Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

La plataforma HBO cercava projectes audiovisuals que expliquessin la pandèmia de la covid-19. Entre totes les propostes que va rebre, la plataforma internacional va optar per Vitals, una sèrie documental de tres capítols que s’endinsa en les vivències de pacients i sanitaris ingressats per la covid a l’hospital Parc Taulí de Sabadell. Quan fa una setmana de l’estrena, en parlem amb el seu director, Fèlix Colomer, que creu que la clau de l’èxit va ser accedir als moments més íntims a les habitacions i passadissos de l’hospital i també a casa dels familiars dels pacients. El seu documentari, produït pel Terrat (The Mediapro Estudio) i Forest Film Studios per a HBO Europe, s’ha convertit en el primer en català en una plataforma internacional.

Fa una setmana que HBO va estrenar Vitals, esteu content de l’acollida?
—Ens podíem imaginar que arribaríem a molta gent, però la sorpresa ha estat rebre tants comentaris positius sobre com hem retratat la duresa de la situació. Molta gent ens agraeix saber una mica més què passa dins els hospitals i les cases amb pacients amb la covid. No hem rebut comentaris d’odiadors, estem molt contents! De moment no tenim xifres, aquestes grans plataformes no acostumen a fer-les públiques. M’agradaria saber-les, però em penso que serà difícil.

Com ha estat treballar amb HBO?
—No ens ho pensàvem, però ens van donar llibertat absoluta. Només em van proposar dos canvis molt menors quan el vam lliurar. Mentre ho enregistràvem no tenia ni idea que es convertiria en una sèrie, però teníem tantes trames bones diferents que vam pensar que tenia sentit i ens van respectar la decisió. Em feia respecte treballar amb un gegant així, però han valorat molt el meu criteri. La cosa que més m’ha impressionat és la campanya de llançament que han fet. L’han anunciat en 3.000 marquesines a tot l’estat espanyol.

És la primera vegada que aquesta plataforma ofereix un documentari en català?
—Sí, de fet és el primer contingut propi de qualsevol plataforma internacional en la nostra llengua. Es pot veure a tot Europa. Van rebre moltes propostes de documentals sobre la covid i van triar la nostra, és un orgull immens!

En altres llengües, heu optat pels subtítols o pel doblatge?
—Per sort, s’ha optat pels subtítols. Sóc molt poc partidari dels doblatges, sobretot en un documental, reflectir la realitat és molt important.

Encara és més important en aquest cas, en què no hi ha veu en off i parlen només els protagonistes?
—Sí, volíem fugir de les entrevistes i dels narradors i viure-ho tot en present. Les úniques veus del documental són les dels protagonistes. Volíem que l’espectador es posés en la seva pell. Si a algú li passa res, ho vius en directe, sense filtres. Això vol dir molta més feina durant la filmació, perquè calen moltes hores per a aconseguir material bo. Cal molt de temps i dedicació, vam filmar des de final de març fins a principi de juny. Ara bé, paga la pena, et permet mostrar la realitat.

Què fa únic aquest documentari, de què esteu més content?
—Vam tenir una accessibilitat única, vam poder entrar a tot arreu. Vam ser als passadissos, a les habitacions, dins les cases dels familiars dels malalts i a les dels sanitaris… També m’agrada que no va lligat a l’actualitat, ara mateix hi ha moltes persones que viuen situacions semblants. No és un retrat de la primera onada. De fet, és un retrat de la realitat, explicat en primera persona. No volíem fixar-nos en les xifres sinó en les persones.

D’on va sorgir la idea?
—El primer a proposar-m’ho va ser un amic que és metge a l’Hospital del Mar. Em va dir: “Fèlix, això que passa aquí dins és molt bèstia, has d’aconseguir enregistrar-ho, no ho hem viscut mai.” Pensava que cap hospital seria prou valent i transparent. Em va sorprendre que el Taulí, que tinc a dos minuts a peu de casa, em digués dir que sí quan els vaig presentar el projecte. Es van motivar i engrescar tot i que els va significar molta feina.

Com us van rebre a l’hospital?
—Vam anar-nos introduint de mica en mica fins que tothom ens va conèixer, com si fóssim uns sanitaris més. Teníem una targeta per a moure’ns per l’hospital i, fins i tot, un despatx on guardar el material. Estem molt agraïts. Pensava que molta gent no voldria compartir amb nosaltres aquests moments tan delicats de la seva vida, però tothom ens deia que sí. Una vegada els explicàvem el projecte, volien participar-hi. Suposo que hi ha ajudat que érem un equip petit i molt flexible, només érem dos càmeres i un tècnic de so. De fet, vaig començar tot sol, però al cap dels quinze dies vaig veure que no donava l’abast. Ara m’han dit que hi ha una revolució al Taulí, estan molt contents amb el resultat.

Us feia por?
—No, no ho hauríem pogut fer, amb por. De la mateixa manera com els sanitaris no en tenen quan van a l’hospital, nosaltres tampoc. Anàvem protegits. Ens passàvem molta estona amb alguns pacients, a vegades enregistràvem una conversa d’una hora entre pacients, però no ens vam sentir mai en perill.

Com vau escollir els protagonistes?
—Per una banda, per mi va ser important seguir gent amb qui ja tenia un vincle, alguns són coneguts de tota la vida, Sabadell és un mocador. Un dels pacients és el pare d’un amic meu, una de les infermeres és la meva veïna, també hi surt la millor amiga de la meva germana… Per altra banda, m’anava assabentant de casos interessants i en fèiem un seguiment. Moltes històries les podria haver escrit un guionista de Hollywood! Per exemple, la d’un matrimoni de gent gran: tots dos van ingressar alhora i després ella va poder marxar però ell no, va arribar a una situació molt greu. Finalment se’n va sortir i es van poder retrobar. Va ser molt emocionant.

Va ser una filmació dura, emocionalment?
—Sí, sobretot en el cas dels pacients que es van morir. De totes maneres, vaig plorar més en els moments bonics que no en els tristos. Quan de sobte hi havia un moment màgic, era molt emocionant. Hi ha gests petits molt emotius, com ara el d’un pacient que va reconèixer la infermera que l’havia cuidat a l’UCI un cop va ser a planta. Em queien les llàgrimes! En general, m’impactava quan els sanitaris encara tenien forces per a fer una abraçada o compartir una reflexió malgrat la duresa del seu dia a dia.

La covid no s’ha acabat, hi haurà una segona part? 
Per ara no. No descarto fer alguna cosa relacionada amb la salut però no sobre el coronavirus. Estic content perquè crec que aquest documental representa a tots els sanitaris, és un homenatge que no està lligat a una onada en concret. 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.