Gemma Lienas celebrarà trenta anys d’escriptora compaginant la seva passió d’escriure amb la nova faceta de diputada, per Catalunya Sí que es Pot. Explica que no va poder dir que no a l’oferta d’entrar al parlament pel seu vessant feminista. No es pensava que implicaria tanta feina. Amb més de vuitanta llibres escrits, Lienas comenta com ha evolucionat el món del llibre i assegura que avui no pot viure de les seves novel·les. Fa una crítica dura al model editorial actual i al paper de les escoles a l’hora de fomentar la lectura. Malgrat tot, l’escriptura continua essent el seu refugi: confessa que per a ella escriure és com ‘retornar a l’úter de la mare’.

Com compagineu el càrrec de diputada del Parlament de Catalunya amb l’ofici d’escriure?
—Depèn de la setmana. La veritat és que vaig molt atrafegada, però com que les coses que faig em motiven tant vaig fent. Les setmanes que tinc interpel·lacions no em puc dedicar a escriure perquè me les preparo molt. Després sempre trobo algun moment per a fer-ho. Escriure em retorna a l’úter de ma mare. Quan ho faig estic dins un món tancat on totes les coses dolentes que té el món de cada dia no passen. Per a mi escriure és terapèutic.

Suposo que molta gent us pregunta com és que vàreu acceptar d’anar a la llista de Catalunya Sí que es Pot de número dos?
—Em va costar d’acceptar-ho, però la raó principal per la qual vaig dir que sí és que com a dona m’he queixat sempre molt que no érem als llocs importants. Per tant, no podia renunciar a aquesta oportunitat de posar a la taula una veu femenina. També és una gran oportunitat de defensar les meves idees.

Us ho imaginàveu tal com és?
—Em pensava que continuaria escrivint i ho he fet, però molt menys que no voldria. No m’havia pensat que fos tanta feina, però és veritat que sempre he treballat molt. És la meva manera de ser. En aquest temps que fa que sóc diputada he après i he descobert molts problemes.

Hi ha tanta crispació com sembla al parlament ?
—No crec que hi hagi tanta tensió, però sí que és veritat que és un moment molt complicat. Estem en un atzucac, en un camí que té una sortida molt complicada. Uns que volen la independència però no estan d’acord amb quin país volen. Nosaltres que diem que la independència ‘a la brava’ no es pot fer i que, per tant, hem de fer un referèndum. I els altres que no la volen de cap de les maneres. A mi em preocupa més que hi hagi moltes altres coses més urgents, com la pobresa, i no avancem perquè estem en aquest atzucac.

Però si qualsevol avanç que ha volgut fer Catalunya per mirar d’encarar el problema de la pobresa l’ha aturat el Tribunal Constitucional.
—És veritat que el Constitucional és tan ‘gilipolles’ que tot el que fa Catalunya ho elimina, però així i tot aquí es podrien fer més coses.

Hi ha molta gent que confia que una part de Catalunya Sí que es Pot, quan arribi el moment, farà costat a la independència, perquè veurà que és l’única manera de tenir una societat més justa. Què en penseu?
—No crec que es pugui fer una societat més justa a posteriori. Jo demano que discutim abans quina societat volem construir. Vull un país amb més justícia social com al nord d’Europa. Però la independència ‘a la brava’ serà molt difícil. Almenys és important que sapiguem quin país volem.

Amb els resultats obtinguts a les eleccions espanyoles, el referèndum pactat amb Espanya es complica. Errejón deia que s’hauria d’esperar al 2020 per a veure el canvi. Demaneu a la gent que s’esperi?
—Ara hem perdut a Espanya i per tant ho tenim més fumut. Ens trobem en una situació molt complicada. Justament fem reunions per parlar d’això. Però encara no tenim clara la nova posició. Personalment, crec que no es pot dir: ‘Fem la independència perquè no es pot fer el referèndum.’ Em sembla un argument fal·laç. Insisteixo, de debò creieu que es pot fer la independència ‘a la brava’? Si no podem fer ni un referèndum podrem fer la independència? Europa i les Nacions Unides ho acceptaran? Ho veig molt complicat.

I un referèndum unilateral d’independència?
—És clar, però penso que si no és un referèndum pactat per tothom, la gent del PP, Ciutadans i PSC no hi participaran. I llavors acabarà essent com un 9-N.

Però si és vinculant…
—Els que hi ha a l’altra banda no s’ho creuen i tornarà a ser com el 9-N. Però sincerament no ho sé, tot és tan canviant… L’única cosa que veig clara és que primer hem de decidir quin país volem. Perquè Espanya no m’agrada gens, però hi ha coses de Catalunya que tampoc.

Parlem de la vostra faceta d’escriptora. L’any que ve farà trenta anys de la vostra primera publicació. Com van ser els inicis?
—Quan vaig començar a publicar era un moment complicat perquè no es venien llibres en català. Però també va coincidir amb la renovació pedagògica a les escoles de Catalunya. On es va fer moltíssim per fomentar la lectura i la compra de llibres en català. Tot aquest moviment va fer que la feina fos molt motivadora. Hi va haver un impuls molt gran de la lectura i la literatura catalana, perquè els mestres i les mestres es preocupaven molt que els nanos llegissin i això va fer que alguns i algunes autores ens poguéssim dedicar professionalment a escriure.

I ara?
—Ara l’escola valora la lectura però no el llibre. Desvinculen una cosa del seu suport. No fan comprar llibres i tenen una manera de socialitzar llibres mal entesa. Ara els nens i nenes no tenen biblioteca personal. Fa anys tu anaves a una escola deprimida i l’infant tenia aquell llibre o en tenia tres, que eren aquells que li havien fet comprar a l’escola. Ara molts nanos em contesten que no tenen ni un llibre a casa. El fet d’haver socialitzat la lectura ha fet que els nanos perdin l’interès per la lectura. El llibre s’ha convertit en un objecte de l’aula. Els pares no estan disposats a comprar llibres, però sí a pagar un mòbil.

Podríem dir que les noves generacions ja no llegeixen?
—No. Hi ha molts nanos que llegeixen els meus llibres, el problema és que no els compren. Tothom veu claríssim que no cal comprar un llibre. Te’l descarregues sense pagar o el socialitzes. També és veritat que el fet que hi hagi tantes activitats que poden fer competència a la lectura fa que els nanos facin coses diferents. Però no crec que no els hi agradi llegir.

La causa és internet? La lectura demana tranquil·litat i concentració i aquesta societat ja està acostumada a la immediatesa.
—Tens raó, però crec que fins a arribar a secundària encara són capaços de concentrar-se en la lectura. Després segurament ja no.

La majoria de les vostres novel·les van adreçades els joves. Hi teniu una relació especial?
—És per qui més m’agrada escriure. Crec que tinc una capacitat de connectar amb ells, o això em diuen ells.

D’alguna manera la vostra literatura vol transmetre valors als joves.
—No ho faig expressament. Simplement em sorgeix. Per exemple, l’últim llibre que he escrit sobre bandes llatines. Un dia vaig veure al diari una notícia que era un títol d’un llibre perquè deia ‘Codi 61 Pantera morta’. Llavors m’ho vaig llegir i vaig veure que a partir d’aquí podia escriure una novel·la. Però no és que a priori pensi que puc ensenyar, sinó que escric la mirada que tinc sobre el món.

Els joves d’ara veuen el món diferent?
—No ho crec, els meus llibres continuen essent vigents. Fa uns anys anava a València a fer una xerrada sobre el meu llibre ‘Cul de sac’ i pensava que havia de dir a l’editora de fer-hi alguns canvis perquè tingués vigència. M’hi vaig trobar un nano que em va fer una pregunta i em va fer pensar just el contrari. A ell li semblava que era actual i no entenia com ho havia fet. Vaig entendre que no l’havia de canviar. Segurament, les emocions bàsiques acaben sent les mateixes.

La gran protagonista de la vostra obra és la Carlota. Us havíeu imaginat aquest recorregut quan la vàreu crear?
—No, de cap manera. Me la vaig imaginar per escriure ‘Així és la vida Carlota’ i ja està.

Amb la Carlota heu parlat de temes complicats. Us heu trobat amb cap tema tabú?
—Mai cap editor no m’ha dit ‘aquest tema, no’. Si et poses a la pell de quan tenies catorze anys crec que res no és tabú. El que no crec és que es puguin explicar coses de sexualitat des d’un punt de vista adult.

Després la Carlota va passar a ser la líder dels Camalots, una col·lecció de llibres per a nens. Ara ens faltaria la Carlota adulta. Us la imagineu?
—Una vegada els editors em van dir que hauria de fer una Carlota de trenta anys que comença a tenir problemes de feina, fills… Però no m’hi he decidit mai. Crec que l’etapa de les Carlotes ja s’ha acabat. Si me l’he d’imaginar veig una Carlota atabalada, amb problemes de feina… Com la meva filla, que té tres fills i en un moment determinat es va trobar sense feina i sola. Crec que totes aquestes coses les viuria la meva Carlota adulta.

El fet d’haver escrit sobretot per a joves i infants ha fet que no s’hagi valorat prou la vostra obra?
—La literatura juvenil i infantil no es valora. És el parenta pobra. Les dones ens queixem que la literatura que escrivim nosaltres té menys valoració que la que fan els homes. Doncs si a això hi sumes que t’has dedicat a escriure per a nens i joves, encara menys. Abans em feia ràbia, però ara penso que a mi m’agrada escriure per a joves i a ells els agrada això que escric i em quedo amb això. Hi ha un prejudici a l’hora de jutjar les meves novel·les per a adults.

Fa un temps afirmàveu que ja no podíeu viure d’escriure.
—El món de la cultura està malament. Internet ha fet que sembli que els continguts són gratis. M’hi trobo quan vaig a fer xerrades, no compren llibres, no paguen les xerrades i te’n fan fer dues encara que només t’havies comprès a fer-ne una. Quan passes el Power Point, com que els sembla molt interessant, el van fotografiant i llavors em demano si donen valor a això que faig. Entenc que sí, perquè quan surto em demanen que no deixi d’escriure, però crec que no són conscients que hem de viure del que escrivim. En aquest moment no hi ha ningú disposat a pagar. S’ha creat la cultura de les coses gratuïtes.

Malgrat tot continueu escrivint. Fa poc heu publicat el llibre ‘La venjança dels panteres negres’. No heu perdut les ganes d’escriure?
—No, ara he acabat un llibre curt que m’ha encarregat Comanegra, sobre autoestima femenina, que sortirà per Nadal. I també acabo de lliurar un conte per a la Marató de TV3.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb