17.06.2018 - 22:00
Si de res poden servir els Anys institucionals dedicats a la figura d’algú destacat és per a parlar-ne, del personatge i de l’obra, i atansar-los a un públic general. És això que fem enguany amb Pompeu Fabra, de qui es commemoren els 150 anys del naixement i els 100 de la seva Gramàtica catalana. L’obra de Fabra és tan immensa que és convenient anar-s’hi acostant de mica en mica, en dosis. A VilaWeb en podeu trobar diversos articles. Avui ens hi introduïm de la mà del sociolingüista Gabriel Bibiloni, que a més de les classes a la Universitat de les Illes Balears, també ens fa aprendre llengua a tots mitjançant els seus articles i piulets. Bibiloni en sap un niu, de l’obra de Fabra; l’ha estudiat a bastament i n’és continuador en bona mesura. Parlem amb ell de la solució que va prendre Fabra respecte de l’estandardització del català, fenomen que Bibiloni ha estudiat intensament i en què potser no discrepen tant com sembla. També de les interferències lingüístiques, un altre aspecte que el vincula a Fabra: ‘La pràctica intensiva del bilingüisme en un context sociolingüístic desequilibrat ens ha portat a una situació que només podem qualificar de mala ferida.’ I de quin sentit té avui treballar per una llengua genuïna: ‘Té tanta justificació com sempre, però això només serà plenament possible en un context de no subordinació.’ I, en definitiva, del llegat del mestre:
—Recentment heu fet una conferència sobre Pompeu Fabra a la Universitat de Granada. Quina rebuda va tenir?
—Vaig fer una conferència a la Facultat de Lletres, convidat pel Departament de Filologia Romànica. Vaig demanar-los en quina llengua volien que la fes i em van dir que en català. Va anar molt bé i es va mostrar la normalitat d’uns estudiants de romàniques no catalans entenent perfectament una conferència en català. Més recentment he fet una altra conferència sobre Fabra a Manacor, també molt ben rebuda, i en tinc una altra de programada a Eivissa. I si algú em vol convidar a fer-la a un altre lloc, jo encantat.
—Fabra és el gramàtic, el codificador de la llengua, el modernitzador del català, el mestre. Què li devem?
—Quasi el cent per cent de la codificació del català modern és obra de Pompeu Fabra. I això és així en primer lloc perquè en el moment del llançament de l’empresa Fabra era el lingüista més preparat del país, i en segon lloc perquè Fabra va actuar sempre amb una gran intel·ligència i amb una bona estratègia per a fer reeixir les seves idees. La fixació de l’ortografia és quasi totalment obra seva, treta amb dificultat i esquivant molts d’obstacles. Seva és la codificació de la gramàtica i la codificació inicial del lèxic normatiu, en el diccionari del 1932.
—En què val més la pena fixar-nos, de tota la feina que va fer?
—Abans que res cal dir que darrere tota l’obra de Fabra hi ha una idea fonamental que li dóna tot el sentit: el projecte de construir una llengua nacional destinada a ser l’únic instrument de comunicació i de vertebració de la identitat de la nació catalana. Sense aquesta idea no s’entén res. Això volia dir construir un estàndard unificat, elaborat, inicialment artificiós i sobretot al servei de tots els parlants de la comunitat lingüística. Fins i tot l’ortografia tenia per a ell un alt valor simbòlic i nacional, i amb aquesta visió la va treballar. Un segon pilar fonamental de l’obra de Fabra és la descastellanització.
—Deia que el seu objectiu era codificar la llengua ‘depurant-la’ de castellanismes. Ho va saber fer?
—S’hi va dedicar amb entusiasme. El seus escrits doctrinals són molt clars: és un discurs que parla sense reserva de depurar els castellanismes fins allà on sigui possible. D’aspirar a tenir la llengua que hauria sorgit de l’evolució natural si aquesta llengua no hagués estat sotmesa durant alguns segles a la subordinació a una altra llengua. Ara bé, cal ser conscients que arribar a tenir un coneixement exacte d’aquesta interferència era una feina de molts d’anys. No va bastar la vida de Fabra, i ell en devia ser conscient. La interferència lingüística té unes dimensions formidables. Pensem que del començament de la subordinació (podem recular cap al segle XVI) al sud dels Pirineus l’espanyol ha estat l’únic referent per a la innovació lingüística. Pràcticament tots els mots que han entrat al català ho han fet via espanyol, i a això hi hem d’afegir la interferència en la sintaxi, més moderna però també intensa. I en aquest punt a mi em vénen alguns dubtes: un, tot i que hi havia molts de mots que Fabra encara no podia identificar com a hispanismes, per què va incloure al seu diccionari força mots que ell devia saber que ho eren, com ara ‘alcalde’, ‘buscar’, ‘preguntar’, etc.
—I per què creieu que ho va fer? No en teniu cap teoria?
—En alguns casos només m’ho puc explicar per la feblesa del coneixement de la interferència en aquell moment. Fabra combat ‘entregar’, que és un mot documentat en el segle XIV i que molts no consideren hispanisme, i, pel contrari, admet ‘preguntar’, un clar hispanisme que no apareix a cap diccionari fins al 1695, i en aquella època només es devia usar en algunes accepcions particulars. De fet, no es fa popular al Principat fins al segle XIX. No sols l’admet sinó que l’usa amb regularitat. Per contra, tot i admetent ‘buscar’, un hispanisme del segle XVIII, com a forma secundària, ell regularment escriu ‘cercar’. I un altre dubte: amb el coneixement que avui tenim de la interferència, fins a on hauria volgut arribar Pompeu Fabra.
—Ara tindria molta més feina, potser?
—La interferència és un flux que no s’atura. Mot nou que apareix en espanyol, mot que incorpora el català. Pensem en casos com botellón, pasotismo o postureo, que molts han adaptat com a ‘botelló’, ‘passotisme’ o ‘postureig’. I continua la contaminació de la sintaxi i la fraseologia: avui molta gent diu ‘em dóna igual’ o ‘no em dóna temps’, quan en temps de Fabra no ho deia ningú. I continua la perversió de la semàntica: com més va, més gent diu ‘gran’ quan hauria de dir ‘gros’, o ‘escoltar’ quan hauria de dir ‘sentir’. I per a acabar-ho d’adobar tenim la devastació de la fonètica. Avui el català dels joves, i no tan joves, de les nostres capitals té una cara, la fonètica, tan desfigurada que esgarrifa. La pràctica intensiva del bilingüisme en un context sociolingüístic desequilibrat ens ha portat a una situació que només podem qualificar de mala ferida.
—Té sentit, l’any 2018, en un món globalitzat i en què tenim a sobre la força del castellà i també com més va més de l’anglès, maldar per evitar les interferències lingüístiques?
—S’ha d’entendre bé que les interferències lingüístiques són una cosa molt diferent en el cas de llengües amb plenitud de funcions i parlades per societats no dependents i en el cas de societats subordinades. En el primer cas hi ha bàsicament manlleus que serveixen per a denominar noves realitats però no posen en perill la integritat del sistema lingüístic. En el cas de llengües subordinades hi ha una dinàmica infernal que fa de la llengua subordinada una còpia de la llengua dominant. Un dialecte, s’ha dit sovint. I això és una manera de destruir aquesta llengua. Jo crec que avui treballar per la genuïnitat del català té tanta justificació com sempre. Però hem de ser conscients que això només serà plenament possible en un context de no subordinació.
—És a dir, amb la independència?
—Podem ben assumir que disposar d’un estat sobirà i d’una societat autocentrada és una condició necessària tant per a la normalització de l’ús del català com per a la restauració del codi. Però només una condició. En aquest supòsit ni una cosa ni l’altra són automàtiques. Pel que fa a la restauració del codi, mentre l’espanyol sigui en la nostra societat una llengua potent i sabuda i emprada per tothom, continuarà amb el rol de referent per a la innovació lingüística, i continuarà la interferència en totes les estructures: fonètica, lèxica, sintàctica i semàntica.
—Una de les qüestions en què heu aprofundit més és la formació del model de llengua estàndard. De fet, retraieu a Fabra que, de la manera que va codificar la llengua partint del barceloní parlat, va dur cap a models de llengua formal regionals. I això va en detriment de la unitat de la llengua. És així?
—És una de les qüestions més complexes de l’obra de Fabra. D’una banda la seva opció per la llengua parlada barcelonina i contra la llengua acadèmica vuitcentista, forjada en la seva joventut i en l’ambient modernista de l’Avenç, el va deixar atrapat en una situació de difícil sortida. Si optava per la llengua acadèmica, arrelada en la tradició secular, s’allunyava de la llengua parlada, però no es fragmentava el que avui diem estàndard, perquè la llengua acadèmica era unificada. I si optava per la llengua parlada, alguna mena de fragmentació s’havia de produir, perquè la llengua parlada era diversa. Malgrat aquest dilema, i superada una etapa molt primerenca, Fabra sempre volgué una llengua estàndard unificada pensada en termes de comunitat lingüística completa. Començant per l’ortografia, que fixà pensant en tots els dialectes, i continuant per la sintaxi i el lèxic. Aquella operació de modernització crec que en general era vàlida. Canviar l’article masculí ‘lo’ per ‘el’ o canviar ‘nos’ per ‘ens’ s’ha demostrat que no representa cap problema.
—Quin és el problema, doncs?
—Ara bàsicament tenim el problema de la morfologia verbal, de fet, una per a cada dialecte, i encara amb usos territorials diversos a les Illes i amb opcions diverses al País Valencià, força ideològiques. Tenir aquesta fragmentació no era tan problemàtic en temps de Fabra com ara. Aleshores es parlava molt de llengua literària, d’escriptors, i en literatura la diversitat de formes no és problema. Però ara hem de parlar de traductors automàtics, de doblatges, de manuals escolars i tant de bo poguéssim parlar de textos administratius i jurídics adreçats a tota la comunitat lingüística. Aquí no tenir un estàndard unificat és un problema.
—I la nova Gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans encara fomenta més aquesta fragmentació de la morfologia?
—En aquest aspecte no hi ha cap novetat. La Gramàtica recull tot el polimorfisme que ja existia en l’ús formal de les diverses regions, igual que ho va fer la ‘Proposta d’estàndard oral’ del començament de la dècada de 1990. Incloent-hi formes valencianes, com ‘servix’ o ‘servisca’, que no pertanyen a la tradició codificadora dels bons gramàtics com Carles Salvador o Sanchis Guarner. Aquestes obres són com a tractats de dialectologia i lamentablement ni tan sols hi traspua una voluntat de cercar un camí d’unificació. Cosa molt difícil, val a dir.
—Què en queda, de Fabra, ara que els aniversaris es commemoren justament quan tenim una nova Ortografia i una nova Gramàtica del IEC?
—Jo crec que resta pràcticament tot. L’Ortografia només fa uns petits canvis, com la reducció de diacrítics o la incorporació d’alguna erra doble en mots prefixats. No crec que n’hàgim de fer cap drama, tot i que modestament crec que aquestes reformes estan mal fetes. Jo crec que és més útil el diacrític suprimit de ‘ós’ que el conservat de ‘mà’, per exemple. I la Gramàtica respon a un conjunt de forces que pressionen en direccions diferents. Dit col·loquialment, vol acontentar tothom, i per a això ha pres forma de gramàtica descriptiva i molt pendent dels registres. Haurem d’esperar que surti la gramàtica bàsica, més normativa i adreçada a un públic més general, i ja veurem què diu.
—Per tant, aquestes obres segueixen el fil de Fabra…
—Bàsicament. No crec que puguem parlar de cap trencament amb Fabra. Si jo fos responsable de la llengua d’un mitjà de comunicació, sense sortir d’aquesta gramàtica podria fer la llengua que m’interessa, que no té res a veure amb la de TV3. El problema és que obre portes que altres poden aprofitar, fins i tot forçant la mateixa gramàtica, per a promoure un altre model que sí que trenca, més que amb l’obra de Fabra amb els seus principis de genuïnitat i d’estàndard nacional. La Gramàtica ‘informa’ de coses com l’existència de formes ‘col·loquials’, la manca de caiguda de preposicions (‘s’oposen a que torni’) o l’ús de la preposició ‘en’ davant infinitiu (‘estar d’acord en fer tal cosa’). Si els controladors de la llengua pública per la via col·loquial empenyen aquestes coses cap als registres formals, hi haurà hagut alguna ruptura amb la normativa de Fabra.
—En quines qüestions ha quedat superat, Fabra?
—Jo diria que en quasi res. Potser podríem dir que l’estudi de la sintaxi ha fet que alguns punts es vegin ara de manera una mica diferent de com els veia el mestre. Per exemple, la qüestió dels pleonasmes. Però això és molt secundari. En tot cas, això de la superació de Fabra depèn de cadascú i de les ganes que tingui cadascú de superar-lo. Fa una trentena d’anys que hi ha professionals de la llengua que volen conduir, i condueixen, la llengua pública en una direcció ben diferent de la concebuda per Fabra: cap al col·loquial local fragmentador i cap a l’acceptació resignada de la llengua còpia que la història ens ha imposat. Alguns tenen molt de poder i tenen en favor seu que la societat en general és molt poc conscient de la seva actuació.