Els filòsofs i l’etimologia

“Paleolític vol dir ‘pedra antiga’ i neolític, ‘pedra nova'” és possiblement la frase que més he sentit a la facultat d’història del Raval. I és que l’etimologia és una de les dimensions més populars de la lingüística. Usada molt sovint en escrits de diverses ciències humanes (història, arqueologia, antropologia, estudis religiosos, psicologia…) ho és, especialment, en filosofia. Molt sovint, però, aquest ús és erroni, fruit d’una utilització ad hoc per a reforçar o justificar la tesi que es defensa. Em sap greu, filòsofs, però avui us toca el rebre.

Parlar d’etimologia sovint va molt bé per a oxigenar el text, introduint explicacions interessants sobre l’origen dels termes tractats que connecten amb la història de les paraules i les idees, o també per a reforçar les explicacions dels raonaments que pertoquin. Aquest ús de l’etimologia és tan correcte com irrellevant per a l’elaboració del discurs, simplement aporta unes dades que no tenen res a veure amb els termes referits.

El mal ús ve quan es vol fer creure que el significat actual del terme porta implícit o és determinat pel seu antic significat, és a dir, la seva història etimològica. O dit d’una altra manera, pensar que l’etimologia d’una paraula n’és el significat “real” o “subjacent”.

Per a això cal tenir clares dues idees sobre lingüística elemental. El canvi semàntic (com tots els canvis lingüístics) és arbitrari i inexorable, i un cop ocorre, el significat antic de la paraula és, generalment, oblidat (llevat que es tracti d’ampliació semàntica). L’altra cosa a tenir en compte és la separació entre significat (la seqüència de sons d’una paraula) i significant (el referent real de la seqüència de sons), ja que el canvi lingüístic pot afectar tots dos alhora o per separat.

Vegem un exemple en què es tergiversa l’ús de l’etimologia dins del discurs. En aquesta entrevista, el filòsof Abel Cutillas, autor del llibre Desànim de lucre, ens remet a l’etimologia de cultura, coneguda i recurrent en ciències humanes:

“P: Aleshores la cultura és ànim de lucre?

R: La cultura és increment, és benefici. Si t’ho pares a mirar fredament, és molt bèstia que es defineixi la cultura com una cosa contrària al capital. Des de Mesopotàmia, la cultura és el surplus, l’excedent que apareix quan hi ha riquesa. La paraula mateixa ve de cultiu. Això és una obvietat.”

En aquest cas, l’autor ens presenta la tesi que la cultura equival a l’increment/benefici, i n’utilitza l’etimologia per justificar-ho. Com que l’etimologia de cultura es remunta a la mateixa arrel de cultivar (i, per tant, amb la idea de producció agrícola), això explica la tesi de l’autor. L’etimologia de la paraula cultura, però, és desconeguda per a la majoria de la comunitat lingüística catalana.

Posem aquest cas com a exemple, ja que, a diferència d’uns altres, cultura i cultiu són cognats en català (els significants tenen relació), i podria passar per bo. Tot i això, els significats han canviat tant que la relació semàntica entre ambdues paraules no és evident per al parlant mitjà. A més, per a donar suport a la tesi se sobreinterpreta el significat etimològic per a relacionar-lo amb la producció (i no pas amb el cultiu de l’esperit, que, de fet, és d’on ve realment l’etimologia de cultura, sense que la idea de producció no hi tingui cabuda). És a dir, que al filòsof en qüestió li agradi la idea de cultura concebuda per Ciceró, anterior a l’actual definició de la paraula cultura, tan vaga com la d’art, no li permet de redefinir-la amb l’excusa de la seva etimologia originària.

En defensa de l’autor, he de dir que en un altre fragment de Desànim de lucre Cutillas mateix carrega contra aquesta pràctica. El seu lapsus m’ha servit, però, per a il·lustrar-ho de forma més clara.

Sense pressuposar que els filòsofs, historiadors o acadèmics en general hagin de tenir coneixements de lingüística bàsica, com es podria canviar l’ús que fan de l’etimologia perquè sigui correcte? Simplement canviant els connectors i presentant l’etimologia com a informació curiosa que, casualment (arbitràriament), té relació amb la tesi que es proposa. Les fórmules “la paraula cultura té relació amb el concepte de cultivar, sense el surplus neolític fruit del cultiu la cultura tal com la coneixem avui dia no podria existir”, o bé “a mi m’interessa la cultura tal com la concep Ciceró”, per exemple, resoldrien el problema amb facilitat.

M’agradaria proposar-vos ara un exercici a la inversa. Us presento l’etimologia de la paraula acabar, molt interessant, i després elaboro un raonament en el qual aquesta etimologia vagi com anell al dit. Acabar ve del llatí accapāre, que deriva de capum (forma de caput), que al seu torn deriva d’ad caput (venire) – cap al cap (venir). Així, la paraula anglesa achieve, presa de la llengua d’oïl (francès achever) és cognada del català acabar, tot i que en anglès modern té un significat força diferent (recordem que les paraules poden canviar de dues maneres; de forma i de significat).

És bonic conèixer l’etimologia d’acabar, però fins a quin punt és útil saber-ho pel que fa al coneixement no-lingüístic? Imaginem-nos que un psicòleg o assagista autoajudístic anglès parla de la importància d’acabar els projectes personals, en el sentit que si no acabes els teus projectes, tinguis èxit o fracassis, no en trauràs cap aprenentatge. Per a explicar-ho, invoca l’etimologia del verb achieve per dir que només aconseguim/assolim els nostres objectius (achieve) si acabem (finish) els projectes, perquè “l’origen” d’achieve (el seu significat antic) és acabar (finish). Evidentment aquest raonament lògic és una invenció en tota regla, una connexió d’idees que li funciona per a explicar el seu raonament però que està formulada ad hoc només per a justificar la seva cadena de pensament. El canvi semàntic d’achieve és purament arbitrari i no té res a veure amb la idea autoajudística d’acabar els projectes per a obtenir-ne un aprenentatge.

De la mateixa manera, un raonament ad hoc formulat per un filòsof català amb aquesta mateixa paraula podria ser el següent. Imaginem-nos que ens intenta explicar la concepció cíclica del temps (pròpia de cultures politeistes com l’asteca, a diferència de la judeocristiana, lineal i teleològica). Podria explicar-nos aquesta teoria mitjançant l’etimologia del verb acabar: “Com que acabar vol dir venir cap al cap, tornem al començament de les coses i així es torna a començar el cicle, és així com funciona la concepció cíclica del temps.” Aquesta explicació queda igual de bé en el raonament del pensaire català, però a més afegeix una interpretació personal i subjectiva de l’etimologia del verb acabar, on equipara el seu significat literal antic “venir cap al cap” amb la interpretació subjectiva “tornar a l’origen”, d’una manera semblant al cas de la cultura i el cultiu.

Com hem vist, a nivell discursiu la línia que separa l’ús tergiversat de l’etimologia per a justificar una tesi de l’ús per a amenitzar el text i connectar amb els ecos del passat és molt porosa. Saber etimologies és curiós i bonic, però és generalment irrellevant per a la generació de coneixement. Si als vostres tractats i assaigs voleu incloure-les com a curiositat, tant millor, però en cap cas les etimologies no poden ser usades per a justificar els vostres raonaments. En aquest cas estareu cometent una fal·làcia etimològica. El canvi lingüístic és arbitrari i, sobretot, inexorable. Aquest sí que és un coneixement útil que (no només) els humanistes haurien de saber.

Albert Badosa Roldós és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat.