Gabriel Bibiloni: “L’espanyol ha de deixar de ser llengua obligatòria”

El professor de la Universitat de les Illes Balears Gabriel Bibiloni ha publicat un llibre sobre els cognoms catalans, un dels més venuts per Sant Jordi · A punt de retirar-se de la docència, analitza les causes de la reculada del català i referma que sense sobirania política no hi ha solució

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

A punt de retirar-se de la docència, el professor Gabriel Bibiloni ha publicat un dels llibres més importants de la seva carrera: Els cognoms de les Illes Balears (Moll Nova Editorial), un volum de més de 650 pàgines que recull els llinatges que han existit a les Illes entre les conquestes del segle XIII i l’arribada de la immigració en massa del segle XX. És un llibre nou en la nostra llengua, que ha tingut i té un volum de vendes inesperat. En aquesta entrevista, a més, no podíem deixar passar l’avinentesa de demanar-li sobre el present i el futur del català, tant a la societat, com als mitjans de comunicació i a l’acadèmia. La claredat dels seus raonaments, carregats de saviesa i de rotunditat, el converteixen en una veu necessària, ineludible. “L’única llengua sabuda per tothom i imprescindible hauria de ser el català. Aquesta és la clau de la normalització”, ens diu. I també: “Les llengües subordinades, sobretot les molt subordinades com el català, no tenen evolució pròpia. Aquesta ‘evolució’ no és més que una rèplica de l’evolució de la llengua dominant.” No decep mai, el doctor Bibiloni.

El llibre va ser un encàrrec o iniciativa vostra?
—Va ser iniciativa meva. Fa uns vint anys, quan era director del Servei Lingüístic de la Universitat, vaig pensar a fer dues publicacions que em va semblar que serien útils: un nomenclàtor de nuclis de població de les Illes, que es va publicar, i un nomenclàtor simple dels cognoms de les Illes Balears. En aquest només volia difondre la grafia normalitzada dels cognoms, que és una cosa necessària tants per als qui vulguin normalitzar el seu en els seus documents com –i això encara és més important– per als topònims provinents d’un cognom, que s’han d’escriure amb la grafia normalitzada. Per als cognoms, tampoc no hi havia cap referent oficial, a diferència del lèxic comú, que té un diccionari normatiu. Això fa que en reculls de topònims hi hagi una fluctuació: és a dir, alguns topònims que tenen origen en cognoms els veiem escrits de maneres diferents.

I aquell nomenclàtor es va fer?
—No. Vaig acabar de ser director del Servei Lingüístic i va restar paralitzat. Llavors, passat el temps, vaig reprendre la idea, hi vaig treballar molt més, hi vaig afegir moltes informacions i en va sortir aquest llibre.

Què conté?
—Hi ha tots els cognoms tradicionals de les Illes, per ordre alfabètic. I a cada entrada hi ha informacions com ara la grafia normalitzada –segons entenc que ha de ser– les grafies tradicionals, la pronunciació, l’etimologia, l’extensió geogràfica, l’antiguitat, els topònims de les Illes Balears que surten de cada cognom, algunes notes familiars en alguns d’específics i algun detall més.

Per què “cognoms” i no “llinatges”, com se sol dir a les Illes Balears?
—Perquè “cognom” és la forma més general, potser més estàndard. I, encara que tradicionalment a les Illes es digui “llinatge”, les dues formes són normatives i són correctes. A més, “cognom” és el mot que surt més generalment en el llenguatge administratiu.

De què serveix un cognom?
—Ho explic a la introducció. Els cognoms surten als segles XIII-XIV. Abans hi havia un nom personal i res més. I, en tot cas, si podia haver-hi confusions, s’hi afegia un malnom o –cosa molt corrent– s’hi afegia el lloc de procedència. Estam acostumats a designar els personatges de l’antiguitat, amb nom i origen: per exemple, Tales de Milet, Hipàtia d’Alexandria, Jesús de Natzaret, Llàtzer de Betània… Els cognoms surten més tard, justament en l’època de repoblament de les Illes, després de les conquestes catalanes. Segles abans, cap al X o l’XI, s’havien fet molt generals els malnoms.

Per què?
—S’havia reduït molt l’estoc de noms, perquè el cristianisme tenia la pràctica de posar noms de sants, de manera que els altres anaven desapareixent. I com més es reduïa el conjunt de noms personals, més repeticions i més confusions hi havia. Per això, cap al segle XI el malnom o un segon nom es fa estrictament necessari. I quan aquests sobrenoms es fixen, es fan hereditaris i es transmeten de pares a fills, es converteixen en cognoms. El cognom, doncs, és un antic malnom fixat i transmès de manera regular de pares a fills. I això passa al segle XIII i XIV, bàsicament.

Un cognom o dos cognoms?
—Pràcticament a tot el món, avui, només s’usa un cognom, que és considerat nom de família, més que simple identificador de la persona. Els dos cognoms només s’usen a l’estat espanyol, a Portugal i als països llatinoamericans. Fins i tot a moltes parts del món, les dones quan es casen deixen d’usar el seu cognom de naixement i passen a usar el del marit.

A les dones ens agrada, tenir un segon cognom.
—Sí, és clar, això té unes implicacions d’igualtat entre el pare i la mare, però el fet és aquest: que al món es fa servir un cognom. I al nostre país, la tradició també era d’usar un sol cognom. Almenys als documents la gent apareix referenciada amb el seu nom i el seu cognom, amb l’excepció de les classes més altes.

Fins quan?
—Fins a final del segle XIX, quan es va canviar per imposició de l’administració espanyola. La llei de registre civil (1870) encara no imposa els dos cognoms. Però, de fet, l’administració espanyola ja ho anava recomanant el darrer terç del segle XIX. I a final de segle ja és una pràctica general.

Ara es perden cognoms catalans molt acceleradament.
—La pèrdua de cognoms és un fet que s’ha produït sempre, perquè el primer cognom de les dones desapareix a la tercera generació. Això és un motiu de desaparició de cognoms. També cal considerar els qui moren sense fills. Segons els meus càlculs, i partint dels cognoms recollits (1932) i dels que resten vius (751), entre el segle XIII i el XX s’han perdut un 60% dels cognoms. Per una altra banda, la immigració massiva dels segles XX i XXI ha fet que entrassin molts cognoms primer espanyols i ara d’altres procedències. Això també contribueix a reduir, a minoritzar, el conjunt de cognoms catalans. En aquest moment, a les Illes els cognoms més portats són García, Fernández, González, Sánchez, Martínez… El primer cognom tradicional català és el nombre 9, Ponç.

Però també se’n recuperen gràcies a la possibilitat de girar l’ordre dels cognoms?
—És un recurs, una manera de recuperar cognoms tradicionals, que altrament es perdrien en algun cas. També cal dir que això de canviar l’ordre no és absolutament nou. L’aristocràcia, en algunes ocasions, ja ho feia. Hi ha casos, reportats en el llibre, de famílies nobles que canvien l’ordre dels cognoms quan la dona tenia més poder o més títols nobiliaris que l’home. L’aristocràcia feia operacions diverses, amb els seus cognoms. Per exemple, hi podien afegir el topònim de la seva propietat. Ho feien sobretot les famílies nobles que tenien un cognom que en si mateix no els identificava com a nobles. Hi ha cognoms exclusius de la noblesa, com ara Safortesa, Despuig o Descatlar. Però n’hi ha que també són de la gent “vulgar”, com ara Serra. I, per a individualitzar-se, van afegir al cognom el nom de les seves possessions. Així surten cognoms únics, transmesos als fills, com Serra de Gaieta, Serra de Marina, Palou de Coma-sema, Font dels Olors, Ramis d’Aireflor, etc.

El llibre pot servir per a tot el domini lingüístic?
—Fins a cert punt sí, perquè la immensa major part dels cognoms tradicionals de les Illes són cognoms catalans, normalment estesos per tot el domini lingüístic. Els cognoms desapareguts a les Illes solen continuar d’existir a la part continental. Per tant, podeu trobar-hi informació de cognoms com Badia, Jonqueres, Aragonès, etc., cognoms que ara no existeixen, però que estan documentats en altres èpoques. Alguns han creat topònims, com Barraquer, Bacs, Collell, Frígola o Sanaüja. Ara, és clar, els cognoms que conté aquest llibre són una petita part de tots els cognoms catalans. Per tant, s’hauria de complementar. I m’ha arribat notícia que hi ha projectes semblants, tant al País Valencià com al Principat.

Els cognoms de les Illes Balears ha tingut molt de succés, oi?
—Bé, el dia de Sant Jordi, a Mallorca, va ser el llibre en català de no-ficció més venut. I, a part d’això, em diuen que té molta demanda, que es ven molt bé. Supòs que és perquè el tema dels cognoms interessa la gent. També cal dir que l’editorial Moll ha posat molt d’interès, tant en la seva publicació com en la seva promoció. I els n’estic molt agraït.

El llibre és atractiu i alhora palesa el vostre rigor científic en un camp determinat. Els lectors us coneixen, sobretot, per les opinions sobre la qualitat i l’ús de la llengua. Com veieu el futur del català, doctor Bibiloni?
—El futur és molt difícil de pronosticar, però no hi ha gaire motius per a ser optimista, crec. Certament, la situació és diferent en els diversos territoris. Jo em moc a Mallorca, sobretot a Palma, i veig que l’evolució és molt ràpida, molt accelerada. Als anys vuitanta vaig participar en algunes enquestes, que ens deien que a les Illes els qui teníem el català com a llengua principal passàvem el 70% de la població. Ara aquest percentatge potser no arriba al 40%. La conseqüència de tot això és una pèrdua d’ús social alarmant. A Palma hi ha vegades que em sembla que el català ha desaparegut de la circulació. Vas pels comerços, pels hospitals, pels bancs, per allà on sigui, i la llengua normal i neutra per a parlar amb desconeguts ja és l’espanyol. Ja és estrany que un desconegut, en un ambient no familiar, s’adreci a tu en català. I que la norma ja fixada, establerta, sigui adreçar-te a un desconegut en espanyol és molt greu, molt preocupant, perquè el català pot anar quedant sense ús social. Una llengua pot tenir tant de prestigi com vulgueu, però si no té ús social, no té futur.

Cap dels governs del país no és contrari a la llengua i, malgrat tot, no avança. Què haurien de fer els polítics i no fan?
—Segurament els governs podrien fer més coses i els ho hem d’exigir. Però també cal dir que els nostres parlaments i governs autonòmics no tenen capacitat de dur a terme un veritable procés de normalització, amb l’estat en contra. Per a això cal canviar coses més profundes i més essencials. La desigualtat lingüística és una peça fonamental de la configuració de l’estat espanyol, amb una constitució que consagra aquesta desigualtat i amb una mentalitat, dels qui controlen l’estat, incapaç d’assumir la igualtat. En aquestes condicions, la normalització del català és impossible. Perquè les coses canviïn, perquè el català surti d’aquest atzucac, calen canvis molt radicals. Estic convençut, i crec que com més va més gent n’està, que una condició sine qua non per a aconseguir aquesta normalització és la sobirania. Sense sobirania no és possible dur a terme un procés de normalització lingüística. I amb la sobirania hauríem de veure què passa. Amb la sobirania podríem decidir la política lingüística, les lleis i l’estatus del català sense interferències externes, però no deixaríem de tenir una majoria sociològica hispanòfona, que hauríem de veure fins a quin punt estaria disposada a renunciar als privilegis que ara té.

I què caldria fer, arribat el cas?
—La sobirania és una condició necessària, però no suficient. Cal que hi hagi una majoria social que, exercint aquesta sobirania, vulgui fer els canvis legals necessaris perquè el català sigui l’única llengua sabuda per tothom i l’única llengua imprescindible. Això és la base per a fer del català la llengua d’ús social hegemònic. Naturalment, el poliglotisme individual sempre serà un bé a valorar i fomentar.

Tenim milers de llibres en català; la llengua és present a l’escola, als mitjans de comunicació, a la cultura, a la vida pública… I, així i tot, el català recula. Què ha de canviar la societat?
—Tenim tot això, però ara ens falla una peça fonamental: la llengua al carrer. Per a mi és una qüestió clau que tothom assumeixi el català com la llengua pròpia de les relacions amb desconeguts. I què ha de canviar per a això? Estructures, lleis, mentalitats, i tot això s’ha de moure alhora. Es fan campanyes demanant a la gent que parli sempre en català amb tothom, i això està molt bé. Si tots els catalanòfons parlàvem sempre en català amb tothom, tindríem una bona part del problema resolt. Però sense canviar estructures i relacions de poder això no passarà, per moltes campanyes que es facin. El bilingüisme unilateral imposat per l’estat ha calat fort en la nostra mentalitat. I els qui vénen o han vingut de fora només assumiran plenament el català quan el vegin com un element imprescindible per a una vida normal en aquest país.

Parlem del català dels mitjans de comunicació. Què hi canviaríeu?
—Parlant dels mitjans en general, hi canviaria moltes coses, tot i que amb prudència i de manera que no hi hagués sensació de canvi brusc. Cercaria un nou model de llengua que enllaçàs amb la tradició estandarditzadora que va començar amb Pompeu Fabra i el Noucentisme; un model que marca una línia determinada, que va ser interrompuda, de manera força contundent, als anys vuitanta, quan varen aparèixer els mitjans de comunicació audiovisuals en català i alhora un nou discurs que propugnava una llengua al màxim d’acostada a la parla del carrer. Això va implicar un procés de castellanització d’aquest model de llengua, perquè la llengua del carrer és una llengua castellanitzada, o, en tot cas, un blocatge del procés descastellanitzador. I va implicar un acostament a la llengua “de cada carrer”, cosa que equival a una fragmentació de l’estàndard. A Barcelona s’ha afavorit un model col·loquial molt barceloní, que ha estimulat o justificat una operació semblant a València. Crec que, sobretot els grans mitjans públics, com TV3, haurien estat una gran oportunitat per a continuar i consolidar aquell procés d’estandardització de Fabra que cercava la genuïnitat i en certa manera la unitat de l’estàndard. Els mitjans de comunicació tenen un gran poder per a encaminar la llengua cap allà on interessi. Si la gent sent una paraula per la televisió, acaba dient aquella paraula. A TV3 van decidir que havien de dir “mascareta” i poc temps després tothom deia “mascareta”. Si haguessin decidit de dir “màscara”, ara tothom diria “màscara”. Si haguessin decidit de dir “vaccinar” en lloc de “vacunar”, estic convençut que ara tothom diria “vaccinar”. TV3 ha estat una ocasió perduda de dur a terme aquell ideal de construir una llengua catalana més genuïna, amb més personalitat, més vinculada a les llengües de l’entorn i menys a la nostra llengua dominant. Una autèntica pena.

Hi ha gent, fins i tot professors universitaris, que diuen que els canvis que sofreix la llengua catalana són evolució.
—Cal negar-ho rotundament. Les llengües subordinades, sobretot les molt subordinades com el català, no tenen evolució pròpia. Aquesta “evolució” no és més que una rèplica de l’evolució de la llengua dominant. Qualsevol innovació que es produeixi en espanyol es produirà en català. I qualsevol innovació que no es produeixi en espanyol no es produirà en català, per molt que s’usi en totes les altres llengües del món. No és evolució, és simple interferència, simple rèplica del que passa en espanyol.

I això cap a on porta?
—A una llengua que, com més va, més sembla a l’espanyol. Això és manifesta en tots els nivells de la llengua. Tradicionalment, s’ha manifestat en el lèxic. Després, en la sintaxi. I en una darrera etapa, que és l’actual, es manifesta en la pronunciació. Us puc dir que tinc un llibre a punt de sortir, que és una radiografia de la degradació fonètica del català a Mallorca. És alarmant l’extensió de la ela espanyola, del ieisme, del betacisme… En els llibres de dialectologia sempre hem llegit que a les Balears es diferencien la be i la ve; doncs això ja es pot revisar, perquè almenys entre els joves la ve (labiodental) es pot donar per desapareguda. La ela palatal, quasi el mateix. I hi ha altres fenòmens que s’hi afegeixen arreu del país. Per exemple, també hi ha una interferència semàntica creixent: com més va més, sentim aquestes confusions entre “gran” i “gros”, entre “sentir” i “escoltar”, entre “llevar” o “treure” i “prendre”, etc. I no parlem de la fraseologia tradicional, que es perd entre la gent més jove. I tot això va in crescendo. Quan les llengües es troben en un estadi avançat de pèrdua d’ús social, també es troben en un estadi avançat de degradació del codi.

Això vol dir que si es poguessin capgirar les coses en l’aspecte social també hi hauria millores en el codi?
—No necessàriament un augment de l’ús social del català significaria la reversió d’aquest procés d’interferència, però en una situació de més normalitat lingüística es podria treballar intensament en aquest sentit. Caldria tenir bons models, ser molt exigents amb els mestres, professors i locutors –cosa que ara no passa–, i sobretot treballar els referents propis dels joves.

El 2018, en una entrevista a VilaWeb, dèieu: “Mentre l’espanyol sigui en la nostra societat una llengua potent i sabuda i emprada per tothom, continuarà amb el rol de referent per a la innovació lingüística, i continuarà la interferència en totes les estructures.” Sabem massa castellà?
—En principi, saber llengües no pot ser cap problema. Sempre hem dit que com més llengües puguem parlar, millor per a nosaltres. El problema no és saber espanyol, sinó el rol que ocupa l’espanyol en la nostra societat. És una llengua obligatòria. Tothom l’ha de saber i, de fet, tothom la sap. I quan una llengua té aquesta condició es fa una llengua suficient i imprescindible, i això fa que les altres siguin insuficients o prescindibles. L’objectiu ha de ser que l’espanyol deixi de ser la llengua obligatòria, la llengua que sap tothom i que ha de saber tothom. En una societat com la que desitjaríem, estaria molt bé que la gent sabés llengües, com més millor, però que l’única llengua sabuda per tothom i imprescindible fos el català. Aquesta és la clau de la normalització.

Com veieu el rumb de les acadèmies, l’Institut d’Estudis Catalans i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua?
—El veig amb una certa inquietud. A vegades fa un poc la sensació que l’Institut d’Estudis Catalans renuncia al seu rol fundacional de dirigir l’ús de la llengua, i assumeix un rol de notari o de fotògraf de la seva evolució, que ve determinada en bona mesura per la pràctica dels grans mitjans de comunicació. I l’Acadèmia Valenciana de la Llengua té el mèrit d’haver neutralitzat el secessionisme (també hauríem de veure fins a quin punt), però amb el preu de promoure un català molt dialectal i molt castellanitzat.

Ho podeu concretar?
—Per a mi haurien d’estar més en la línia de la unitat i la genuïnitat. Tant als diccionaris com a les gramàtiques van obrint camins a la introducció d’hispanismes, que crec que no caldrien. Crec que el que haurien de fer és ser més conductors de l’evolució lingüística cap als ideals de sempre, de construcció d’una llengua més genuïna, més desinterferida, més alliberada de la pressió de l’espanyol i més en sintonia amb les llengües de referència, sobretot les llengües romàniques centrals.

El llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals conté centenars de solucions no normatives, que vós mateix heu estudiat. L’Institut d’Estudis Catalans hi hauria de dir alguna cosa?
—El 1990 la Secció Filològica va fer un comunicat molt dur contra la línia que anaven agafant els mitjans de comunicació i, sense esmentar ningú, es referia bàsicament a TV3. Això avui seria impensable. Hi ha hagut un canvi. Els responsables del model de llengua contra el qual anava el comunicat ara són membres de la Secció Filològica, i tracten de fer-la evolucionar d’acord amb les seves idees. Com deia abans, pareix que la Secció Filològica fa més de notària que de guia. A vegades sembla que més que els mitjans seguir la Secció Filològica, és la Secció Filològica que segueix els mitjans.

El nou president de la Filològica és Nicolau Dols, que va ser alumne vostre.
—Sí, va ser un alumne brillant. Avui és un lingüista solvent i un bon professional. Esper que faci una bona feina, o la que pugui, a la Secció Filològica.

Un camp en què sou expert és l’estandardització de les llengües. I sempre heu dit que el català anava coix en aquest àmbit. Aquests darrers anys ha millorat?
—No s’ha avançat en la unitat de l’estàndard. Arrossegam el vell problema de les variants formals, sobretot en morfologia verbal. No sols no s’ha avançat sinó que la situació ha empitjorat, amb la promoció de més variants dialectals, sobretot a València, però també a Barcelona. Ara interessa, diuen, que la llengua sigui versemblant, que no xoqui, que no estranyi a ningú. És la idea que sempre fan valer els qui defensen aquesta nova línia. Però la llengua no pot ser versemblant per a tothom. Algun tipus de llengua pot ser molt versemblant per als barcelonins o per als parlants de català central però per a mi pot ser ben inversemblant o llunyana. La cosa és que quan es tracta de difondre el producte a tot el país més valdria cercar, almenys per a registres formals, una llengua més pensada per a tot el país que per a ser versemblant a una part. A més, totes les llengües estàndard, com ja deia Pompeu Fabra, inicialment són unes construccions artificioses, però passa que després es naturalitzen. Així com es van escampant i vehiculant per tot el territori, es fan naturals. Una llengua estàndard unificada és un instrument necessari perquè una comunitat pugui funcionar bé.

La unitat del català perilla?
—No. A les Illes no hi ha hagut mai cap problema en aquest sentit. Al País Valencià, l’Acadèmia Valenciana, malgrat que no estic d’acord amb la línia que segueix, cal reconèixer que ha neutralitzat el secessionisme en gran manera. Per tant, no hi ha perill de fragmentació de la llengua, però persisteix el problema de la manca d’unitat de l’estàndard. Mentre el català sigui una llengua encaixonada en comunitats autònomes, no hi haurà cap dificultat perquè cada comunitat faci servir el seu model. Però, per exemple, si l’estat espanyol decidís d’assumir la llengua catalana com a pròpia i emprar-la amb tota la normalitat, com fan a Bèlgica o a Suïssa amb les seves llengües; o bé si el català fos llengua oficial de la Unió Europea, cosa que generaria un volum de paperassa en català, tindríem el problema de la unitat de l’estàndard i de les versions. Fins ara, això s’ha mal resolt –en els pocs casos en què s’ha hagut de resoldre– amb dobles versions i acrobàcies diverses. Recordem que quan la Unió Europea va fer una traducció de la constitució europea, vam tenir un conflicte de versions, perquè els valencians volien tenir la seva versió en valencià i el Principat, la seva en català del Principat. A les Illes es va assumir la versió del Principat. El petit conflicte es va resoldre amb la renúncia del Principat a la versió pròpia i assumint la valenciana. Això és un procediment que pot funcionar un dia, però si el català tingués una normalitat com a llengua oficial europea, hi hauria un problema. Cal una llengua unificada. Cal que tinguem un sol català per a usos internacionals. I tots aquests canvis de línia i d’acostament al català del carrer no fan més que empitjorar la situació. Per a tenir un estàndard unificat caldrà que algú faci renúncies, i sempre he dit que és millor que aquestes renúncies estiguin “democràticament repartides”.

Voleu afegir res?
—Només el desig que el nostre poble sigui capaç de trobar el camí per a la normalització del bé més preuat que tenim que ens fa ser un poble diferenciat, la llengua.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes