A la imatge, l'actriu Anya Taylor, que fa de Beth Harmon, jugadora d'escacs, a la sèrie del moment, 'Gambit de Dama''.

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

L’avantatge de les parelles mixtes, com és el nostre cas, és que els referents s’amplien. Ella, de Nova York, ha descobert Albert Pla i Mercè Rodoreda. Ja no els deixarà. Jo, de Barcelona, fa anys que a través seu li mig segueixo sèries de televisió anglosaxones protagonitzades, escrites o dirigides per dones. Tot un món en què els homes som segon plat, perquè les protagonistes són elles. En alguns casos els homes no som ni els dolents, simplement és que no interessem tant. Hi pintem poc, secundaris, o directament objectes sexuals i encara gràcies. Però la gràcia està a veure dones parlant de dones, d’intel·ligència de dones, problemes de dones, vides de dones. I descansar una mica del món masculí que impera, domina i silencia.

Aquesta setmana, per exemple, m’ha obert la porta a Queen’s Gambit. Gambit de dama. Una sèrie de ficció que triomfa a Netflix i que tracta d’una jugadora d’escacs que entra en un món on tots són homes i els va guanyant un a un. La interpretació dels silencis de l’actriu, Anya Taylor-Joy, que amb l’expressió de la cara ja t’ensenya que ha trobat la jugada, és memorable. La sèrie, de fons, descriu l’alcoholisme entre les dones de ciutats provincianes dels Estats Units d’una manera elegant, crua i sincera. És un alcoholisme amagat, amb ampolles dins bosses de botigues de roba. És una grandiosa sèrie que recomano, realment.

Però, a mi, el món se m’ha obert al davant quan el guió i la direcció són directament de dones. Aleshores és quan trobo refugi, descans i inspiració. La monologuista Ali Wong, per exemple, em va fer esclatar el cap amb dos monòlegs, l’un pujant dalt l’escenari mentre esperava el primer fill (Baby Cobra), i l’altres dalt l’escenari mentre esperava el segon (Hard Knock Wife). D’un humor molt bèstia (“Per què les dones hem deixat que ja no ens mantinguin ells? Que ens hem tornat boges?!), Ali Wong és políticament incorrecta i descriu, alhora que se’n fot, els desigs atàvics de guanyar molts diners, pencar poc i casar-te amb els teus, en un món multicultural: “Amb el meu marit és molt d’agrair que –tot i ser asiàtics diferents– ens entenguem a la primera i no hagi de donar explicacions per tot. Quan sortia amb nois que no eren asiàtico-americans em frustrava haver de defensar que les mongetes són postres.”

Amb Lena Dunham vaig entrar directament en un caparró femení fotent-se de les dones amb complicitat. Dunham és directora, actriu i guionista de Girls, que descriu unes joves mil·lenials en una Nova York que ja no és una ciutat dels somnis, i en què vaig plorar de riure i felicitat veient com l’actriu, grassoneta, llestíssima, irònica, s’alliberava de la presó que imposen els cànons de bellesa en escenes maldestres on intentava de lligar sense èxit a mitja festa, i acabava caient borratxa davant tothom. Era el meu refugi celestial, la fugida d’un món, el real, on els homes també som ara més esclaus que mai dels cànons de bellesa. Esclaus tots dos, la igualtat mal entesa. Girls, criticada perquè mostra un món únicament de blanques, riques i filles de papà, posa en relleu el poder de fotre’s d’un mateix amb complicitat i sense crueltat. Els avantatges de clavar agulles amb cotó fluix.

Flea Bag, escrita i protagonitzada per Phoebe Waller-Bridge, vaig entrar al cap d’una dona insaciable, sexualment parlant, i en què els homes érem objectes sexuals, simples figures a disposar, estereotips (l’intel·lectual, el ric, el tímid), ficats dins calaixos que serveixen, solament, perquè la protagonista s’entengui millor. I la seva història avanci.

Gambit de dama, aquesta setmana, per a descansar, un cop més, del món d’homes on vivim. Espectadors que busquem refugi, i descans, de nosaltres mateixos. Tips de veure’ns, constantment, a totes hores, sempre i pertot arreu. I molt contents de saber que hi ha sortides. En escacs, concretament, hi ha una obertura que es diu gambit de dama que es pot explicar així: per avançar, sacrifica un peó. Deixa’l perdre. I respira.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.