Finalment, l’arribada de Bohuslava

  • "En ple segle XXI és possible sentir esperes esgotadores. No saber res de la vida d’una persona que és a només 3.000 quilòmetres"

Anna Zaera
11.04.2022 - 21:30
VilaWeb

L’endemà que sortís publicat aquest Mail Obert, vam perdre la comunicació amb Bohuslava, la germana ucraïnesa de nou anys. La zona entre Ivankiv i Txornòbil, al nord del país i tocant amb Bielorússia, va ser de les primeres a ser ocupades, i la regió ha estat sota control rus fins fa una setmana. Un territori sota tutela de les tropes i la vida quotidiana administrada pels combois militars. No cal ni dir la precarietat logística i de subministraments que això suposa. La destrucció de les antenes va deixar-los sense comunicació telefònica i sense internet durant més d’un mes. Això significa que allà dins gairebé no ha entrat cap informació, ni n’ha sortit, durant més de trenta dies. I mira que s’ha intentat, mitjançant els corresponsals sobre el terreny, remenant per xarxes socials, voluntaris i pel Google Maps. Però res. Com si el temps s’hagués aturat sense aturar-se. Si eren vius, si malvivien, si havien pogut fugir, si tenien menjar o aigua, totes les possibilitats del que hi passava, només podíem imaginar-les. I així, imaginant, han anat passant els dies. Imaginant la seva necessitat de cridar que eren vius, també sense poder ser escoltada. Quina angoixa no poder dir ei, espereu-me, que continuo viu, no m’oblideu. Com nosaltres, només podien imaginar i confiar que a l’altre costat hi havia algú que els continuava esperant. En ple segle XXI és possible sentir esperes esgotadores. No saber res de la vida d’una persona que és a només 3.000 quilòmetres.

Ahir, dilluns, dia 11 d’abril, mentre ma mare conduïa de Santa Bàrbara a Tortosa, li va sonar el mòbil. Va aturar el cotxe a Vinallop, que queda a mig camí, i va contestar a la filera de números desconeguts que li apareixien a la pantalla. De sobte, va sonar una veu de nou anys. La veu de nou anys. Amb aquella energia. La veu de Bohuslava, aquella veu de nou anys que sonava com sempre, com si no vingués de la guerra. M’ho puc gairebé imaginar, de la manera com ens ho explicava ma mare minuts després amb un missatge d’àudio. Una comunicació curta. Curtíssima. De pocs segons. I com en les angoixes dels relats, la trucada s’ha tallat de cop. Però, en aquest cas, no ha estat gens greu. Al cap d’uns minuts, ma mare li ha tornat la telefonada, i ara ha estat ella qui ha contestat des de l’altre cantó. I han pogut intercanviar unes quantes frases, com per exemple, que d’aquí a pocs dies espera poder sortir de Kíiv en direcció a Catalunya. I sabent això, que és poc però suficient, ens ha semblat que sí, que, efectivament, l’espera s’havia acabat, i l’alegria ha corregut entre els missatges de la família i entre la gent del poble, que també ha tingut notícies dels seus xiquets ucraïnesos.

I ara que s’acaba l’espera, coincideixo amb El dolor de Marguerite Duras (traduït per Arnau Pons i Blanca Llum Vidal) que, per diferents motius, aquests dies ha aparegut com la lectura dels meus trajectes de metro, de tren i autobús. I ha tornat a passar. Dos fets aparentment sense connexió, la lectura actual i la vida actual, han fet match. I s’ha manifestat el vincle clarivident. L’espera i la guerra. O l’espera a seques i la guerra a seques. Aquell aprendre a esperar que no s’aprèn mai. I llegint la Duras que espera l’arribada del seu marit dels camps de concentració nazis, s’han encreuat les línies del temps. L’angoixa de l’autora els darrers dies de l’ocupació alemanya i els primers de l’alliberament m’ha aparegut com l’espera ucraïnesa. Aquell drama del no saber, de no tenir notícies, i veure com els dies van passant. La batalla entre l’esperança i la rendició del deixar-ho córrer per poder passar els dies sense desmuntar-se. Perquè l’angoixa és un fenomen que compta minuts i segons. L’asfíxia és gairebé una qüestió temporal, que s’eixampla en el mil·lisegon. Diu la Duras en aquells diaris: “No treballo bé, tots aquests noms que vaig afegint no són mai el seu. Cada cinc minuts em vénen ganes d’acabar, de deixar el llapis, de no demanar més informacions, de sortir del centre per a la resta de la meva vida. Cap a les dues del migdia, demanaré a quina hora arriba el comboi de Weimar, abandono el circuit, busco algú a qui adreçar-me”, escriu a la pàgina vint-i-nou d’aquesta edició en català. “Tinc pressa per tornar a casa, per tancar-me amb el telèfon, per tornar a trobar la fossa negra. Des que abandono el moll i agafo el carrer du Bac, la ciutat es torna a fer llunyana, i el centre d’Orsat desapareix. És possible que ell torni de totes maneres. Ja no ho sé. Estic molt cansada”, diu a la pàgina trenta-quatre. I mentrestant, el nostre cervell, que quan no té informació la fabula i planteja unes hipòtesis i les contràries. “Potser ja fa quinze dies que és mort, en pau, estirat en aquella fossa negra. Les bèsties ja li corren pel damunt, l’habiten. Una bala al clatell? Al cor? Als ulls? Els seus llavis blancs contra la terra alemanya, i jo esperant tota l’estona perquè això no és del tot segur, perquè potser encara falta un segon perquè això passi”, diu a la pàgina quaranta-sis.

Quan s’acaba l’espera, sentim un alleugeriment, fins que comença la següent. L’espera, fins i tot en els moments que només pressuposen una resolució feliç, porta una altra espera enganxada. Malauradament, la cadena de l’espera no es trenca mai. I aquesta foto de la Duras, aguantant el cigarret, ho demostra. Bones notícies, però encara que diferent, l’espera continua.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any