Ferran Sáez Mateu: “La meva generació va mirar la mort als ulls”

El filòsof i escriptor Ferran Sáez publica ‘Acaçar la boira’, unes singulars memòries d’infància i joventut · Hi traça l’origen dels seus neguits vitals, que esdevenen també una reconciliació amb el Segrià dels setanta

VilaWeb
Joan Safont Plumed
21.09.2022 - 21:40
Actualització: 21.09.2022 - 23:21

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

A les aules de la Facultat de Comunicació Blanquerna, als seus assaigs o a les pàgines d’opinió dels diaris, el filòsof i escriptor Ferran Sáez Mateu (la Granja d’Escarp, Segrià, 1964) ha impulsat idees suggeridores i pensaments sorprenents. Especialista en Michel de Montaigne, a qui ha dedicat estudis i traduccions, va guanyar el premi Pere Calders per La invenció de l’Home, l’any 1998; el Josep Vallverdú d’assaig per El crepuscle de la democràcia el 1999; i el Joan Fuster per Dislocacions també el 1999. Alhora, ha cultivat el gènere de la novel·la, amb Les ombres errants, La nit contra tu o Els morts riallers. L’any 2019 va publicar el dietari La vida aèria.

Ara ha publicat Acaçar la boira (Editorial Pòrtic), un llibre singular de memòries d’infància i joventut, on traça l’origen de la seva curiositat per la literatura, la filosofia i la música, com un neguit que l’ha acompanyat sempre. De fet, és intèrpret i compositor de diversos instruments i té la col·lecció privada d’instruments musicals més important de Catalunya.

Acaçar la boira és una metàfora que parteix d’una anècdota de la vostra infantesa, quan us vau perdre intentant perseguir la boira que cobria el vostre poble, la Granja d’Escarp, al Segrià.  

—”Acaçar” és una paraula viva en el català de molta gent. És molt semblant al verb francès “achasser”, i vol dir ‘perseguir’, no com a vegades es fa servir, com a sinònim de “buscar”. De fet, posar el verb “acaçar”, que s’utilitza malament en el català oriental, és un acte de fe en el meu català. No en vull dir dialectal. Per altra banda, acaçar la boira és intentar arribar a una cosa impossible. Em vaig adonar que aquesta havia estat la meva vida.

Què us va impulsar a escriure aquest llibre?
—Aquest llibre és una reconciliació amb un món que quan el vivia potser em podia semblar rústic, poc modern… Perquè la modernitat de la meva època era Valerio Lazarov, no pas la Granja d’Escarp. I ara veus que allò tenia un valor. Resulta significatiu que siguin els altres que t’hagin d’assenyalar que això tenia un valor. En el meu cas va ser Fellini. Quan vaig veure Amarcord vaig veure que allò també era el meu món. I això té un punt d’humiliant. Com és humiliant que hagi de ser a Berlín que ens diguin que Alcarràs té un valor narratiu important. Aquest provincianisme és molt català. Ja va passar amb Gaudí al seu moment. Primer ha de sortir al New York Times abans que ens ho creguem!

Subtituleu el llibre “Una educació sentimental al Segrià dels anys setanta”.  
—Ara no hi cap diferència entre créixer en un lloc o en un altre, perquè la gent viu davant d’una pantalla. Els nens de Lleida veuen les mateixes sèries de Netflix, el mateix TikTok i, per tant, la vivència és molt semblant. Però la vivència d’algú nascut en un poble com el meu, on s’acabava la carretera, literalment, o la d’algú nascut a l’Eixample eren completament diferents.

—En aquest “Salvatge Oest”, com el definiu, es va viure un boom de la fruita que va canviar radicalment la manera tradicional de viure. El film Alcarràs és el final d’aquest món.
—Els anys setanta van ser el revers d’Alcarràs, una mena de pou sense fons. No hi havia competència dels altres països, s’exportava en unes condicions molt favorables –no s’havia entrat encara a la Unió Europea– i es va passar d’una economia de subsistència, fins a final dels seixanta, a una economia molt bèstia. És força semblant al que va passar a El Ejido, a Almeria. La sensació era d’emergència, que tot anava amunt. A més, la mineria de lignit vivia una revifalla i encara no havia arribat la crisi. Tot era prosperitat. Com solen passar amb aquests canvis, es van produir coses com ara disbarats urbanístics.

O discoteques.
—El fenomen de les macrodiscoteques és molt estrany. En un radi molt petit es van concentrar algunes de les discoteques més grans d’Europa. No parlem de qualsevol cosa. Tot plegat generava un món del qual em va fer la sensació que valia la pena deixar-ne testimoni. En aquell moment no tenia cap mena d’interès, però quan ho hem pogut veure en perspectiva hem vist que sí que en tenia. La prova és que, mentre jo escrivia això en ple confinament, Carla Simón va començar a rodar Alcarràs. No ens coneixem de res, però tots dos vam arribar a la mateixa conclusió: aquí hi ha un món que no s’ha explicat.

Els canvis sobtats d’aquella època s’emmarquen en el final del franquisme; per tant, en un moment de cruïlla.
—Aquesta voràgine de canvis que significava passar d’un món molt rural i perifèric a una prosperitat produïda pel negoci de la fruita, combinada amb un moment de canvi polític total, tenia una lectura, en aquell moment, il·lusionant, que era la de la majoria de la gent. Però també de desconcert, que era com ho vivia sobretot la gent d’una certa edat, que no acabava d’entendre què passava. Perquè passàvem de la pura repressió sexual del franquisme al destape, d’avui per demà! Des de la mirada d’un nen era molt divertit, però m’imagino que des de la mirada d’un adult no ho devia ser tant. Tanmateix, per a un nen era molt entretingut.

La guerra de 1936-1939 tenia una presència somorta a casa vostra. La vostra família havia estat represaliada pel franquisme.
—Dels meus quatre avis, tres van estar a la presó. I el meu avi Josep, en un camp de concentració. Tot allò hi era molt present. A més, aquella zona d’on sóc era el final de la batalla de l’Ebre. De petits, un dels grans entreteniments que teníem els dissabtes a la tarda era anar a buscar bales i objectes de la guerra que havien quedat escampats per allà. De la guerra, que avui ens sona a cosa heroica, se’n parlava poc o amb sobreentesos. Almenys per part de la gent que l’havia perduda. Quan un nen sent que abaixen la veu, para l’orella. A la meva infància la guerra hi va ser molt present.

Aquesta constant de la guerra, la consciència d’haver-la perduda, us va fer prendre determinades opcions polítiques?
—La gent de la meva generació no va viure la guerra, però va viure-la a través de les paraules dels grans. Ens en vam fer una composició de lloc gràcies a sobreentesos i malentesos, a fotografies que no s’acaben d’ensenyar…

Per aquest pòsit de vençuts, escoltàveu Ràdio Moscou, vau aprendre esperanto i us cartejàveu amb jovent de la RDA…
—La veritat és que me’n vaig desencantar molt aviat, abans de fer els catorze anys, perquè de seguida em vaig adonar que m’aixecaven la camisa. Tenir aquest escarment tan precoç m’agradaria pensar que em va fer més lúcid. Especialment, quan veus que hi ha gent que continua fent lloances a l’antiga Unió Soviètica. Des de llavors he tingut una prevenció instintiva contra l’estat, en general. Quan en sento parlar, em poso la mà a la cartera!

El primer text que escriviu és sobre viatgers a l’espai. 
—Era un text escrit a partir d’una sèrie infumable que es deia Perdidos en el espacio, d’una estètica molt de l’època. La televisió era el tòtem de la meva generació, que ens vam passar la vida devotament davant l’aparell, fessin el que fessin.

La vostra generació estava tot el dia davant la pantalla, però en família.
—Malgrat tot, hi havia un referent comú. I aquesta és la gran diferència amb el que passa avui, on la meva dona mira l’iPad, el meu fill a l’ordinador i jo no sé què més.

Vau passar de Perdidos en el espacio a Josep Pla i Francisco Umbral…
—Vaig ser un lector molt precoç, però que llegia quan tocava, quan m’anava formant. Gràcies a Pla i Umbral em va venir la regla de l’estil, tal com explico al llibre. Vaig entendre que no es tractava només d’explicar coses, sinó de fer-ho d’una manera suggeridora, atractiva.

Els qui us hem llegit sabem que cada llibre vostre és diferent de l’altre. 
—Per mi l’estil és innegociable. El meu professor José María Valverde deia: “El que no és intel·ligible tampoc no és mai intel·ligent.” El que no té voluntat d’estil tendeix a ser anodí, poc atractiu, banal. En canvi, quan s’intenta enfortir-la a través de l’estil, el que escrius queda afermat. I quan parlo d’estil no em refereixo a la retòrica barata. Si el lector sent la meva veu quan el llegeix, ja estic content.

Al costat de la literatura, la música ha estat l’altre camí per a acaçar la boira…
—Al llibre hi ha una fotografia on surto a un any i mig tocant el flabiol. O sigui que ve de lluny. Que hi aparegui el meu jo nen amb un flabiol a Montserrat ja vol dir alguna cosa. Vaig començar a col·leccionar instruments de molt petit i no hi ha hagut cap dia de la meva vida que no hagi dedicat mitja hora a fer música, no pas a escoltar-la. Per a mi la música no és una vivència lúdica, perquè gràcies a tocar o compondre he aconseguit entendre coses que no hauria entès d’altra manera. És una relació molt íntima i intensa.

Dieu, fins i tot, que us comuniqueu amb els morts amb la música.
—Una de les coses que permet la música és recuperar la veu i la intenció d’algú que es va morir fa quatre-cents anys. Això és una mena d’ouija sonora. I ho dic gairebé literalment.

La interrogació sobre la vida i la mort neix de la trobada sobtada d’un llibre de família.
—Vaig veure que un document administratiu situava el naixement i la mort d’una persona l’un sota de l’altre, sense res al mig. La meva reacció va ser anar a buscar la cinta mètrica de l’àvia i mesurar quina distància tenia la vida: només sis centímetres i mig. Això és un fet trivial, però per a un nen són vivències que marquen. No pel fet en si de trobar un llibre de família, sinó perquè obre la porta a pensar sobre la finitud de la vida. Un nen no té paraules per a explicar la finitud, però d’aquí també en surten els temors infantils, quan no pots verbalitzar aquest desastre de l’existència.

De fet, critiqueu els canvis educatius dels darrers anys: la situació de les emocions infantils al centre, el tabú de la mort en la nostra societat…
—En cinquanta anys ha canviat totalment la relació entre els nens i els adults. Ho podem constatar objectivament. El que podem discutir és si el canvi és negatiu o positiu. Ocultar la mort o el patiment als nens i cobrir-ho d’eufemismes potser acaba tenint l’efecte contrari: una paràlisi enfront d’aquest tipus de qüestions. La meva generació i les anteriors havíem viscut la mort amb naturalitat. L’havíem mirada als ulls. I això fa la vivència inevitable de la mort molt més suau.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes