Canta Irene Solà i les muntanyes editorials de mig món ballen

L’escriptora de Malla ha convertit la seva novel·la en un fenomen editorial mundial malgrat la pandèmia

VilaWeb
Sebastià Bennasar
21.05.2022 - 21:40
Actualització: 21.05.2022 - 12:46

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Una de les frases més brutals que va sentir dir Jaume Cabré quan la literatura catalana va ser la convidada d’honor a la fira de Frankfurt del 2007 va ser que la nostra literatura era un dels secrets més ben guardats de l’estat espanyol. El mateix estat que s’omple la boca amb la sacrosanta constitució i que vulnera sistemàticament el seu article 3.3 feia anys que mirava d’impedir el reconeixement internacional de la literatura catalana, però tots sabem com va acabar la història: Cabré es va convertir en una figura internacional i Les veus del Pamano i Jo confesso van assolir xifres extraordinàries de vendes a l’estranger i, de retruc, a casa nostra. Tant va ser així que semblava que havien de venir els alemanys a dir-nos que teníem un escriptor de primera fila internacional.

Fenòmens i reconeixements com aquests no ens passen gaire sovint i, de fet, aquests darrers anys podríem parlar d’Albert Sánchez Piñol, amb el conjunt de la seva obra, i com a darrer exemple d’Irene Solà, amb Canto jo i la muntanya balla, que ha venut més de 100.000 exemplars i ha aconseguit traduccions a més de 25 llengües a tot el món. Solà també ha assolit l’èxit en circumstàncies ben singulars: ha consolidat l’obra durant la pandèmia i, a més, és el cap més visible de la nova fornada de narradores catalanes de menys de trenta-cinc anys que ha arribat amb una gran força aquests darrers temps.

Convé d’analitzar un moment què passa al voltant d’Irene Solà (Malla, 1990) o, més ben dit, al voltant del seu llibre, Canto jo i la muntanya balla, que va guanyar el premi Llibres Anagrama del 2019, una novel·la que s’ha mantingut de manera constant entre els més venuts en català d’ençà que va aparèixer i que fins i tot ha originat una exitosa adaptació teatral i una creació musical simfònica de Marc Timon (Les trompetes de la mort). El llibre ha obtingut molts reconeixements (a més del que li va valdre la publicació) i tot i que les xifres de vendes ballen quasi tant com la muntanya, es calcula que, entre català i castellà, el format audiollibre i el digital, supera de llarg els cent mil exemplars venuts. A més, s’ha traduït a més de vint-i-cinc llengües diferents. Destaca especialment la traducció a l’anglès, un mercat molt complex, atès que en aquesta llengua tan sols es publica un 3% de traduccions i la Solà ha aconseguit de publicar tant a Anglaterra com als Estats Units. La versió anglesa va arribar molt poc abans de l’expedició catalana a la Fira del Llibre de Londres d’enguany. Les crítiques no s’han fet esperar i totes han estat elogioses tant per la llengua com pel registre poètic que fa servir l’autora.

A més del mercat anglosaxó –que per a l’autora és especial perquè va escriure la novel·la mentre vivia a Londres–, Canto jo i la muntanya balla ha arribat al País Basc, Galícia, Itàlia, l’estat francès, els Estats Units, Hongria, Croàcia, Macedònia del Nord, Sèrbia, Bulgària, Turquia, Lituània, Dinamarca, els Països Baixos, l’Aràbia Saudita, Alemanya, Grècia, Corea del Sud, Polònia i Romania.

Quina és la clau de l’èxit de la novel·la?

Com poder explicar als lectors que encara no l’han llegida de què va la novel·la sense aixafar-los la guitarra? Potser la millor manera és fer servir allò que en diu Anagrama: “Primer hi ha la tempesta i el llamp i la mort d’en Domènec, el pagès poeta. Després, la Dolceta, que no pot parar de riure mentre explica les històries de les quatre dones penjades per bruixes. La Sió, que ha de pujar tota sola la Mia i l’Hilari allà dalt a Matavaques. I les trompetes de la mort que, amb el seu barret negre i apetitós, anuncien la immutabilitat del cicle de la vida. Canto jo i la muntanya balla és una novel·la en què prenen la paraula dones i homes, fantasmes i dones d’aigua, núvols i bolets, gossos i cabirols que habiten entre Camprodon i Prats de Molló. Una zona d’alta muntanya i fronterera que, més enllà de la llegenda, guarda la memòria de segles de lluita per la supervivència, de persecucions guiades per la ignorància i el fanatisme, de guerres fratricides, però que encarna també una bellesa a la qual no li calen gaires adjectius. Un terreny fèrtil per deixar anar la imaginació i el pensament, les ganes de parlar i d’explicar històries. Un lloc, potser, per començar de nou; un lloc per a una certa redempció.”

La novel·la d’Irene Solà és tot menys clàssica i demana una lectura atenta, sostinguda, d’entrar-hi a poc a poc per poder copsar en cada moment qui és el narrador que ens explica les diferents històries que s’entrecreuen. D’una altra banda, entronca amb una tradició de novel·les ambientades en el món rural que van sorprenent pel seu èxit cada vegada que apareixen, de Pep Coll i Albert Villaró a Antoni Pladevall, per no haver de remuntar-nos als clàssics, i que tenen en el Pirineu un espai prou remot i salvatge, però alhora prou conegut per gairebé tota la població lectora catalana, la qual cosa aporta un punt de proximitat i de reconeixement que ajuda a connectar amb el llibre.

I si bé hi ha hagut èxit internacional, tot neix del gran ressò que hi ha hagut a casa nostra. Solà, que ja va guanyar el premi Documenta 2017 per Els dics i que el 2012 s’havia emportat l’Amadeu Oller per a poetes inèdits per Bèstia, és una de les autores que ha fet més clubs de lectura amb la novel·la, alguns amb ella i molts més sense. Durant la pandèmia en va fer molts de virtuals i molts usuaris comentaven que la lectura de Canto jo i la muntanya balla els havia servit per tornar a la natura sense sortir de casa. De fet, sense aquest èxit a casa nostra i sense l’ajuda de l’Institut Ramon Llull per projectar-lo internacionalment, molt possiblement no podríem entendre el fenomen Solà i la seva consolidació arreu del món. Aquest és un dels punts cabdals que cal entendre: si es vol exportar literatura a l’exterior, primer cal que els llibres tinguin un mínim d’èxit a l’interior del país, i això vol dir vendes. Si hi ha vendes, les editorials estrangeres s’interessen pel llibre i per les ajudes a la traducció que hi pot haver associades.

Diplomàcia cultural

Si repassem la trajectòria d’Irene Solà, veurem que és llicenciada en belles arts, que va cursar un màster a Sussex i que durant sis anys va treballar a la Whitechapel Gallery, un dels centres d’art contemporani més destacats de Londres. Com a poeta, l’hem poguda veure en força recitals i alhora ha aprofitat residències d’escriptors, especialment als Estats Units, per fer la seva obra. A més d’una bona editorial com Anagrama, una traducció al castellà relativament ràpida, un èxit important del boca-orella a casa nostra i que és una autora ben formada i ben predisposada a defensar el llibre fins i tot en les circumstàncies més adverses, hi va haver un punt d’inflexió en l’èxit internacional del llibre: que guanyés el premi de literatura de la Unió Europea. Per aconseguir-ho, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana va exercir pressió diplomàtica cultural perquè fossin les llengües, i no els estats, qui competís en aquest guardó. I justa la fusta, la primera vegada que una novel·la en català hi podia competir, guanyà el premi.

Malgrat que l’èxit de la novel·la ha estat constant d’ençà del primer dia, també ha rebut algunes crítiques, com la del professor Narcís Garolera, que va expressar a les xarxes socials que tampoc n’hi havia per tant i que trobava que la novel·la era artificial. Molta gent va criticar el professor i el va acusar de retrògrad, antiquat i fins i tot de masclista perquè atacava una primera novel·la d’una dona jove. Va ser una bona polèmica que demostra que el llibre no deixa indiferent i que té un gran grup de defensors.

Punta de llança

També cal remarcar un altre paper important que ha tingut el text d’Irene Solà: ha fet de punta de llança per a una renovació de dones escriptores. Si entre el 2008 i el 2015 va ser el torn de descobrir autores joves, com ara Bel Olid, Marta Rojals, Eva Baltasar, Tina Vallès, Alba Dedéu i Jenn Díaz, el fenomen d’Irene Solà ha servit perquè aquests darrers tres anys puguem viure la consolidació d’autores més grans, com ara Mar Bosch, Marta Orriols i Carlota Gurt, però sobretot una nova fornada d’escriptores de menys de trenta-cinc anys que han assolit un èxit immediat i molt potent: Anna Gas, Pilar Codony, Clara Queraltó, Núria Bendicho, Irene Pujades, Laia Viñes i Aina Fullana. Són tan sols alguns dels noms que es poden beneficiar, de retruc, del fenomen Irene Solà.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies