Fèrtil inquietud

Lourdes Toledo i el seu dietari de mudances anímiques i viatgeres

Mercè Ibarz
29.01.2022 - 20:51
VilaWeb
L'escriptora valenciana Lourdes Toledo, en una foto de Jesús Císcar per a eldiario.es.

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’escriptora, periodista cultural i traductora Lourdes Toledo (València, 1970) és un belluguet, una narradora amb les antenes en acció tothora que, si no te n’adones, perquè no t’hi fixes, pots pensar que és una ansiosa sense remei; i no, de cap de les maneres. És una reballadora que diem a Saidí, una baldufa feinera, això sí que ho és sense recurs, per constitució i per necessitat en aquests anys mal pagats del periodisme. Llegeixo a glops i el tanco a estones per fruir-lo i tornar-hi el seu dietari La inquietud, un premi d’assaig Josep Vallverdú ben encertat, el del fatídic 2020, publicat fa uns mesos (Pagès Editors). Caldria parlar també del seu llibre de viatges per Nord-amèrica de fa dos anys i de la traducció recentíssima del llibre de memòries de la poeta i música Joy Harjo, Crazy Brave. Una dona valenta (Lletra Impresa Edicions), lluminós relat d’una nativa de la tribu creekque deixarem per a un altre dia. Apunteu-vos de moment, compreu-lo i llegiu-lo, el llibre de la Harjo, cognom que literalment s’hauria de traduir per ‘imprudent’ o ‘boja de coratge’. No és gens estrany que Lourdes Toledo l’hagi versionat, germana seva que pareix. Ho manifesta La inquietud.

Boja de coratge, cert; i en més d’una ocasió li deuen haver dit imprudent. Literàriament per fortuna ho és, les dues coses. No hi ha en la nostra literatura gaires dietaris d’autores, ara mateix no me’n ve cap, només recordo la queixa sostinguda, si no acusació, dels comentaristes de memòries que les dones no escrivim dietaris, carai, quin fracàs. La inquietud n’és un. Dels anys 2018-2019 sense treva de Toledo. Que alhora foren el resultat d’altres anys anteriors ben moguts. Entrades i sortides d’hospitals, una llarga temporada a la capital francesa com l’Orwell de “sense ni cinc a París”, parir dos cops, cases aquí i allà, una estada familiar als Estats Units com a professora de castellà i a veure món. Tot ben contat i estructurat sovint pels llibres que l’acompanyen. Compromesa amb la literatura en primera persona, autobiogràfica, del jo, com en vulguem dir, lluny de les urgències periodístiques, amb lectures sostingudes i l’anhel de comprendre’s i així comprendre una mica millor el món, emmarca el llibre en una disjuntiva que m’ha fet i em fa pensar: casa o paisatge?

El títol és profètic: guanya el premi el 2020, que bona i llarguíssima inquietud ens va portar i ens continua portant. No saber què pot arribar a dir i significar el títol d’un llibre mentre l’escrius és una de les sorpreses prodigioses que el llibre et reserva, agraït que l’hagis fet existir. Emparant-se des de la primera ratlla en Joan Fuster –”[Els dietaris] prenen nota de la vida, en retallen instants amb el ganivet de la memòria… el seu és l’ofici de mirar, de combatre l’oblit”–Toledo escriu aquest “per moltes raons. De vegades només per alenar. D’altres per no oblidar que soc molt més que circumstàncies quotidianes; llistes de coses pendents a fer; dols, soledats; desenganys i contradiccions atansades”. La sorpresa pot ser-hi també, pot aparèixer quan escrius: “Ocorre sovint en la perspectiva de l’escriptura que les vivències boniques i curioses guanyen i s’hi imposen, i els dolors s’hi difuminen. Potser perquè, com deia Proust en Saint-Beuve, ‘allò que la intel·ligència ens torna amb el nom del passat no és el passat’.”

Que bé que conta, com a porta d’entrada, els canvis de casa, sense cap explicació dels perquès que els motiven, en realitat què n’hem de fer, els lectors, no ens importa pas. Importen les visions que ens proporciona el text. De la casa com a concepte clau: de l’ànima, de la literatura, de la cultura, de la història, tot això és la casa; per a tots i cadascun de nosaltres.

Hi ha en aquesta Inquietud de manera resplendent el sabor dels paisatges valencians, dels forns de Rocafort, de “la bellesa simètrica dels carxofars” de l’Horta i el cebar: “Com si anaren al compàs del vent i del sol, les fulles erectes acaben per doblegar-se i fregar la punta de les fulles veïnes, com si es convidaren a ballar les unes a les altres. Un camp de cebes, vist així, és tota una festa.” Molt hi ha en aquest llibre recorregut per un fil vermell: “Diu Virginia Woolf que ‘és molt més difícil matar un fantasma que no pas una realitat’… Caminar entre cavallons rectes, horitzons verds, blaus confosos i flors de tarongers és pura alegria i els fantasmes no gosen, ni s’hi acosten.” Pura alegria, sí.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes