Quan faltaven pocs mesos per a la consulta del 9 de novembre de 2014, el rei espanyol Juan Carlos I va abdicar. La notícia va agafar de sorpresa gairebé tothom, i l’entronització del nou Borbó, Felipe VI, va obrir un munt d’especulacions sobre l’actitud que tindria envers una Catalunya immergida en un projecte independentista que agafava embranzida. La resposta a l’expectativa que s’obria va anar quedant sense resposta, en un silenci espès que va durar molts mesos, un any ben llarg. Fins que es va anar acostant la data del 27 de setembre de 2015. Aleshores el rei espanyol, que va començar a maniobrar contra una probable victòria independentista a les eleccions plebiscitàries, va entrar en escena, exhibint un tarannà crític i intransigent, fins al discurs del 3 d’octubre del 2017. Avui fa cinc anys que començà el seu regnat, marcat sobretot per la repressió a Catalunya i les conseqüències que ha tingut: el divorci amb el poble català és més profund que mai. Però hi ha hagut uns altres escàndols que el perseguiran per sempre.

El cap de l’estat espanyol sortia del silenci sobre Catalunya un any després de ser coronat. Feia discursos advertint que calia respectar la llei, ‘com a font de legitimitat i l’exigència per una convivència en pau’. El juliol del 2015 es va reunir amb Artur Mas; el mes setembre, pocs dies abans de les eleccions, es va reunir amb Barack Obama a la Casa Blanca, i li va arrencar una frase, un compromís amb ‘una Espanya forta i unida’. Eren ben poques paraules, però l’estat en tenia prou per a esbombar-les als quatre vents, aferrant-s’hi, perquè la possibilitat que l’independentisme superés el 50% dels vots els espantava.

Passat el 27-S, i amb l’independentisme majoritari al parlament, amb un full de ruta cap a la independència aprovat i una declaració de sobirania que es portava al parlament, Felipe VI va mantenir la pressió. Va fer un discurs molt dur contra la independència de Catalunya al Parlament Europeu, i més endavant va prendre una decisió que palesava una discriminació per ideologia que va acabar d’esclatar el 3-O: el gener del 2016 va refusar de rebre Carme Forcadell com a presidenta del parlament en una audiència pública, com sempre s’havia fet. Forcadell li va haver de comunicar per correu electrònic la investidura de Carles Puigdemont.

L’hostilitat era evident, pública i manifesta. I mentre el conflicte català se li agreujava, hi havia una altra preocupació que el rei espanyol feia anys que arrossegava i que s’acostava al desenllaç: el judici pel cas Nóos, que empastifava la seva germana, Cristina de Borbó, i sobretot el seu cunyat, Iñaki Urdangarin. El febrer del 2017 l’audiència de les Illes Balears va notificar la sentència, que absolia Cristina de Borbó, però l’obligava a pagar una multa de 265.000 euros per responsabilitat civil per haver-se lucrat dels delictes fiscals del seu marit. Urdangarin era condemnat a sis anys i tres mesos de presó per haver desviat diners públics. El prestigi de la família reial espanyola s’enfonsava encara més.

Poc després, amb la proximitat del referèndum del Primer d’Octubre, Felipe VI va reactivar els discursos adreçats a l’independentisme català, amb un to cada vegada més amenaçador. L’any anterior fou de parèntesi, amb la crisi política espanyola per la incapacitat, durant un any, d’investir un nou president. Finalment fou Rajoy, amb el suport de Ciutadans i del PSOE (que s’abstingué), qui va renovar el càrrec de president, amb una aritmètica difícil al congrés però amb una línia vermella que l’unia als socialistes i a Ciutadans: aturar l’independentisme. La situació política s’aclaria: Rajoy a Madrid i Puigdemont a Barcelona, amb l’aval imprescindible de la CUP al pressupost, i una data: l’1-O.

Però abans, el 17 i 18 d’agost, els atemptats gihadistes a Barcelona i a Cambrils ho van sacsejar tot. El govern espanyol, quan faltaven dos mesos per al referèndum, va voler instrumentalitzar-los, políticament i mediàtica. En aquest context Felipe VI va venir a Barcelona, a la manifestació de rebuig contra els atemptats. Els manifestants el van escridassar i xiular; i en va ser un símbol la protesta de David Minoves, que se li va encarar, li va sostenir la mirada i li va ensenyar un cartell que deia: ‘Felipe, qui vol la pau no trafica amb armes.’

Aquell dia molta gent retreia al rei espanyol les relacions de la monarquia espanyola amb l’Aràbia Saudita, considerat un dels règims que finança Estat Islàmic o, si més no, que contribueix a la difusió de la ideologia extremista de què es nodreix. Malgrat aquella protesta, i les denúncies de moltes organitzacions internacionals, l’estat espanyol ha augmentat la venda d’armes al règim saudita i Felipe VI ha facilitat aquests contractes milionaris.

Felipe VI amb Mohammed bin Salman, al Pardo, l’abril del 2018.

I tot just després d’aquella polèmica, va arribar la tardor del 2017, i el discurs que va fer Felipe VI el 3 d’octubre al vespre, que va sorprendre la gran quantitat de corresponsals i d’enviats especials de mitjans de tot el món que eren ací, pendents dels esdeveniments relacionats amb la independència de Catalunya.

El diari Libération va arribar a publicar una portada amb el retrat del rei espanyol de cap per avall.

Les conseqüències d’aquella declaració es van notar de seguida, i encara continuen. Va avalar l’a por ellos, la brutalitat policíaca contra una part de la població, novament per una discriminació ideològica, i va donar via lliure a la repressió contra l’independentisme, a la supressió de l’autonomia de Catalunya amb el 155… Les crítiques i els retrets li van arribar de diversos estaments, però foren els ciutadans que van tenir l’ocasió de fer-li-ho notar quan, a començament del 2018, Felipe VI va tornar a venir a Catalunya per assistir a la inauguració del Mobile World Congrés. La cridòria i el repic de cassoles multitudinari contra la seva presència se sentia des de dins del Palau de la Música Catalana, on es feia el sopar de gala.

Felipe VI ha estat declarat persona non grata a molts municipis, i el Parlament de Catalunya el va reprovar. Ho va comprovar novament en el primer aniversari dels atemptats del 17-A, a Barcelona. Li ho va recordar Laura Masvidal, muller de Joaquim Forn, que li va dir: ‘No sóc jo qui hauria de ser aquí.’

El vice-president del parlament, Josep Costa, no va voler donar-li la mà, i el pare d’en Xavi, el nen mort a l’atemptat de la Rambla, li va dir: ‘Clavi un cop de puny sobre la taula i deixi anar els presos polítics. La meitat dels independentistes l’aplaudiran.’

Felipe VI va respondre a aquestes paraules: ‘Jo no puc fer-hi res.’ I el pare va insistir-hi: ‘Qui mana a Espanya? Clavi el cop de puny.’ Felipe VI va repetir que no podia fer-hi res i se’n va allunyar. No tan sols no hi va fer res, sinó a l’inrevés: tot just començat el judici contra el procés, el mes de febrer d’enguany, el rei espanyol va pronunciar unes paraules en públic, en acte insòlit d’ingerència, reafirmant la posició que els fiscals havien fixat en la primera sessió al Tribunal Suprem. ‘No és admissible apel·lar a una suposada democràcia per sobre del dret, perquè sense el respecte a les lleis no hi ha ni convivència ni democràcia, sinó inseguretat, arbitrarietat i, en definitiva, fallida dels principis morals i cívics de la societat.’ Deixava clar a Marchena i a tot el tribunal com s’ho havien de mirar, com havien de culminar el càstig.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb