlem Cultural Festival, les coses hagin millorat gaire per a la població negra nord-americana.

Això no obstant, vull recollir les declaracions d’un dels organitzadors del concert que apareixen al documentari: “Aquell concert va ser com una rosa florint entre ciment. Va ser bo per a Harlem perquè per més que Harlem hagi estat calumniat al llarg dels anys, pel crim i les drogues, hi havia molta gent que respectava la llei, gent productiva, que mai no va fer ús de les drogues, que treballava cada dia, gent amb negocis, orientada a la comunitat, que estimava Harlem.”

Harlem Cultural Festival, 1969 (fotografia extreta del documentari ‘Summer of Soul’).

Marcus Garvey Park

Aquell festival de l’estiu del 1969 va deixar una empremta profunda al barri de Harlem i al parc on es va fer.

L’any 1973, el batlle John Lindsay, l’home que va autoritzar el festival i que hi assistí de convidat, va batejar el parc amb el nom del periodista i activista jamaicà Marcus Garvey, profeta del moviment rastafari i panafricanista, un referent universal de la cultura negra. Garvey va ser l’home que un dia pronuncià la frase: “Mireu a l’Àfrica, on un rei negre serà coronat, perquè el dia de l’alliberament és a tocar.” Un pensament considerat profètic per als rastafaris jamaicans, que, el dia del 1930 en què veieren que la coronació de l’emperador Ras Tafari Makonnen (Haile Selassie) a Etiòpia era portada als mitjans d’arreu del món, van creure que la profecia s’havia complert.

Per això es diuen rastafaris i d’aquí venen les cançons de Bob Marley i la fascinació per Etiòpia i el Negus. El senyal, per a ells inequívoc, que s’acostava el dia de l’alliberament era un miratge tan desitjat que els va impedir de veure que l’emperador etíop era un dels dictadors més nefasts del continent africà. De fet, els jamaicans que van abandonar l’illa per instal·lar-se a la terra promesa d’Etiòpia, acceptant la invitació del seu rei i déu Haile Selassie, ho van passar malament.

Ray Barretto (fotografia extreta del documentari ‘Summer of Soul’).
Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.