Fer tronar i ploure: els noranta anys de Xavier Polo, l’activista reflexiu

El dimecres 27 de setembre de 1933 –tal dia com avui de fa exactament noranta anys– a Barcelona descarregava un gran xàfec acompanyat d’una espectacular simfonia de llamps i trons. Va ser tan potent aquella tempesta que el doctor Lluís Puig i Roig, que assistia la mare de Xavier Polo en el moment del part, va atrevir-se a fer una premonició: “Aquest vailet farà tronar i ploure.” Com veurem, el doctor Puig no es va equivocar gens ni mica en el seu vaticini.

Xavier Polo ens rep a casa seva, a la part alta d’un poble del Maresme on resideix del 1965 ençà, una construcció amb unes esplèndides vistes a la mar. A primer cop d’ull, el seu aspecte físic desmenteix l’edat que té; de seguida, però, em diu que sordeja una mica i que no li demani dates perquè la seva memòria ja no és com abans. Precisament per això, per fixar els nombrosos records d’una vida intensa i generosa, entre el 2000 i el 2003 es va dedicar a escriure Todos los catalanes son una mierda (Proa, 2005), unes memòries minucioses i endreçades –com el seu autor– carregades de testimoniatges i en les quals no hi ha cap detall que no hagi estat documentat i comprovat a bastament.

—El tret més important del vostre caràcter ha estat sempre l’activisme. Tinc la impressió, però, que aquest activisme l’heu sabut combinar amb la reflexió. Hi esteu d’acord, doncs, si us defineixo com un activista reflexiu?
—Totalment. El meu pare havia estat prefecte de les Congregacions Marianes dels jesuïtes i jo vaig sortir d’aquella escola empeltat de valors com la integritat i el rigor. Es podia dir que aleshores jo era un militant jesuític: les injustícies no les podia suportar i sempre que en tenia l’oportunitat m’hi rebel·lava.

—El vostre pare, d’origen navarrès tot i que sempre a casa el vàreu sentir parlar en català, té molt a veure amb una de les vostres primeres campanyes.
—Va ser a Viladrau l’any 1959 el dia que el pare feia anys. Vaig pensar en un regal que l’emocionés i a l’entrada de casa vaig col·locar un roc amb uns versos de Guerau de Liost –“Déu te guard vianant!, que t’imposi el Montseny / una mica d’amor i una mica de seny”– que havia trobat en el programa d’una Festa Major d’abans de la guerra. L’endemà mateix va presentar-se l’algutzir de l’ajuntament a retirar-la per ordre de la Guàrdia Civil d’Arbúcies perquè qualsevol manifestació pública feta en català estava prohibida. Llavors vaig pensar “No voleu rocs, doncs tindreu rocs!”, i d’aquesta manera va néixer la campanya “Rocs i monòlits”, que va escampar per tot Catalunya uns quaranta monuments. Però més enllà de l’anècdota aquell fet va ser decisiu per convertir-me en un fervent independentista.

—Va ser el moment de les vostres primeres accions clandestines?
—No, ja venien d’abans. De la primera vaga dels tramvies, el 1951, i dels actes durant el Congrés Eucarístic de l’any següent dels quals ja en parlarem. Aquell mateix 1952 vaig emprendre una acció en solitari que va estar a punt de costar-me la pell. Va ser quan, vestit amb camisa blava i gavardina, em vaig colar en una assemblea presidida pel governador civil que cada any els de Falange celebraven al Palau de la Música Catalana… i vaig aconseguir que el desallotgessin! Aprofitant les meves amistats amb gent del Químic de Sarrià vaig preparar una ampolla fètida –molt més potent que les bombes fètides normals–i mentre entrava el governador Acedo Colunga i tots cantaven dempeus i brazo en alto el “Cara al sol” la vaig llançar. M’havien situat al galliner, rodejat de falangistes, però ho vaig fer ben decidit. La velocitat de les meves cames, tenia dinou anys, em va salvar de caure en mans d’aquells energúmens que no s’esperaven una agressió com aquella i que m’haurien pelat allí mateix.

—Malgrat aquest episodi, un dels trets més característics de la vostra activitat és la condició d’home calculador i pràctic. Si donàveu suport a una campanya era a condició que fos guanyadora i no s’acabés abans d’assolir els objectius que us havíeu proposat. Ho diu el president Pujol en la introducció de les vostres memòries: “No n’hi havia prou amb plantar cara, en Polo volia guanyar.”
—És que fer una campanya perquè sí no val la pena: te la jugues per res. I més en aquells anys. Per això tampoc vaig voler militar en cap organització de signe partidista. En Cornudella em va venir a buscar perquè m’afiliés al Front Nacional de Catalunya però jo li vaig dir que no. Entrar en una organització era lligar-me a una disciplina i a un període de formació durant una temporada, però gens d’acció. I si n’hi havia, era la que decidia l’organització. Va ser aleshores quan vaig entrar en contacte amb el grup que va posar en marxa l’Acadèmia de Llengua Catalana.

—Un moment cabdal en la vostra vida: “Sempre he fet Acadèmia”, dieu a les vostres Memòries.
—Els que ens hi vàrem aplegar no buscàvem l’acció per l’acció, sinó una feina vertebrada entorn d’un pensament i d’una ideologia que donés sentit a tot el que fèiem. I l’Acadèmia, campanya que muntava, campanya que acabava bé. Fos en tres mesos o en tres anys, però el final era sempre el que perseguíem. Érem gent, homes i dones, de conviccions profundes. Pertanyíem a les Congregacions Marianes –és a dir, érem catòlics i nacionalistes– i això ens donava una força i una cohesió molt grans. Certament, la dimensió religiosa que tinc ara ha evolucionat molt. Els temps són uns altres, els valors també. Però des d’un punt de vista nacionalista continuo amb les mateixes fidelitats. Intactes. Va ser una etapa de la meva vida que va durar catorze anys, fins el 1965, però que encara sento molt meva.

—Ara m’agradaria de fer un repàs de les campanyes més notòries en què heu estat involucrat, que són una bona pila. Comencem per la campanya contra Luis de Galinsoga, el director de La Vanguardia Española, que va dir: “Tots els catalans són una merda.”
—Va ser una campanya molt llarga, però la vàrem guanyar. Amb fets d’impacte, com l’escamot que vàrem fer per trencar els vidres de l’aparador del carrer de Pelai amb unes quantes llambordes que portàvem embolicades amb paper. O l’estripada i la crema d’exemplars del diari que compràvem als drapaires perquè ens sortien més barats. O el vàter enmig de la Rambla, amb excrements humans i la inscripció “Galinsoga”, que va atreure un munt de gent. El nombre d’anunciants va baixar molt, com el de subscriptors, i el diari sortia cada dia més prim fins que Godó no va tenir més remei que apel·lar a la superioritat i vàrem aconseguir que Galinsoga plegués.

—La vaga de tramvies del 1951.
—La primera mostra d’oposició de la gent després de la guerra. Jo tenia divuit anys i em vaig estrenar aleshores com un de tants, ajudant en el que podia. La campanya es va guanyar i, de retruc, vàrem aconseguir el cap del governador civil. La vaga del 1954 també va ser important i jo m’hi vaig involucrar molt més, amb en Figuera, en Cardeña, l’Ossorio, en Tremoleda… En aquesta em varen enxampar i vaig acabar a la Model. Un mes, perquè vaig agafar una infecció d’estómac amb febre tan alta que es varen espantar i amb un cotxe de la policia –no varen esperar ni a tenir una ambulància– em varen portar a casa perquè, si m’havia de morir, no fos a la presó. Dels interrogatoris amb la policia, en recordo dues frases que m’han quedat gravades per sempre més. La primera va ser quan em varen dir que, essent mon pare nascut a Pamplona, jo era un traïdor perquè “deberías ser de los nuestros”. I la segona, quan entre sessió i sessió de “carícies” el que feia de poli bo em va dir que jo era molt jove i que el que havia de fer era “comer, dormir y joder, que del resto ya nos ocupamos nosotros”.

—Anem als Fets del Palau, el 1960.
—Va ser una altra actuació de l’Acadèmia molt ben preparada. No podíem permetre que eliminessin “El cant de la senyera” del programa i vàrem idear una operació doble: penjar una gran senyera que jo portava en el meu Dos Cavalls i interpretar el “Cant” prohibit. Al final, però, vàrem deixar de banda la senyera. Primerament, hi varen deixar entrar la policia i quan vàrem entrar nosaltres al galliner del Palau era impossible posar-nos tots junts, perquè cada tres o quatre cadires n’hi havia un de la secreta. Estant tan dispersos, el dilema era qui començava a cantar i com ho fèiem perquè, tot i la separació, sonés com un cor compacte. Llavors va ser en Pep Espar, amb aquella còrpora que tenia, que des de la primera fila es va alçar i va començar: “Al damunt dels nostres cants / alçarem una senyera…” I de seguida ens hi vàrem afegir tots cridant com si ens hi anés la vida. Allò va ser un desori, amb la policia atonyinant-nos de valent. Jo vaig etzibar una trompada a algú que em volia agafar i vaig sortir com un coet amb la camisa esquinçada però sencer cap al Dos Cavalls. Pel camí em vaig trobar Ramon Batlle, que també fugia del Palau, i vàrem decidir d’anar a casa de Jordi Pujol per avisar-lo, però ell no va voler marxar: “Ho tinc tot ben muntat i no m’amago; no em vull amagar”, ens va dir. Li vàrem respectar la voluntat, però de seguida vàrem anar a Montserrat per parlar amb l’abat Escarré per si ell el convencia de fugir. Aquella nit, l’abat no hi era i els monjos ens varen aconsellar que ens refugiéssim al monestir durant uns quants dies per si ens buscaven. De seguida vàrem saber que l’havien detingut i tot es va precipitar.

—I és aquí on neix la campanya ‘Pujol-Catalunya’.
—Una altra campanya d’èxit. Amb moltes hores de dedicació i un munt de gent treballant-hi, vàrem escampar l’eslògan pertot arreu –parets, carreteres, refugis, cartells, bitllets, monedes–, perquè calia demostrar que hi havia una voluntat col·lectiva de supervivència. I, certament, va arribar a tothom. La frase de Pujol en el judici ens esperonava: “Pertanyo a una generació que puja, a una joventut que creix lentament, naturalment, obstinadament”, i, mentre ell era a la presó de Saragossa, jo veia molt clar que d’aquell afer n’obtindríem una notable rendibilitat política i que a Catalunya, en aquells primers anys de la dècada dels seixanta, hi emergia un líder del qual estàvem molt necessitats.

—A més, en aquell temps no hi havia, com ara, els esprais.
—Efectivament. S’havia d’anar amb la brotxa i una galleda amb la pintura preparada. El meu cotxe va quedar tan empastifat que semblava d’un pintor de parets. Durant un any vaig dedicar tots els dimecres, des que començava a fer-se fosc fins a l’endemà que ja empalmava amb la feina, a escampar el “Pujol-Catalunya” per tota la xarxa de carreteres.

—El 1964 comenceu una altra campanya de dos anys dedicada, en aquest cas, a la presència del català a les misses.
—En aquella època tothom anava a missa i els bisbes que teníem eren, ras i curt, bisbes d’ocupació. Amb el concili es varen introduir en la litúrgia el que deien “llengües vernacles”, és a dir, el català, encara que, de moment, les celebracions es feien en llatí i el marge que teníem es limitava a les homilies. Amb en Josep Almeda, una gran figura de l’Església catalana, vàrem preparar un estudi molt detallat de les parròquies i ordes religiosos de Barcelona per veure quina presència donaven a la nostra llengua. Després vàrem ampliar l’abast a les diòcesis de tot Catalunya i el document final –que vàrem presentar al segon Congrés Litúrgic de Montserrat el juliol del 1965– va ser molt aclaridor i va servir perquè moltes parròquies s’adonessin de la situació i fessin el pas cap al català.

—Una campanya que lliga amb el missatge que el desembre del 1965 vàreu fer arribar a tots els pares del concili.
—Amb Josep-Rafel Carreras de Nadal vàrem veure que, aprofitant les sessions finals del concili, s’obria una excel·lent oportunitat per denunciar el fals règim catòlic de la cruzada de Franco. En un autocar, barrejat amb més viatgers, Carreras va aconseguir passar per la frontera dues maletes carregades amb dos mil sobres adreçats nominalment a tots els pares del concili amb un missatge dels catòlics catalans imprès en quatre llengües i signat pels dirigents catòlics de Catalunya. Al Voló, Carreras i les maletes varen passar al meu cotxe i vaig conduir sense parar ni tan sols per menjar fins a Roma. En arribar a l’oficina de correus el director ens va dir que si volíem que les cartes es repartissin l’endemà disposàvem només d’una hora per a preparar la tramesa: plegar els fulls i posar-los dins els sobres, enganxar-hi el segell i tancar-los. Ho vàrem aconseguir i l’endemà tots els bisbes i cardenals tenien el nostre missatge. La tornada la vàrem fer també a tota velocitat per travessar la frontera abans no haguessin saltat les alarmes i la policia ens aturés.

—El funeral de l’abat Escarré va ser també un altre moment de gran emotivitat acompanyat d’una gran tensió.
—Després de les declaracions que el novembre del 1963 va fer a Le Monde, a l’abat Escarré li varen fer la vida impossible fins que va ser desterrat a Viboldone, prop de Milà. Només quan la malaltia que tenia es va agreujar li varen permetre de tornar a Catalunya perquè es morís aquí. Van tallar just, perquè va durar una setmana. El funeral es va fer a les Benetes del carrer d’Anglí i els de l’Acadèmia de Llengua Catalana ja estàvem preparats, tan bon punt la cerimònia s’acabés, per carregar el taüt a les espatlles i no deixar que ni la policia ni la gent de la funerària hi intervinguessin. Va ser una operació ràpida i quan se’n varen voler adonar ja teníem carregades damunt nostre les despulles de l’abat. Dins l’església hi va haver empentes i batzegades que feien témer que el taüt aniria per terra, però la situació es va salvar i, envoltats d’una gentada que aplaudia sense parar, vàrem baixar-lo carrer d’Anglí avall fins al passeig de la Bonanova i la plaça de Sarrià, on vàrem cantar el “Virolai” i “L’hora dels adeus”. Allí l’esperava un furgó funerari que es va emportar el cos de l’abat a Montserrat.

—Entre el 1966 i el 1969 organitzeu la campanya “Volem bisbes catalans” que, de fet, va tenir com a episodi important el segrest de la imatge de la Mare de Déu de Núria que no es va resoldre fins el 1971.
—Exacte. Fins el desembre del 1971, que va ser quan, finalment, Narcís Jubany va ser nomenat arquebisbe de Barcelona. És el que dèiem fa un moment. Una vegada més afrontàvem un afer que interpel·lava la nostra dignitat com a poble: ens havien assignat un bisbe de Valladolid i no podíem restar plegats de braços. El dia que prenia possessió vàrem organitzar una manifestació a la plaça de la Catedral perquè l’interior era ocupat per gent del règim, autoritats, falangistes i gent d’aquest estil que a la mínima que podien cridaven “Viva los Reyes Católicos”,”Viva el obispo” i “Viva España”. Els que ens vàrem infiltrar a la Catedral, envoltats de tota aquella gent, teníem planejat que quan parlés el nunci l’interrompríem amb el “Virolai” i així va ser. A un senyal de Carreras, que brandava un paraigua, vàrem començar a cantar i allò va ser un maremàgnum. Trompades, empentes, baralles, corredisses… Total, que vàrem aconseguir rebentar l’acte.

—Parlant d’actes hostils, en un sopar-col·loqui amb el batlle Porcioles vau aconseguir que La Vanguardia Española us dediqués un editorial.
—Va ser en un sopar d’etiqueta que es va fer el maig del 1961 al Real Club de Tenis Barcelona, amb tots els prohoms del règim. Hi havien convidat l’alcalde Porcioles perquè exposés els projectes de l’ajuntament i la carta municipal. Vaig haver de llogar el vestit i, quan va ser l’hora del col·loqui ,vaig demanar la paraula i m’hi vaig adreçar en català: “Vostè parla molt de la Barcelona autèntica, però fins ara tot el que fa l’ajuntament i tot el que s’ha dit aquí ha estat en castellà. Això no és gaire autèntic.” I, com ja m’esperava, de seguida em varen venir a buscar per fer-me fora de l’acte. L’endemà, l’editorial del diari deia que als col·loquis amb les autoritats només s’havia de permetre intervenir gent que conegués els temes i sabés què deia.

—Insisteixo en l’episodi del segrest de la imatge de la Mare de Déu de Núria, un acte en el qual va tenir molt protagonisme un altre veterà de la lluita antifranquista: Nemesi Solà.
—Solà va ser l’ànima d’aquella acció que, de fet, va néixer quan la campanya dels bisbes catalans ja havia començat. En un moment determinat vaig creure que calia fer una acció amb més gruix polític perquè arribés a l’exterior. Com, per exemple, el segrest d’una imatge molt simbòlica. Primerament, vaig pensar en el Pilar, vaig anar a Saragossa per estudiar el lloc on era i de seguida vaig descartar-ho. Després vaig pensar en el Sant Calze de València, però també ho vaig desestimar perquè no volia crear cap conflicte amb els valencians. Quedava el Sant Crist de Lepant, a la catedral de Barcelona. Em vaig amagar quan tancaven el temple i vaig tenir tota una nit per estudiar detalladament l’operació. Comportava algun risc, però era assumible. El cas és que ja tenia preparada una furgoneta per carregar la imatge –a la qual li havíem de tallar un braç perquè hi entrés– quan ens va arribar la notícia que s’organitzava la coronació de la Mare de Déu de Núria en un acte presidit per les autoritats franquistes. Ja ho tenim, em vaig dir. Vaig parlar amb l’Almeda i amb uns quants més. En algun moment es va proposar de fer volar les vies del cremallera, però em va semblar que seria una mesura que ens posaria la gent en contra i la vàrem deixar córrer. L’operació va ser un èxit total i la imatge no la vàrem tornar fins quatre anys o cinc més tard, quan se’n va anar el bisbe Marcelo i en lloc seu varen nomenar Narcís Jubany. Aleshores, mitjançant Josep Benet, la imatge va ser lliurada al bisbe de la Seu d’Urgell, que és qui té la jurisdicció sobre Núria.

—I que me’n dieu de la campanya “Rocs i monòlits”.
—El “mal de pedra d’en Polo”, que diu Pep Espar a les seves memòries. A conseqüència del que us he explicat a propòsit del regal al meu pare, vaig decidir sembrar tot Catalunya amb aquests monuments. Però no esteles, no: monòlits de dues tones de pes. I tots amb un text poètic que tingués relació amb l’indret. Uns versos de mossèn Pere Ribot a Riells del Montseny, un text del doctor Carles Cardó a la Mare de Déu de l’Ajuda, els “Goigs del Sant Crist de Balaguer”, de Jacint Verdaguer, al Santuari del Sant Crist, etc. La llista s’acosta als quaranta llocs, generalment espais religiosos, en els quals donaven permís i així ens estalviàvem maldecaps amb les autoritats.

—A les vostres memòries parleu d’unes quantes persones que varen ser els vostres referents.
—El primer de tots va ser Albert Manent. Vivíem molt a prop i coincidíem al tramvia. Ell va detectar de seguida el meu interès per tot el que tingués relació amb el país, la seva gent i la història. Vàrem començar a parlar i puc dir que em va organitzar mentalment. Va ser Manent qui em va posar en contacte amb una altra persona fonamental: Pere Figuera. Un home excepcional i d’una personalitat aclaparadora que va morir massa jove de resultes d’un accident de cotxe. Per mitjà de Figuera vaig entrar en contacte amb el grup que preparava el desplegament de la gran senyera a Sant Pere Màrtir mentre se celebrava la gran missa de cloenda del Congrés Eucarístic del 1952. Hi vaig treballar molt preparant el material, estudiant el terreny, però el dia de l’acció un malentès va fer que no hi pogués participar. Figuera m’havia dit que el grup es trobaria al bar de la Universitat i jo, que no era universitari, vaig entendre que era el bar Estudiantil, de la plaça de la Universitat. Quan va ser l’hora ells varen marxar sense mi i m’ho vaig deixar perdre. Una llàstima.

—Uns altres membres notoris eren els germans Sayrach.
—Les veritables ànimes de l’Acadèmia. En Narcís, en Miquel-Àngel, en Manuel… Sobretot en Manuel, que durant molts anys va ser el destinatari de les meves confidències. I al costat teníem gent com Pep Espar i el seu germà Xavier, Jaume Casajoana, Enric Cirici, Josep Almeda, Ramon Batlle, Argemí, Sunyer, Macip… I les noies. Fonamentals: Guiomar Amell, Isabel Ferran, la meva germana Teresina, Carme Almeda… i, molt important, Èrika Daunert, que es va casar amb Jaume Casajoana. Una dona excepcional, molt poc coneguda, dissortadament, i amb un munt d’experiències viscudes en aquella època per a explicar.

—I Raimon Galí?
—Era més gran que tots nosaltres i, de fet, era l’ideòleg, l’home que ens formava en l’humanisme. Ens feia llegir Bernanos, Saint-Exupéry i Péguy. Però també Espriu, Màrius Torres i Carles Cardó. És per mitjà d’ell que entro en contacte amb gent com Vicens Vives, l’abat Escarré o Josep Benet, bàsics en la meva formació.

—En la llista dels vostres referents em sembla que només ens n’hi falta un de molt important: Jordi Pujol.
—Un home excepcional. Mireu, si jo hagués viscut en temps de la Mancomunitat seria d’en Prat de la Riba. En temps de la República hauria estat de Macià. Vaig poder conèixer de molt a prop i des dels primers anys l’activitat i el pensament de Jordi Pujol i això fa que jo em consideri pujolista. Sóc pujolista i ho continuaré essent fins que em mori. I tal com van les coses el que hauríem de fer una altra vegada és omplir carreteres i parets amb la frase “Pujol-Catalunya”, com als anys seixanta.

—Sou, doncs, més de fidelitats personals que home de partit?
—Exacte. Mireu, si a mi em diuen que voler l’aeroport, la B-40 o treure el tramvia de la Diagonal és de dretes, jo sóc de dretes. Si lluitar pel feminisme és d’esquerres, jo sóc d’esquerres. Sóc independentista i si hi hagués un partit que es comprometés fermament amb la nostra independència jo el votaria. Fos de dretes, de centre o d’esquerres. Perquè la primera cosa que ens cal és ser independents. Després ja ens discutirem i posarem matisos a tot el que calgui. Però després, amb el gran pas fet. La tragèdia de Catalunya és que ens barallem abans.

—Un concepte al qual feu referència constant és la dignitat.
—És que la dignitat comporta la llibertat. Jo no puc tenir dignitat si no sóc lliure.

—La defensa de la llengua és una altra línia fonamental de la vostra vida. Com veieu el present i el futur del català?
—El problema el tenim amb les onades d’immigració més recents. Les dels anys seixanta eren assumibles de cara als fills, molt més que els seus pares. Les noves tecnologies, que són útils en moltes coses, en l’apartat de la llengua no ens ajuden perquè posen a l’abast de la gent una colla de recursos en els quals el català no hi és. O sí que hi és, però de manera molt testimonial. Ara, si agafeu la televisió veureu que quan els pregunten alguna cosa els nens i les nenes responen en català. Potser entre ells no el parlen, però el català el saben i el parlen. Aquesta és l’esperança de la llengua. El problema és que fa cinquanta anys agafaves el telèfon i et deien “digui?” o anaves a una botiga i et preguntaven “què voldria?” i ara et diuen “dígame” o “qué desea” i continuem la conversa en castellà. Jo vaig sovint a Barcelona i us puc assegurar que mai no he hagut de deixar de parlar en català perquè m’entenguessin. Mai. El 80% de les converses les fem en català a les dues bandes i, si no, jo en català i l’altre en castellà, però sense cap problema per a mantenir una conversa amb tota normalitat.

—De fet, el títol de les vostres memòries és l’insult de Galinsoga contra els catalans, i en algun moment expliqueu que el que us va fer decidir a posar-vos a escriure-les va ser aquella frase del rei Juan Carlos a Alcalá de Henares l’any 2000 quan va dir: “El castellà no ha estat mai la llengua d’imposició.”
—Jo no hi tenia cap experiència, fent llibres. Havia escrit algun article, alguna ressenya, però un llibre complet no. Per això em vaig passar tres anys preparant-lo, comprovant tots els detalls i aportant-hi la màxima documentació. Començant per la que tenia a mà en els meus arxius. I la que no tenia, la buscava on fos. Vaig voler fer un text molt complet perquè jo em considero una persona perfeccionista.

—Com he dit en començar aquesta conversa, sou un activista que sempre va empescant-se idees i cuinant projectes. Com ara un que, pel que sé, se centra en la ciutat de Barcelona.
—És un projecte totalment enllestit i que si jo tingués cinquanta anys ja l’hauria posat en marxa. Ara no ho puc fer. Cal una nova generació que l’entomi. L’he titulat “Barcelona monumental. Història de la Nació Catalana a l’aire lliure” i es basa en les estàtues figuratives que fan falta a Barcelona. Mireu, quan visito les ciutats europees sempre m’impressionen els monuments de grans dimensions amb què honoren les seves glòries nacionals. Seré més clar: el que no pot ser és que Cervantes tingui estàtues a tot arreu i de Pompeu Fabra aquí no en tinguem cap. Parlo de Fabra, però això mateix puc dir de Gaudí, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Llull o Ausiàs Marc. He passejat per tot Barcelona i he fet un projecte de quines estàtues ens falten –unes 115– i en quin lloc s’haurien d’erigir, quines de les que hi ha ara no s’han de tocar –unes seixanta– i quines altres –una trentena- s’han de traslladar, amb el benentès que en cada cas proposo un nou assentament.

—Les repercussions econòmiques les heu pensades també?
—Els aspectes econòmics també els tinc estudiats. La cosa important fóra que hi hagués la voluntat política de donar suport a un projecte com aquest, que és un projecte de país i que, en conseqüència, totes les institucions hi donessin suport. Això ajudaria a accelerar l’execució del projecte. També les entitats culturals, és clar, com Òmnium o l’Institut. Caldria formar una comissió de gent competent i disposada a treballar-hi i buscar tota mena de suport. Penso en la Sagrada Família per al monument a Gaudí i, en la mateixa avinguda, a l’altra punta el de Lluís Domènech i Muntaner, a tocar de l’Hospital de Sant Pau; penso en el Port de Barcelona per al monument al Consolat de Mar; també penso en el Foment del Treball per a un monument a Manuel Girona, per exemple. O en el Palau i les diverses fundacions dedicades a Miró, Dalí, Tàpies o Picasso. O el Barça…

—Per acabar: què creieu que hauríem de fer per aconseguir la independència?
—Ho tenim molt difícil perquè quan no se’ns posa en contra el poder judicial apareix l’exèrcit i aquesta gent no va amb bromes. Hem d’esperar que algun dia un esdeveniment d’àmbit internacional agafi Espanya amb el peu canviat i ens doni l’oportunitat per a moure’ns. No oblidem les esperances que teníem en Europa i com ha respost en defensa dels estats. Hem de continuar lluitant, preparant-nos per quan arribi el moment, que arribarà; catalanitzant el país, reforçant el sentiment de pertinença… sense parar fins que arribi el moment. Una oportunitat que hem d’estar ben alerta a aprofitar perquè està vist que estem sols i ningú no ens donarà res. Objectivament ara és una idea inviable, cosa que no vol dir que hàgim de renunciar a la independència, ben al contrari. Quan lluitàvem contra Franco érem el 7%. Ara ja som la meitat, i pujant. El Primer d’Octubre ja la vàrem proclamar i mira com estem. Però hem de continuar sense defallir.

Les preguntes les he acabades. En tornant a Barcelona, obro el llibre en què Xavier Polo exposa detalladament el seu projecte de la Barcelona monumental. A la portadella, sota una fotografia d’ell al costat d’un dels rocs poètics que ha escampat arreu del país llegeixo unes frases a tall de presentació per a qui no el conegui: “El que jo intento és llançar unes idees i ordir un projecte. He tingut molta imaginació, però no he disposat de cap poder. He lluitat amb molta empenta, però, malauradament, he estat un home desaprofitat.” Això ho escriu ell i cal respectar-ho, però jo, després de dues intenses hores de records i de conversa, afirmo que, de manera més directa o no tan directa, la feina que Xavier Polo ha fet i l’exemple que ens ha donat han estat summament profitosos.

De desaprofitat, doncs, res. Noranta anys de vida fecunda. I sort n’hem tingut.